Featured Post

NORTH-AFRICAN IMMIGRANTS IN RURAL CENTRAL SPAIN

( This paper was never published. Some 12 years old, still worth reading and give consideration. It is reproduced here to anyone's curio...

Monday, August 15, 2005

La triste història de LC

Quan va arribar a les nostres mans tenia només que 9 dies de vida. La seva mare estava sola i tenia antecedents de dificultats en l’àmbit de la salut mental.

Havíem rebut un avis del servei d’emergències als vols de les 2 de la tarda avisant-nos de que havien rebut una trucada d’una dona que deia que “...no podia més.”, “...que tenia una criatura petita i que no podia amb ella...”.

Vam demanar al servei d’emergències que ens la portés. En arribar a l’hospital era evident que la dona no estava be, amb un quadre delirant, confusa i, també, espantada. Amb la història anterior be podia tractar-se d’un quadre associat a la depressió post-part en una persona amb antecedents de trastorns de la personalitat. L’infant, que no havia rebut aliment en sis hores per que la mare no li donava el pit, estava però bastant be. La mare ara volia marxar de l’hospital sense deixar clar on volia anar i que volia fer.

Com que era evident que la mare necessitava tractament i control i l’infant aliment i custòdia vam endegar els procediments normals de notificació a les autoritats i contenció.

Els membres de la seguretat de l’hospital es van personar a Urgències i, de moment, van controlar la situació.

Vaig trucar personalment per telèfon als Mossos d’Esquadra. Vaig explicar la situació tres cops, a tres persones diferents amb les que m’anaven passant. Finalment fart de tanta inoperància i passats més de 5 minuts vaig demanar pel caporal a crits. En van dir que esperés i seguidament em van penjar el telèfon. Premi per les forces de l’ordre catalanes.

Immediatament vaig trucar al 091, vaig explicar la situació una vegada i en menys de tres minuts una dotació de la Policia Nacional es va presentar al centre i van assumir el control des de fora de la situació. Professionals, seriosos, diligents i sensibles.

D’acord amb ells vaig trucar al Jutjat de Guàrdia. Faltaven 8 minuts per les 17.00 h i al telèfon del Jutjat de Guàrdia no contestava ningú. Els policies em van informar que aquella hora no hi havia ningú, per que marxaven a dinar...(sic!) Un minut després de les cinc vaig obtenir resposta. Un funcionari, en explicar-li la història em va dir que allò no pertocava al jutjat. Però insistint vaig aconseguir que es posés el secretari, que també se’n va treure les puces de sobre. Finalment, a la meva insistència es va posar al telèfon el magistrat.

El magistrat em va informar que si tenia un problema de custòdia que havia de trucar a la Fiscalia de menors, que “... ell no es preocupava només que en cas de que hi hagués un delicte.” En explicar que es requeria una ordre judicial per a l’ingrés de la dona que no volia anar en lloc ni volia separar-se del seu infant i que, per tant, existia una situació de desemparament de l’infant i un possible delicte d’abandonament, em va dir que truqués a la policia o al fiscal o a qui sigui ...Tot i que li vaig dir que tenia a la policia davant, es va desentendre del tema, dient que la policia ja sabia que havia de fer.

Una mica tip de sentir-me enviat de Pilats a Herodes o de Anàs a Caifàs, que no tinc ben clares les adscripcions, vaig concloure la conversa, tot anunciat que enviaria un “parte judicial” per fax, cosa que vaig fer tot d’una.

Ja cap a les 17.30 h. vam aconseguir que vingués a l’hospital el psiquiatre de guàrdia que va avaluar a la dona i es va mostrar d’acord amb les nostres apreciacions diagnostiques.

Sembla ser que, entremig, el fax i les trucades van fer algun efecte i finalment van presentar-se a l’hospital Mossos, fiscals, i que se jo qui més i es van prendre les decisions finals:

La mare al manicomi, l’infant a l’orfenat

Decisions pròpies del segle passat... vull dir del segle XIX.

Es possible que la dona rebi el seu tractament, però l’infant haurà perdut la seva oportunitat de continuar rebent alletament matern. I tot això per que l’atenció a la salut mental a les nostres contrades continua amb uns paràmetres antics, disfuncionals i lamentables.

Si l’hospital comptés amb un àrea d’hospitalització de contenció, mare i infant haguessin pogut seguir en contacte, igual que si la mare hagués tingut un problema mèdic qualsevol: uns punts infectats, una insuficiència renal postpart, un traumatisme qualsevol... però com que el seu problema és de la esfera mental es llençada a les tenebres exteriors...

Anys d’esforços de promoció de l’alletament matern, Hospital Amic del Nens certificat per la OMS/UNICEF, perduts per no ser capaços de normalitzar l’atenció psiquiàtrica com a tot Europa.

La medicació antidepressiva no contraindica l’alletament i, fins i tot, mantenir el contacte mare-infant es considera convenient i desitjable per la mare amb dificultats.

Si començat el segle XXI no reordenem els nostres recursos per donar resposta als problemes de salut sencers, corporals i mentals i, també, socials continuarem sent un país enrederit. Rics però tercermundistes.

Xavier Allué

No comments: