Featured Post

NORTH-AFRICAN IMMIGRANTS IN RURAL CENTRAL SPAIN

( This paper was never published. Some 12 years old, still worth reading and give consideration. It is reproduced here to anyone's curio...

Thursday, February 09, 2006

La defensa de la cultura

Si son temps dolents per a la lírica, potser que siguin tan dolents per l’assaig, ni que sigui aquest petitet weblog. En qualsevol cas, la defensa de la llibertat d’expressió sempre mereix un esforç.

Fa uns anys en una presentació professional sobre el transport de malalts i les dotacions de recursos vaig fer servir una imatge, una diapositiva, per a il·lustrar una dita popular comuna a les nostres contrades: aquella que fa referència la decisió d’apropar Mahoma a la muntanya. A la imatge es veia un home amb un turbant caminant cap a una muntanya antropomòrfica, amb cara i ulls, que el mirava amb sorpresa.

La dita fa referència a una anècdota, totalment apòcrifa, atribuïda al profeta al confrontar-se amb la realització de miracles, o amb la fortalesa de la fe “que mou muntanyes”. Si mai es va pretendre amb l’anècdota qüestionar les capacitats demiúrgiques de Mahoma, des de una cultura cristiana que, en canvi, fa un gran ressò dels miracles de Jesús, l’intent és errat, puix que a la cultura i a la religió musulmana el rol dels miracles és molt reduït.

En tot cas, a mi personalment la paràbola de Mahoma i la muntanya més aviat em sembla un paradigma de la racionalitat. Del possibilisme enfrontat a la dificultat inútil. I pel que fa al transport de malalt la realitat que sempre és més eficaç portar malalts als hospitals que portar els hospitals a la gent.

El cert és que, ara, en aquest començament de segle, no faria servir ni la diapositiva ni l’anècdota per a il·lustrar un argument per tal de no ofendre sensibilitats.

Més o menys per la mateixa època es va estrenar una pel·lícula sobre Mahoma: “Mahoma, el missatger de Deu”, o, amb el seu títol original en anglés: “The messanger”. A la pel·lícula, una coproducció britànica-libanesa, en cap moment apareix el profeta, per respecta a les creences islàmiques i per exprés disseny del director, Moustapha Akkad, musulmà ell mateix. Això no va evitar fortes crítiques per part d’islamistes i, fins i tot, una revidicació de la destrucció del film per part de d’un grup radical de Musulmans Negres (“Black Muslims”) que van protagonitzar un greu incident a Washington D.C. al març de 1977, quan van ocupar uns edificis a la capital del Estats Units i segrestar un grup de persones, amb el resultat d’uns quants morts.

No vaig veure la pel·licula, però si els cartells publicitaris i, ignorant de la importància de que la imatge de Mahoma no ha d’existir, d’alguna forma se’m va quedar l’idea de que Mahoma devia semblar-se a Antony Quinn.

Per contra, la profusió de pel·lícules sobre Jesucrist i l’abundantíssima imagineria cristiana, configuren un Crist que sembla un hippy amb la cara de
Willem Dafoe si el veu Scorsesse, o John Caviziel si el veu Mel Gibson.

La cultura occidental, si és que tal cosa existeix de forma individualitzada, inclou un notable pes de les imatges. No es que una imatge valgui per mil paraules sinó que les imatges configuren, donen forma a la realitat.

Uns quants segles d’eurocentrisme, els imperis espanyol, francés o britanic, i ara nordamericà, també europeu en el seu origen cultural generen dificultats per a entendre un món, com ara es diu, globalitzat i una barreja de cultures.

Les dificultats creixen quan sobre de les cultures s’instal·len concepcions religioses i, d’elles, les més integristes.

De l’actual situació i conflicte al voltant de les imatges de Mahoma publicades fa quatre mesos a Dinamarca és fàcil extreure les implicacions religioses. No és cap novetat que els clergues, col·loquialment els capellans, facin de les creences motiu per al conflicte amb ànim de reclutar adeptes. Quan es diu que els occidentals hem fet de la tolerància i del laïcisme un pilar de les llibertats, sembla que no se’n recordem de totes les guerres i conflictes de religió que ocupen les pàgines de la història de Europa. Des de les croades, quan un monjo boix cridant “Deus volt”, Deu ho vol, va rossegar reis, papes i munions de gent a la conquesta destructora de l’actual Palestina, fins als “Tercios de Flandes” o els conquistadors d’Amèrica imposant a cops d’espasa i de crucifix una religió com a suport psicològic i social del poder. També els clergues van ser instrumentals i protagonistes reclamant una atenció que altrament no aconseguien.

Quan ara els clergues islàmics de Dinamarca son capaços d’organitzar un enrenou que, si pot ser justificable des de la indignació per manca de respecte a una religió, malament pot justificar els aldarulls, les destruccions i les morts, torno a pensar el deia el meu amic Agustí: “Rotllos de capellanots”.

La defensa de la cultura va per altres camins.

No comments: