Monday, December 08, 2008

A nuclear war in the foreseeable future


It is not just that the US and the Russian Federation nuclear arsenals are alive and ready. So much talk about the danger of Iran pursuit of becoming a nuclear power and very little on how India and Pakistan got to be such powers in the not so recent past.

India in 1974 carried out its first nuclear bomb test. Pakistan in 1998, although many think they have had operational nuclear devices since the mid 80’s

Up until the early sixties in the US all new buildings were required to provide a fallout shelter. School children and factory workers had occasional drills of evacuation and refuge seeking and posters like the one in the picture abounded, indicating areas where, supposedly, one could be protected from the consequences of a nuclear bombardment.

Hollywood has insisted in make us remember the dangers of a nuclear war. “The day after” is an American television movie, which aired on November 20, 1983, on the ABC Television Network. It was a tremendous recount of what could happen after an attack with intercontinental missiles with nuclear warheads. More recently CBS has shown the series “Jericho” with more of a survivalism undertone.

GW Bush was stupid enough to be nuclear dangerous. Vlad Putin is much smarter, but no one can trust him. And there is no way to know how much he controls of the nuclear arsenals left in Ukraine and some of the other former USSR republics.
I read recently that North Koreans have put an end to their nuclear plans, but with the India and Pakistan conflict in the make, there are just too many nuclear devices around the world susceptible to explode without much warning.

Perhaps I am growing of age so that I do not give a damn what could happen should a nuclear war was ever unleashed. I do not think it would be worth to live in a devastated world. That is why I think, along with my fellow doctors of the International Physicians for the Prevention of Nuclear War organisation who won the Nobel Peace price in 1985, that all nuclear devices should be destroyed. I do not want to have the chance to decide what to do should a nuclear holocaust ever happen.

Sunday, December 07, 2008

Otro poco más sobre Egan Schmit (Mischa)

Bueno pues por lo menos una imagen. En un archivo fotográfico de las Brigadas Internacionales aparece esta foto identificando a Egan Schmit. Al final resulta que en la Internet está todo, o casi todo.
He recortado la fotografía original que identifica al que está de pie detrás como el comisario político Wally Sabatini y otro soldado.
Cuando tenga un rato (y aprenda) pasaré esta información a Wikipedia y, si todo esto de la red perdura, quedará para la memoria.

Thursday, November 27, 2008

Catalans alts i catalans baixets

Porto tota la vida dedicat a mesurar infants. Part de la meva feina és garantir que els xiquets es facin grans, que creixin. Mai però he tingut la sensació de que estava contribuïnt a que, en general, els xiquets creixessin més que els seus pares.

Existeix el fenomen del creixement secular de la població, tot que no que no gaire ben explicat però que, ens permet utilitzar una fórmula per a fer prediccions grolleres de la estatura final dels nens.

Molt simplificat ve a dir que els nois tindran una alçada resultant de la suma de les estatures dels seus pares biològics dividida per dos i sumant-hi 10 centímetres pels nois o restant-los per a les noies.

Així, un nen que els seus pares medeixen 170 cm. el pare i 160 la mare pot arribar a medir (170 + 160)/2 + 10 = 175 cm., es a dir 5 centímetres més que el seu pare. Una noia, per exemple germana seva, podria arribar a medir (170+160)/2 - 10 = 165 cm., es a dir també 5 cm. més alta que la seva mare. Això condueix a un increment generacional de l'alçada de la població.

Òbviament que aquesta és una generalització amb notables excepcions i variabilitats. Cal només que hagin circumstàncies familiars o personals que ho puguin modificar. No menyspreable és la precisió que figura més amunt de que el càlcul es refereix a les estatures del pares BIOLÒGICS, sabent com sabem que fins a un 7% dels fills no ho son dels seus pares reconeguts.

Per citar exemples ben coneguts, sembla que la estatura de la nissaga dels reis Borbons al darrer segle, arrenca de la participació del militar català Enric de Puigmoltó, un xicot molt ben plantat, en la dotació genètica de la família.

A Catalunya hem tingut en els darrers quatre presidents de la Generalitat un bon repartiment d'estatures, essent Tarradelles un tros d'home i Maragall ben plantat i, en canvi, Pujol i Montilla més aviat petitons. No serè jo que equipare estatures amb qualitats personals o polítiques, tot i que tinc marcades preferències, però la llengua i Josep Pla ho permeten quan es pot intercanviar homes grans amb grans homes i homenots.

Quan feia el servei militar, a la meva companyia ocupava el lloc 10 o 11 per estatura, just al costat d'en Miquel Albanell, en aquella època "pivot" del equip del Barça de basquet i després metge de l'equip. I en fèiem 177-178 centímetres d'alçada. A la Catalunya dels germans Gasol representa un canvi notable.

Tot plegat resulta curiós l'enrenou generat per les referències a la estatura dels espanyols aparegudes a la revista "The Economist" en un ample reportatge sobre Espanya aquest mes de novembre 2008. Amb una llengua farcida de dites sobre la confitura que hi ha al pot petit, o quin talós rima amb alt i gros, hauríem de ser capaços d'entendre que, llevat de per a jugar al basquet, la estatura no és una qualitat més que física. I dedicar nos a conrear les altres.

Saturday, November 22, 2008

Obama’s inauguration


My friends in Washington DC say that 4 million people are expected in the nation's capital for Obama’s inauguration. No hotel room vacant left as of last week.
Looks like it's gonna’ be a big event. May even be bigger than ever.
It’s just good for that country to have such a celebration every four years. From the back of my mind, way back, come the memories of Queen Elizabeth II coronation, in June 1953. The coronation of a monarch is the type of event you might expect to see only once or twice in a lifetime. I was just a child and obviously I could only see the event in the newsreel they usually showed before the movies in all the movie theaters in Spain: the “No-Do” for “Noticiario Documental”, a compulsory francoist propaganda instrument. Those days there was no TV in Spain yet.

At home there was much talk about it, as my mother was of British ascent and anything British was of importance for the family. More over as one of my mother’s sister, Patrito and her husband Modesto traveled to London for the celebrations. My uncle Modesto had abandoned his career as a dermatologist to become sales representative of the British pharmaceutical Booths in Spain, a much more profitable job in those obscure years of Spanish autocracy.

They brought with them a few souvenirs and trinkets to share with the family. I still remember a beautifully made toy size reproduction of the Queens chariot, with the long train of horses mounted by the all dressed up equarries. The toy sat on one of the library shelves for many years after. One of my cousins who has recently moved with us, says she still has the horses, not the coach, somewhere lost in one of her still unpacked boxes.

Around those days, my English teacher, a very peculiar spinster, used to pester us with a traditional English street song that went:

Oh! on Coronation Day, on Coronation Day
We'll have a spree, a jubilee, and shout, Hip, hip, hooray
For we'll all be merry, drinking whiskey, wine and sherry,
We'll be merry on Coronation Day


the lyrics of which escaped to our then poor language understanding.

She also tried to put into our heads, without success, a Children's Prayer for The Queen on Coronation day, that I later learned had been written by Enid Blyton of “The famous five” fame.

As Queen Elizabeth is still alive and kicking and may well outlive her mother, we may not get to see another British coronation day.

In Spain, our current king Juan Carlos coronation now just 33 years ago, was a rather gloomy affair. A few days after the death of the dictator, the country was still mired by the uncertainties of a difficult political situation. I would say there were more celebrations for Franco’s death than for the king’s inauguration. Much attention was paid to the Cardinal Tarancon speech as he encouraged the new monarch to pay heed to the Spanish people claims for democracy.

By the way, the Spanish kings are not crowned. The crown is laid there in a stool and never sets on the monarch’s head.

Actually being a republican, I do not give a hoot where the damn crown sits. I would not mind it sat on the head, as long as it was possible to separate the head from the body, French style.

Anyway, we all look forward to Obama’s inauguration, but we'll see it on TV. Chilly January is not very enticing to visit Washington DC and my wife hates crowds anyway.

Wednesday, November 19, 2008

New look

De vez en cuando conviene cambiar de aspecto, o por lo menos es lo que mi natural coqueteria me pide. Para un blog, también algunos aspectos prácticos para la lectura, la posibilidad de "stretch" y, porqué no, poner las cosas en negro sobre blanco. Esta plantilla (Jellyfish de Jason Sutter) me parece más clara que la anterior. Luego veré si soy capaz de añadir "gadgets" y demás "outfittings" a esta bitácora.

Sunday, November 16, 2008

On Hanna Jones/Drets dels infants


Els noticiaris d’aquesta setmana que acaba anaven plens de comentaris sobre la publicació de la decisió de la nena Hannah Jones de rebutjar un trasplantament de cor. Aquesta menor anglesa de 13 anys en fa vuit que va ser diagnosticada de leucèmia i actualment la seva malaltia està en remissió, però pels efectes de la quimioteràpia ha desenvolupat una cardiopatia greu que l’ha portat a la insuficiència cardíaca. Els seus metges creuen que la cardiopatia no te possibilitats de revertir i que, sense un trasplantament està abocada a la mort. La nena, molt conscient i òbviament madura, ha expressat clarament els seus sentiment i voluntat de no sotmetre-s a més intervencions quirúrgiques ni tractaments hospitalaris.

Amb l’habitual sensacionalisme de la premsa britànica el relat del cas s’ha extés als mitjans de comunicació de tot el món.

Que un menor rebutgi un tractament no és precisament una novetat. Ràpidament m’ha vingut present el cas de Benito Agrelo, un jove hispano-americà de 15 anys de Coral Springs, Florida, que al 1994 va rebutjar tractament quan un segon trasplantament de fetge va presentar problemes. Benito va morir a casa seva a l’agost de 1994. A l’hospital on el van atendre, uns anys després van crear una fundació amb el seu nom.

Durant els proppassats 18 mesos he participat en el grup de treball del Comitè de Bioètica del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya dedicat a la elaboració d’un document sobre el menor madur per a orientació del personal sanitari. El document, ara en el seu esborrany final, aporta informació legal i ètica que dona suport al reconeixement de les capacitats dels menors per a prendre decisions que afectin la seva salut per sota dels setze anys, que és el que la llei actual contempla. Els aspectes més polèmics rauen en la determinació de la maduresa d’un menor i qui està en condicions de determinar tal maduresa.

En el cas de la jove Hannah Jones, només la contemplació de les entrevistes publicades en televisió, sembla com clar que els seus raonaments mostren un grau de maduresa notable. La seva llarga experiència com a malalta als hospitals on ha estat tractada li donen més que arguments per la presa de decisions series. És evident que han estat suficients per a convèncer als seus pares, als seus metges i als funcionaris d Protecció a la Infància de l’administració britànica que, ja fa un temps, renunciaren a presentar el cas davant de la justícia ordinària.

No hi ha doncs cas per a la polèmica. Però la polèmica s’ha plantejat.

Sense voler portar la discussió a un límit, ara, com vaig fer durant les discussions al grup de treball del menor madur, defenso que qui ha de determinar la maduresa del menor, davant de propostes diagnostiques i terapèutiques, bàsicament és el facultatiu al càrrec. Òbviament que cal escoltar a tothom, especialment als pares, però igual que el metge ha de fer el diagnostic de l’estat general del pacient, també ha de determinar la maduresa i el desenvolupament piscoemocional del malalt.

Aquesta postura queda oberta a discussió.

Thursday, November 06, 2008

Obama—I feel like I have seen it on TV already (Lo he visto en la tele!)

I have been quite amazed by the closeness of the recent events in American politics and the much famed TV series “The West Wing”, shown in Spain as “El ala Oeste de la Casa Blanca”. That and how fast is Wikipedia refreshed.

Just as the news of the proposed designation of Rahm Emanuel as Chief of Staff in Obama’s White House, the Wikipedia entry on Mr. Emanuel, using the past tense reads "… after the 2008 presidential victory Emanuel was appointed Chief of Staff…"

There have been less than 36 hours since the election and I was trying to learn more about Mr. Emanuel, just to find that he is also the inspiration for the character Josh Lyman on The West Wing played by Bradley Whitford.

I do not know how many Americans have seen “The West Wing” NBC series. I am pretty sure that few Spaniards have had the opportunity just yet, as the series where shown in a paying cable channel. Now is being replayed in another open one. But one wonders how much the scriptwriters of “The West Wing” have written of Obama`s recent past. Actually they have been a bit more conservative as the character of the new president, played by Jimmy Smits, is a Hispanic and not an Afro-American. Perhaps they were playing safe or just demographically conscious as Hispanics now outnumber Blacks in the US.

Anyway, Rahm Emanuel is a guy to watch in the near future. As interesting is to know his past as an advisor of the Clinton presidency and whatever role he played around the Lewinsky scandal. You know that I have always sustained that Monica Lewinsky was a Mossad operative planted in the White House to, literally, ”get Clinton by the balls”. It was the classical “honey trap” of the old spy trade, and good old Bill fell on it in all fours (or was it standing?)…

Para los lectores en Español:
No os perdáis “El Ala Oeste de la Casa Blanca”. Se puede bajar de la Internet.
Repasad la entrada de Wikipedia sobre Rahm Emanuel, el hijo de un pediatra judío de Chicago que dará que hablar.

Saturday, October 25, 2008

Desempleo / Unemployment


La primera imagen expone una realidad de 1929. La segunda, en octubre de 2008, nada más anuncia una posibilidad, justo sobre el monumento a Franklin D. Roosevelt en Washington DC. Y mi presencia en la línea no es más que un gesto de solidaridad. Para bien o para mal, soy funcionario del estado y la posibilidades de que me vea en la cola del paro son escasas. No tanto que me vea forzado a dejar mi puesto de trabajo sino porque, por razones de edad y por las incongruencias del organismo que me emplea, bien podría encontrarme en la calle cualquier dia entre ahora y finales de este mes.

A pesar de la que está cayendo, la situación del empleo y el trabajo es notablemente distinta, en el espacio y en el tiempo. Nada es comparable: ni lo que sucede ahora en Estados Unidos con lo que pasó hace ochenta años, ni lo que pasa allí con lo que ocurre en Cataluña, ni mucho menos la realidad de España al final de la dictadura de Primo de Rivera con la España postindustrial de principios del siglo XXI.

La crisis del 29 dejó en los EEUU a 35 millones de trabajadores en paro. Ahora se sufre porque el desempleo ha subido un par de puntos porcentuales. En Catalunya ha subido más que eso, aunque tampoco es comparable la situación cuando aquí existe un seguro de paro que no es ni soñable en EEUU, a no ser que pertenezcas a alguna organización sindical muy potente.

Como potentes eran las organizaciones sindicales catalanas (españolas) CNT y UGT en los años treinta que, por cierto, no consiguieron una universalización del seguro de desempleo, cosa que no llegó hasta que la dictadura franquista y Jose Antonio Girón se dieron cuenta que para controlar a los obreros no se les podía matar a todos y que algún subsidio habria que generar a cambio.

El desempleo en España va a alcanzar cifras de dos dígitos antes de final de año. Pero no es lo mismo que antes. Cuando sobre el papel el desempleo en España era del 10% de la población activa a principios del siglo, el país se permitió acoger hasta 3 millones de inmigrantes que, por supuesto, encontraron empleo: de inmigrante sin trabajo se aguanta poco; reemigran a otros destinos.

Los puestos de trabajo estaban ahí. Cuando en todos los establecimientos de hostelería de Barcelona no encontrabas más que camareros sudamericanos, no había más remedio que preguntarse que a dónde habían ido a parar los autóctonos que hasta entonces hacían esos menesteres. ¿Estaban todos vendiendo pisos? ¿O diseñando software?
Son estos inmigrantes son los que estan perdiendo los empleos actualmente.

La encuesta de población activa (EPA) dice que hay 38 millones de personas en situación de trabajar. Pero la población ocupada es de 20 millones, 18 millones menos (datos de INE en septiembre 2008), la asalariada la componen 16 millones y la realmente desocupada 2.6 millones.

O sea que de los 18 millones de desocupados, es decir, que no trabajan, en paro sólo hay 2.6 millones... ¿Y los otros 15.4 millones?

No seré yo, ni ahora, quien explique esas diferencias. Pero creo que hay que ejercer una cierta prudencia al hablar de desempleo, tanto cuantitativa como cualitativamente y no establecer comparaciones con el desastre de la Gran Depresión o la situación en la propia Europa en los años 30.

Friday, September 26, 2008

More on Egan Schmit-Michael (Mischa) Svarg

Just a little.
At this point I may add to Egan Schmit (also spelled Schmidt, Schmitt or Schmitz) story that he was a mathematician born in Latvia, a communist militant, probably enlisted initially with the Mac-Pap Canadian International Brigade, transferred to the XV Compañia de Zapadores (engineers), who died on or around the 19th of August 1938 in the Sierra de Pandols, during the Ebro river battle in the Spanish Civil War. He had reached the rank of captain, so he was at the time of his death the commanding officer of the engineers unit that erected the monument to the IIBB, and then his memorial gravestone.

I may add that the “Zapadores” of the republican army were very important in the long lasting battle, as they not only built all the bridges and planks to cross the river, but also were crucial on the building of trenches and refuges that allowed the republican fighters to survive the tremendous onslaught of the air bombing and heavy field artillery the nationalist poured on the Pandols and Cavalls hills for more than 100 days.

Most of this information comes from different correspondents of the “Guerra Civil Española” forum in the Tinet webpage (http://arxiu-llistes.tinet.org/mllistes/gce/current/welcome.html) a very active discussion list on the subject of the Spanish Civil War.

Saturday, August 30, 2008

El programa de salud del Sr B Obama

Como es conocido, el sistema asistencial norteamericano, con notables excelencias, es actualmente el más dispendioso del mundo, consumiendo hasta casi el 15% de su PIB. Y mientras, deja sin cobertura sanitaria a más de 60 millones de ciudadanos condenados a que cualquier infortunio les cueste no sólo la salud sino tambien todos sus recursos económicos, propiedades o dineros. O que de no disponer de éstos, simplemente les cueste la vida.

Semejante desproporción o injusticia, en el país con la economía mas potente del mundo (aunque no el más rico, porque eso se mide de otra manera), sólo ha merecido una atención marginal por parte de los gobiernos del Partido Republicano, hasta ahora en el poder en la etapa Bush. Y similar atención por el actual candidato del mismo partido, el senador McCain.

Además de ser un sistema sanitario injusto en su distribución, su administración es enormemente dispendiosa. Lo es tanto por el costo de su gestión que alcanza hasta un 35% del costo total en salud, como por la tremenda carga que representa para los profesionales. Los médicos se ven obligados a gastar tiempo y dinero en ordenar y organizar sus datos para poder facturar a las todopoderosas organizaciones de administración (HMO, equivalente a las mutuas) que, a veces, no se hace merecedor del esfuerzo.

Barack Obama ha prometido un cambio sustancial en la política sanitaria. Su programa recoge una buena parte de las propuestas que el matrimonio Clinton había diseñado durante el último mandato de Bill, y que formaban parte del programa de Hilary durante la larga campaña de las primarias del Partido Demócrata.

Esto incluye acciones para mejorar la calidad y disminuir los costes de la atención sanitaria mediante tecnología de la información, mejorar los cuidados preventivos y incrementar la atención a las enfermedades crónicas. Asimismo propone nuevas regulaciones en la administración de farmacia para reducir los costes de la medicación, entre otras cosas permitiendo la adquisición de fármacos en el extranjero, donde suelen ser más baratos.

También pretende, mediante modificaciones en los impuestos, ofrecer soluciones a quienes que, por sus ingresos no tienen acceso a la beneficencia del programa Medicaid, pero que tampoco alcanzan un nivel económico suficiente como para pagarse un seguro privado, puedan asegurar a sus hijos, por lo menos. De esta forma al menos todos los niños estadounidenses tendrán cobertura sanitaria estatal.

Además se propone ofrecer recortes en los impuestos a las pequeñas y medianas empresas que ofrezcan planes de salud en los contratos de sus empleados, algo que, actualmente, solo hacen las grandes empresas y corporaciones.

Una mirada superficial puede dar la impresión de que todo esto son poco más que parches. De alguna forma sorprende que un gobierno tan poderoso no sea capaz de ofrecer salud publica a todos sus ciudadanos tal y como estamos acostumbrados a tener en Europa.

La razón está en que, realmente, el poder de la administración federal norteamericana, el de la presidencia, es mucho menor de lo que aparenta. Especialmente en aquellas materias que no esten ya reguladas. El ejecutivo sólo puede proponer leyes y sus modificaciones. pero luego estas tienen que ser aprobadas por el poder legislativo del Congreso y del Senado que, aunque en ambos pueda existir una mayoría partidista favorable al ejecutivo, los representantes electos, congresistas y senadores, no tienen necesariamente que seguir las directrices del partido al que pertenecen de una forma tan uniforme como lo hacen los parlamentarios españoles o de algunos otros países democráticos.

Congresistas y senadores se deben al electorado de sus distritos. Y tambien a quienes financiaron sus campañas electorales, a menudo las propias HMO o las compañías farmacéuticas, cuyos intereses económicos pueden no coincidir con las iniciativas del futuro presidente.

Incluso la obviamente saludable intención de reducir los exagerados costes administrativos de la gestión sanitaria puede encontrar oposición, porque esa administración genera múltiples puestos de trabajo y otros intereses económicos. Esos trabajadores y esas empresas cuyo futuro pueda quedar comprometido, indudablemente valoran más ese futuro que los beneficios que a la salud de sus conciudadanos pueda aportar una reforma radical del sistema sanitario.

De alguna forma, el programa electoral de salud del señor B Obama va ser un determinante de la salud de programa electoral del señor Obama.