Friday, April 03, 2015

Una visita (Escrits perduts)

Uns membres de la Reial Societat Arqueológica Tarraconense vam fer una visita de relacions al nou director del Museo Nacional Arqueològic de Tarragona, procedent de l'Agencia catalana del patrimoni Cultural, responsable dels monuments que ara fa 10 anys van ser guardonats com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.


Podríem comentar tota la visita, però es que jo la vaig veure com una obra de teatre o una peli.



El lloc: l’estructura dels serveis del MNAT, un entorn modern amb cotxes circulant, semàfors a la llum matinera per la primera escena, la biblioteca per a la segona i la Necròpolis per a la seqüència final.


Les dramatis personae: els 3+1 representants de la RSAT, el personatge principal nou director del MNAT, els dos convidats "Rosencrantz i Guildenstern", l'aparició del fantasma de Francesc Tarrats i la breu aparició final d'un periodista que hauria de fer com de notari de l'esdeveniment, tot i que no ho fes.


Escena 1: Tres representants senior de la RSAT, la presidenta, el president d'honor i un vocal observador es troben a una cruïlla d'una ciutat moderna, comercial i activa, entre un gran edifici d'un centre comercial i l'edifici modern i suposadament funcional de les oficines I serveis d'un museu antic. Un quart representant arriba tard però just per trobar-se a l'entrada de les oficines amb qui manté "socialment" la custòdia del museo: la esposa de l'antic director ara retirat. La conversa a peu dret tracta de la salut del suara esmentat, tot el temps donant l'esquena i ignorant el personatge principal, el nou director del museu i convocant de la reunió. Marxa la "custòdia" i entren la resta a les oficines.


Escena 2: Seuen a una taula de la biblioteca ("aquí mateix...") per donar una certa informalitat i confiança a la reunió. El personatge principal inicia la conversa presentant-se: és andorrà, museòleg, educat a França i al Quebec, fins ara director del Museu Arqueològic de Barcelona i funcionarialment depèn de la Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACdPC), jove (40's), atildat i molt urbà. Manifesta el seu encàrrec o, també, la seva versió de la feina que vol fer com l'ordenació museística dels edificis i monuments de Tàrraco que formen part del patrimoni de la Humanitat. I per això ha d'arribar a convenis amb l'ajuntament, titular de una bona part d'aquest monuments. Mostra un projecte, editat en A4 apaissat amb fotos i poc text, com un resum de PowerPoint que, només a la primera ullada i vist de cap per avall s'aprecien uns quants errors "de bulto". La idea, però, i la disposició és favorable, amistosa i col·laborativa. 
Per part dels representants de la RSAT es presenta breument la multicentenària història de la societat i els seus assoliments, així com el nostre rol de vigilants i "protectors" del patrimoni.
Entren “Rosencrantz i Guildenstern”, en la forma de l'arqueóleg municipal i el director del Museu d'Història que a penes diuen res, però fan presència. L'arqueòleg, en el més pur estil de qui no es vol comprometre gaire amb la reunió, manté el telèfon mòbil obert i respon tres o quatre trucades.
Tot de sobte apareix, com si fos un holograma, l'anterior director del MNAT. Saluda però no vol seure. la resta dels assistents fan com si no hi fos i, al cap d'un minuts...llargs, fa mutis i desapareix.
S'esmenta la voluntat de constituir una comissió mixta amb la URV, l'ICAC, nosaltres, l'ajuntament i la ACdPC per tal de concretar detalls. Una de les idees és dotar d’aplicacions digitals que permetin el seguiment dels monuments pels mòbils I tauletes. Es parla una mica de diners (400.000€), però això hauria de ser per l'arranjament de l'edifici central del MNAT, al costat del Pretori, que està fora de normativa pel que fa a seguretat, climatització i accessos. No es diu ni una paraula de que volen posar una cafeteria a la teulada...
Tancats els comentaris surten tots cap a la necròpolis. El quart membre de la RSAT marxa al·ludint ocupacions.


Escena 3: Visita a la necròpolis. Pels mil·lennis passats i la costum dels assistents de remenar tombes, el cant dels ocells i el sol primaveral alegre, la necròpolis no ofereix cap dels caràcters tenebrosos, funeraris i ominosos que tenen els cementiris. Sembla que les ànimes dels que allí jeuen fa temps que s'han absentat. Ni la freda tomba de Msn. Serra Vilaró, més recent, passa de ser un túmul de ciment del que difícilment es pugui escapar cap ànima en pena. Només l'ominosa ombra de l'edifici central, el "MVSEV", com si fos el museu per antonomàsia, amb una façana que reprodueix l'iconograma dels museus arreu del món, ara ombrívola contra el sol de llevant, amb les parets escrostonades i tancat amb una cadena que creua l'escalinata d'accés, contribueix a una imatge paorosa del trànsit de la vida. De la vida dels edificis, en aquest cas.
El personatge principal que, com expert en museus es troba en el seu medi, resulta un excel·lent amfitrió, descriu les accions planificades de restauració, catalogació, lluita contra les humitats i els danys d'ocells i brutor, etc. A la fi, tot allò que sempre preocupa als conservadors d'edificis o objectes antics. 


Final: El personatge principal anùncia l'arribada d'un periodista, el representant del 4rt poder, pel que es veu obligat a acomiadar la reunió. Rosencrantz i Guildenstern romanen, per què la premsa és la premsa i volen saber que es diu. El personatge principal ens acompanya fins a la sortida, creuant l'ample espai buit on estan els sarcòfags, sota la mirada trista del MVSEV, si és que els edificis tenen mirades.

Ja fora, la presidenta em mira als ulls i em diu: "tu faràs de representant amb aquesta gent..." Com sempre he dit a les dames, els teus desitjos son ordres.




Vaig preguntar si algú sabia perqué el disseny de l'iconograma de "museu" s'assemblaba tant al MVSEV. La única resposta fou una referència oblicua al Partenon. però es que el Partenón és un monument, un temple, no un museu.
la resposta es que representa la façana del Museu Britànnic, a Londres que data del 1753 , reproduit a Philadelphia (EEUU) en la façana est del Museu d'Art de Philadelphia construit al 1876. Un clàssic de museus.

.


Tuesday, March 10, 2015

Estrangular a Prim (escrits perduts)

Potser que comenci una sèrie sobre escrits perduts.
El que segeuix l'acabo de trobar i ve a tall de que en una necròpsia recent al cadàver del general Prim els patòlegs han volgut trobar signes de que la seva mort es produí per estragulació, un parell de dies després de l'atemptat que va patir.
Diu:

Estrangular a Prim

Durant 50 anys de la meva vida el meu domicili estava al número 4 de la plaça de Prim…a Tarragona. Quan, a la meva tendra infantesa, vaig preguntar “qué era prim”, el meu pare em digué quelcom sobre un militar que l’havien mort a trets. Això però molt abans dels trets més propers de la Guerra civil que encara planejava sobre les nostres vides en forma de runes o les mateixes cicatrius a la cara del meu pare. També mig entengué que duia faixa i, es clar, gens avesat en abillaments militars i només reconeixent com a tal la faixa que duia la meva mare, pensava que el tal Prim havia de ser prim però panxut i per això la duia.

De més gran i persistint la figura del general al meu entorn proper, vaig repassar la història del complex periode del segle XIX que va viure. I la seva extraordinària biografia, en la que el seu únic error va ser entestar-se en cercar un rei per comptes de trobar una solució republicana al govern de l’Espanya.

Els estudis necropsis quan ha passat temps, perden valor i certesa. Que ferit de trabucades, acabés morint d’un sepsia respón a la més habitual de les causes de mort de les ferides per arma de foc. Sobretot en aquella època que els cirurgians s’entestaven en extreure els fragments dels projectils amb una sonda metàlica, burxant i sense antisèpsia.


Que molts, i no només el duc de Montpansier, el volíen mort es ben cert. Però no calia estrangular-lo. Ja va tenir prou per a morir-se. Una altra cosa és que el vulguem estrangular, més o menys simbòlicament, per què el seu cadàver no continuï dient-nos que hi ha altres maneres de fer les coses.
_______



Friday, January 09, 2015

Infart

I un altre articlet de DiariMés del 9 de gener, i a tall de la dissortada mort d'un farmacèutic de Tarragona, amb un infart de miocardi, que no va tenir l'assistència precisa i precisada d'un Unitat d'Hemodinàmica per què no funciona més que 12 hores al dia. Vergonya.








..

Saturday, January 03, 2015

Any 301

Article publicat ahir a DiariMés:



..

Sunday, December 21, 2014

Insuficiencia cardiaca

Article d'opinió publicat el 18 de desembre a DiariMés




..

Thursday, December 18, 2014

Spain's Attorney General resigns

...sort of.
Actually, it is quite clear His Honor Eduardo Torres Dulce has been sacked. Theoretically the law does not allow the dismissal of an Attorney General (Fiscal General del Estado), even though when elected, the AG is appointed by the government (the executive) through a proposal to the Parliament.

Everybody (journalists, pundits,etc.) agreed the reason being the Catalan bid for Independence, usually known as "Procés soberanista". The differences of legal criteria between the Fiscalia de Catalunya , the State Attorneys for the Catalan region, the central Government and the Attorney General, about the indictment of the President de la Generalitat currently leading the "Procés", this past November, generated quite a row between the different levels of power.

The Catalan State Attorney thought there were no grounds for the indictment, the government pushed the AG to impose his authority in collision with a proper separation of powers, to what he eventually abide, but on his reluctance he has been forced to resign.

Not that the AG would by any stretch of the imagination be in favor of the Catalan "Procés". He is an ultraconservative member of the Opus Dei and with a peculiar self-righteous personality. His resignation has been more of a stand up for the very charter of the office of AG.

The interference by the executive of the Popular Party is well beyond any turf war. It is the utter exercise of power in disrespect for all the democratic principles of separation of powers by a bunch of thugs whose cradle was Franco's dictatorship. Once they got a absolute majority in the last general elections, no only forgot and forfeited all their electoral promises but they exercised the most hideous "by decree" politics not only against the people but also against common sense.

The AG Torres Dulce joints the list of political figures getting out of the way this year of 2014, which includes the former king Juan Carlos, the opposition leader Mr. Rubalcaba, the Minister of Justice Gallardón, the former President of the Catalan Generalitat Jordi Pujol, and a few other smaller fishes. In my humble opinion (IMHO) all of them as a consequence, one way or another, of the "Procés", as I have mentioned in other occasion (http://xallue.blogspot.com.es/2014/08/gone-with-wind.html). 

We are yet to see a few more before the end of the year.


..

Thursday, December 11, 2014

Más Ebola

El actual brote epidémico de infecciones por el virus Ébola en varios países africanos y, ocasionalmente y mediadas circunstancias extraordinarias, en España, va a continuar de actualidad un tiempo.

De momento, la revista TIME ha elegido a los luchadores contra el Ebola, Persona del año, galardón reservado para el que consideran el personaje más influyente del periodo.

No es que el Ébola sea para nosotros una novedad. Revolviendo papeles he encontrado un artículo que publiqué en la desaparecida revista "Economics" en 1994 sobre las nuevas infecciones emergentes. Hace 20 hermosos años. Allí reconocíamos la existencia y la más que probable activación de los virus causantes de  fiebre hemorrágicas, especialmente en países tropicales y la posibilidad de su propagación a otros sitios.

Esta semana hemos conocido la declaración de la OMS de que España está libre de casos de Ébola. Igual que hace un mes se declaró Nigeria.
Después de la catastrófica aventura puesta en marcha por el gobierno español este verano pasado, no deja de ser un avance.

Hay que reconocer que la funesta idea de repatriar dos misioneros moribundos en evidente fase de contagiosidad máxima, el posterior caso de una infección en una trabajadora sanitaria y la vergonzante actuación de los responsables sanitarios en el gobierno del estado y, también, de la Comunidad autónoma de Madrid que tiene las competencias de sanidad de la capital, configuran un episodio dramático. Y un nuevo monumento a la incuria y la estupidez humana. Los mencionados responsables han sido cesados por el gobierno en un gesto terminal, carente de eficacia más allá de evitarnos seguir contando con la presencia de semejantes incompetentes en les medios de comunicación.

No nos ha librado, empero, de la presencia del propio presidente del gobierno, responsable final de todo ese embrollo. Quede para el registro que el responsable inicial, el autor del primer gesto de dudosa fortuna, fue Mariano Rajoy cuando ordenó que se trajera desde África a los misioneros infectados. Vamos, que no se fleta un avión militar para irse a otro continente sin la instrucción expresa de la Presidencia del Gobierno.

Razones se aducirán las que se quiera, pero conociendo el percal que se teje, estoy convencido que alguna de las mentes pensantes de La Moncloa encontró una excelente excusa para generar un tema para los noticiarios, en medio de la canícula estival y la habitual sequía de noticias de período, con la esperanza de obtener algunos réditos políticos o electorales. Mandar soldados de aventuras por el mundo es algo muy propio de los gobiernos. Disponer de un centro hospitalario con condiciones y personal adiestrado y competente es harina de un costal diferente. Para colmo pensaron en utilizar un hospital en fase de derribo por razones políticas de difícil justificación, en medio de la tormenta de privatizaciones y recortes sanitarios que el Partido Popular viene sometiendo a la población de Madrid y aledaños. Y luego pasó lo que pasó: los dos misioneros muertos y un perro asesinado remedando la antigua zarzuela "El rey que rabió" y el refrán de muerto el perro se acabo la rabia.

Pues tampoco, porque la rabia que da todo el lío, no se nos acaba.

Para los interesados recomiendo la lectura del texto de Lluis Mallart en el blog de Antropologia Médica que desde Medical Anthropology Research Center publicamos para la Red Iberoamericana de Antropología Médica:  http://redamantropologiamedica.blogspot.com.es/2014/09/notes-sobre-un-sentit-possible-del-nom.html sobre el probable origen del nombre de Ebola.

En varias lenguas de África del oeste el término viene a significar podredumbre, y probablemente se conocía de antiguo. Las fiebres hemorrágicas es probable que no tengan entidad reconocible por parte de la gente en unas regiones donde tener fiebre es algo muy común, generalmente por el paludismo. Cuando una fiebre evoluciona hacia un estadio terminal con exantemas, hematomas y hemorragias diversas, causando la muerte, es fácil que se asemeje al proceso de pudrimiento de las frutas y se le pueda acabar llamando así.

Contemplando la evolución del actual gobierno español y el estado del estado, sin olvidar la escasa distancia que existe entre poder y podre, se nos antoja que el episodio del Ebola en España forma parte de los síntomas de podredumbre de un sistema en franca descomposición.

Y si no, al tiempo.


..