Saturday, August 17, 2024

Mike deGeurin, abogado y amigo

 


Obituario de George DeGeurin 


El texto està escrito en inglés por alguien que lo conoce bien, en un estilo común en las notas necrologicas en los Estados Unidos. Lo que sigue es una traducción asistida y levemente retocada. Los detalles deportivos del beisbol y el golf son literales y puede que carezcan de significado para quienes no conozcan esos deportes.

Mike fue un gran abogado y un amigo a lo largo de muchos años. La distancia redujo nuestros contactos a las ocasionals vistas o estancias en España, principamente en Ibiza y Barcelona, o las mias a Texas. Aun así, tuve el privilegio de conocerlo y admiral sus dotes personales que tan buen resultado le dieron en su vida profesional. Con el se va un estilo jurídico que nunca hubiésemos podido tener en esta parte del mundo, donde la administración de justicia adolece de tantos defectos e irregularidades y, tanto más, la desgracia de la cúpula judicial actual. Que la tierra le sea leve (STTL)


George Michael "Mike" DeGeurin (01/09/1945 - 08/10/2024)

El afamado abogado defensor y amigo, Mike DeGeurin, murió el 10 de agosto de 2024, a la edad de 79 años, con Gayle, su esposa y alma gemela, a su lado. Su familia había estado con él todos los días y todas las noches durante su última enfermedad, mientras se recuperaba hasta que no pudo más.

Siempre competitivo, para él cada tiro, cada golpe, eran dos outs en la parte baja de la novena. Conocido cariñosamente como "DeGeura-math", el marcador siempre estaba empatado, con el tiro ganador en la línea y la pelota en sus manos. No falló un putt ganador. 

Mike nació el 9 de enero de 1945 en Austin, Texas, de sus amorosos padres, Marguerite y E.M "Mack" DeGeurin, y fue recibido por su hermano de cuatro años, Dick. Mike creció con los deportes y el derecho en sus genes. Su padre, abogado y ávido golfista, le dio a Mike el entusiasmo para dedicarse a ambos. Su madre, una gran narradora de historias, tenía un ingenio rápido, y siempre añadía una risa o un secreto al final. Mike era un atleta natural, un jugador de equipo, y comenzó su carrera de béisbol a los seis años como segunda base de la Liga Infantil del North Austin Lions Club; formaba parte del equipo de estrellas todos los años en los que jugaba. Continuó jugando en Bryker Woods Elementary, O. Henry Jr. High y Austin High, y en el camino también formó parte de los equipos universitarios de baloncesto y fútbol. A lo largo de sus años de escuela primaria, la personalidad positiva y amistosa de Mike lo convirtió en una de las personas más populares de la escuela, tanto que sus compañeros de clase lo eligieron presidente de su clase en la escuela secundaria y preparatoria. En 1961, Mike y Gayle se conocieron en la escuela secundaria; ella recién llegada de Corpus Christi y él, la persona amigable que era. Se hicieron amigos y comenzó la historia para ellos.

Cuando Mike tenía alrededor de 14 años, sus padres lo alentaron a tomar el golf más en serio, por lo que se convirtió con entusiasmo en un astuto estudiante de Harvey Penick. Nunca olvidó las lecciones de Harvey y a menudo las citaba textualmente.

Mike fue aceptado en la Universidad de Texas en 1963 y se unió a Phi Delta Theta, donde hizo amistades para toda la vida, que, en verdad, eran las únicas que Mike hacía. Conocido como "Hawkeye" o DeGeurin por sus amigos, Mike era un juerguista y los buenos tiempos lo seguían.

Después de graduarse de la universidad en 1967, durante la Guerra de Vietnam, Mike se alistó en la Guardia Nacional del Ejército de Texas y fue enviado a Fort Huachuca, Arizona, para entrenarse como soldado. Demostrando su temple, sobrevivió al brutal entrenamiento básico con un calor de 115 grados y sus instructores lo nombraron cadete destacado. Se lamentaba por sus amigos que servían en el extranjero y les escribía cuando se le permitía. Era un tipo autosuficiente y, durante la escuela secundaria y la universidad, trabajó en la tienda de ropa University Shop de Clyde Campbell, donde desarrolló su impecable sentido del estilo conocido por su familia y amigos como DeGeur-wear.

Mike y Gayle se casaron en 1968, y Mike entró en la recién creada Facultad de Derecho de Texas Tech, en Lubbock, un terreno en las altas llanuras de Texas, tan desolado y arenoso como los dos pudieran imaginar. Gayle continuó enseñando a estudiantes de primaria para apoyarlos mientras estudiaba derecho. Compró un vehículo de reparto de tres ruedas usado de U.S. Postal para transportarse a sí mismo y al bebé Michael por la ciudad, antes de que se inventaran los cinturones de seguridad y los asientos para automóviles. Se graduó de la primera clase completa en la Facultad de Derecho de Tech, en 1972, junto con su amigo Newal Squyres. Su primer "honorario" como abogado en ciernes fue una colcha hecha a mano que hoy está con su familia.

Mike y Gayle regresaron a Austin con Michael, Jr., su hijo de dos años, donde Mike comenzó su carrera legal como abogado de instrucción para el juez Wendell Odom en el Tribunal de Apelaciones Penales, el tribunal penal más alto de Texas. Aunque el funcionamiento de ese tribunal de apelaciones podía ser bastante sombrío, Mike inició una tradición personal de abrir cada sesión privada del tribunal con un chiste. Una vez más, su personalidad afectó a quienes lo rodeaban y los jueces disfrutaron de dos años de la camaradería de Mike.

Él, Gayle y Michael se mudaron a Houston, donde Mike se convirtió en asistente legal del juez de distrito John V. Singleton. Allí observó de cerca cómo piensan y toman decisiones los juristas. Cuando terminó su compromiso con el juez Singleton, su hermano Dick lo instó a unirse a la oficina del fiscal de distrito del condado de Harris para aprender a trabajar en juicios procesando casos penales, pero Mike se negó porque no quería encarcelar a la gente; quería ayudar a la gente. En cambio, Mike montó su propio negocio y comenzó desde abajo, defendiendo a personas indigentes aceptando nombramientos judiciales. Llegó a ser tan eficaz y trabajó tan duro en sus casos que uno de los jueces de distrito del estado se negó a nombrarlo nuevamente, diciéndole a Mike que había "presentado demasiadas mociones". A Gayle le preocupaba que sus ingresos se destinaran a pagar el billete de autobús de sus clientes, pero ambos sabían que este trabajo era vital para su deseo central de defender a los necesitados. Persistieron. Estaba enganchado a Houston; le encantaba la idea de que cualquier cosa, cualquier persona, pudiera marcar la diferencia aquí. Cuando, en 1974, los tribunales federales crearon una Oficina del Defensor Público Federal en el Distrito Sur de Texas, Mike fue uno de los primeros contratados por Roland E. Dahlin II. Era un trabajo desafiante y a menudo ingrato, pero una vez más, la personalidad y la ética de trabajo de Mike se hicieron notar, y su reputación en la comunidad legal, que ya se hacía notar por sus casos en los tribunales estatales, creció entre los colegios de abogados federales. Los éxitos de Mike atrajeron la atención del legendario abogado Percy Foreman, quien le pidió a Mike que se uniera a él y a su hermano, Dick, para formar la firma Foreman, DeGuerin y DeGeurin. (Los hermanos escriben sus nombres de manera diferente, Dick lo escribe de la manera correcta y Mike lo escribe de la manera directa). Mike permaneció con Percy hasta su muerte, en 1988, y continuó defendiendo el legado del Sr. Foreman de ejercer la abogacía con cantidades iguales de conocimiento teórico y habilidades procesales.

Mike es considerado un mentor para los miembros del bufete Foreman DeGeurin, Paul Nugent, David Gerger, Heather Peterson, Jennifer Carrol, Michael DeGeurin, Laura DeGeurin Robertson, Andrés Sánchez, John Parras y otros innumerables abogados jóvenes y brillantes que llegaron a llamarlo amigo. Él predicaba con el ejemplo; su buen humor, profesionalismo, ética de trabajo, respeto por el sistema de justicia y representación celosa de sus clientes eran contagiosos. No dudaba en ayudar a otros abogados, y a menudo se quedaba mucho tiempo después de terminar su lista de casos solo para escuchar y asesorar a los abogados en los pasillos del tribunal. Fue un defensor incansable de sus clientes, por lo que era difícil llegar a la oficina antes que él o irse después que él, como lo puede atestiguar su dedicado y leal equipo en la oficina, Blanca Luján y Jazmín Padilla. Nunca cobraba por una consulta inicial y pasaba horas con un cliente potencial para asegurarse de que, incluso si no lo contrataban, salieran de la oficina en mejores condiciones que cuando entraron. Al igual que su mentor Percy, trabajó en casos hasta el mismo día de su muerte.

Mike ejerció en todo Texas, en los Estados Unidos, México e internacionalmente. Nunca se sintió como un extraño; se sentía tan cómodo en un pequeño tribunal rural de una sola sala como argumentando en pleno ante el Quinto Circuito. Tenía la notable capacidad de disipar el alto estrés de la sala del tribunal o de cualquier situación con un poco de humor y una historia oportuna.

Mike era un defensor de la justicia. Se ganó la confianza de las diversas comunidades de Houston al defender a sus clientes sin importar su origen étnico o estatus socioeconómico. Se corrió la voz de su compromiso y habilidad, y muchos acudían a él para luchar por sus seres queridos, sabiendo que no podían tener una mejor representación. Las familias confiaban en su consejo y sus esfuerzos porque sentían su lealtad y su verdadero interés. Cuando le preguntaban "¿cómo podrías representar a alguien acusado de un delito?", Mike respondía: "a veces lo haces por el cliente, a veces por la familia y a veces por la Constitución". Creía que es responsabilidad de un abogado igualar la justicia, defender a los desvalidos, y les decía a los jurados: "No tenemos un sistema de justicia perfecto, pero tenemos el mejor sistema". Mike representó a muchos acusados ​​de alto perfil, pero hubo muchos más clientes que nunca aparecieron en las noticias, cuyos casos eran igualmente importantes, especialmente para el cliente. No había ningún caso demasiado grande o demasiado pequeño. Se describía a sí mismo como un abogado litigante y se esforzaba al máximo en cada caso, desde multas de tráfico hasta asesinato capital. Durante los juicios, dibujaba a cada testigo y, a menudo, utilizaba esos bocetos en los alegatos finales. Era conocido por su estilo desenfadado de "Colombo", en el que a veces parecía tropezar con un interrogatorio ganador y una absolución inevitable, sin decirle nunca a nadie que era su forma de conseguir la atención y la ayuda del jurado.

Mike y Gayle eran amantes de los límites exteriores del juzgado, ya fuera en las playas de la Costa del Golfo o en la zona de matorrales del sur de Texas. Juntos, pasaban muchas horas caminando por la playa de Surfside y haciendo hogueras con leña traída por el mar, o sentados alrededor de una fogata en el sur de Texas. A Mike le gustaba cazar y lo hizo durante años en el rancho El Jarral de Sweetie Bruni y, más tarde, en La Chimenea de su cuñado, Bob Ross. Mike era un tirador de primera, ya fuera cazando codornices en el rancho de San Chicago con sus amigos o ganando tiros de paloma. Para él, la mejor parte de todo eran las historias posteriores.

A Mike le gustaba viajar por negocios, pero más aún con su familia y amigos. Disfrutaba de caminar por las calles de Nueva Orleans con su compadre, Hilmar Moore. Allí, se hicieron amigos de un artista llamado Frugé, a quien encontraron desmayado, junto a la cerca de Jackson Square, con su pincel en la mano. Conocer personajes y contar historias era su pasión. Más recientemente, Mike, Gayle, Chula y Ramón recorrieron el Camino de Santiago, en España, y escalaron Machu Picchu, en Perú.

Mike y Gayle, artistas por derecho propio, han sido grandes mecenas de la comunidad de artistas de Houston. Mike disfrutaba de una profunda amistad con el reconocido artista Bob Camblin, y se habían unido por su amor por el misterio. Desde muy pequeño, a Mike le encantaba enterrar tesoros. A menudo enterraba un tesoro y dejaba el mapa para que lo descubrieran sus hijos, nietos o amigos. A menudo disfrazado de tesoro dejado por el Viejo Velasco, se deleitaba con la alegría y la emoción de quienes lo encontraban. Él, Camblin y Lollie Jackson enterraron y pintaron mapas de tesoros, algunos de los cuales aún no han sido descubiertos.

Mike también era partidario de los programas de derechos humanos de la Capilla Rothko. Disfrutaba escuchando y conociendo a otros defensores de la paz de todo el mundo. Era el campeón de los oprimidos o de los que luchaban contra la opresión. Compartió muchas buenas conversaciones con grandes líderes de la comunidad, como la difunta Sissy Farenthold, el reverendo Bill Lawson y Sheila Jackson Lee.

A lo largo del camino, Mike y Gayle fueron haciendo crecer su familia. Michael DeGeurin, su primogénito y tocayo, es ahora un abogado consumado por derecho propio y padre de Hannah y Charles, ambos tan empáticos y creativos como su abuelo. Katherine Houston es su primera hija, que heredó la compasión y la capacidad artística de Mike, y madre de tres niños, Geurin, Reid y Ross, que comparten el amor de su abuelo por el béisbol. Laura Robertson es su hija menor, que comparte el amor de su padre por la gente, el atletismo y el derecho, y es la madre de Gayle, Keen y Kaki, todos deportistas, artistas y estudiosos como su abuelo. El hijo menor de Mike, Mack, es un periodista consumado. Mike también tenía muchos sobrinos y sobrinas y ahijados que lo amaban tanto como él los amaba a ellos.

Todos los que conocen a Mike conocen su buen humor, sus valores y sus prioridades: familia, amigos, clientes. Su orgullo por su familia no conocía límites e incluía una gran familia extendida; su amplio círculo de amigos se remonta a la escuela primaria. Su cuidado y compasión por sus clientes es legendario, incluso entre la multitud del tribunal, normalmente cínica y de mente dura. Mike siempre creyó que había algo bueno en todos, y parte de su método era buscar ese bien y presentarlo al jurado, al tribunal e incluso al fiscal de tal manera que ninguno de ellos pudiera negarlo. Como solía decir: "Puedes ser un buitre o una abeja: puedes buscar lo podrido en la vida, o puedes buscar las flores y la miel; y encontrarás lo que busques". La familia de Mike y sus clientes sabían que él se preocupaba, que tenía compasión, que tenía coraje y que lucharía por ellos. Fue el ejemplo de empatía, coraje, determinación, inteligencia y humor que todos los que lo conocieron buscaron en él para obtener orientación y fortaleza, y personificó el adagio "No es el tamaño del hombre en la lucha, es el tamaño de la lucha en el hombre".

Además de su esposa, Gayle, y sus hijos y nietos mencionados anteriormente, Mike apreciaba a su nuera, Ginger Patrick DeGeurin; sus yernos, Eric Houston y Will Robertson; su hermano, Dick DeGuerin, y su esposa, Janie, sus hijos, Michele, Carlin, Kayla y Lori, y cuatro nietos; su cuñada, Chula Ross Sanchez, y su esposo, Ramon, y sus hijos, Monica, Andres y Chiqui, y nueve nietos; su cuñada, Susu Scott Ross, y sus hijos, Robert y Christopher, y cuatro nietos; su cuñado, Tim Walker, y su esposa, Suzette, y sus hijos, Bronwyn y Stewart, y su nieto; su tía Jeanne Adams, de Corpus Christi; y sus ahijados, Michael y Phillip Moore, Tessa Ward, Tucker Phillips y Will Rhodes; y todos los niños que entrenó durante años, jugando a la pelota o pescando.


Se celebrará un servicio conmemorativo en la Iglesia Metodista Unida de San Pablo, 5501 Main St. Houston, Texas 77004, el lunes 19 de agosto de 2024 a las 11:30 a. m. Luego habrá una recepción en la recepción de la iglesia, Fondren Hall. Transmisión en vivo: https://www.stpaulshouston.org/stream. En lugar de flores, la familia sugiere que se realicen contribuciones conmemorativas al Proyecto de Representación de Inmigrantes de Galveston-Houston/GHIRP, http://www.ghirp.org/donate, o a la Capilla Rothko, 1409 Sul Ross, Houston, Texas 77006: Atención: Programación de Derechos Humanos.

***************

Friday, August 16, 2024

August 17, deaths and explanations

 


Eight years and still there is no clear explanation for how, why, and who managed to kill twenty innocent people in Barcelona Ramblas and Cambrils. The death by police action of the supposed perpetrators kept everyone from getting answers. The only survivors of the terrorist cell did not know much anyway.

However, the growing suspicion of the involvement of obscure forces with ties with the Spanish state and the PP government remains.

The following was written in this blog back then:

"All these maneuvers to discredit the Catalan Police, els Mossos d'Esquadra, are to counteract the well-gained prestige of the corps in their response to the terrorist attacks in Barcelona and Cambrils. Their actions, plus the management of the crisis by the Generalitat, was a blatant demonstration that Catalonia is a mature and well-organized society, with most of the trappings needed to become an independent state. The figure of the Mayor dels Mossos, the chief cop, came out very favorably in his TV appearances. This was unbearable for the Spanish nationalist front. In fact, the Spanish government was counting on taking over the commandment of the Mossos to interrupt and counteract the voting next October 1st. That will be nearly impossible now. Furthermore, to bring to the front pages a possible misconduct by the Mossos or their superiors in the Catalan administration, on charges of not using the intelligence reports, is just a cover up for all the strange affairs surrounding the figure of Abdelbaqui-es-Sati, the imam of Ripoll. He was the head of the terrorist cell, who died in the explosion in Alcanar the day before the attacks. He had so many police and law infringement records it all smelled of an operative agent. He has likely been a police informant, probably with the Guardia Civil. It is very strange, having spent four years in prison, freed in 2014, he traveled freely to Morocco, Belgium, and Switzerland, and at least once he was spotted taking the hajj to Meca with a group of youngsters. His name and passport must have raised a red flag more than once. Unless his records were erased or labeled confidential." 

Well, no proof of the supposed death of the Imam in the explosion at the house in Alcanar has been found. Only one small piece of an ID card. Not even the minimal piece of his body. Did he go to the heaven of the 99 virgins unscathed or pulverized? The obvious conclusion is that he was not there. He may not be even alive today, as covert operators are keen on eliminating witnesses or molesting agents once they have finished a job. Because there is no question the imam was a confidant of the Guardia Civil.

As the text referred to, back then, ended: the Spanish state still had a lot to explain.

August 2024

Thursday, August 15, 2024

Mossos. Lions led by donkeys


“Lions led by donkeys”

S'atribueix al general Erich Ludendorff de l'exèrcit dels Poders Centrals a la I Guerra

Mundial, a la vista del coratge i valentia dels soldats britànics davant de les destrosses

patides per decisions estratègiques errònies, que eren "Lions led by donkeys", traducció que

deixo al lector. Hi ha referències més antigues, com un proverbi àrab que diu "un exèrcit

d'ases manat per un lleó, sempre vencerà un exèrcit de lleons manats per un ase"


El cos de Mossos d'Esquadra, des de la seva restitució el 1985, han estat una de les més

importants realitats de la Moderna Catalunya. La seva constitució, els seus principis, el seu

capteniment, la seva professionalitat, la seva pràctica diària, han estat una benedicció pel

país oferint un servei policial i una seguretat mai coneguda anteriorment.


Massa temps les forces policials a Catalunya han tingut funcions repressives i de control de

la població civil. Vigilància, en deien.


A més de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, durant el franquisme hi havia carabiners

("Cuerpo de Carabineros") a les fronteres i duanes. Als trens, la policia dels ferrocarrils,

vestits amb un uniforme de pana marró i armats amb Winchesters. Policia portuària als

ports, guàrdies forestals armats i el somatén.


La Guàrdia Civil, amb una història amplíssima i benemèrita de cos de seguretat, mai ha

deixat de ser un cos militar. La seva també llarga història de contribució a la repressió en

diferents períodes històrics, mai serà oblidada i, almenys a Catalunya, mai s'ha sentit com

una policia de la gent.


El cos de la Policia Nacional arreplega un historial massa compromès amb els diferents

governs durant la dictadura franquista i després, amb les xacres de la Brigada Politicosocial

un temps, i la "policia patriòtica" més recentment.


Els altres cossos armats van desaparèixer en bona hora, quan la seva composició i

organització restaven poc útils. A banda de les Guàrdies Urbanes de les poblacions grans,

el recurs policial a Catalunya, deslliurat de capteniments repressius, ha estat el cos dels

Mossos d'Esquadra.


Per primera vegada a la història el país ha tingut un cos policial no militar. Per primera

vegada un cos policial amb tasques de protecció, d'ajuda, de socors, de tolerància, que

parlés la nostra llengua i comprengués la nostra cultura i peculiaritats. No s'escau

contrarestar les seves actuacions tantes vegades eficaç, exitosa i fins i tot heroica, amb

esdeveniments recents que, si alguna cosa fan palesa, és la distància entre els

comandaments i els mossos.


Les decisions operatives al voltant de la investidura del nou president de la Generalitat,

alhora desproporcionades i inútils, empitjoraren amb la patética roda de premsa

protagonitzada pel cap dels Mossos i el conseller d'Interior, òbviament cessants. Tampoc va

ajudar gaire la manifesta incompetència del tantes vegades bescantat Centro Nacional de

Inteligencia, organisme responsable de donar cobertura a les dèries persecutòries de jutges

i magistrats del Tribunal Suprem, aquests més interessats a derrocar el gobierno del estado

que en complir la llei i les lleis.


La Policia catalana, el cos de Mossos d'Esquadra en conjunt, i recordant el que deia el

general Ludendorff, queda bastant per sobre de juristes prevaricadors i comandaments

inútils. I això han demostrat de fa un bon temps i per un esperançat futur.


Xavier Allué

Agost 2024

De blogs, diaris i xarxes socials

 El 14 d'agost ha fet dinou anys que publico aquest blog. Inicialment no tenia més nom que el meu. Sis anys després el vaig titular "LA PERCEPCION SELECTIVA", reconeixent que era una de les meves deficiències, que no en tinc poques. Percepció selectiva vol dir que només me'n entero del que vull o puc. Que hi farem!

A l'encapçalament de blog s'anuncia que está escrit indistintament en espanyol, català o anglès i, per tant, dedicat a catalans que parlin espanyol, espanyols que parlin anglès, anglosaxons que perlin català o espanyol i les combinacions derivades.. També que els comentaris, que estan editats, s'admeten en qualsevol idioma.

Un parell de dies despres del 14 d'agost de 2005, a la tercera entrada del blog s'explica, en anglès, què son els blogs, bitàcoles en català. Les bitàcoles son els registres que els patrons o capitans dels vaixells escribien cada dia de les seves singladures. La llibreta o llibre es conservaba en un armari d'una peça de la embarcació, generalment feta d'un tronc d'arbre, d'ací el nom en anglès: "log". Aquesta sana costum esdevingué obligatòria sota les lleis de dret marítim, que preveien el registre del rumb, l'estat del vaixell, la velocitat mesurada amb la "corredora" (ja explicarem com es feia) i la situació si era posible. Amb el temps el registre, sobretot dels vaixells de guerra anglesos cap el segle XVIII, esdevingueren autèntics relats històrics, molts encara conservats a l'Almirallat britànnic.

La paraula "blog" és una contracció de web-log, es a dir, bitàcola de la web. I els que els fan servir i els mantenen, se'n diuen "bloggers". Molts recorden als diaris personals, i la seva estructura i maquetació, al que més es semblen és als diaris de paper, aquestes estimades publicacions qeu els darrers dos-cents anys han estat els més difosos mitjans de comunicació de mases del món occidental.

Ja fa temps que, des de l'esdeveniment de la Internet s'anuncia el final dels diaris en paper. La ublicació espaiada en el temps els hi va donar el nom de "periódics" i d'ací la professió de "periodista". En català, comunament se'n diuen "diaris", per que generalment ho son. Però es manlleva de l'espanyol el terme periodista, que s'exten als professionals de la comunicació, treballin on treballin, siguin publicacions en paper, radios o televisió.

En anglès el terme és "journal", pres del normand-francés del dia-"jour". I els professionals son "journalists". El term "daily", de diari, es manté a capceleres. (No confondre amb el term "dairy" que només una lletra els separa de la manufactura i comerç dels productes lactis).

La supervivència dels diaris en paper sembla allargar-se en el temps i, encara a hores d'ara, continuen sent referència i confirmació de qualsevol noticia o escrit editorial, que hagi sortit en qualsevol altra mitjà. Els adagis llatins: "Quod scripsi, scripsi" o "Verba volant, scripta manent" hi donen suport, de moment incontestable, en desconfiança en la perdurança d'allò escrit en mitjans electrònics, oblidant que no hi ha res més vell que el diari d'ahir.

Darrerament, acostumo a reproduir al blog les meves publicacions en diaris o revistes de paper. I notifico de les entrades a les xarxes socials en les que hi participo.

La eclosió de les xarxes socials combinades amb la tecnología del telèfons mòbils els primers anys de l'actual segle, ha deixat els blogs una mica desplaçats, tot i que hi ha més de 600 milons de blogs públics, a data 2022.

Els blogs tenen una vocació de permanencia, com la que té el meu blog, on es poden trobar més de 500 entrades de temes i en idiomes diverss. Tot i aixó, entenc que la revolució de la comunicació deixa els blogs en una situació secundària.

Per cert, sobre la comunicació, es pot consultar la entrada del blog de Antropologia en el que també escric: http://redamantropologiamedica.blogspot.com/2012/10/la-comunicacion-y-sus-recursos.html, un breu assaig sobre la comunicació i els recursos, tot i que escrit fa dotze anys, manté la seva vigència. L'esgraó següent de la escala han estat les xarxes socials i el següent l'IA. La seqüencia numérica 500.000, 50.000, 5.000, 500. 50, 5, de fites en el desenvolupament de la comunicació, fou una bona ocurrència, que ara es perd per l'acceleració comunicacional.


XA. 15 d'agost 2024

Monday, August 12, 2024

Un any d'alliberaments

Escrit abans dels esdeveniments al voltant de la investidura del nou President de la Generalitat, el dijous 8 d'agost.
 

Saturday, August 03, 2024

Tuesday, July 16, 2024

LES RELACIONS PERILLOSES




Quan Choderlos de Laclos va escriure "Les Liaisons dangereuses" segur que va triar el títol amb cura. La novel·la romàntica eròtica del segle XVIII va ser traduïda sota els Pirineus com "Las amistades peligrosas" que no és exactament el mateix. Les amistats tenen un component de compromís personal altra que les simples relacions o "lligams". Josep Pla ja distingeix entre amics, coneguts i saludats. Les relacions no tenen per què comportar res més que unes de proximitat en l'espai o el temps. Que siguin perilloses pot dependre de la mateixa natura de les relacions, com es descriu a la novel·la, o la natura d'un dels elements de la relació que sigui essencialment perillós. Tal són les mercaderies perilloses que es transporten al nostre entorn i, com tals, són identificades als mateixos mitjans de transport, camions, vagons de tren o dipòsits amb diferents iconogrames i documentació.

Les dissortades manifestacions de Carles Juárez, Director del Sector Ferroviari del ministeri de Transport de què les mercaderies perilloses eren "una leyenda urbana" just coincidiren en el temps amb el descarrilament i tremend incendi d'un tren de mercaderies de la CPKC (Canadian Pacific Kansas City) a North Dakota, als Estats Units. Cert que lluny, que no causà víctimes per què va tenir lloc a una àrea d'aiguamolls, i a les 3 de la matinada, però segur que el tren va sortir d'un polígon industrial químic i que portava amoníac, metà i sofre.

Vull dir que els accidents passen. I aquí encara tenim la memòria dels Alfacs i els més de dos-cents morts. I de l'accident d'IQUOXE.

La "leyenda urbana" ocupa 1,047 pàgines del BOE en forma del RID, Reglamento del Transporte de mercancias peligrosas, en la seva edició de 2023 (https://www.boe.es/boe/dias/2023/06/02/pdfs/BOE-A-2023-13090.pdf), que dubto que el senyor Juárez hagi llegit.

Tampoc l'hauran llegit Vanessa Climent o Eugeni Sedano, portaveus de "Mercaderies per l'interior", ni els hi cal. N'hi ha prou amb veure els convois a l'estació de Tarragona, degudament identificats amb els símbols de perillositat corresponents, fent maniobres de canvi de sentit que, si la connexió amb el port fos més normal, no caldrien.

Per a que passin aquest convois cap a Europa estan construint l'esguerro enginyeril del "tercer fil" per adaptar l'ample de via al que és estàndard al continent. La construcció d'aquest invent és el que determina les obres del túnel de Roda que deixarà sense comunicació amb Barcelona la pròxima tardor ves a saber quant de temps.

Les relacions perilloses són les que mantenim els ciutadans de l'àrea de Tarragona i que compartim amb tots els habitants dels municipis de la costa relligats per les vies ferroviàries.

El pas de combois amb continguts de substàncies i elements amb potencial destructiu és quelcom totalment rebutjable. I innecessari si es consideren les alternatives. Es tracta d'allunyar els riscos dels nuclis de població sobre els que qualsevol incidència, per petita que sigui, és susceptible de causar víctimes i nombroses.

Les relacions amb la indústria química té uns riscos. Però els primers interessats en la seguretat són les mateixes empreses, que dediquen esforços a què el seu material de transport de mercaderies potencialment perilloses compleixi totes les mesures contemplades no només en el BOE, sinó en la regulació europea de la qual el RID dimana. Els habitants d'aquesta part del país mantenim aquesta relació de la millor manera possible. Però la utilització d'una línia de ferrocarril que travessa municipis, càmpings i platges innecessàriament és una gran imprudència. Tant més amb un invent inestable com és el tercer fil al qual sembla que s'haurà de sumar el risc de conbois de més 800 metres i un considerable pes. És un perill innecessari, inadequat i incurios, amb el que no volem mantenir cap relació perillosa.


Xavier Allué

Juliol 2024


UNESCO i Patrimoni

 UNESCO i PATRIMONI


El més important que ha succeït al patrimoni de Tarragona potser sigui el reconeixement per part de la United Nations Education Science and Culture Organization (UNESCO) dels monuments de la Tàrraco romana com a Patrimoni de la Humanitat. La satisfacció per aquest reconeixement mereix, però, uns comentaris. Algunes coses es perden en la traducció. El títol en anglès és “World Heritage”. A banda de la distància que podem posar entre “world“, món, i humanitat, que pot ser discutible, “heritage” és més proper a herència que a patrimoni. De fet el patrimoni es pot heretar, però també es pot anar adquirint i per tant variable (NOTA: una altra consideració lingüística a banda i més polèmica és la distància entre Patrimoni i Matrimoni, i més a la legislació civil catalana que sempre ha reconegut la capacitat de les dones per rebre i donar herències). L’herència és un llegat del passat, dels avantpassats i, pel reconeixement de la UNESCO, ara ho és dels 8120 milions d’habitants del planeta, no només nostre, els ciutadans de Tarragona, que el que tenim és la responsabilitat de mantenir-lo, protegir-lo i, també divulgar-lo i compartir-lo. El compromís UNESCO, com el seu títol indica, inclou aspectes educatius, de distribuir el coneixement, científics, de continuar l’adquisició del coneixement i estudi, i culturals com a contribució a la cultura nostra i dels pobles. El reconeixement UNESCO, que de fet és un guardó és, sobretot, una responsabilitat, puix que en determinades circumstàncies de negligència en les obligacions de manteniment dels monuments, es pot arribar a perdre. Així doncs, als arguments de conservació i cura que proposava el nostre text de fa uns anys, s’afegeix el compromís de ser herència mundial.

El catàleg de monuments inclou, per descomptat, els 15 que formen part del reconeixement UNESCO: Muralla, Recinte de culte, Fòrum provincial, Circ, Amfiteatre, Fòrum de la colònia, Conjunt arqueològic de la Part Baixa, Necròpolis, Museu Nacional Arqueològic + Tabacalera, Monument funerari dels Escipions, Arc de Berà, Pedrera del Mèdol, Vila dels Munts, Aqüeducte de les Ferreres, Centcelles.

Però també el que es pot nomenar l’altre patrimoni arquitectònic i arqueològic: Patrimoni medieval: catedral, arcs, voltes c/ Merceria, capelles (Sant Pau, Sta. Tecla vella, etc.) Ca la Garsa, Hospital vell, voltes de l’hospital Rambla vella, Torre de les monges, etc., Patrimoni edat moderna: Baluards, palaus, convents, esglésies, torres i masos…, Patrimoni Modernista. Metropol, cases (varies), Col·legi Teresines, Balcó, etc., Edificis i instal·lacions contemporànies abandonades: Sabinosa, C. Residencial, Banc d’Espanya, Tabacalera, Hospital de Mare de Dèu de la Salut (Casa Blanca), Laboral, etc… Tota una nòmina de considerable entitat i potència.

Als efectes d’una gestió acurada cal definir amb claredat els àmbits que poden ser afectats pels usos. Mantenim el criteri que, i per a tots els efectes, el PATRIMONI de la ciutat és TOTA la ciutat. Els drets patrimonials que té la ciutadania ultrapassen les titularitats que de forma ocasional puguin tenir espais o edificis, ni que l’ocasionalitat sigui de segles. D’aquest concepte no sembla que calgui explicació, tot i que no és considerat així des de diversos angles i administracions. Si cal remarcar-lo, tant patrimoni és l’amfiteatre romà com la coca del mig de la Rambla nova, el pont de ferro del Francolí, el col·legi de les Teresines o la Savinosa. La plaça de les Cols, la Tàrraco Arena, el Serrallo o el balcó del Mediterrani. L’escorxador-rectorat, la subdelegació del govern de l’estat, l’estació del ferrocarril o el rellotge del port. La Tabacalera, Pilats, el Teatre romà, o la torre dels Escipions. L’actual titularitat de, per exemple, la Catedral, que genera pocs dubtes que sigui del cabilde, cal tenir en compte que està construïda amb pedres del temple d’August, amb diners generats a la ciutat, sobre un sól que és patrimonialment de la ciutat, i que conforma un paisatge, un skyline de Tarragona que deixa de ser de l’esglesia perquè és patrimoni (per cert, enregistrat) públic de la ciutat. Tots aquests espais i edificis, i molts més, inclosos o no en el catàleg de béns a protegir del POUM, són l’objecte de la nostra preocupació, interès i, també, responsabilitat. Que no hem de permetre que es malmetin, que s’utilitzin malament o que es malbaratin.

Per tal de resumir i fixar l’atenció dels polítics, la proposta es centra en uns quants punts:

Uns criteris generals: 

1. El respecte i la preservació de tots els monuments en la seva integritat. 

2. L’accés al coneixement i gaudi a tots els monuments per part de la ciutadania, local i visitant. 

3. La continuació i progressió de les tasques de descobriment, excavació, estudi i publicació de les restes encara pendents. 

4. La coordinació, unificació de criteris i compromís de totes les administracions implicades: Ajuntament, Diputació, Generalitat i, de moment, Estat, així com l’Església catòlica (Arquebisbat), amb propietats i interessos als monuments. 

5. La museïtzació integrada de la ciutat i de tots els monuments. 

6. La consideració del valor monumental d’edificis, obres d’art, espais i instal·lacions de totes les èpoques històriques: Prehistòria, Antiguitat clàssica (Romanitat), Edat mitjana, Renaixement, Edat Moderna i Contemporània (Modernisme i contemporanis abandonats). 

7. La cerca de connivències i compromisos amb la ciutadania, els interessos de les empreses del sector turístic i hostaler, els actes festius i les organitzacions que hi participen i el món acadèmic. 

8. L’exquisida i completa recopilació i coneixement del cos legal i regulacions que afecten l’ús del patrimoni monumental.

XA

2018/2024

Monday, July 01, 2024

Trens

 Trens


El meu besavi matern, William Finch, fou un enginyer de ferrocarrils anglès, recordat amb una placa al pont de ferro que travessa el riu Guadiana, un kilòmetre aigües avall del pont romà de Mérida. Òbviament, no el vaig arribar a conèixer, però a la família es parlava de què tenia un rellotge de butxaca que sempre anava a l'hora.

La meva experiència personal a l'àmbit de RENFE inclou un estiu que vaig compartir habitatge amb el meu oncle Enric, delegat de Combustibles que, aquells dies eren bàsicament carbó i gasoil, quan tenia quinze anys. La delegació estava la cap d'avall del carrer Apodaca i allí

vaig aprendre el que eren "bricks" i "pellets", generalment de carbó d'hulla, que és com anaven els trens de fum.

Dues referències familiars per justificar que, si més no pel record, no tinc una animadversió congènita pels trens, ans al contrari.

L'altra experiència foren els viatges entre Tarragona i Barcelona en vagons de fusta, incòmodes i sorollosos. Quan algú, generalment en castellà, diu que un local o un lloc està ple "hasta los topes" vol dir de gom a gom i s'oblida que la dita fa referència a vagons de trens tan plens que alguns viatgers han d'anar dempeus sobre els "topes" que separen un vagó d'un altre. Uns mecanismes de ferro rodons amb un moll dins que fa d'amortidor de les eventuals topades.

Quan estudiava a Barcelona, el trajecte sovint prenia fins a quatre hores. Amb els anys arribaren temps feliços, de quan el "Catalunya Exprés" feia el trajecte de Tarragona a Passeig de Gràcia en 55 minuts. D'això fa 30 anys.

Edat i canvis professionals han reduït els meus trajectes en ferrocarril a un mínim, a banda d'alguna aventura turística com anar fins a Saragossa a dinar, via Casp, baixar fins a València per Terol, sopar, i tornar a Tarragona en un Euromed a dormir en el mateix dia. Ja no és possible per què l'enllaç a València no es pot fer.

El desastre en què RENFE ha convertit els viatges per ferrocarril no té nom. O sí: una gran merda. La delirant construcció i posada en marxa de les línies d'Alta Velocitat ha desplaçat tot el finançament ferroviari cap a trajectes radials que no tenen més objecte que portar gent a Madrid, tant si cal com si no. I això tampoc sempre. Moltes línies radials van buides. A mi mateix m'ha passat: de Ciudad Real a Madrid, a la tornada d'una activitat acadèmica. Cert que era un diumenge i a primera hora del matí, el revisor molt amablement em va saludar, i en desitjar-me un bon viatge, va afegir: "Va usted sólo en el tren". Doncs això.

No sé quants viatgers baixen (o pugen) a la flamant estació de l'AVE a Outeiro de Sanabria, a la província de Zamora. A Outeiro, segons l'Instituto Nacional de Estadística el 2020 hi vivien 24 veïns. A la província de Zamora, que geogràficament no és especialment gran, és l'única de tot l'estat on tenen dues estacions de l'AVE: la de Zamora i la d'Outeiro. La província té, a més dels 24 d'Outeiro, 166.903 habitants, potencials usuaris del servei, més o menys com la ciutat de Tarragona si sumes La Canonja. Poc comparables amb els tres quarts de milió del Camp + Terres de l'Ebre, el Baix Penedès i la Conca de Barberà.

No crec que, a hores d'ara, calgui insistir gaire en el desfici de Rodalies ni els riscs que representa la circulació de mercaderies perilloses pel mig de la plaça dels Carros i a tot el llarg de les vies de la costa, travessant urbanitzacions, càmpings i altres àrees habitades, amfiteatres romans en ruïnes precàries i altres paisatges protegits o protegibles. La macarrònica solució d'adaptar a l'ample standard (és a dir el que hi ha a tota Europa) afegint un tercer fil, a banda de car i ineficient, subjecte a múltiples eventualitats d'avaries, és la causa de què s'hagi de remodelar el túnel de Roda i, per tant, interrompre el tràfic durant tota la tardor d'enguany i més. A veure com s'ho fan els han d'anar a treballar al cap i casal.

Tinc el convenciment que RENFE, i la seva filla bastarda ADIF, són organismes autònoms de l'estat que no responen davant de ningú. Com els jutges del Suprem. Arrosseguen comportaments com de quan el general assassí, la autarquia i la psicopatia centralista. Mantenen una endogàmia d'enginyers de camins elitistes que entenen que allò del "atado y bien atado" volia dir una xarxa de misèria i incompetència. Maleïts siguin, ja que altra cosa no els hi puc desitjar, quan hi penso en el rellotge del meu besavi. 


Xavier Allué

Juliol 2024