Una situació complexa i vista des de la meva percepció selectiva em porta a escriure, bé que un xic desordenadament, aquest text.
Una mirada curta veu directament l’imperialisme de Vladímir Putin i el seu entouratge més pròxim de militars i oligarques confrontant la intransigència de la NATO i el seu desenvolupament als països propers a Rússia i la incorporació d'altres que, fins ara, eren “neutrals”.
Resulta alarmant una guerra a l’àmbit geogràfic europeu, però això és una altra percepció errada. Europa no ha estat mai un paradís de pau. A la història es recompten més de 1000 conflictes bèl·lics amb destrosses i mortaldat notòries al que entenem com continent europeu. 700 fins a les guerres napoleòniques. 310 al llarg del passat segle XX, incloent les tremendes Guerres Mundials I i II. I fins a 48 en el que portem de segle XXI. (Vikipèdia)
El segle XX ha estat presidit per un enfrontament politic-social derivat de la Revolució Russa i l’esclat del Comunisme, durant molts anys materialitzat per l’existència d’un teló separador (d’acer en català, però de ferro en les llengües europees).
El control de les poblacions a una banda i altra es va dur a terme amb models sociopolítics diferents. A la banda de l'Europa de NATO es va dissenyar i estimular sistemes de protecció social, educació i atenció a la salut subsidiada, prestacions socials per l’atur, la discapacitat o la jubilació, la representació sindical dels treballadors i un respecte pels drets humans, llibertat d’expressió i de premsa, tot sota aixopluc del potent sistema econòmic capitalista. A l’altra banda un sistema totalitari, col·lectivitzat i molt més intolerant per la dissidència, acompanyat als períodes inicials de purgues i desterrament cap a les immenses i gèlides planures de la Sibèria, amb resultats de desenvolupament econòmic insuficient ho feien poc atractiu. Aquestes dues descripcions contenen també clixés i, d’una forma o altra, una era conseqüència de l’altre i viceversa.
(A la caiguda del mur de Berlín, al cantó comunista es deia: “Tot allò que ens deien de bó del sistema comunista era mentida. Però tot allò de dolent que ens deien del sistema capitalista, era veritat”.)
L'URSS va acabar petant fruit de la desmembració interna i la pressió econòmica d’Occident. El que Occident, o més concretament els governs europeus i nord-americans, no van saber fer va ser “comprar-se” Rússia, deixant-la en mans dels oligarques delinqüencials durant un bon temps. A Putin li ha costat molt controlar els oligarques. Mentre això passava, NATO, en comptes d’obrir-se, va deixar que es podrís mantenint-la com “enemic designat”. El complex militar-industrial dels Estats Units que clarament va definir el president Eisenhower va triar altres enemics a l’Orient Mitjà, principalment als rics en reserves de petroli, com ara l’Iraq.
Quan la realitat va fer trontollar l'estabilitat a Ucraïna al voltant de l’Euromaidan, l’escenari va ser preparat per a enfrontar Rússia i NATO.
Cal envisionar la tremenda història recent d’Ucraïna. El mateix nom té un significat curiós: “el lloc per on es passa” que pot justificar les incerteses de la seva realitat. La tribu, el “Rus” de Kíev, és l’origen de Rússia, de quan es desplaçaren cap al nord.
Lev Trotski, líder de la IV Internacional i enemic jurat de Stalin era originari d’Ucraïna. Ell i altres ucraïnesos van ser decisius contribuents a la Revolució Russa.
Però Rússia soviètica no va tractar bé Ucraïna. De forma activa va dur a terme la purga dels intel·lectuals ucraïnesos (escriptors, artistes, músics, actors, etc., capdavanters) als anys 20 in 30 del segle passat. D'aquest episodi, se'n diu Renaixença afusellada (розстрі́ляне Відро́дження, rozstríliane Vidródjennia,). Coincidint amb això, hi ha l'episodi del genocidi ucraïnès anomenat Holodomor (Голодомо́р, 1932-33), una fam artificial creada pel règim de Stalin que va delmar la població del territori.
La Shoa nazi va eliminar 1,5 milions de jueus ucrainians els anys 41 i42, notablement a Kíev, del que l’episodi de la massacre de Babi Yar fou una petita part.
El desmembrament de la Unió Soviètica va conduir a la independència d’Ucraïna com a país lliure, no lliure però d’inestabilitat política, amb una pulsió cap a integrar-se en les estructures de l’Occident capitalista. Això era contrari als interessos i les pors de la Rússia postsoviètica que es veia gradualment amenaçada al perdre el coixí o “buffer” que els països anteriorment comunistes la separaven de la NATO. Atiant el conflicte que presentaven les regions de parla russa de Donetsk i Luhansk, Putin va acabar per iniciar una “operació militar especial”, de fet una invasió que consolidava l’apropiació dels territoris de Crimea el 2014 i més. La resistència ucraïnesa va fer fracassar la invasió que pretenia ser ràpida, al mateix temps que va demostrar que les tàctiques i equipament per a una guerra convencional no tenien l’eficàcia pretesa. En igualtat d’equipament tecnològic les tàctiques són determinants. L’aviació militar russa ha patit un desgavell que l’ha deixat fora de joc, per no superar l’eficàcia de la defensa antiaèria ucraïnesa i l’expertesa i superioritat de la resposta dels avions occidentals (sobretot la dels F-16 cedits per Bèlgica, els Països Baixos, Dinamarca i Alamània). Els tancs russos desplegats en columnes per carretera, per què les pluges fan el territori impracticable, han patit una logística deficient quan es queden sense combustible pels atacs irregulars a les línies de subministrament. El tradicional menyspreu de la jerarquia militar russa per les pèrdues d’efectius ha fet créixer les baixes en combat fins a més de mig milió en un parell d’anys de conflicte. Això trasllada a la població russa jove un rebuig total a incorporar-se a les files militars que va obligar a Putin a recórrer a mercenaris com els de l’organització Wagner primer i ara a “voluntaris” nord-coreans i txetxens. El comandament de Wagner es va rebotar per l’excés de baixes i Putin el va eliminar implacablement.
Això pinta fatal i per part de Putin s’han proferit velades amenaces als membres de NATO que han motivat una resposta ambivalent quan els Estats Units de Trump que ha anunciat que no s’implicaria en el conflicte en defensa d’Europa, i els estats europeus s’han hagut de contemplar la possibilitat d’una extensió de la guerra a altres territoris.
Els russos són els dolents.
No fa gaire vaig preguntar a una persona assenyada si els russos eren europeus. La resposta simple va ser que no.
Geogràficament i ètnica, corresponen a poblacions caucàsiques, blancs de pell, rossos, d’ulls clars que viuen a aquest costat dels Urals. Un rus a Botswana és un home blanc europeu.
Però culturalment, tot i la europeïtzació de les classes dirigents al segle XIX, amb adoració francòfila, la població russa no va rebre la influència de la Revolució Francesa i la declaració dels Drets Humans i la democratització com a forma de govern que es va difondre a les poblacions europees al llarg del segle XIX.
La figura de Vladímir Putin, sàtrapa intolerant, desperta rebuig i por, sobre tot perquè no sabem què vol. El fet és que sabem el que volia. Però ara està atrapat a un conflicte que comença a veure que no pot guanyar, mentre l’eixcelebrat president dels Estats Units vol que aturi els trets i es presti a pactar un alto el foc permanent.
Per als que perceben les amenaces, i ara per ara, els russos continuaran sent els dolents.
XA.
(English by Perpexity)
A complex situation, seen from my selective perception, leads me to write, albeit somewhat disjointedly, this text.
A short-sighted view sees directly the imperialism of Vladimir Putin and his closest entourage of military and oligarchs confronting the intransigence of NATO and its expansion into countries near Russia and the incorporation of others that, until now, were “neutral.”
A war in the European geographic sphere is alarming, but this is another mistaken perception. Europe has never been a paradise of peace. History counts more than 1,000 armed conflicts with notable destruction and mortality on what we understand as the European continent: 700 up to the Napoleonic wars, 310 throughout the last 20th century, including the tremendous World Wars I and II, and up to 48 so far in the 21st century (Wikipedia).
The 20th century was dominated by a political-social confrontation derived from the Russian Revolution and the outbreak of Communism, for many years materialized by the existence of a separating curtain (steel in Catalan, but iron in other European languages).
The control of populations on either side was carried out with different socio-political models. On the NATO side of Europe, systems of social protection, education, and subsidized health care were designed and promoted, as well as social benefits for unemployment, disability, or retirement, union representation of workers, and respect for human rights, freedom of expression and press, all under the shelter of the powerful capitalist economic system. On the other side, a totalitarian, collectivized system much more intolerant of dissent, accompanied in the early periods by purges and exile to the immense and icy plains of Siberia, with insufficient economic development results, made it unattractive. These two descriptions also contain clichés and, in one way or another, one was a consequence of the other and vice versa.
(At the fall of the Berlin Wall, on the communist side it was said: “Everything they told us was good about the communist system was a lie. But everything bad they told us about the capitalist system was true.”)
The USSR ended up collapsing due to internal disintegration and economic pressure from the West. What the West, or more specifically the European and North American governments, did not know how to do was to “buy” Russia, leaving it in the hands of criminal oligarchs for quite some time. Putin had a hard time controlling the oligarchs. While this was happening, NATO, instead of opening up, let it rot by maintaining it as the “designated enemy.” The US military-industrial complex, clearly defined by President Eisenhower, chose other enemies in the Middle East, mainly those rich in oil reserves, such as Iraq.
When reality shook stability in Ukraine around the Euromaidan, the stage was set for a confrontation between Russia and NATO.
One must envision Ukraine’s tremendous recent history. The very name has a curious meaning: “the place through which one passes,” which may justify the uncertainties of its reality. The tribe, the “Rus” of Kyiv, is the origin of Russia, from when they moved north.
Lev Trotsky, leader of the Fourth International and sworn enemy of Stalin, was originally from Ukraine. He and other Ukrainians were decisive contributors to the Russian Revolution.
But Soviet Russia did not treat Ukraine well. It actively carried out the purge of Ukrainian intellectuals (writers, artists, musicians, actors, etc., leaders) in the 1920s and 30s. This episode is called the Executed Renaissance (розстрі́ляне Відро́дження, rozstríliane Vidródjennia). Coinciding with this, there was the episode of the Ukrainian genocide called Holodomor (Голодомо́р, 1932-33), an artificial famine created by Stalin’s regime that decimated the territory’s population.
The Nazi Shoah eliminated 1.5 million Ukrainian Jews in 1941 and 1942, notably in Kyiv, of which the Babi Yar massacre was a small part.
The disintegration of the Soviet Union led to Ukraine’s independence as a free country, though not free from political instability, with a drive to integrate into the structures of capitalist West. This was contrary to the interests and fears of post-Soviet Russia, which saw itself gradually threatened by losing the buffer that formerly communist countries provided between it and NATO. By stoking the conflict in the Russian-speaking regions of Donetsk and Luhansk, Putin ended up launching a “special military operation,” in fact an invasion that consolidated the appropriation of Crimea in 2014 and more. Ukrainian resistance foiled the invasion, which was intended to be rapid, while also demonstrating that tactics and equipment for conventional warfare were not as effective as expected. When technological equipment is equal, tactics are decisive. The Russian air force has suffered a debacle that has left it out of play, unable to overcome the effectiveness of Ukrainian anti-air defenses and the expertise and superiority of the response from Western aircraft (especially the F-16s provided by Belgium, the Netherlands, Denmark, and Germany). Russian tanks deployed in columns on roads, because rains make the territory impassable, have suffered from poor logistics when they run out of fuel due to irregular attacks on supply lines. The traditional disregard of the Russian military hierarchy for troop losses has caused combat casualties to rise to more than half a million in a couple of years of conflict. This has led the young Russian population to totally reject joining the military ranks, forcing Putin to resort first to mercenaries like those from the Wagner organization and now to North Korean and Chechen “volunteers.” Wagner’s leadership rebelled due to excessive losses, and Putin eliminated them ruthlessly.
This looks fatal, and on Putin’s part, veiled threats have been made to NATO members, prompting an ambivalent response when Trump’s United States announced it would not get involved in the conflict to defend Europe, and European states have had to contemplate the possibility of the war spreading to other territories.
The Russians are the bad guys.
Not long ago, I asked a sensible person if Russians were Europeans. The simple answer was no.
Geographically and ethnically, they correspond to Caucasian populations, white-skinned, blond, light-eyed people living on this side of the Urals. A Russian in Botswana is a white European man.
But culturally, despite the Europeanization of the ruling classes in the 19th century, with Francophile adoration, the Russian population did not receive the influence of the French Revolution and the declaration of Human Rights and democratization as a form of government that spread to European populations throughout the 19th century.
The figure of Vladimir Putin, an intolerant despot, arouses rejection and fear, especially because we do not know what he wants. The fact is, we know what he wanted. But now he is trapped in a conflict he is beginning to see he cannot win, while the eccentric president of the United States wants him to stop shooting and agree to a permanent ceasefire.
For those who perceive the threats, for now, the Russians will continue to be the bad guys.
XA
Note: This translation is a faithful rendering of the original Catalan text, preserving its tone and nuance.
Posts
