Featured Post

NORTH-AFRICAN IMMIGRANTS IN RURAL CENTRAL SPAIN

( This paper was never published. Some 12 years old, still worth reading and give consideration. It is reproduced here to anyone's curio...

Tuesday, September 06, 2011

La defensa dels drets socials






El que s’ha volgut entendre com l’estat del benestar, amplament instaurat a Europa es fruit d’un esforç de quasi 150 anys.

Era ja avançada la revolució industria que el canceller alemany Bismarck va introduir les primeres mesures de protecció per als treballadors en el que fou l’embrió de les prestacions socials, pensions, atenció sanitària, cobertura de baixes laborals, beneficis a l’atur, etc. En algun punt es va entendre que les masses dels treballadors revoltats se’ls havia de compensar quelcom més que amb un salari i que les càrregues de l’infortuni, la vellesa o la malaltia havien de ser compartides entre tots, essent l’estat el garant del repartiment equitatiu a partir de les exaccions dels impostos.

Al llarg de 100 anys la cobertura ha anat progressant i la major part dels països europeus ofereixen unes prestacions socials per a tothom que fan enveja arreu de la resta del món. Successius governs democràtics han accedir a ampliar les cobertures socials, amb diferents modalitats, però gaire be totes prou amples.

Aquestes politiques però, no han sorgit de la bondat o generositat dels poders. S’han aconseguit per la demanda dels ciutadans, sobre tots dels col•lectius dels treballadores i els seus representats, els sindicats, modulades per la necessitat periòdica dels poders politics de renovar els seus mandats a les eleccions. Però també, i això no es pot ignorar, per l’ominosa presència de les divisions cuirassades de l’exèrcit roig just a l’altre costat de teló d’acer que enfortien les actituds dels sindicats i els partits d’esquerra, durant 40 anys de guerra freda. La tranquil•litat i comportament pacífic de les masses treballadores europees es guanyava amb prestacions. Ben trist que l’existència del bloc comunista serví per a defendre a distància els drets gradualment aconseguits pels treballadors europeus i negués els més elementals d’aquests drets als propis treballadores de l’òrbita del que fou la Unió Soviètica.

Ensorrat l’imperi soviètic i acabada la guerra freda han passat vint anys que els poders, poc a poc, han començat a replantejar-se la persistència del model i a qüestionar el seu cost. Aquí és on apareix el concepte de la “sostenibilitat” que esdevé la gran qüestió plantejada.

No cal que expliquem aquí qui son els poders. Son els que manen. I en el món occidental, capitalista, els que manen son el capital i els seus representants: en diem “mercats” i “politics”, per que això del “Das Kapital” sona com antic, però és el mateix.

Els neocons entenen que els recursos, els diners que es dediquen a les prestacions socials no els hi aprofiten. Son diners amb dedicació terminal: van a parar a salaris dels que presten serveis i als beneficiaris de pensions. No entren al mercat financer, com no sigui pels magres estalvis d’uns i altres. Únicament es mouen com a consum, però queda molt esmicolat i, tot i que beneficií als industrials que venen els seus productes i als comerciants que els distribueixen, no estan sota el control dels financers. Cal afegir que els “financers” només estan interessats en treure profit dels diners i una bona part, només que mitjançant l’especulació. Especulació ve de “speculum”, mirall, d’emmirallar a algun altre per que es cregui que el que li venem val el que diem i no el que val.

Després de un quart de segle d’estimular el consum, de consumisme, com que ara una bona part dels bens de consum es fabriquen a la Xina i altres llocs, i les indústries ja no generen tan profit com abans, per fer bullir l’olla dels capitalistes s’han cercat mecanismes que, amb un joc de miralls facin guanyar diners. Aquests jocs de miralls son les hipoteques “subprime”, es a dir, aquelles que no tenen un suport sòlid, les assegurances del risc que tenen les deutes: les primes de risc, i un seguit d’altres “productes financers” que canvien de mans i per aquest sol fet, ja generen diners.

Però per a que això funcioni cal que s’anunciï arreu que es que no hi ha diners, que els estats no poden pagar, que els ciutadans privats i les empreses tampoc, que estem en CRISI. Una crisi horrible, catastròfica, que permeti justificar qualsevol mesura, decisió o compromís. Que justifiqui retallades, jubilacions anticipades, acomiadaments, canvis de la Constitució o el que calgui. La crisi ens permet cremar-ho tot. I servirà per a gradualment reduir les prestacions socials i els drets a les que van lligades per que, clar: no son sostenibles.

Doncs compte, que si no ho defensem ara i entre tots, ens quedarem sense i perdrem 100 anys de lluites i esforços cap a la justícia social.

Xavier Allué
Publicat al diari MesTGN el 6 de setembre de 2011

No comments: