Featured Post

NORTH-AFRICAN IMMIGRANTS IN RURAL CENTRAL SPAIN

( This paper was never published. Some 12 years old, still worth reading and give consideration. It is reproduced here to anyone's curio...

Friday, January 27, 2012

Penjar el fonendo

Me la vaig trobar a un súper i em preguntà que era de la meva vida amb un amable interes. Que com ho portava de jubilat. Vam comentar que els que hem treballat al servei de la gent, ens sembla que tot el que envolta la jubilació és una invitació a l'egoisme: a pensar només en tu mateix. A tenir tot el temps per a tu.
L'edat, el temps, el devanir de la vida et du allà on pensaves que no arribaries mai. De fa unes setmanes que he passat a la situació de jubilant de la institució que gestiona la sanitat a Catalunya, després d'una trajectòria de més de 46 anys de pràctica professional mèdica. Que poden ser quasi 50 si comptem els de dedicació acadèmica. O més de 55 comptant les guàrdies que, totes juntes, sumen més de set anys i mig que he passat la nit a l'hospital.
Al meu entendre, i com he publicat, els metges no cal que es jubilin mai. És una de les professions que representa una implicació més que vocacional que, generalment, condiciona totalment la vida de qui la practica. Quan hom és metge, serà metge fins que es mori. Un altre cosa és que les institucions pensin en continuar l'activitat dels que ultrapassen una certa edat, sense més criteri que el cronològic.
L'actual conjuntura política, social i, també, econòmica, m'ha portat a la jubilació abans del que tenia previst quan vaig adquirir el meu darrer compromís laboral i, per tant, en contra de la meva voluntat. No mals sentiments, però. Potser toca el capítol d'agraïments. Aquest camí no l'hi fet sol; qui ho ha compartit amb mi ho sap be.
Agrair he de fer als meus mestres, molts i savis. Curiosament, algun d'ells tot i que naturalment més grans, encara estan en actiu per que hi han societats que aprofiten millor i més temps els seus professionals. Als agraïments i record he d'incloure al meu pare que, si visqués, enguany faria els cent anys. I als meus alumnes, dels que he aprés més que el que els hi he pogut ensenyar.
Haig d'agrair la confiança que en mi han tingut molts milers de pares que han posat els seus fills a les meves mans, sortosament i general per be. I crec que puc recordar aquells que no vaig poder ajudar prou.
En cinquanta anys he pogut ser testimoni de l'extraordinari avenç de la Medicina, I més concretament de la medicina infantil. Quan vaig començar a treballar es moria un infant de cada trenta que naixia. Això feia que en qualsevol grup social o bloc de vivendes, algú havia perdut un fill. Ara a penes perdem un infant de cada tres-cents i aquest molt probablement un nadó molt prematur.
Hem vist desaparèixer malalties infeccioses---i aparèixer d'altres noves---i les malalties per deficiències de nutrició. En canvi ara tenim malalties de l'excés, com la obesitat, o accidents de trànsit. Els nostres cirurgians poden operar-ho quasi tot, i amb bons resultats. Malalties difícils han deixat de ser mortals o, com a molt, esdevenen cròniques. Malgrat el que alguns pensen, tenim molts més recursos d'ajuda, comprensió i humanitat amb els nens malalts i les seves famílies per fer la malaltia més suportable.
Amb tot això al darrera, crec que no, que no he de penjar el fonendo. Si ara tinc més temps, encara el puc fer servir per als altres que, per a mi mateix, em sobra. Qui em necessiti, ja sap on trobar-me.


Enhanced by Zemanta

No comments: