Featured Post

NORTH-AFRICAN IMMIGRANTS IN RURAL CENTRAL SPAIN

( This paper was never published. Some 12 years old, still worth reading and give consideration. It is reproduced here to anyone's curio...

Sunday, August 11, 2013

El parasitisme de la assistència sanitària pública per part de la assistència privada.

La convivència dels sistemes assistencials públic i privat a Catalunya d’ençà les transferències ha estat un fenomen amb àrees clares i d’altres més fosques.
En entomar les competències en matèria sanitària al començament dels anys 80 sense la transferència dels recursos econòmics per a mantenir-la, els successius governs de la Generalitat, tots ells dominats per la coalició Convergència i Unió, van haver d’aprofitar tots els recursos sanitaris del país per a ús públic. Així es va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Publica (XHUP) com ens vertebrador de la oferta sanitària de propietats diverses: municipals, patronats, consorcis, etc. Inicialment el sistema contemplava un contracte de serveis que l’ens administrador i gestor de la sanitat pública, el Servei Català de la Salut (CatSalut) s’encarregava de controlar i finançar. El contracte de serveis permetia als centres i institucions sanitàries funcionar. No tant però, invertir en desenvolupament i millora d’instal·lacions. Per això la Generalitat i des de diferents departaments (el propi de Sanitat, el d’Economia i Empresa, el d’Universitats pels centres que a més eren docents) ha invertit quantiosos fons, alguns en règims de préstec, però molts a fons perdut, del que s’han beneficiat tots els centres i institucions de la suara esmentada XHUP. Essent els centres diversos, això no ha fet gaire distinció entre els centres que eren realment públics per pertànyer a institucions òbviament públiques i sotmeses, més o menys, a control públic com son els ajuntaments, i els centres absolutament privats àdhuc amb ànim de lucre.

El finançament a estat de vegades directe, però d’altres ha quedat amagat en valoracions avantatjoses dels convenis i de les seves valoracions anuals per tal d’assegurar la supervivència de centres concertats.

Aquestes inversions, aquest finançament públic es cert que ha revertit als ciutadans al apropar serveis assistencials a poblacions altrament desassistides i millorar ofertes diverses. Dissortadament però també a promogut diferents fenòmens de corrupció i malbaratament de recursos molt difícils de quantificar, però que formen part de del tremend bunyol de les finances catalanes dels darrers dos decennis.

A banda existeix un àmbit assistencial totalment privat i decididament amb ànim de lucre car els propietaris sovint son entitats financers o administradors de fons d’inversió que només estan compromesos pels rendiments econòmics.
Aquest àmbit el formen clíniques i consultoris que atenen una clientela be privada, be a través de mútues d’assegurança de salut i també mútues d’assegurança d’accidents tant de trànsit com laborals. A Catalunya hi ha una llarga història d’entitats mutulístiques a l’àmbit de l’assistència sanitària de fa decennis. Entitats com La Aliança o la Mutua de Terrassa tenen una història que abasta una bona part del passat segle i un reconegut prestigi assistencial.

Succeeix, però, que el nivell assistencial privat mai no arriba a tenir l’amplitud i complexitat dels hospitals i centres totalment públics, a Catalunya, els que pertanyen a l’Institut Català de la Salut (ICS). Els serveis oferts per molts dels centres concertats, tot i que sovint excel·lents, gaire be mai arriben a oferir una cobertura sanitària total. Procediments i tècniques d’alt cost i unitats molt especialitzades especialment per a malalts greus (cremats, càncer avançat, UCI de gran complexitat, transplantaments, etc.) només existeixen als hospitals de l’ICS, potser amb l’excepció de la Corporació Clinic-Sant Joan de Deu.

També es comú el fenomen de que accidents de treball o de trànsit, coberts per mútues o companyies asseguradores privades, reben assistència inicial i durant els períodes de màxima gravetat i complexitat als hospitals de l’ICS, per que després els malalts siguin traslladats a hospitals o clíniques privades que tenen concert o be son propietat de les esmentades mútues o companyies asseguradores per tractaments ulteriors i convalescència.

Només recentment que l’ICS factura els serveis prestats a les companyies asseguradores amb regularitat, tot i que a unes tarifes molt privilegiades i poc discriminatòries que difícilment cobreixen els costos, principalment els del personal facultatiu que no pot facturar honoraris com, be o malament, es feia abans.

Tenint en compta que l’assistència privada i les prestacions de les companyies d’assegurances tenen un objectiu primordial de lucre, de beneficis, tota la situació representa un traspàs de recursos públics cap a mans privades, que se’n aprofiten d’una situació favorable, políticament afavorida o tolerada pels diferents governs que defineixen un clar quadre de parasitisme.

La participació de personatges que han basculat de la política cap a l’empresa privada sanitària o viceversa, com és el cas de l’actual conseller de Salut, l’actual Director general del CatSalut o els seus processats predecessors, dibuixa una situació de connivències mereixedora d’estudi, anàlisis i correcció.

1 comment:

Against imperialisms said...

Comparteixo les opinions d'aquest article, ben informat i documentat. Crec necessària la divulgació d'aquest tipus d'informacions als mitjans. Els professionals del sector poden fer una tasca molt educativa per tal de contraposar els mites dominants referents a l'àmbit sanitari.
Dit això, m'agradaria llegir, a més, idees alternatives; suggeriments que puguin il·luminar els gestors de la sanitat, tan necessitats com mancats d'iniciatives coratjoses.