Eyeless in Gaza

Cec a Gaza 

Vaig sentir parlar de Gaza per primera vegada de jove en algun relat bíblic. Però va ser la novel·la d'Aldous Huxley "Eyeless in Gaza" que em cridà l'atenció. Només en començar a llegir-la vaig veure que no es tractava d'un pobre cec, amb turbant i els ulls tapats amb una bena, demanant caritat pels mercats d'un remot racó de la Mediterrània.

Probablement la millor novel·la de l'escriptor anglès Huxley, que ens deixarà altres joies com "Brave New World" (Un món feliç) la distopia més imaginativa d'abans de "1984", no té res a veure amb Gaza. És un recompte d'un xic de bona família, allò que ara dirien un "pijo" perdut en les seves contradiccions com podia estar un cec a una ciutat. La referència, però, té a veure amb un passatge bíblic (Jutges 16:16) del Samsó, antecedent notable dels conflictes palestins i israelians.

Samsó, un animalot forçut que els filisteus-palestins havien capturat, quan Dalila li tallà els cabells amb el que va perdre la seva força. Li van buidar en els ulls, però cec i tot, quan va tenir oportunitat en créixer-li de nou el pèl, aferrat a les columnes del temple on hi eren tots els filisteus, amb un cop de força per fer caure les columnes i amb això. "... va matar més filisteus en el moment de morir que no pas quan vivia" (Jutges 16:30).

Gaza és d'existència reconeguda de fa més de 3000 anys, al llarg dels quals estat destruïda reconstituïda dotzenes de vegades per part d'enemics diversos. Des de Samsó, a Saladí, els egipcis, els croats, els turcs, els anglesos, o els israelians més d'una vegada.

L'actual destrucció de Gaza la provoca la invasió dels territoris adjacents de l'Estat d'Israel per part de milícies de Hamàs, matant a més de 1250 civils i segrestant quasi 300 el 7 d'octubre de 2023. La resposta de la IDF ha estat contundent i tremenda. Un cop més serà la ciutat, els habitants de Gaza els que ho pateixen. Això, però, s'ha d'acabar. Res, ni una venjança, justifica tanta mort i tanta destrossa.

El reconeixement de l'Estat palestí per part del govern del Regne d'Espanya és un gest pretès d'aportar solucions el conflicte. Gens original quan més de 140 altres països ja ho han fet el passat. Els que no ho han fet pertany a l'òrbita dels Estats Units. L'Estat d'Israel en resposta aquest reconeixement per part d'Espanya, ha proposat reconèixer la realitat d'un estat Català. No és el mateix. Un detall concret: a la llista d'estats sobre els quals informa de la seva existència amb dades detallades de la seva geografia, població, economia, recursos, etcètera, que publica la Central Intelligence Agency americana figura la Franja de Gaza. I això amb el mateix detall que el Regne Unit, França o, també, Espanya. No figura Catalunya, només esmentada dins Espanya.

Se'm fa difícil trobar cap paral·lelisme entre la Franja de Gaza o els territoris palestins i Catalunya. Ni la situació actual, ni la història remota o recent, ni les característiques geogràfiques demogràfiques i econòmiques, culturals, idiomàtiques i, tot plegat, polítiques, s'assemblen mica. L'única coincidència seria la d'una comunitat sense estat, un poble sense Estat. És, però, el reconeixement com estat el que confereix identitat universal a un territori, a una nació. Ara per ara, redundàncies volgudes, l'estatus d'Estat precisa un reconeixement per part d'altres estats. Tant des del punt de vista proper, els dels estats limítrofs, com des de la comunitat internacional. Al moment històric actual, la representació de la comunitat internacional des de la Segona Guerra Mundial l'ostenta l'Organització de les Nacions Unides. El reconeixement per part de l'ONU de Catalunya com un "col·lectiu objectivament identificable" és un feble reconeixement de la nostra nació. Fins a ser considerat estat encara queda un llarg recorregut. Hem sentit parlar, tot i ser suposadament secretes, de les converses a Suïssa per tractar alguna possible sortida el conflicte entre Catalunya i Espanya. Sembla que existents o no, les idees voregen el tema "estat" de molt lluny, cercant fórmules com la confederació, la federació o altres, que tenen a veure amb les formes d'estat i, per tant, limitades.

Malaguanyats esforços. Eufemismes, pamemes i mentides, bones per considerar al voltant d'un té en pastes de protagonistes miops o cecs, com a Gaza, però poca cosa més. Seguim doncs. Donec perficiam.

XA. Maig, 2024

SYRIANA

La excelente película de Stephen Gaghan y George Clooney, que obtuvo un Oscar en 2005, utiliza el término Syriana del título para expresar algo así como “ a la siria”, como una forma de actuar naturalmente compleja. La actual situación en Siria viene a ser su epitome.

El último episodio del horror es el empleo de armas químicas  por parte del gobierno de Al-Assad contra la población civil ocurrido  la pasada semana. A las informaciones y desmentidos se le ha añadido que los medios continuen habando de ”supuesto” ataque. Sin embargo, una organización no partidista, Médicos sin Fronteras, lo confirma suficientemente.

Las cautelas se enraizan en las declaraciones de hace unos meses del presidente de los EEUU, que estableció como una ”linea roja” a no traspasar el empleo de armas químicas. A partir de ahí, se consideraba seriamente la intervención militar en el conflicto. Los últimos acontecimientos sitúan al poderoso país ante una disyuntiva complicada porque una intervención extranjera directa podría desembocar en una situación geopolítica de difícil manejo.

Y es que el fondo sucio del Mediterráneo (ver imagen) acoge a unas poblaciones sumidas en el conflicto desde (y quizá antes) el desmoronamiento del imperio otomano a principios del siglo XX, y  las sucesivas intervenciones de los poderes occidentales y orientales: Francia, el Reino Unido de la Gran Bretaña, Rusia y los Estados Unidos, a cual más desgraciada.

En el explosivo cocktail, con los ingredientes de un “cocktail Molotov”, se mezclan el petróleo, el Islam y sus diferentes sectas, el sionismo, y la opresión de gobiernos totalitarios. Agítese y sírvase con unas gotas de comercio de armas, legal e ilegal y unos cuantos cubitos de hielo de inoperancia y desprecio por las vidas humanas.

Por empezar por algún extremo del hilo, se podría citar al inicio del estado de Israel y la ocupación de territorios en Palestina. El largo conflicto establece que los árabes palestinos odian a los judíos. El estado israelí cuenta, sin embargo con el decidido apoyo del los Estados Unidos. Por consiguiente los palestinos odian a los EEUU.

Hasta ahí las cosas parecen claras. Una población oprimida o reprimida y un estado opresor. Pero claro, hay más lío.

En los últimos 50 años ha habido varias guerras:

Francia y el Reino Unido contra Egipto

Israel contra Siria y Egipto (dos o tres veces)

Israel contra Palestina (o viceversa)

Turquia contra los Kurdos

Rusia contra Afganistán

Irán contra Irak

Irak contra Kuwait

EEUU contra Irak (dos veces)

EEUU contra Afganistán

Guerras internas en Líbano, Palestina, Irak, Siria y la medio olvidada de la revolución de Iran

… y un buen puñado más ( ver http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_modern_conflicts_in_the_Middle_East )

Países geográficamente involucrados: Israel, Jordania, Líbano, Siria, Turquía, Irak, Egipto, Kuwait, Arabia Saudita, los Emiratos del golfo pérsico, Irán, Yemen y, aunque más retirado, Afganistán y las zonas tribales del norte de Pakistán.

Países (potencias) intervinientes y con intereses en la región: EEUU, Gran Bretaña, Francia, la UE, Rusia y, aunque también algo más retirada, la China.

Colectivos y organizaciones: Hamas, Hezbolah, Hermanos Musulmanes, AlQaeda, Sunnies radicales, Chiitas radicales, Kurdos, Drusos, Taliban.

Una breve carta en el Financial Times del jueves pasado intentaba ofrecer una guia de los enfrentamientos porque:

Iran (chiitas) apoya al gobierno sirio de el-Assad, contra los insurrectos que cuentan con el apoyo de los Hermanos Musulmanes, pero que están enfrentados con el gobierno egipcio que derrocó al presidente Morsi que, a su vez, cuenta con el apoyo de los emiratos del golfo que apoyan junto con Turquía a los insurrectos sirios, mientras que Rusia apoya a el-Assad y supuestamente a Hezbollah que está en contra de los drusos libaneses y no se entiende muy bien con AlQaeda, aunque estén más o menos todos en contra de Israel y de los EEUU, aliados de Turquía en sus guerras en Irak y en Afganistán.  Los EEUU también son aliados del gobierno de Pakistán lo que no les impide bombardear las tribus del norte persiguiendo a lo que haya de AlQaeda, y fuertes aliados de la Arabia Saudita (aunque todos los operativos de los ataques del 11/S fuesen saudíes, como lo era BinLaden) que apoya al gobierno nuevo de Egipto en contra de los Hermanos Musulmanes…

Los dos factores más importantes son, sin embargo, el petróleo y la permeabilidad del canal de Suez para llevarlo a Occidente, suficientes para justificar cualquier actividad.

Barack Obama se comprometíó más allá de lo que pueda ser prudente al trazar una “linea roja” en el uso de armas químicas en el conflicto de Siria. Cuando por fin se autorizó a observadores de las Naciones Unidas a inspeccionar las zonas donde supuestamente se habían utilizado armas químicas, faltó tiempo para que se lanzasen gases neurotóxicos sobre la población civil en el mismo Damasco y se causasen algo más de un millar de víctimas y, encima, que alguien tirotease a los propios observadores de la ONU. El-Assad dice que sería un contrasentido semejante reto provocador pero los insurgentes no parece que tengan la tecnología para emplear armas químicas. O sea que ha podido ser alguien desde las propias filas de el-Assad para envenenar más la situación o cualquier agente, ya sea de la CIA, del Mossad, de los rusos o de los iraníes, para ver si algo se rompe de una vez, como si hiciese falta…

Pues no, no me veo con imaginación suficiente para recomendarle nada a Obama. Se haga lo que se haga, lo más probable es que la muerte, el sufrimiento, el desastre y la destrucción continuarán afligiendo ese espacio que conocemos como Oriente Medio desde ese eurocentrismo que adolecemos.


(Nota geográfica: ¿sabíais que de Beirut a Damasco sólo hay apenas 60 kilómetros?)