Showing posts with label politica. Show all posts
Showing posts with label politica. Show all posts

Sunday, February 01, 2026

La opció política de quedar-se a casa

Sociòlegs, partits polítics i, sobretot, governants, no saben bé que fer-ne del nombrós contingent de ciutadans que davant d’unes eleccions o altres compromisos socials de participació, decideixen quedar-se a casa. És a dir: no participar. Depenen de circumstàncies notablement variables, el contingent ocupa una considerable part de la ciutadania, amb repercussió notable sobre els resultats que, com la democràcia decideix, la governança dels pobles té una representació aritmètica en la que, els que són més, prevalen sobre els que són menys. Això s’assenta sobre la premissa de què, als efectes de les consultes electorals o qualsevol altra participació, tots som iguals. Però només iguals pel que fa al dret de participar. A part d’això gaudim d’una feliç i multitudinària diversitat. No només cada ciutadà és diferent sinó que, a més, pot canviar de manera de pensar fins al darrer minut abans d’expressar la seva elecció.El compromís de participar forma part dels que es consideren tàcits: si formes part d’una comunitat, un país, un municipi qualsevol entitat, estàs compromès a participar si vols que se’t  tingui en compte.

Els antics grecs, suposadament inventors de la democràcia, tenien una paraula pels que no participaven en la vida pública, que no pensaven més que en ells mateixos: ιδιότες  “idiotes”. El significat en català és de lliure interpretació.

Però deixant a banda consideracions filològiques i tot el que resulta “lost in translation”, l’opció política de quedar-se a casa pot tenir tantes causes quasi com persones i, com a decisió personal, respectable. Això sí, des del meu punt de vista, només fins a cert punt: no compartida i que no dona dret a queixes posteriors. Possiblement la causa més comuna deu ser no sentir-se interpel·lat per la qüestió i oportunitat del procés d’elecció per activa o per passiva. Des d’“això no va amb mi” a “ja s’ho faran” depenent de la consideració que mereixin els proposants de l’elecció n’és de passiva. La causa activa, però, pot ser com a castic, menysteniment de l’elecció proposada. La qüestió és una o altre no es pot percebre, no hi ha manera de saber, fefaentment, quina fou la causa, i encara menys la intenció.

Partits polítics, i també els sociòlegs, maldaran per fer una interpretació del que pensa la “majoria o minoria silenciosa” i com hagués modificat els resultats d’una consulta d’haver estat més o no tant aquesta opció de quedar-se a casa. Tal futilesa només serveix per alimentar il·lusions i egos mal construïts. S’hi assembla a la valoració dels participants en una manifestació pública i multitudinària. La clàssica referència al càlcul fet per les respectives Guàrdies Urbanes serveix per a emplenar titulars de premsa i mitjans de comunicació. Això adjudica a aquests cossos policials una fiabilitat atribuïda a què coneixen bé les dimensions de les vies públiques o que tenen mitjans objectius per al recompte de persones, ambdues més que dubtoses. Igualment, els possibles destinataris del propòsit de la manifestació interpretaran les magnituds a la seva lliure, i sovint  errònia, conveniència.

Opció política, respectable o no, personalment no m’agrada. Diria que, i no en grec clàssic, em sembla una idiotesa.

Per cert, dissabte 7 de febrer hi ha una manifestació a Barcelona per això dels trens. Si us plau, i altres motivacions a banda, aneu-hi. A la del matí, que, un cop més, els artistes de la divisió i la desmotivació en fan un altre al vespre. Prou, ja.

Xavier Allué

Febrer 2026

Wednesday, December 27, 2023

Pleitos

 



































Pleitos


Dice una maldición gitana para desear daño a alguien que tenga pleitos y que los gane. Esto asegura dolores de cabeza por un largo tiempo. Hemos visto bailar de la judicialización de la política a la politización de la justicia una serie de acontecimientos durante una década y media suficientes para marear a cualquier persona normal que pueda estar interesada. Y para aburrir totalmente a la gran mayoría de ciudadanos que tienen suficiente trabajo para conducir sus asuntos del día a día. Enredada la madeja a posta por interés de los poderosos, la gente de a pie gradualmente va perdiendo el interés en cómo se conduce la gobernanza del país, convencidos de que, por mucho que lo intenten, acabarán no entendiendo nada.

Hay, sin embargo, algunas almas caritativas que siguen los hilos del entramado y aportan algo de luz dentro de la confusión. Son periodistas, juristas y académicos que pueden dedicar su tiempo y recursos intelectuales a evitar que nos engañen. Trabajo difícil y nunca suficientemente reconocido.

Justo hace unos días, el Gobierno se ha descolgado con un Decreto Ley que de una vez, trata de ordenar una serie de aspectos sobre el funcionamiento de la Justicia, especialmente en los ámbitos de la utilización de procedimientos electrónicos y telemáticos que deberían de conducir todo esto que comúnmente se conoce como "papeleo" a una modernidad electrónica-cibernética de la que se lleva un retraso de un par de décadas.

El decreto ley 06/2023 de 20 de noviembre es una pequeña pieza jurídica de casi doscientas páginas del BOE, con una introducción o explicación de motivos de "sólo" veinticinco paginitas. No recomiendo su lectura, entre otras cosas por qué ya lo harán los juristas y, también, los comunicadores especializados. Algunos lo han hecho y han descubierto algunas "perlas".

Con una ley de amnistía todavía no elaborada ni aprobada, pero que lleva semanas provocando griteríos y disturbios por parte de quienes creen que los catalanes somos de la piel del demonio, se entiende que su aplicación no será un camino de rosas.

Pues con el decreto 06/2023 en mano, parece que nunca se hará efectiva.

La modificación del artículo 43 bis de la ley de Enjuiciamiento permitirá los procedimientos de aplicación extender los plazos de meses y años.

Ya lo advertí cuando se firmaban los pactos, recordando lo que dijo el gran jefe de los sioux oglala Mahpiua Luta ("Red Cloud"-Nube Roja): "Hombre blanco hablar con lengua de serpiente".

Si Junts y ERC se lo comen como parece que irá, ves que, al final, no acabamos encerrados en una reserva indígena.


Monday, November 20, 2023

Els diners i l'amnistía

Els diners i l'amnistia


Vuit escons i quatre anys de govern sembla poc preu per arreglar els trens, reconduir els diners dels impostos i el perdó dels pecats. La part més grossa són els diners. Amb administració del que es recapta dels impostos per part de l'estat, no només els trens, si no tot allò que l'estat, els estats, administren per retornar-lo ordenat a la gent: l'assistència sanitària, l'ensenyament, les comunicacions, el suport a les empreses, a la llengua, etc., dona realitat a una administració autonòmica com Euskadi o Baviera.

Però no és això, és una altra cosa. És poder continuar decidint com s'administra tot això sense condicionants ni dependència. Els condicionants són totes les lleis, ordenances, reglaments i disposicions que manté l'estat central des del Decret de Nova Planta, moltes tan preconstitucionals com el mateix Codi Penal. I els organismes colonials centralitzats com els Consells Superiors, els Tribunals específics, les Confederacions mai confederades sinó imposades i els organismes que continuen ofegant l'administració autonòmica, no autònoma ni independent. També els estaments de poder com el rei, els ministeris de funcions imprecises i les corporacions de l'estat.

L'administració dels diners públics, quan tractes amb l'estat, sembla un joc de trileros: et trec els diners, després te'ls torno com vulgui. Si fas curt, te'ls deixo amb interès. Si no me'ls tornes, et deixo una mica o dic que et perdono una part el deute, però dient als altres que ets un lladre... i torna a començar.

L'amnistia espanyola conté massa traces de perdó dels pecats: confessió, contrició i propòsit d'esmena catequista. O una submissió d'acatament. Això no s'acaba amb un perdó imprecís. I tots els que no ens veiem compromesos en el perdó, per descomptat que no reconeixerem cap penediment.

Així que es farà difícil que es pugui arribar a un acord. I si s'arriba sobre el paper o a les pantalles de la tele, serà empassant-se temporalment unes malfiances escassament ocultes que un relator o mediador no tindrà prou força per denunciar.

No es pot ser ingenu. L'estat encara pesa molt sobre Catalunya perquè els acords alleugerin el pes. Jutges, registradors, notaris, funcionaris d'escales estatals com catedràtics, secretaris d'ajuntaments, delegats ministerials, cossos de seguretat misteriosament superdotats de personal, i una miríada de burocràcies centralitzades (curiosament absents els militars, oi?) que continuaran limitant l'activitat o si voleu, la llibertat.

No es podrà condicionar als que no ens trobem vinculats per la teatralització mediàtica d'uns acords perfumats amb somriures. Perfum ve de fum.

No és tant que "ho tornarem a fer". És que no volem deixar de fer-ho: lluitar per la independència, la sobirania, la llibertat. Pacíficament, però irreductiblement. Donec perficiem.


Xavier Allué

5 novembre 2023

Publicat a DiariMés el 7 de novembre de 2023

Tuesday, October 03, 2023

Adversaris


Adversaris

Actualitzada 02/10/2023 a les 19:05

Xavier Allué
El conflicte entre Catalunya i l'Estat avança entre escaramusses diverses. Un fenomen electoral als comicis de l'estat del passat 23 J ha generat una situació que ha complicat els projectes dels dos partits amb més representació. El PP ja ha vist que tot i haver obtingut més escons al Congrés dels Diputats, les seves aliances amb l'extrema dreta, bé que imprescindibles per aconseguir ser investit cap del govern, fan impossible aconseguir sumar suficients vots per tenir una majoria que li permetés governar. Ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria. Això, però, no es presenta com un fàcil acord. Els partits catalans volen coses que l'actual titular de l'executiu espanyol no té fàcil accedir. Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política.

En la situació dels conflictes de llarga durada, les negociacions són l'única forma de solució. Passa, però, que als conflictes ha de seure a negociar amb l'adversari, l'enemic. El meu entendre l'adversari no és el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el seu líder, Pedro Sánchez. Els partits espanyols al Gobierno, només són els representants electes de l'Estat, però no són els que manen. Els adversaris, els que ja s'han declarat com tals són altres. El missatge és llarg, però fàcil d'identificar-los quan no s'identifiquen ells mateixos. Es caracteritzen per ser elements que no han estat elegits per la ciutadania, tot i que ostenten un considerable poder. Un poder real i, també, mediàtic. És el que hem volgut incloure com un semiclandestí deep state , l'estat profund, tot i que no són Estat. La seva profunditat i la seva ubicació és més de situació enfosquida i amagada. I que mai han donat ni reten comptes de la seva activitat i estatus.

Al moment actual s'han manifestat com adversaris contra Catalunya i les preteses propostes polítiques a negociar, són més d'una notable part del Poder Judicial, la Conferència episcopal i altres organismes més o menys autònoms que el passat recent ja han actuat contra Catalunya sense ocultar-se gaire. També la difusa fiscalia, la gent del Tribunal de Cuentas o el Consejo de Estado. Però no ens fan amics els caps de negociat dels diferents organismes ministerials, els milers d'enginyers del ministeri de Foment sense cap altra feina que dibuixar estructures radials, membres de la inspecció d'Hisenda, de l'Advocacia de l'estat, de la Direcció de Ports de l'Estat a 400 quilòmetres del mar, de ministeris sense competències com el de Cultura o el de Sanitat, els Consejos generals de registradors de la propietat, o dels notaris, els d'ADIF i RENFE, d'AENA. També els del cos d'Interventors, els militarots, els comandaments de la Guàrdia civil i els policies que, com només caminen per les clavegueres, no saben què passa a sobre. Tots els que es reuneixen en conclave bisetmanal amb la gent dels diners a la llotja de Bernabeu: l'altre centre del poder. Com la lliga de futbol o la federació. Tots hereus de l'Espanya negra que juntament amb la jerarquia de l'Església catòlica va destruir la República, es va reassentar durant la dictadura franquista i que resisteix el pas de la història atrinxerada en una Constitució pactada amb els militars i que manté la monarquia borbònica de personatges de reputació més que dubtosa, sense ni tan sols una legitimitat dinàstica.

Pot ser un argument un xic populista, però quan penses quina d'aquestes institucions components de l'Estat, que funcionen i financen amb els nostres impostos, mai de la vida t'han resolt un problema, t'han fet guanyar un duro (o un euro) o t'han ofert una feina per la teva filla o fill.

Això és l'estat i amb aquests adversaris no es pot negociar. No hi ha res a oferir ni res a baratar. No ens deixaran marxar mai de la vida. Igual, però, no es tracta de Catalunya marxi d'Espanya. Potser n'hi hauria prou que Espanya marxés de Catalunya. 

Monday, June 05, 2023

Fent camí

Publicat a Diari MésTarragona el 5 de juny de 2023

Sunday, October 27, 2019

Portugal

Publicado en DiariMés el 11 de octubre de 2019


Tuesday, June 11, 2019

L'estat no és neutral

Publicat a DiariMés de Tarragona l'11 de juny de 2019




.
.

Thursday, December 27, 2018

Coneixement local

DIJOUS, 27 DE DESEMBRE DE 2018
Cercador de l’HemerotecaOPINIÓ
DiariMés
TRIBUNA

Coneixement local

  • Xavier Allué
Actualitzada 27/12/2018 a les 08:19
Xavier Allué.
Fa anys l’antropòleg Clifford Geertz va publicar un llibre amb el títol del qual he pres el titular d’aquest article, on demostrava que per tenir coneixement d’una cultura era imprescindible tenir un bon coneixement local. Els bons antropòlegs s’instal·len entre la població que volen estudiar i miren de recollir tots els detalls de la vida quotidiana, les creences, costums, mites i fòbies, per arribar a fer-se una idea de la població. Preguntant.

No sé ben bé a qui assessora el govern de l’Estat en referència a Catalunya. Als anys de plom del Partit Popular qui ho feia era el Jorgito Moragas i personatges com García Albiol o Alicia Sánchez Camacho. I així els hi va anar. Després de l’1-O al Moragues se’l van treure de sobre i enviat a un exili daurat a Filipines.No sé si l’actual geni és el senyor Iván Redondo, un donostiarra que ha estat assessor del govern del PP d’Extremadura o algun membre il·lustre del PSC, però quan van decidir que l’aportació estrella a l’apropament polític amb Catalunya era donar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport del Prat, algú els va enredar.

Sóc prou gran per recordar-me de crits al carrer de «No volem titelles/Fora Tarradellas». Amb tot el respecte històric per qui fou president de la república catalana a l’exili una pila d’anys, la seva figura carrega amb notables discrepàncies d’orígens diversos. En tot cas, fora una bona cosa haver-ho comunicat i, fins i tot pactat d’antuvi. Per la gent de menys de 40 anys Tarradellas potser els hi evoca un nom de carrer o avinguda. Però més aviat els hi sonarà per una molt popular empresa fabricant d’embotits i pizzes precuinades, arrelada a la, segons el director de La Vanguardia, capital de l’independentisme català.
Quan es porten molts anys demanant la gestió de l’aeroport, les inversions i l’autorització per a vols transoceànics, que la resposta sigui un canvi de nom i, a sobre, controvertit, té més d’imposició colonialista que altra cosa.

Potser els hi manca coneixement local. No ens coneixen. La distància posa dificultats. Els assessors miren més els gestos i les oportunitats. També miren a curt termini.

O no. El meu entendre és l’arrogància, el menyspreu, la desconsideració, el menysteniment des d’una posició de domini colonial que entén les peculiaritats com provincianisme i les reivindicacions com atacs al poder constituït. Canviar el nom a un aeroport és el més lluny que volen arribar pel que fa a concessions. Concessions, que no reconeixements de drets.

Però és que també han dit que els drets només existeixen dins de l’ordenament jurídic. Si així fos, encara hi hauria esclaus, les dones no votarien o l’escolarització seria un privilegi, igual que l’assistència sanitària.

No ens coneixen. No volen tampoc reconèixer que ja no suportarem les seves contradiccions ni les seves imposicions. Només els hi farem veure quan marxem. Aviat.


















Sunday, November 05, 2017

October revolutions take place in November


100 years of the October Russian Revolution


The Great October Socialist Revolution and commonly referred to as Red October, the October Uprising, the Bolshevik Revolution, took place one hundred years ago. Dated on the 25 October (7 November) allows for the eleven days (actually, they were thirteen, two still missing) difference between the Gregorian calendar and the one in use in Russia.


No one can say how the historians will end up labeling the current events in Catalonia. Some of the participants are fond of the “smiles revolution”, as they make positive efforts to stave away any form of violence thus far. And that to the despair of the Spanish Central government, who is more than willing to contemplate violence that could justify a strong repression move. The 10.000-plus police force stationed in different improvised quarters, including off-season tourists hotels and at least three ferry boats moored in Catalan ports, sit watchfully idle, for the time being.


Back in August, in the aftermath of the terrorist attacks that took place in Barcelona and the small beach resort town of Cambrils, the vice-president of the Spanish Central government, Ms. Soraya Saez, was all set on sending the army to Catalonia, on account of the terror attacks, but with the political drive for independence in mind. In France, the army is patrolling the streets since the major terror attacks suffered in the recent past. That was not to be in Catalonia, mainly due, so is said, to the lack of proper funding for such a displacement of troops and equipment. And also the reluctance of the military to get involved in the thorny political situation, grossly mismanaged by the Central government. The supposed saber rattling meant in a recent article of the Chief General of the Armed Forces was induced by the Government and is just a formal position.


On the Catalan side, there are constant calls to retain the peaceful overtone in all actions. Claims of “Ghandiism” are common, remembering the tactics of the Hindus back in the mid 20th against the British Empire. Whether that will hold is yet to be seen, as many Catalans are beginning to feel fed up with the situation.


The matter in question is moving from an independence movement to a complete overhaul of the Spanish State as it is. The resort of just the judiciary to counterattack the Catalan independence movement, shows the inner difficulty of consider political moves on the part of the Spanish state, including both the party in government, the “Partido Popular” (PP) and the main opposition party, the “Partido Socialista Obrero Español” (PSOE). The far right organizations and parties are just the spearhead of the entrenched central powers, rooted way back more than one hundred years, and located in Madrid.


The judicial management of the situation evidences the absolute lack of separation of powers in Madrid. The Spanish judicial system has been neglected by successive governments, limiting its resources and modernization. Still all set on paper, the only use of modern computers is as word processors. Courts personnel are not able to manage databases and most proceedings are not digital. The integrated systems known as Minerva NOJ and Lexnet are not entirely compatible and, particularly Lexnet breaks down very often and is not reliable, to the despair of judges and lawyers and, even more, any citizens using the justice system. All this has been just convenient for the PP, as almost one thousand of its members are involved in court cases related to corruption schemes. A nonfunctioning system favors corruption cases.

In this situation, the resort to a judicial answer to the Catalan political challenge, the central government has used very questionable members of the judiciary. The leading actor is the “Fiscal General”, sort of Attorney general, a person involved in corruption cases himself that was reproved by the Congreso de los Diputados, the Spanish Lower House, by a large majority. In any other country, this should have prompted his resignation. However, the PP government opted to keep him in his post, disregarding the Congress reproval. The Fiscal general gets all his inputs from the “Abogacia del Estado”, State attorneys, currently manning the most conspicuous posts in the PP administration, particularly the current vice-president of the government, Ms. Soraya Saez. The court acting in this situation is what is called “La Audiencia Nacional”, a legal body heir of the “Tribunal de Orden Publico”, the political court of regrettable Franco’s era memory. This is a special court meant for terrorist crimes and such. The judge in charge is a well known ultra-right lady judge, Hnbl. Carmen Lamela, with a rather peculiar record of outward harsh sentences for minor incidents of superficial political undertones.
The inability of the PP government to find other members of the judiciary, with cleaner records, is a clear sign of the executive intervention and meddling on the judicial system. That includes irregularities such as:
Acceleration and change in the judicial calendar. Denial of the right to a defense, violation of fundamental rights.Judicial action against politicians in electoral periods. “Audiencia Nacional” court judging without jurisdiction, according to the Supreme Court, plus the fact that Supreme Court doesn't have jurisdiction over Catalan Parliament Board members. The prosecutor has built a partisan criminal complaint. Basic process rights are not being respected, Violating the privacy of communications of the defendants.
The whole judicial process is becoming a “General cause” against the independence movement in Catalonia, but the intention is to cover the great irregularities that plagued the Spanish central government and system.
The Catalan popular movement, with all its ebbs and flows, the inconsistencies of some of the Catalan government decisions, the difficulties of the responses to the Spanish central government actions, the colonial occupation forces, the jailing of members of the government, or even the meagre repercussions in the European theater, still is a popular movement. It is the people, nor the leaders nor the organizations, who is carrying the flag. That is what gives the movement its character of revolutionary. And thus far it seems nothing is going to stop it.
The main question is not whether Catalonia will or will not become independent. It’s just how. The “when” will be determined by historians, once it happens.


In November, perhaps.



Thursday, September 21, 2017

Els components psiquiàtrics del conflicte

Escrit ara fa deu dies, publicat avui, 21 de setembre, al DiariMés.
Els codis entre parèntesi corresponen als de DSM -V




Tuesday, March 21, 2017

Justicia


Article aparegut a DiariMés de Tarragona el 24 de febrer de 2017 sobre la Justícia, just a tall de les actuacions judicials contra politics catalans.









...:

Monday, September 26, 2016

A empentes i rodolons

Article publicat a DiariMés de Tarragona el 26 de setembre de 2016




..

Sunday, February 21, 2016

Polítics i tertulians

Publicat a DiariMés el 17 de febrer de 2016



..


Friday, January 08, 2016

Recull de WhatApps

Hi ha una quantitat ingent d'escrits, blogs, facebook comments, twits i missatges de WhatsApp al voltant de la situació politica de Catalunya que omplirien pàgines i pàgines de llibres o revistes d'actualitat. Mai a la vida tanta gent havía escrit tant d'un mateix tema.
Les xarxes socials han fet de tothom periodistes, cronistes i comentaristes de la realitat que deixaríen petits els proverbials "rius de tinta", convertits en ocèans de liquid d'impremta.
Ailàs! la major part d'aquesta literatura de la immediatessa es perdrà.
Avui, quan es tanquen les últimes llums d'un impossible acord entre les forces sobiranistes que guanyaren las darreres eleccions del 27S, aprofito per recollir uns quants texts de missatges de WhatsApp d'aquest vespre, si més no per la memòria.
Els que van precedits per les meves inicials son originals meus:

[8/1/2016, 09:47] +34 616 52 98 26: ☹ XA: El Mas no marxa ni amb llegiu...

[8/1/2016, 09:51] Jesus Gellida: Esta agafat a la cadira i no la solta ni per casualitat. Si no hi ha un miracle (i no soc creient) anem a unes altres eleccions al març 😰

[8/1/2016, 10:06] +34 616 52 98 26: XA: No ha estat tant que segués a la cadira i no volgués deixarla, sinó COM seu. L'acord que va crear JuntsxSí tenia bastant d'imaginació però una certa manca de realitat. Ara per ara, aquí vota TOTHOM o, logicament, no tothom vol votar un històric d'inconsistències i corrupció. Els votatants poden fer una distinció entre el compromís amb la independencia y l'eficàcia funcionarial de molts quadres de CDC, i la política de retallades, el vergonyant manteniment de personatges tèrbols, el record ominós dels Pujol i altres deficiències socials de les que ni CDC ni el seu successor DiL han sabut desempellegar-se. Vist el que hem vist, crec que les eleccions del març poden ajudar a clarificar postures i consolidar compromisos...si ho sabem fer. No hem d'oblidar que volem fer un NOU PAIS i  mentre que podem edificar amb una bastida heredada i vella, els materials de construcció han de ser nous, per que en acabar, ens hem de desfer de la bastida. (perdó per la metàfora, no soc massa bo en això, però és el que m'ha sortit). Salut i Republica (Catalana)

[8/1/2016, 10:59] +34 659 86 03 61: Cataluña no se merece estar gobernad por corruptos. Más no gracias

XA: Es molt possible que l'Artur Mas volgués continuar de president com fos. Però, a la vista de com han anat les negociacions--o el que hem sentit d'elles--durant aqueste setmanes, jo no em puc imaginar com funcionar per tots els pactes que caldran per montar la declaració d'independència en una coalició inestable. Una cosa és l'investidura i altre anar pactant-ho tot fins al final amb decisions assemblearies...

[8/1/2016, 21:45] Jaume Morron: text de l'Eduard Cabús 

[8/1/2016, 21:58] +34 616 52 98 26: XA:  No equidistància però tampoc esbiaix unilateral. Jo no odio a Mas ( de fet no odio a ningú. No tinc temps per l'odi) però ni Mas ni el seu entourage em mereixen confiança. Mira que acaba de fer BoiRuiz, Gaspar i Puig donant 200.000€ publics a empreses sanitàries privades i lucratives. Quantes d'aquestes en farian els propers 18 mesos mentre bastim la independència? Només és una mostra però una mala mostra. Alhora, tampoc crec que conviure amb la CUP al llarg dels mesos fou res fàcil.

Eleccions!!!

..

Saturday, October 31, 2015

Comment a LLuis Foix: Pero, aquí ¿quien manda?




Desiderio de Sota
30/10/2015 at 11:57
Aún reconociendo la complejidad de la situación y las incertidumbres que los resultados aritméticos de las elecciones de 27S provocan, me parece que una buena parte de la inquietud de unos y otros (¿y quizá también la suya, Sr. Foix?) se centra en la influencia que los políticos que ponen en cuestión el sistema o, mejor diría el status quo, siempre se ve como “peligrosa” o de alguna forma indeseada.
Una parte la induce la propia metodología electoral, la “democracia aritmética” que, como casi todo el mundo está de acuerdo, no es precisamente todo lo representativa y “limpia” que debería ser. Las leyes electorales se pactaron para favorecer las mayorías con la idea de que esas mayorías serían siempre controlables por los poderes reales (“the powers that be” que dicen los anglosajones: los poderes que lo son). Cuando la metodología da paso a otros resultados–y la alcaldía de Barcelona es un ejemplo–el griterío de los medios se hace ensordecedor y se anuncian las 7 plagas de Egipto.
Que el IBEX35, la Troika, los bancos, los políticos del establishment, la aristocracia del dinero y toda esa tropa de sinvergüenzas que han provocado y mantenido la crisis estén nerviosos no es necesariamente malo. No veo a los desahuciados, los parados, los pensionistas de la miseria, los jóvenes sin futuro y, como decían los anuncios de espectáculos de antaño, los militares sin graduación, que todos juntos son un montón de gente, especialmente más angustiados ni preocupados ante los vaivenes que las elecciones representan para el SISTEMA.
Claro que hay que pactar, mucho mejor que pelearse. Pero ya va siendo hora de que en la escenificación del pacto, del pacto que sea, estén los que representan a una tremenda minoría de desposeídos de diverso grado, de discrepantes, de, también, anticapitalistas. ¿O es que alguien cree que esto del capitalismo salvaje va a durar para siempre?
La participación de fuerzas que no han formado parte de lo que la transición nos dejó seguro que genera incomodidad. Pero sólo a los que ya están cómodos con la situación actual. A esos les devolvería el ex-abrupto de la niña del mafioso de Castellón, Fabra: “¡Que se jodan!”. Aunque sólo sea un poquito.


..

Thursday, October 01, 2015

El camí

Publicat a DiariMés el 1 d'octubre de 2015


























..

Wednesday, July 30, 2014

Amb la independència, els politics seran els mateixos?

Publicat a DiariMés el 29 de juliol, com a contribució al Tertúlia que l'ANC-Tarragonés celebra el 30 de juliol a la tarda, com a part de l'activitat del progarma ESTEM PREPARATS, per a un nou estat.


Uff!

.

Tuesday, July 15, 2014

Ficar-se en politica

Aquest altre article es va publicar també a las páginas d'opinió de DiariMés el 15 de juliol de 2014

Que ficar-se en politica avui dia és quasi una obligació.



XA

.

Saturday, June 16, 2012

Carta al Consejo General del Poder Judicial

L'oficina d'Atenció al Ciutadà m'ha contestat que ho pasaran el plenari del CGPJ!!!
Mentre, avui dissabte a la tarda, Carlos Dívar encara no ha dimitit i pretén dilluns presidir els actes del 200 anniversari del Tribunal Suprem. Crec que si el rei se seu al seu costat s'haurà equivocat un altre cop.
O potser no. Anar de cacera d'elefants a Botswana igual és equivalent a anar de cacera de pardals a Puerto Banús. No ho sé per que no he fet mai cap de les dues coses.
Francament, si comparteixen taula i costums, per a mi que ja poden plegar tots dos.

.

Monday, April 23, 2012