L'epidèmia de la por

Publicat el 24 d'agost de 2020 a DiariMés 

Els primers morts del "procés", 17 d'agost d'ara fa tres anys

 Publicat a Diari Més el 17 d'agost.

Poblet

Publicat a DiariMés el 31 de juliol de 2020

Sense morrió

Publicat a Diari Més el 30 de juny de 2020

L'espai perdut

Publicat el 8 de juny a DiariMés

L'espai perdut

L'espai és una realitat mesurable. Fins i tot delimitable, tot i que es considera infinit i en continua expansió, parlem dels confins de l'espai. Confinats com estem, el que hem fet és reduir els espais nostres i, amb això, els moviments.
Hem perdut espais. Espais que creiem que eren nostres, que formaven part del nostre entorn personal, no els tenim accesibles. Uns espais ens estan vedats. Són espais propers, d'ús comí, compartits. Altres, grans espais, queden fora del nostre abast pel confinament. Fins fa poc tota la superfície terrestre estava al nostre abast. Podíem viatjar pels cinc continents sense gaires limitacions i, fins i tot, a un cost abastable. Això era la glòria de la dita "globalització", anglicisme de mundialització: viatges transoceànics, vacances a 10.000 quilòmetres de casa nostra, negocis a déu fusos horaris amb clients que es lleven quan nosaltres a penes anem al llit.
Precisament a estat a l'hora causa i conseqüència de la CoViD-19: la transmissió de l'epidèmia s'ha fet per l'espai aeri. La principal mesura de prevenció d'àmbit internacional ha estat el tancament de l'espai aeri. Un altre espai perdut.
Amb el confiament, a tots els efectes perdem l'accés lliure a tots els espais públics: carrers, parcs, avingudes, passejos, monuments, museus, estadis, teatres, sales de concerts... La Scala de Milà, el Liceu, el Palau de la Música, l'Albert Hall, Wembley, el Camp Nou, el Colosseu, Champs Elysèes, la 5a Avinguda, la pujada a l'Everest, la Kaaba, tot buit, mentre tots restem tancats als nostres espais privats.
S'ha decidit que hem de mantenir un espai d'1,5 a 2 metres de la resta dels humans, una distància física, que no social. Potser una distància solidària, per a no contagiar ni ser contagiat. Un espai perdut. O guanyat.
Hi ha espais que, fins ara, consideràvem comuns: el pati de l'escola, les sales d'espera del dentista, de les estacions de trens, dels aeroports, les àrees de descans de les autopistes, les platges, els pàrquings lliures, les voreres dels carrers o els passos de vianants. A més de tots els establiments, botigues, bancs, cafeteries, esglésies, hotels i pensions, oficines i dependències administratives. També altres més petits com el replà de l'escala, el portal de casa, els lavabos públics, les cabines dels caixers automàtics, els ascensors.
Espais que, fins ara, a penes havíem considerat com "espais", llocs o indrets.
L'epidèmia ha trastocat també els espais imaginaris de les societats modernes. Fem servir espai per denominar àmbit: espai polític, espai professional, espai electoral, espai econòmic, espai social. O l'espai d'un diari, com aquest, que ha d'ajustar el que publica a l'espai de les seves pàgines. Quelcom que es pot, d'alguna manera, ocupar.
Almenys temporalment hem perdut el control de l'espai. En part per què ens hem retirat, hem cedit l'espai a l'amenaça del virus i en part per què ens l'han vedat amb el confinament.
Però ara es tracta de recuperar els espais. La manera és compartint-los perquè de poc serveix si només ocupem un espai només nosaltres sols. Per a compartir-los cal un grau de confiança que el virus ens ha pres. Confiança en què els altres, que som nosaltres mateixos, no representen un perill. El límit ho posem en una frontera a les secrecions respiratòries mitjançant una mascareta i el manteniment d'una distància física, d'un espai.
I aviat recuperarem la resta d'espais. Els carrers, que, de ben segur, seran sempre nostres.

XA

7 juny 2020

Una mica més del de sempre

A mig pal, per tot plegat

Tinc dificultats per desempellegar-me de la política de l'estat espanyol, més per avorriment que per ideología. No és fàcil perquè, ara per ara, continuem dins aquest estat "malgré tout" i contemplant altres possibilitats en la llunyania. Com espectacle resulta depriment. Com realitat irritant. I com subjecte històric, un exercici de masoquisme intel·lectual.

Un parell de publicacions recents m'han dut a comentar-les i ara aquí intentaré ordenar una mica les idees, més que res per a mi mateix. Una és una entrevista a David Murillo ( https://www.vilaweb.cat/noticies/david-murillo-elits-espanyoles-statu-quo-desmuntar-democracia/) professor d’ESADE i especialista en geopolítica de fa uns dies, on explica el comportament històric i recent de les elits polítiques espanyoles. L'altre es del catedràtic constitucionalista Pérez Royo d'ahir mateix (pel 2 de juny) a VilaWeb (https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-javier-perez-royo-intent-cop-estat-espanya/) on parla "d'un intent ‘molt fort’ de cop d’estat de la dreta, amb la connivència de diversos poders fàctics de l’estat."

Ja fa unes setmanes que a les xarxes socials en que participo que he fet esment d'això. He fet servir un qualificatiu menys ominós de "golpecito al estado" per una percepció d'una cosa que em semblava mal covada però, i de fet, és una mica més del de sempre. El que vénen a dir en Murillo i Pérez Royo és que les dretes, o les elits, tenen un sentiment patrimonial de poder a Espanya i consideren injust, il·licit i de tots punts de vista indesitjable que governi algú altre que ells mateixos. I quan perden el poder, mancats del més mínim sentiment democràtic, faran el que sigui per recuperar-lo. 

Algú pot argumentar que als anys 80 i 90 del passat segle vam viure un llarg període de governs del PSOE, però si hom mira com li va al totpoderós líder d'aquells anys, Felipe González, no pot assegurar que allò no fos, també, un govern de les dretes...

La història més recent es pot datar a les darreres eleccions del novembre 2019 que, almenys teòricament, tancaven un període d'inestabilitats diverses d'ençà de la moció de censura. L'acord de partits va foragitar el Rajoy i el seu partit emmerdats en la més pestífera de les corrupcions polítiques dels temps recentment passats. Els migrats resultats electorals, però, van dur al Partit socialista, molt a contracor, a pactar un govern de coalició amb Unidos Podemos, l'última versió d'una unió d'elements de l'esquerra, encara arrossegant les restes del naufragi dels comunistes d'ICV, ara reciclats, mai més ben dit, a ambientalistes. L'endemà de la signatura del pacte de coalició i les abraçades a una petita dependència de la Moncloa dels dos líders, Sànchez i Iglesias, els negres budells de la dreta de tota la vida van començar amb borborigmes que, rots i pets a banda, anunciaven les dificultats per pair-lo.

Al llarg de les celebracions nadalenques es van començar a conrear amb contactes diversos, els plans per a evitar que la legislatura acabada de començar mai arribés al seu terme. Quatre anys és molt més del que podrien suportar els desposseïts del poder. La cara externa la va proporcionar el novell dirigent de Partit Popular decidit a utilizar totes les tribunes disponibles i, especialment, la del Congrés dels diputats, per desqualificar la legitimitat de la coalició PSOE-Podemos. Ni els cent dies de treva de costum es van respectar. La cara interna, com és habitual, va activar tot el contingut del clavegueram estatal. El projecte tenia com a objectiu principal trencar el govern de coalició abans que poguessin aprovar uns nous pressupostos, cosa que garantiria una estabilitat pel "gobierno" d'un parell d'anys. La metodologia incloïa accions diverses en l'àmbit econòmic-financer amb pressions sobre el PSOE dels amos dels diners i amenaces d'accions violentes institucionals comptant amb la força, de moment, de la Guàrdia Civil a Madrid que comandaba l'ínclit Perez de los Cobos. Es considerava enllistats la cúpula de la Judicatura i la Conferència episcopal. L'exèrcit, i el seu cap suprem quedaven com a observadors interessats, massa visibles per a comprometre's. Més o menys "lo mismo de siempre".

Vet aquí que l'epidèmia del CoViD-19 ho ha posat tot potes enlaire. D'una banda, els promotors decideixen veure com van les coses, que igual al "gobierno" se li escapa el control i després resulta més fàcil. D'altre, el mateix gobierno on la música, o els timbals de guerra, o el "soroll de sabres" que avui dia és més soroll de recàrrega de HKG36, ja li havia arribat, que decideix instaurar l'estat d'alarma i centralitzar tot el poder. L'estat d'alarma va estar més motivat per les amenaces polítiques que les sanitàries...però això no t'ho diran. Per a controlar l'epidèmia no en feia cap falta l'estat d'alarma. L'intent de fer pivotar sobre la mani del 8M el desastre de l'epidèmia a Madrid i culpar al "gobierno" formava part d'una segona fase, ja que la trama negra no comptava amb l'epidèmia (com gaire bé ningú al món). Part de la trama, principalment l'econòmica, es va fer enrera, una mica per la dita jesuítica de "En temps de tribulació, no facis canvis" de les regles de Sant Ignasi. Però la part més dura va voler continuar. En triar el "gobierno" de desfer-se del Pérez de los Cobos quan, de fet, ja no calia, ha estat com ja han dit, per la total desconfiança a qui manega (manegava, pero manega encara) els fils d'una bona part de les clavegueres i que, a més, tenía el control de la força de la GC a la regió de Madrid. I, mentrestant, es munten unes manis al barri de Salamanca de Madrid d'ultra-dretans per anar escalfant l'ambient. Tot per què, com diu Pérez Royo, ho tornaran a intentar abans que s'aprovin els pressuposts, senyal que la coalició PSOE-UP podria continuar un parell d'anys més al poder. Sobretot si la UE obre l'aixeta dels euros per a la reconstrucció i la poden gestionar. La postura del cap de l'estat va més en la línia d'"esperar y ver", però informat en tot moment perquè no l'agafin amb el pas canviat... 

Hi ha, "of course" alguns factors personals. Els nomenaments del PSOE de càrrecs i prebendes deixa a la cuneta un grapat de para-politics que poden deixar de xuclar la mamella de l'estat. N'hi ha uns quants. A títol d'exemple lo malament que ha sentat el canvi a la cúpula de Comisión Nacional de Mercados y de la Competencia (CNMC) en el que, per primera vegada, queda fora el Partido Popular. La jutgessa Rodriguez-Medel que instrueix la causa sobre la mani feminista del 8M, aspiraba a ser directora de la Guàrdia Civil. I s'ha quedat amb les ganes ("...pues ahora veréis..."). El de los Cobos, coronel perquè el va ascendir Rajoy després de la seva actuació a Catalunya, ho té fotut per a ascendir a un escalafó tancat sense "mèrits de guerra" i poca carrera militar. L'amo del BBVA, Gonzalez, està pringadillo pels seus embolics amb el Villarejo...

Hi ha més.

Òbviament que m'he muntat la meva "pel·lícula" i les teories de conspiracions són abundoses. Però no se'm podrà dir que no sigui més entretinguda que els relats cutres dels atestats del Baena o dels redactors de l'informe a la jutgessa Medel.

Des del racó superior esquerra del mapa, no se'ns escapa que la situació a Catalunya no deixa de tenir un significatiu efecte sobre tot plegat. Que hi ha voluntats per acabar amb l'inconveniència que genera el moviment independentista sigui com sigui. I, també, de la dificultat que els hi representa. Saben que un moviment extraconstitucional seria molt mal rebut a l'Europa aquesta que els hi ha de deixar els diners per a sortir de la crisi econòmica-sanitària. De moment el que toca és veure qui s'equivoca més.

Accepto comentari i afegits.

..

El temps perdut

                 

Publicat a DiariMés el 20 de maig de 2020

                                                         

El temps perdut

El temps és una realitat fluida. No es pot retenir. No s'atura. Ho podem mesurar per convencions en les quals ens hem posat d'acord. Però no tenim gaire control de les magnituds: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys o segles, només serveixen per a mesurar el temps. Però no tot el temps. De les tres representacions o estats del temps: passat, present i futur, les unitats a penes ens ajuden a valorar el passat. Ocassionalment el present. Però gaire bé imposible és mesurar el futur.
Em causa un especial neguit quan, davant d'un semàfor, contemplo els segons que queden perquè canviï la llum i pugui continuar caminant. Què en faig d'aquests 20, 30 segons? L'espera és prou breu per a fer res. A sobre, el compte enrere lluminós reclama tota l'atenció. Tinc dubtes sobre si aquest temps l'he perdut o l'he utilitzat. En fer anys, començo a pensar els segons, els minuts perduts que la biologia m'ensenya que cada dia em queden menys, com per anar perdent-los esperant per a travessar un carrer. Pot ser que pago amb el meu temps la garantia de travessar el carrer amb seguretat: a canvi de perdre el temps, el que evito és perdre la vida...
Aquests dies, setmanes, de fet ja mesos, de confinament i aturada d'activitat, és un temps perdut? O és la paiola a canvi de la seguretat que no emmalaltirem de l'epidèmia.
El cert és que no el recuperarem, puix que el temps passat ja no és nostre. Una certa buidor de no haver-ho aprofitat, bàsicament perquè, tot i les anunciades durades i fases, es fa difícil planificar davant de l'incertessa.
És posible que alguns hagin aprofitat aquests temps per a pensar. Reflexionar, meditar, considerar, fins i tot imaginar, són funcions superiors de la ment, tot i que és difícil saber on et duran les cabòries. Uns altres, afortunats, han pogut emprar el temps en aprendre. Alguns de forma activa, apuntats a cursos telemàtics d'idiomes o altres sabers. Però molts altres, condicionats pels canvis de situació, han après a cuinar, a programar la rentadora, a utilizar aplicacions del mòbil, a muntar videoconferències online o diverses formes més o menys exitoses de bricolatge. Fins i tot hi haurà alguns que s'han atrevit a experimentar, prova i error del mètode científic, en noves relacions, noves ambientacions, recuperar de velles i reconstruir d'oblidades. Els més afortunats de tots són els que han emprat el seu temps en compartir, tot i el confinament i la separació, coneixements, experiéncies, records o sentiments, si és que han tingut amb quí. Planyo als que hagin perdut el temps.
Els profetes i ermitans de l'antigor es passaven 40 dies i quaranta nits, una quarantena de dies, al desert per a accedir amb la meditació al coneixement, fos propi o revelat. Ara en portem més de seixanta. Res més paregut a un desert és una ciutat amb els carres buits, desèrtics en diem. Després res tornava a ser igual.
Doncs ara tampoc. Ni per més que proclamin aquesta insensatesa de la "nova normalitat", si per normalitat hem d'entendre el desastre de món que voldríem deixar enrere. Res ha de ser igual. I això ens donarà molta feina. Afanyeu-vos.

..

Nens i epidèmies

Publicat el 6 de maig de 2020 a DiariMés

Ensayo general para la extinción de la especie

Ensayo general para la extinción de la especie

Con el desescalamiento del confinamiento...miento,miento, miento…. parece recuperarse una imagen de calles o paseos llenos de gente, expresiones más o menos jubilosas de niños jugando en unos días primaverales brillantes y soleados...que en realidad apenas ocultan la negra situacion de miles de hospitalizados y decenas de miles de cadáveres que deja el rastro de la actual epidemia del CoViD-19.

Aún así, la magnitud de la catástrofe está muy lejos de otras padecidas por la humanidad en pasados más bien recientes. Aunque sólo llevamos una docena de semanas de epidemia y es esperable que las víctimas se continuen produciendo por un tiempo, apenas exceden la víctimas de otras epidemias ya incoporadas a nuestra cultura y, por ello, amortizadas, como la gripe estacional, la malaria, el SIDA o la tremenda gripe del 1918. Y eso sin contar los desastres de las dos Guerras mundiales y el sumatorio de los conflictos bélicos prolongados en el tiempo desde entonces.

Pero ha sido la rapidez de la propagación del virus y su notable letalidad que ha desordenado toda la estructura social mundial hasta extremos no conocidos. Se trata de una epidemia de la mundialización, eso que mal traducen como “globalización” que es un anglicismo, que en pocas semanas se ha distribuido por todo el mundo. La transmisión del virus es por vía aérea, pero no tanto por que se inocule por via respiratoria sino porque se ha extendido por las vias aéreas, las lineas aéreas. Es notable la mayor incidencia en las áreas o ciudades que tienen un aeropuerto con vuelos internacionales, y mucho menor en las que están más alejadas, aunque con algunas peculiaridades no fácilmente explicables como es la tremenda afectación en el norte de Italia. En cualquier caso, el CoViD-19 viaja en avión. 

La respuesta de los gobiernos y de las sociedades, al seguir las indicaciones de las autoridades sanitarias, ha sido el confinamiento de las poblaciones. Ha habido una coincidencia en que, alejándose unos de otros, se podía conjurar el fenómeno. Parece , además, la respuesta lógica: lo contrario a la promiscuidad de los viajes transoceánicos es quedarse encerrado en casa. Que ese confinamiento conlleve la detención total de toda la actividad económica, de todo el tránsito rodado y de toda otra actividad social, no se ha apreciado hasta que se ha producido. Ninguna otra epidemia anterior había tenido esta respuesta. Aunque se trate de una medida temporal, está claro que las secuelas serán considerables y que van a cambiar el mundo tal y como lo conocemos. El distanciamiento físico de otras personas, eufemísticamente denominado “distanciamiento social”, va condicionar la vida durante un tiempo difícil de calcular. La actividad desarrollada por los servicios sanitarios, ya desbordados, tambien muestra que, con dificultades, se dispone de recursos, al menos en los paises industralizados, de proveer una respuesta de contención. En cualquier caso, revela una voluntad de resistirse al ataque de la epidemia, en espera y esperanza de otros medios más directos.

Indudablemente se va a culpabilizar gobiernos e instituciones por su falta de previsión y a denostar líderes por sus decisiones erráticas, contradictorias y tan a menudo inútiles. Pero también se van oyendo atribuciones causales al actual modo de vida, la hiperconcentración de poblaciones urbanas o el desprecio a la conservación de la naturaleza en el desarrollo de la epidemia. Evidentemente que es una epidemia del siglo XXI tanto en el origen como en la respuesta. Pero el convencimiento general es que se le puede vencer. O eso queremos creernos.

De alguna forma se ha ido perdiendo el miedo a la posibilidad de que, algo así como una epidemia, pudiese ser algo ominoso y definitivo.

En los años posteriores a la II Guerra Mundial y, sobre todo, al desarrollo de los ingenios nucleares como armas de guerra, la amenaza de una posible destrucción de todo el planeta por un conflicto generalizado estaba muy presente. En los años 50 del siglo pasado se construyeron o designaron miles de refugios para protegerse de la radiación que una explosión atómica podía causar. A partir de la proliferación de armas atómicas se alcanzó el punto de que la MAD, Mutual Assured Destruction, hacía cualquier iniciativa indeseable. Nadie sobreviviría. Y con el paso de los años, la política de disuasión acabó enfriando del todo la Guerra fría y las gentes dieron en pensar en otras cosas. Conviene recordar que ese escenario sigue existiendo y que seguimos a un paso de que algún loco apriete el botón nuclear. Y locos no faltan.

Unos cuantos accidentes que han afectado instalaciones que utilizan la energía atómica también nos han recordado que los peligros existen sin necesidad de que existan conflictos. Accidentes como el de la central de Three Mile Island (Pennsylvania, 1979), de Chernobyl (Ukrania, 1986), Vandellós 1(aquí al lado, 1989) y el más reciente de Fukushima Daichi (Japón, 2011) dejan evidencia de que la radiacion ionizante puede tener otros orígenes que no las bombas. Y que eso no lo resistiremos confinándonos en nuestras casas.

La literatura fantástica y el cinema está llenos de obras con referencias más o menos apocalípticas que se han convertido en un género propio. Se leen o se visualizan con un cierto regodeo por que, al final, algún fenómeno milagroso acaba evitando el desastre total. No menos populares son los relatos postapocalípticos, de un mundo desolado y la supervivencia llevada al extremo que, de alguna manera, se ha ido introduciendo en la cultura popular.

La realidad supera a menudo la más desatada de las ficciones. Y en la realidad no llega un momento que se encienden las luces, dejamos el timbal de palomitas, nos levantamos de la butaca y salimos a la calle.

El CoVid-19 bien puede ser un ensayo general de la posible desaparición de la especie. En cualquier caso, lo será de un mundo notablemente diferente del que conocemos. Y tendremos que aprender a gestionarlo con eficacia.

XA.

2 may 2020

..

‘Un ballo in maschera’

La coneguda òpera de Verdi, que relata una història violenta d'enganys, adulteris sospitats i un complot d'assasinat a l'autoritat, va ser censurada en el seu dia i li va donar molts maldecaps al seu autor. Sota una màscara es poden ocultar obscurs designis. Però també la broma carnavalesca i la identitat amb propòsits no sempre legítims. Màsqueres porten els bandits saltacamins i màsqueres portaven els actors clàssics del teatre grec i romà. Màsqueres amb un llarg bec són imatges que veiem de les pestes de l'edat mitjana, el bec reomplenat d'herbes aromàtiques per a fer més suportable la pudor de la peste. Ha estat més recentment que tapar-se nas i boca ha tingut una utilitat protectora per hom i pels altres. Els treballadors de feines que generaven pols o serradures, a mines o pedreres. O per a evitar la pols, la sorra, dels camins o del desert. Milions de soldats i civils van arrossegar màsqueres durant la I Guerra mundial per a protegir-se dels gasos asfixiants utilitzats com a armes durant la contessa. I, tot plegat fa una mica més de cent anys, els cirurgians per a evitar contaminar el cos obert d'un camp operatori.

Un ball de màsqueres l'estem veient i continuarà formant part de l'escenari pùblic per un bon temps. La indicació de tapar-se boca i nas és una recomanació d'autoritats sanitàries per tal d'evitar contagis durant l'actual epidèmia del virus SARS-CoViD-19. El propòsit pot ser doble: evitar que les secrecions respiratòries, les gotetes de saliva que expel·lem parlant o amb la tos i els esternuts arribin als que ens envolten i, potser també per a evitar d'inhalar les que els contagiosos ens facin arribar. I només potser, puig que aquesta funció protectora només l'exerceixen les mascaretes proveïdes de filtre.

Enfrontats a l'epidèmia, aviat va ser evident que de mascaretes no hi havia per a tothom i va començar el ball de màsqueres. Primer es tractava de proveir a qui més risc de contagi tenia, com són els treballadors sanitaris, també amb el doble propòsit: protegir als altres i protegir-se. I aviat va ser evident que amb mascaretes no hi havia prou i que calien equips de protecció de tot el cos, EPI, Equipament de Protecció Individual, que cobreixin tot el cos, especialment els ulls, una de les vies d'entrada del virus. Per a la població en general, les masqueretes més simples tenen el propòsit d'evitar la difusió del virus. Si les porta tothom, realment tothom, que vol dir contagiosos i contagiables, es posa una barrera efectiva. Juntament amb l'ús de guants i el manteniment de la distància, ara dita social, d'un parell de metres, limiten la transmissió del virus dels contagiosos als contagiables.

D'eficàcia més general és el confinament de la població, que just ara sembla que comencem, massa precipitadament, a relaxar. El confinament és molt onerós, físicament i mental i, també, des del punt de vista de l'activitat econòmica. Però demostradament eficaç.

Al ball de màsqueres contribueixen barruerament els resposables del "gobierno" de l'estat, perdut en indecisions i confusions, assignant a Catalunya una quantitat de màsqueres en un nombre concret, 1.714.000, per a recordar-nos que fa tres-cents anys que suportem les seves ignonímies. D'això no deu ser alié l'actual rei Felip, descendent numéricament d'altre Felip d'infausta memòria. Ho recordarem, si és que ens cal. I li recordarem quan tot acabi.

Les màsqueres estan aqui per a quedarse. S'incorporeran a l'abillament comú com ho hem vist als païssos de l'Orient. En part com protecció, en part per solidaritat i, potser també com a moda. I davant dels intents de seguiment de les persones per càmeres al carrer, per a preservar identitats. Alguns es trauran la màscara, reialment o metafòricament, per revelar-nos les seves veritables identitats, mentre altres romandran vergonyosament amagats. Però no ens esborraran el somriure.

Esteu tots convidats al ball.

Xavier Allué
14 d'abril de 2020


..