Fronteres i l’unitat d’Espanya
Les fronteres són un invent recent. A l'antigor els límits dels països o regnes els marcaven el final del camí, de la via de comunicació, ocasionalment els rius o algun altre accident geogràfic fàcil de delimitar i difícil de travessar. Les muntanyes no ho han sigut quasi mai perquè, essent mal que bé negociables amb un esforç de pujada i baixada, entre elles sempre hi havia "ports", portes, i per això esdevenien punts de comunicació. Fins i tot les mateixes muntanyes configuraven els límits del país, com al Nepal o a Suïssa.
Molts pobles i cultures no han tingut fronteres, per uns motius o altres, reconegudes o reconeixibles. Els fenicis o els jueus, per exemple.
Roma era una ciutat. I els seus ciutadans vivien en llocs llunyans del Lacio, com, per exemple a Tàrraco. L'Imperi era una altra cosa però, també, els límits reconeixibles eren al final de les vies romanes. Alguns intents d'establir límits construïts, com la muralla (paret) d'Adrià a la Gran Bretanya o la Gran Muralla xinesa, tenien per objectiu deixar fora a uns altres, bàrbars, més violents i perillosos. O només més pobres que podien cobdiciar els que els de la banda d'aquí tenien.
Però, i en realitat, muralles i fronteres no eren tant per a barrar el pas els que estaven fora, com per mantenir tancats i controlats els que queden dins. Els de dins encara tenien béns, diners o propietats que podien ser objecte d'exacció per part dels poderosos. Els de fora les muralles eren, certament, més pobres. Però, i també, més lliures.
S'ha dit i repetit que els que volen i demanen la independència de Catalunya el que volen és aixecar barreres, fronteres, dins l'estat espanyol i, amb això, trencar la unitat de l'estat espanyol, de la nació espanyola. D'Espanya.
Anem a pams. A mi la "nació" espanyola se me'n fot. Com a llar d'avantpassats, destí turístic, localització geogràfica o conjunt de terres i persones que parlen espanyol ja m'està bé com a veí. Com ho està la nació francesa o la portuguesa o la italiana. Tothom és lliure d'entendre que o quina és la seva nació. Nació ve de naixement, el lloc on hom va nàixer. I això sense tenir en compte que ningú no tria on nàixer. No hi ha cap mèrit en nàixer un lloc o altre. El mèrit roman, si de cas, en la mare que el va parir. Però tothom és lliure d'acollir-se a la nació que més s'estimi i, complint les normes i regulacions que s'escaiguin i si pot, per jus soli o jus sanguini, nacionalitzar-se. Fins i tot, esdevenir nacionalista de la tal nació.
És l'estat espanyol el que em toca el voraviu, el que n'abusa de mi, dels meus dineres, dels meus desitjos i de la meva llibertat. I de tots els catalans, indepes o no, per cert.
Ès l’estat que vol limitar l’us de la nostra llengua, sense més motiu que el que no és la seva (!) i que vol eliminar-la com a vehicle de la cultura pròpia. El que vol intervenir en com l’ensenyem a les escoles i com ensenyem tota la resta del coneixement, encara amb l’eco d’aquell cap del govern que dubtava que en català es poder explicar la teoría de la relativitat. L’estat que no permet que l’administració de justícia reconegui els nostres drets elementals, com és que ens jutgi el jutge natural i ho faci en la llengua que ens és propia. És l’estat que impedeix la nostra representació oficial arreu del món que defensa els interesos que ens són propis. És l’estat que ens imposa un règim monàrquic sense més legitimació que la imposició de la dictadura franquista. És l’estat que ens espía amb intervenció de les comunicacions amb el Pegassos o amb mata-haris de via estreta cardant amb activistes indepes.
Si voleu fer comptes, els catalans som el 16% de la població censada a l'estat espanyol, però produïm en excés del 20% del PIB i, a sobre, n'exportem el 50% de tot el que l'estat exporta a l'estranger. Per això, per fer això, l'estat ens adjudica només que el 9% de les inversions anualment i, a més, només executa el 3%. La resta vola. El dèficit fiscal de 20.000 milions d'euros anual, o sia 2.666 euros per cada catalanet, i com dic, indepe o no, ho perdem. Potser Espanya no ens roba. Però l'estat sí.
Aquest estat, que hem vingut a separar entre un estat amb rei, parlament, senat, exèrcit i representació a Europa i un altre "deep state", amagat però no gaire, que té prevalença sobre l'anterior. Estic convençut que són el mateix.
L'estat espanyol no té cara bona. No és un Janus. És un fosc opressor, colonialista, racista, retrògrad, inquisitorial, carpetovetònic, catòlic antisemita, "cutre i salsixero", d'ungles negres i ànima encara més negra. La "transacció", que no transició, va ser de tot menys democràtica, vigilada per militarots africanistes i altres assassins en sèrie, clergues superbiosos i pedòfils i altres fatxes irredempts, que han difós entre la població espanyola un odi sarraí contra Catalunya i els catalans.
No creiem en les fronteres. Però pot ser que la seva Espanya se la confitin i, igual que han fet una ratlla amb Portugal, en facin (fem) una altra des del Pirineu fins a Guardamar. El que quedi al mig, tot seu. Espanya, una i unida per la llengua espanyola i la seva forma d'enfrontar la vida. I, com diu en Jordi Margarit, Catalunya, tu: a la teva.
Xavier Allué
Juliol 2023
Posts
