El relator

 Publivat a Diari Més el 9 d'octubre de 2023

Adversaris

Actualitzada 02/10/2023 a les 19:05

El conflicte entre Catalunya i l'Estat avança entre escaramusses diverses. Un fenomen electoral als comicis de l'estat del passat 23 J ha generat una situació que ha complicat els projectes dels dos partits amb més representació. El PP ja ha vist que tot i haver obtingut més escons al Congrés dels Diputats, les seves aliances amb l'extrema dreta, bé que imprescindibles per aconseguir ser investit cap del govern, fan impossible aconseguir sumar suficients vots per tenir una majoria que li permetés governar. Ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria. Això, però, no es presenta com un fàcil acord. Els partits catalans volen coses que l'actual titular de l'executiu espanyol no té fàcil accedir. Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política.

En la situació dels conflictes de llarga durada, les negociacions són l'única forma de solució. Passa, però, que als conflictes ha de seure a negociar amb l'adversari, l'enemic. El meu entendre l'adversari no és el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el seu líder, Pedro Sánchez. Els partits espanyols al Gobierno, només són els representants electes de l'Estat, però no són els que manen. Els adversaris, els que ja s'han declarat com tals són altres. El missatge és llarg, però fàcil d'identificar-los quan no s'identifiquen ells mateixos. Es caracteritzen per ser elements que no han estat elegits per la ciutadania, tot i que ostenten un considerable poder. Un poder real i, també, mediàtic. És el que hem volgut incloure com un semiclandestí deep state , l'estat profund, tot i que no són Estat. La seva profunditat i la seva ubicació és més de situació enfosquida i amagada. I que mai han donat ni reten comptes de la seva activitat i estatus.

Al moment actual s'han manifestat com adversaris contra Catalunya i les preteses propostes polítiques a negociar, són més d'una notable part del Poder Judicial, la Conferència episcopal i altres organismes més o menys autònoms que el passat recent ja han actuat contra Catalunya sense ocultar-se gaire. També la difusa fiscalia, la gent del Tribunal de Cuentas o el Consejo de Estado. Però no ens fan amics els caps de negociat dels diferents organismes ministerials, els milers d'enginyers del ministeri de Foment sense cap altra feina que dibuixar estructures radials, membres de la inspecció d'Hisenda, de l'Advocacia de l'estat, de la Direcció de Ports de l'Estat a 400 quilòmetres del mar, de ministeris sense competències com el de Cultura o el de Sanitat, els Consejos generals de registradors de la propietat, o dels notaris, els d'ADIF i RENFE, d'AENA. També els del cos d'Interventors, els militarots, els comandaments de la Guàrdia civil i els policies que, com només caminen per les clavegueres, no saben què passa a sobre. Tots els que es reuneixen en conclave bisetmanal amb la gent dels diners a la llotja de Bernabeu: l'altre centre del poder. Com la lliga de futbol o la federació. Tots hereus de l'Espanya negra que juntament amb la jerarquia de l'Església catòlica va destruir la República, es va reassentar durant la dictadura franquista i que resisteix el pas de la història atrinxerada en una Constitució pactada amb els militars i que manté la monarquia borbònica de personatges de reputació més que dubtosa, sense ni tan sols una legitimitat dinàstica.

Pot ser un argument un xic populista, però quan penses quina d'aquestes institucions components de l'Estat, que funcionen i financen amb els nostres impostos, mai de la vida t'han resolt un problema, t'han fet guanyar un duro (o un euro) o t'han ofert una feina per la teva filla o fill.

Això és l'estat i amb aquests adversaris no es pot negociar. No hi ha res a oferir ni res a baratar. No ens deixaran marxar mai de la vida. Igual, però, no es tracta de Catalunya marxi d'Espanya. Potser n'hi hauria prou que Espanya marxés de Catalunya. 

Fortins i baluards

Publicat el 20 de setembre 2023 a DiariMés

 

El torsimany

 Publicat a DiariMés el 6 de setembre de 2023

Roig

 Publicat a DiariMés el 29 d'agost de 2023

Estelades al vent

 Publicat a DiariMés el 24 d'agost de 2023

Next War-Strategic developments

 Foreign Affairs 

Next War-Strategic developments

The withdrawal of American forces from Afghanistan represented one form of defeat. But that was not the feeling amongst the American people and public opinion. It was assumed the Afghan wasp nest was not worth fighting anymore. The regional situation from the strategic point of view, the close Pakistani border, and the more than suspected support given to the Taliban, the autonomous functioning of what is known as the tribal lands, made the war effort more and more senseless.

The weaponry used in the Afghan war was becoming obsolete and difficult to use because of the orography of the land and, no less, the characteristics of the opposing force. Armored vehicles, tanks, and others could not cover vast expanses of semi-deserted and mountainous land. Short-flying aircraft and helicopters gradually became easy prey for portable missiles, RPGs, gradually more sophisticated and thus deadly. The heavy air force found no enemy objectives worth the tremendous cost of modern airships. In due time the only war material with a certain degree of effectiveness was the unmanned aircraft and the more modern “drones”, Their use, though costly, became more and more precise. But their use on objectives in the tribal territories across the Pakistani border, created many collateral victims due to errors, the potency of the ordnance used, and difficulties in accurate intelligence information.

Altogether the Americans finally gave up and called it quits, leaving behind a large number of people who had confided in their protection, then abandoned to the whiff of the Taliban. And thousands of tons of military material, equipment, vehicles, ordnance, and munitions, all for uncertain use or sale to third parties.

At their beginning, big wars are fought with the remaining weapons of the previous war. Not-so-big wars serve as training grounds and experiments of new weapons and tactics. The military-industrial complex needs wars to keep open markets to their fares. Big pieces of equipment like big cannons, battle tanks, and other armored vehicles may not be of much use in modern warfare. As the Ukrainian conflict has proved, tanks are easy prey to more modern antitank weapons, particularly unmanned flying artifacts as they can carry heavier payloads of explosives and, coming from above, hit the current conventional tanks on their turrets where armor is thinner. Also, one-man portable antitank RPGs make aggressive tactics more and more effective.

The Ukrainian conflict has surprised its initiators, the Russian Federation, with the reality of modern warfare. There does not seem to be an easy military victory on either side in sight. In the meantime, tactics and weapons are being tested and reinvented.

But the Ukrainian war is not the “next” war. It is just an intermediate conflict, good to use up weaponry about to be discontinued due to obsolescence. The NATO countries F-16 generously ceded to the Ukrainians are not the least. You’ve gotta make room for the F-35.

The next war will need ample spaces, and sparse populations to avoid much collateral civilian damage and little moral compromise. That is, places with little political clout, few personal relationships, and enough remoteness that could not sensitize the European and American citizens. And preferably fought by mercenaries, as the tolerance for seeing their youth come back in a plastic bag is very scarce.

So my bet is AFRICA. Niger, Congo, Sudan, Sudan…Somalia again perhaps. And plenty of drones, tactical and strategical. They come cheap. The tactical ones are even less than 200$ a piece. Just that may become the one and only deterrent for their use: the M-I complex wants the kind of profit you only get from more expensive junk.

Are just to be seen as the first Palestinian effective drones. When you hear of one, that will be the signal to start a new big African war. And that will be a nasty free-for-all mess.

XA

August 2023

Bons entenedors - 17 d'agost

 

Sis anys després dels atemptats a les Rambles i Cambrils ja és una bona jornada de reflexió sobre el que van representar i, per la manca d'esclariment, encara representen. Al llarg de tot el que hem conegut com a "procés" cap a la independència de Catalunya s'ha parlat sobre si podia costar vides, i si el cost en vides era o no assumible. Ferm creient en el valor de la vida, un mort és ja massa. Però també entenc que les confrontacions poden descontrolar-se i esdevenir violentes sense que, sovint, es pugui posar remei quan ja s'ha causat víctimes. Al meu entendre i, com ja he publicat a aquestes pàgines, els morts del 17 d'agost del 2017, víctimes i, també, perpetradors, ja formen part de la nòmina dels morts del procés. 

Cal anar a les primeres declaracions i interpretacions per trobar clares referències a l'origen dels atemptats. D'entrada, el malaurat anunci de qui fou ministre d'Afers Exteriors espanyol Gracia Margalló de què la segona quinzena d'agost "passarien coses" i altres referències a què a Catalunya tindríem "un susto".

La identificació del líder del que es va considerar una cèl·lula jihadista, l'imam de Ripoll Es-Sati i el coneixement de les seves vinculacions amb la Guàrdia Civil i, just a penes cinc dies abans de l'atemptat, amb membres del CNI, apunten al que es coneix com a "atemptat de falsa bandera". Així ho van manifestar el mateix dia algunes veus. La realitat de la resolució policial dels atemptats per part dels Mossos i les autoritats catalanes en un termini molt breu, durant el qual Catalunya va funcionar com un estat sense condicionants. Això topa amb la, també realitat, presència constant i aclaparadora de les forces i cossos de l'estat espanyol, molt per sobre del que són les guarnicions a altres zones de l'estat. I la realitat de l'espanyolitat de la judicatura a Catalunya, on no més d'un de cada vuit jutges parla o enten el català. Ni policies espanyols ni jutges van moure un dit, potser "en espera de instrucciones".

L'apressurada aparició de coneguts "spin doctors", modificadors de la realitat pùblica per interessos diversos només va ser superada per la barroera i inconsistent manera de trobar explicacions amb una mínima o nul·la credibilitat. Falses notes de desmentits que ni tan sols es van preocupar en fer traduccions amb aparença de versemblança. La participació i/o coneixement de serveis secrets, de l'estat espanyol o d'altres, com és natural en les activitats dites secretes, resta sense esclariment. Val a dir que ja s'ha entès, que les activitats secretes dels estats ho són, principalment, per què són impresentables.

La inclusió de l'esclariment de l'origen i gestió dels atemptats entre els terminis de negociació per aconseguir el nomenament de president del Congreso de los Diputados després del peculiar resultat de les darreres Eleccions Generals, per a mi, només té un valor simbòlic i d'efemèride aquest 17 d'agost. El cert que, repetidament, el PSOE acostuma a no complir les seves promeses i acords. Ara tampoc ho farà, entre altres motius per què ja no és fàcil tornar a ficar la pasta de dents dins el tub un cop l'has espremut fora. (La meva dona, que és molt sabia, diu que sí que es pot. Només cal obrir el final del tub i ficar-la i tornar-lo a tancar. És a dir, tornar a començar). El temps esborra petjades, les lleugeres dels delinqüents i les que despisten els agents de la llei.

Tot plegat, l'elecció de na Francina Armengol no és més que el nomenament d'un funcionari, de qui les funcions estan més que regulades per lleis i reglaments i amb poqueta capacitat de maniobra. Només que, si desapareixen el cap de l'estat i el del Gobierno, s'al·lota esdevé la cap de tot. Ja hem vist alguna pel·li amb això.

El que sí mostra és que només és la primera jugada d'una partida encara per desenvolupar. Entesos?

Xavier Allué

17 d’agost de 2023

(L'imatge que acompanya aquesta entrada de blog és el que Microsoft Bing mostra si demanes "17 d'agost- Imatges"... sens e comentaris)

Post Oppenheimer

 

Per si t'interesa seguir el tema "Oppenheimer", el mestre de periodistes Lluis Foix publica al seu blog https://www.foixblog.com/2023/07/28/oppenheimer-y-einstein/. Al comentaris hi ha el meu (sota pseudònim) que copio a continuació:                                                                                                                                                                                                                                       

Pequeña discrepancia con el Sr. Foix sobre si se advirtió a los japoneses de que no podrian ganar la guerra. El 26 de julio los Aliados, en la Declaración de Postdam indicaron en términos de ultimatum que las acciones de guerra conducirian a «la inevitable y completa destrucción de las fuerzas armadas japonesas e inevitablemente la devastación del suelo japonés». Incluso en los bombardeos (en Nagasaki) se envió una carta dirigida al profesor Ryokichi Sagane, un físico nuclear de la Universidad de Tokio, quien había estudiado con tres de los científicos responsables de desarrollar el arma nuclear. El objetivo de dicha misiva era pedirle que le dijera al Estado Mayor japonés el daño que involucraban estas armas de destrucción masiva, además de que hiciera todo lo que estuviera a su alcance para convencer a las autoridades del país de terminar la guerra (Wikipedia).

Los bombardeos aliados «convencionales» sobretodo con bombas incendiarias a lo largo de los meses de junio y julio de 1945, havian causado una enorme devastación en varias ciudades japonesas con números de víctimas que duplicaban la causadas por las dos bombas nucleares. Tal horror no hacía pestañear a los militares, aliados o japoneses. Las bombas de Hisoshima y Nagasaki iban a ser seguidas de otras (habia 4 dispuestas), tan pronto com el 16 de agosto como parte de la preparación de la invasión de Japón, en la que era previsible que causase victimas en un lado y otro en exceso del millón según las estimaciones del Estado Mayor americano. Muchos historiadores consideran que lo que realmente motivó la rendición japonesa fue la declaración de guerra de la Unión Soviética.

Que los científicos tengan reticencias éticas sobre el uso maligno que se haga de sus hallazgos o inventos és sólo natural a su condición. La decisión política, como muestra en la película la estupenda secuencia de Gary Oldman en el papel de Harry Truman, fue del presidente de los EEUU. Como lo fue la de no seguir con más bombas.

Las bombas atómicas fueron un horror y causaron cientos de miles de víctimas (japonesas), pero evitaron muchos cientos de miles más de vidas japonesas y aliadas. Si, además, como muestra de elementos disuasorios contruidos alrededor de la MAD (Mutual Assured Destruction) evitaron muchas muertes más a lo largo de la enfriada «Guerra fría» es para la especulación y/o el estudio.

Oppenheimer

 

El nom em va resultar familiar quan estudiant a la facultat de Medicina de Barcelona, les classes sobre les anèmies les explicava el Dr.Walter Oppenheimer. Me les devia aprendre bé per què, per una fortuna o casualitat, en les cinc o sis vegades que m'he hagut d'examinar, en concursos de places o oposicions, cada vegada m'ha tocat el tema del diagnòstic i tractament de les anèmies com a tema principal, i m'ha anat molt bé cada cop. El Dr. Oppenheimer era un home d'estatura mitjana, de cara rodona amb un bigotet i ulleres que parlava espanyol amb quasi no accent i em consta que també català, tot i que aleshores, a les classes no es feia o no es podia fer servir. Fou un prestigiosíssim hematòleg associat al Prof. Farreras Valentí i la càtedra del Prof. Agustí Pedro i Pons creador d'una igualment prestigiosa escola d'Hematologia de Barcelona, amb deixebles escampats per tot el món.

Que jo sàpiga sense relació de parentiu, la figura de J. Robert Oppenheimer fou per a mi, quan estudiava, ben conegut com "el pare de la bomba atòmica". Aficionat perifèric a la Física nuclear, el seu nom es veia associat amb altres físics i investigadors sobre l'energia atòmica, com Enrico Fermi, Neils Bohr, Ernest Lawrence o el mateix Albert Einstein. Tot i això, als anys 60 del segle passat, al bell mig de la part més negra de l'així dita "guerra freda", tot i conèixer la seva realitat, al meu entorn no era una preocupació o motiu de comentaris o pensaments. Va ser al marxar als Estats Units que em vaig fer més conscient del que era l'amenaça nuclear. Al meu lloc de treball, a la universitat o als centres comercials, era comú trobar-te amb indicacions per l'entrada dels refugis nuclears sota el títol de "fallout shelter". Eren espais per protegir-se de les radiacions que es podien desprendre d'un atac amb bombes atòmiques. I amb una certa freqüència es feien simulacres d'entrenament.

El 1969 vaig tenir l'oportunitat de visitar Los Alamos, a Nou Mèxic, la seu dels laboratoris que desenvoluparen el Projecte Manhattan. Aleshores era una ciutat no massa gran, amb amples carrers arbrats residencials, amb escoles i comerços, probablement una de les de renda-per-capita més elevada del país, una bona part dels seus habitants investigadors i tècnics superiors. Hi havia un museu amb reproduccions de les dues primeres bombes atòmiques: "Little Boy" i "Fat Man", respectivament llençades sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki l'agost de 1945. Encara tinc les fotos.

L'estupenda pel·lícula de Christofer Nolan, amb les seves tres hores de durada que em van passar en un instant, em porten a conèixer els detalls del procés de la construcció de la bomba atòmica, la participació dels científics americans en l'esforç de la II Guerra Mundial i les contradiccions ideològiques i ètiques, sobretot del personatge principal. Cillian Murphy fa un paper extraordinari, envoltat per tot un seguit d'actorassos com Robert Downey Jr., Matt Damon, Josh Harnett, Rami Malek, Kenneth Branagh, David Krumholtz, Mathew Modine o Gary Oldman, i la fantàstica Emily Blunt. Matèria d'Òscar, tot i que a mi em sobra l'ús d'efectes especials i llums estroboscòpiques per a expressar sentiments i confusió mental.

Les seqüències finals, amb efectes especials és possible que apropin a les noves generacions a la realitat que representa l'existència dels tremends arsenals nuclears acumulats actualment al món, suficients per destruir el planeta més de mil vegades, que fan petites les amenaces d'escalfament global, de carències d'aigua o aliments, d'epidèmies descontrolades de virus o altres agents. Just estem a una passa de què algun incontrolat premi el botó nuclear i deixarem de ser història per què no quedarà ningú per recordar-nos. L'invent d'Oppenheimer no fou més que un assaig general localitzat. El que pugui venir tampoc hi haurà ningú per lamentar-lo després.

Xavier Allué

Juliol 2023