J.F.K. 50 years

There have been 50 years of just about everything. This coming week, half a century has passed since John F. Kennedy, the 35th President of the United States, was assassinated at 12:30 p.m. Central Standard Time (18:30 UTC) on Friday, November 22, 1963, in Dealey Plaza, Dallas, Texas.
The magnicide shocked the world and severely the United States. The controversy about the responsibility for the death of the president lingers on, as many details fail to accord with the Warren Commission published findings.
The conspiracy theories are now considered by more of two thirds of the American citizens.
Not everybody lamented Kennedy's death. I was astounded, back in 1968, a few weeks after the assassination of Robert Kennedy, hearing one of my superiors saying "...the world was better without him, just like his brother. Now there is just one left of the litter of that bastard of Joe Kennedy..."
The conversation went on over the plan of the Kennedy clan for the three brothers to occupy the presidency consecutively over 24 years and that it should be stopped...
The popularity of the New England brothers was not the same across the US, Particularly in amongst certain Southern states elites they were just a pack of "...damn Yankees, up to no good..."
Another person who claimed having been a classmate of Ted Kennedy at Virginia U., said he had been expelled from Harvard for cheating in his exams, and had bought his admission at Virginia U.
I've always been shocked by the common feeling amongst Americans that the death of someone is a viable way to solve things
The persistence of the death penalty in many states, the relentless use of military force abroad, the widespread ownership of firearms, make the life of people something to be disposed of should the circumstances may warrant it. 
That's part of the background of Kennedy's violent end of his presidency.
Definitely had he survived and continued his mandate and, perhaps, won a second one, many facts of history may have evolved differently. The US intervention in South East Asia for one, would have been different as JFK had just approved the withdrawal of 1000 military advisors in Vietnam. His death prevented it and his successor and the secretary McNamara just went on with what was to be the Vietnam war. 
That sole fact may justify the belief in the existence of a conspiracy to kill JFK, by elements of the military industrial complex.
We may never know. The end of the secrecy applied to documents about the assassination will be in 2017, but is doubtful they may shed any new light. 50 years help any cover up and the interests have not changed that much anyway.
R.I.P J.F.K.

Bullangues

Perdidos en la niebla de la historia, ciertos acontecimientos recuperan actualidad cuando se recuerdan situaciones similares.

Mi padre decía que en esta parte del mundo, la gente siempre va detrás de los curas, a veces con un cirio, a veces con una antorcha.

Para quien no lo recuerde, se llamaban bullangues las revueltas y disturbios que tuvieron lugar en la primera mitad del siglo XIX en Cataluña, consistentes en asaltos, destrucción de instituciones religiosas y muerte de sus miembros destacados.

En medio de la confusión política por la sucesión del reino de España que representaron las guerras carlistas, se produjeron diferentes hechos violentos. Algunos protagonizados por lo que hemos conocido como "curas trabucaires" desencadenaron respuestas violentas por parte de la población contra los clérigos y sus instituciones y pertenencias. Iniciadas en Reus (1836) y muy probablemente atizadas por los burgueses propietarios de fábricas y almacenes que querían distraer las iras del pueblo lejos de ellos mismos y hacia otros objetivos. Los mismos industriales que facilitaron a los sublevados el acceso a sustancias inflamables, principalmente aceite de trementina, con las que fabricar artefactos incendiarios, predecesores de lo que después se conoció como cóctel molotov.

En parte apaciguadas por las decisiones del gobierno sobre lo que se conoce como "la desamortización de Mendizábal", reaparecieron en los años 40 del siglo en Barcelona y otras ciudades. La bullanga de 1837 acabó con el fusilamiento de Ramón Xaudaró y el desarme de la Milicia Nacional, y la de 1842 con el bombardeo de Barcelona por Espartero. La última, descrita así en la Encicopèdia Catalana, "la bullanga de la Jamancia nombre con el que fue conocida la bullanga de Barcelona de 1843. El nombre provenía del verbo caló jamar('comer'), y aludía humorísticamente a los miembros del Batallón de la Blusa y los otros cuerpos de voluntarios que quizás se habían apuntado para comer gratis y cobrar el estipendio (cinco reales diarios ). La revuelta se inició como ayuda a la insurrección general contra Espartero, que acabó con el derrocamiento de éste, pero pronto se volvió contra el nuevo gobierno de Madrid. El fin de la lucha representó el sometimiento definitivo de Barcelona al gobierno de Madrid y en la centralización a ultranza. "

En julio de 1936, un siglo después, la revolución que estalló en respuesta al levantamiento antigubernamental del ejército de África, tuvo muchos elementos de las antiguas bullangues: asesinato de clérigos y frailes, incendios de iglesias y conventos.

Más de tres cuartos de siglo después en Tarragona se ha procedido, por parte de la iglesia católica, a la beatificación como mártires de unas 500 de esas víctimas. Como organización privada, la iglesia es muy libre de hacer lo que más le guste con su liturgia y la memoria de sus miembros. Quedarán las dudas de porqué ahora, porqué estos y no otros, cuando se han contabilizado en más de 9.000 los curas y frailes (y algunas monjas) muertos durante la Guerra civil española. Y lo que representan, unos y otros, dentro del medio millón de víctimas de la guerra, la mitad durante la represión una vez terminadas las hostilidades, tan pobremente recordados.

Todo esto no parece que contribuya ni al perdón ni al olvido. Continuaremos cargando sobre nuestras espaldas la maldita carga de la violencia de la Guerra Civil y las bullangas. Y no podremos pararnos a juzgarlas.

Xavier Allué

Octubre de 2013

(Publicado en catalán anteriormente en La página de REDAM)

Els vímets de la independència

Aquest article apareix avui al DiariMés de Tarragona i no és més una reflexió personal per intentar ordenar-me a mi mateix el que ens pot deparar el procés de la independència de Catalunya. Com que tot és bastant complex, no passa de ser un guió abreujat, del que poden sortir tant les preguntes com les presumptes respostes. També crec, però, que moltes respostes es trobaran en el propi procés que invalidaran preguntes per l'esdevenir dels fets.
Però, com per fer cistells, cal que els vímets estiguin ben remullats, que tinguem l'habilitat per trenar-los i la voluntat d'arribar fins al final. Però, i sobre tot, cal tenir clar com ha de ser el cistell.

(Nota: Aquest article i l'anterior acaben amb un "se'ns gira feina". Evidentment cal fer-la, amb entusiasme i dedicació)


.

Diada de Catalunya 2013

A quaranta-vuit hores de viure l'experiència de la Via catalana per la independència que va portar a les carreteres i carrers de Catalunya 1.6 milions de persones, encara no se m'acut un comentari que no estigui envoltat d'emocions.
Imatges i paraules de molta gent han il·lustrat l'esdeveniment, del qual ara hem d'esperar les conseqüències, que no vull tampoc analitzar.
Només deixar constància que la Via catalana representa un poble en marxa amb un objectiu clar que s'asolirà tard o d'hora: un estat propi.
Vaig participar en l'acte previ convocat a Tarragona per revindicar el compromís de la ciutat amb el procés de la independència que havia malintencionadament estat posat en dubte.
Davant de 2800 persones, el meu discurs va ser, com demanava l'ocasió, breu i, per tant, el puc reproduir aquí:

ACTE del 10 de setembre de 2013

Diuen que el temps, com l'espai, té tres dimensions: passat, present i futur.

Del passat poc podem fer. No el podem caviar si no és dient mentides.

El futur és, per definició, difícil de predir.

Però si el volem fer nostre, els que ens hem de guanyar és el present.

I el present és avui, aquí, demà a la Via catalana. Per a sortir al pas dels que dubten de si Tarragona està compromesa amb la independència de Catalunya.

A Tarragona som molts que volem un estat propi, pacífic, respectuós amb els drets humans, convivencial, compromès amb el manteniment de l'estat del benestar, amb feina per tothom i lliure.

Per això estem avui, al present, aquí. Perquè volem exercir el nostre dret a decidir el nostre futur … tan si es vol com si no es vol.

I que aquest futur ho sigui amb independència de condicionants externs.

Amb el meu millor desig de

Salut, Visca Tarragona i Visca Catalunya!!!

El que veig clarament és que se'ns gira feina. I d'aquesta feina aniré referint-me des del blog seguidament.

.

Doctor's plight

"How the fuck am I supposed to do good medicine on 50 patients a day? Plus rounds, and phone calls every day with family...

Fucking idiots, telling you, "No, you're wrong," because they looked it up on the Internet.

I fight over billing, I fight over prescription coverage. The insurance companies are dedicated to not paying you. And the big law firms, man, they're just waiting. They're just betting you're going to make that one big mistake.

This profession for me, it was a higher calling. You know? Make people's lives better. And look at me."

That's the tirade Hank Azaria blurts while impersonating Dr. Knight, a G.P. in the 2010 romantic comedy "Love & other drugs".

Romantic comedy or not, the film offer of unabashed criticism of the health system in the US in the 1990's is worth considering. The underlaying Parkinson's disease of the lead character of Anne Hathaway confronted her counterpart Jake Gyllenhaal, impersonating a drug sales representative, carries the weight of the story. But is not just another boy-loves-sick-girl story, as the world of the drug companies sale practices comes up front in all its crudity.

I do not think Obamacare is going to change much of that.

.

SYRIANA

La excelente película de Stephen Gaghan y George Clooney, que obtuvo un Oscar en 2005, utiliza el término Syriana del título para expresar algo así como “ a la siria”, como una forma de actuar naturalmente compleja. La actual situación en Siria viene a ser su epitome.

El último episodio del horror es el empleo de armas químicas  por parte del gobierno de Al-Assad contra la población civil ocurrido  la pasada semana. A las informaciones y desmentidos se le ha añadido que los medios continuen habando de ”supuesto” ataque. Sin embargo, una organización no partidista, Médicos sin Fronteras, lo confirma suficientemente.

Las cautelas se enraizan en las declaraciones de hace unos meses del presidente de los EEUU, que estableció como una ”linea roja” a no traspasar el empleo de armas químicas. A partir de ahí, se consideraba seriamente la intervención militar en el conflicto. Los últimos acontecimientos sitúan al poderoso país ante una disyuntiva complicada porque una intervención extranjera directa podría desembocar en una situación geopolítica de difícil manejo.

Y es que el fondo sucio del Mediterráneo (ver imagen) acoge a unas poblaciones sumidas en el conflicto desde (y quizá antes) el desmoronamiento del imperio otomano a principios del siglo XX, y  las sucesivas intervenciones de los poderes occidentales y orientales: Francia, el Reino Unido de la Gran Bretaña, Rusia y los Estados Unidos, a cual más desgraciada.

En el explosivo cocktail, con los ingredientes de un “cocktail Molotov”, se mezclan el petróleo, el Islam y sus diferentes sectas, el sionismo, y la opresión de gobiernos totalitarios. Agítese y sírvase con unas gotas de comercio de armas, legal e ilegal y unos cuantos cubitos de hielo de inoperancia y desprecio por las vidas humanas.

Por empezar por algún extremo del hilo, se podría citar al inicio del estado de Israel y la ocupación de territorios en Palestina. El largo conflicto establece que los árabes palestinos odian a los judíos. El estado israelí cuenta, sin embargo con el decidido apoyo del los Estados Unidos. Por consiguiente los palestinos odian a los EEUU.

Hasta ahí las cosas parecen claras. Una población oprimida o reprimida y un estado opresor. Pero claro, hay más lío.

En los últimos 50 años ha habido varias guerras:

Francia y el Reino Unido contra Egipto

Israel contra Siria y Egipto (dos o tres veces)

Israel contra Palestina (o viceversa)

Turquia contra los Kurdos

Rusia contra Afganistán

Irán contra Irak

Irak contra Kuwait

EEUU contra Irak (dos veces)

EEUU contra Afganistán

Guerras internas en Líbano, Palestina, Irak, Siria y la medio olvidada de la revolución de Iran

… y un buen puñado más ( ver http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_modern_conflicts_in_the_Middle_East )

Países geográficamente involucrados: Israel, Jordania, Líbano, Siria, Turquía, Irak, Egipto, Kuwait, Arabia Saudita, los Emiratos del golfo pérsico, Irán, Yemen y, aunque más retirado, Afganistán y las zonas tribales del norte de Pakistán.

Países (potencias) intervinientes y con intereses en la región: EEUU, Gran Bretaña, Francia, la UE, Rusia y, aunque también algo más retirada, la China.

Colectivos y organizaciones: Hamas, Hezbolah, Hermanos Musulmanes, AlQaeda, Sunnies radicales, Chiitas radicales, Kurdos, Drusos, Taliban.

Una breve carta en el Financial Times del jueves pasado intentaba ofrecer una guia de los enfrentamientos porque:

Iran (chiitas) apoya al gobierno sirio de el-Assad, contra los insurrectos que cuentan con el apoyo de los Hermanos Musulmanes, pero que están enfrentados con el gobierno egipcio que derrocó al presidente Morsi que, a su vez, cuenta con el apoyo de los emiratos del golfo que apoyan junto con Turquía a los insurrectos sirios, mientras que Rusia apoya a el-Assad y supuestamente a Hezbollah que está en contra de los drusos libaneses y no se entiende muy bien con AlQaeda, aunque estén más o menos todos en contra de Israel y de los EEUU, aliados de Turquía en sus guerras en Irak y en Afganistán.  Los EEUU también son aliados del gobierno de Pakistán lo que no les impide bombardear las tribus del norte persiguiendo a lo que haya de AlQaeda, y fuertes aliados de la Arabia Saudita (aunque todos los operativos de los ataques del 11/S fuesen saudíes, como lo era BinLaden) que apoya al gobierno nuevo de Egipto en contra de los Hermanos Musulmanes…

Los dos factores más importantes son, sin embargo, el petróleo y la permeabilidad del canal de Suez para llevarlo a Occidente, suficientes para justificar cualquier actividad.

Barack Obama se comprometíó más allá de lo que pueda ser prudente al trazar una “linea roja” en el uso de armas químicas en el conflicto de Siria. Cuando por fin se autorizó a observadores de las Naciones Unidas a inspeccionar las zonas donde supuestamente se habían utilizado armas químicas, faltó tiempo para que se lanzasen gases neurotóxicos sobre la población civil en el mismo Damasco y se causasen algo más de un millar de víctimas y, encima, que alguien tirotease a los propios observadores de la ONU. El-Assad dice que sería un contrasentido semejante reto provocador pero los insurgentes no parece que tengan la tecnología para emplear armas químicas. O sea que ha podido ser alguien desde las propias filas de el-Assad para envenenar más la situación o cualquier agente, ya sea de la CIA, del Mossad, de los rusos o de los iraníes, para ver si algo se rompe de una vez, como si hiciese falta…

Pues no, no me veo con imaginación suficiente para recomendarle nada a Obama. Se haga lo que se haga, lo más probable es que la muerte, el sufrimiento, el desastre y la destrucción continuarán afligiendo ese espacio que conocemos como Oriente Medio desde ese eurocentrismo que adolecemos.


(Nota geográfica: ¿sabíais que de Beirut a Damasco sólo hay apenas 60 kilómetros?)

La martingala

Publicado en Diari Més, hoy


XA

El parasitisme de la assistència sanitària pública per part de la assistència privada.

La convivència dels sistemes assistencials públic i privat a Catalunya d’ençà les transferències ha estat un fenomen amb àrees clares i d’altres més fosques.

En entomar les competències en matèria sanitària al començament dels anys 80 sense la transferència dels recursos econòmics per a mantenir-la, els successius governs de la Generalitat, tots ells dominats per la coalició Convergència i Unió, van haver d’aprofitar tots els recursos sanitaris del país per a ús públic. Així es va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Publica (XHUP) com ens vertebrador de la oferta sanitària de propietats diverses: municipals, patronats, consorcis, etc. Inicialment el sistema contemplava un contracte de serveis que l’ens administrador i gestor de la sanitat pública, el Servei Català de la Salut (CatSalut) s’encarregava de controlar i finançar. El contracte de serveis permetia als centres i institucions sanitàries funcionar. No tant però, invertir en desenvolupament i millora d’instal·lacions. Per això la Generalitat i des de diferents departaments (el propi de Sanitat, el d’Economia i Empresa, el d’Universitats pels centres que a més eren docents) ha invertit quantiosos fons, alguns en règims de préstec, però molts a fons perdut, del que s’han beneficiat tots els centres i institucions de la suara esmentada XHUP. Essent els centres diversos, això no ha fet gaire distinció entre els centres que eren realment públics per pertànyer a institucions òbviament públiques i sotmeses, més o menys, a control públic com son els ajuntaments, i els centres absolutament privats àdhuc amb ànim de lucre.

El finançament a estat de vegades directe, però d’altres ha quedat amagat en valoracions avantatjoses dels convenis i de les seves valoracions anuals per tal d’assegurar la supervivència de centres concertats.

Aquestes inversions, aquest finançament públic es cert que ha revertit als ciutadans al apropar serveis assistencials a poblacions altrament desassistides i millorar ofertes diverses. Dissortadament però també a promogut diferents fenòmens de corrupció i malbaratament de recursos molt difícils de quantificar, però que formen part de del tremend bunyol de les finances catalanes dels darrers dos decennis.

A banda existeix un àmbit assistencial totalment privat i decididament amb ànim de lucre car els propietaris sovint son entitats financers o administradors de fons d’inversió que només estan compromesos pels rendiments econòmics.

Aquest àmbit el formen clíniques i consultoris que atenen una clientela be privada, be a través de mútues d’assegurança de salut i també mútues d’assegurança d’accidents tant de trànsit com laborals. A Catalunya hi ha una llarga història d’entitats mutulístiques a l’àmbit de l’assistència sanitària de fa decennis. Entitats com La Aliança o la Mutua de Terrassa tenen una història que abasta una bona part del passat segle i un reconegut prestigi assistencial.

Succeeix, però, que el nivell assistencial privat mai no arriba a tenir l’amplitud i complexitat dels hospitals i centres totalment públics, a Catalunya, els que pertanyen a l’Institut Català de la Salut (ICS). Els serveis oferts per molts dels centres concertats, tot i que sovint excel·lents, gaire be mai arriben a oferir una cobertura sanitària total. Procediments i tècniques d’alt cost i unitats molt especialitzades especialment per a malalts greus (cremats, càncer avançat, UCI de gran complexitat, transplantaments, etc.) només existeixen als hospitals de l’ICS, potser amb l’excepció de la Corporació Clinic-Sant Joan de Deu.

També es comú el fenomen de que accidents de treball o de trànsit, coberts per mútues o companyies asseguradores privades, reben assistència inicial i durant els períodes de màxima gravetat i complexitat als hospitals de l’ICS, per que després els malalts siguin traslladats a hospitals o clíniques privades que tenen concert o be son propietat de les esmentades mútues o companyies asseguradores per tractaments ulteriors i convalescència.

Només recentment que l’ICS factura els serveis prestats a les companyies asseguradores amb regularitat, tot i que a unes tarifes molt privilegiades i poc discriminatòries que difícilment cobreixen els costos, principalment els del personal facultatiu que no pot facturar honoraris com, be o malament, es feia abans.

Tenint en compta que l’assistència privada i les prestacions de les companyies d’assegurances tenen un objectiu primordial de lucre, de beneficis, tota la situació representa un traspàs de recursos públics cap a mans privades, que se’n aprofiten d’una situació favorable, políticament afavorida o tolerada pels diferents governs que defineixen un clar quadre de parasitisme.

La participació de personatges que han basculat de la política cap a l’empresa privada sanitària o viceversa, com és el cas de l’actual conseller de Salut, l’actual Director general del CatSalut o els seus processats predecessors, dibuixa una situació de connivències mereixedora d’estudi, anàlisis i correcció.

On heads of state, crowned or otherwise

Once accepted there is a need for a state, obviously someone has to be at the helm. There are some experiences of multipersonal government. In ancient Rome, during the Republic, the Senate ruled and the executive power was held by different persons but just for short periods of time, and there were several periods with triumvirates managing the political affairs. But from the creation of the Empire by the Caesars of the Julia family and practically everywhere else, on top of the power there always been a one ruler: king, Pharaoh, emperor, caliph, sultan, maharajah, dictator or whatever. More recently, in modern democracies, an elected president.

The thing is that, in Spain, except for brief periods, the head of the Spanish State has always been a king. Actually, the state is called the Kingdom of Spain. And many of our historical misfortunes have been associated precisely with the figures of the successive monarchs. The kingdom of Spain arises from the union of Castille and Aragon in the XV century, the two most powerful kingdoms in the Iberian Peninsula of that age and time. The so called “Catholic Kings” have been hailed as the forgers of the Spanish unity and the root of the dynasty of Spanish kings. Well, they were not able to provide the most important thing a hereditary monarchy needs, a suitable heir to the throne. Their only surviving child was incapacitated because mental illness, known in history as “Joan the mad”.

The relaying on heredity plus the inability to give birth to proper heirs have been the curse of the Spanish dynasties for 500 years. And the main reason for consecutive wars and disasters that have plagued the history of Spain. The 18th century war is known as The War of Succession. And succession difficulties generated the episodes of the Carlist Wars in the 19th century.

The recent birth of the first son of Edward of Cambridge and Kate Middleton adds a new link in the long chain of one of the longest monarchies of the world, the British Crown. In the middle of all the troubles, the British monarchy had fared through in the past years, genetics have been favorable and they were able to provide an ample supply of consecutive heirs to last for a good century.

Almost simultaneously, the king of the Belgians Albert the Second, abdicated to his son and crown prince Philippe, unexpectedly but without much of a hassle. And that in a country known for being able to continue functioning without a proper government for many months.

Meanwhile the Spanish current head of the State, being a king and from a long dynasty, was nominated heir to the throne by a dictator who had overthrown a legitimate democratic government using force just half a century ago yesterday. No genetics involved there.

Scandals involving the Spanish king’s son in law of graft and embezzlement and the king himself, hunting elephants in the company of an alleged mistress, had brought up renewed questioning of the institution of the Spanish crown.

Overall the main problem still is linking the destiny of countries and peoples to the whim of genetics and the ability of providing successive members of families to occupy the throne.

Feelings and traditions aside, seems like the current 21rst century may put an end to hereditary monarchies for good.

Sobre el dret a decidir, des de Tarragona

L'ajuntament de Tarragona ha votat i decidir no donar suport al PacteNacional pel Dret a Decidir amb una coalició un xic "contra natura" de sociates i populars que no mostra més que l'allunyament dels dos liders dels partits de la realitat que els envolta.
L'article que segueix surt avui al DiariMés.

Per referències als cantonalismes veure una web anarquista o l'entrada a la Wikipedia. El meu respecte històric pels anarquistes ibérics, tan malament tractats per historiadors i politics no se extèn al cantonalisme, un moviment petit burgés de molt curta volada.

.