Vaccinació per ordre

Al mig de la confusió que causa la tragèdia de l'actual pandèmia per la SARS-CoViD19 , la gestió de les mesures preventives s'ha vist sotmesa a sotracs continus. L'acumulació d'informacions, sovint contradictòries i de procedències múltiples i no sempre autoritzades, ha representat un repte tant pels informadors com pels ciutadans a informar. Es fa difícil seguir la seqüència de dades i recomanacions, recordar les anteriors i digerir les noves amb l'allau que conformen.
Just quan ens podem felicitar, i alhora sorprendre, que tinguem mitjans de prevenció com els vaccins contra l'agent responsable, el Coronavirus, en el breu termini de pocs mesos, ens trobem amb les dificultats en l'adquisició de suficients vaccins, la seva distribució per països i comunitats i l'organització de l'administració efectiva a la gent.

L'adquisició dels vaccins a Europa ha topat amb dificultats per la pobre gestió de compres centralitzades des de l'administració de l'UE. A banda de dificultats inherents al volum necessari de vaccins, de milions d'unitats, també lligades a les previsions de fabricació que les empreses farmacéutiques no sempre precises, les lleis de l'oferta i la demanda, des de diferents compradors, no ho ha fet fàcil. Per sobre, però, ha estat la elaboració dels contractes per part de funcionaris de l'UE sense experiència en comerç internacional que no han fet bé la feina. Això ha enrederit lliurament dels vaccins, incompliment de terminis i distribució erràtica.
Més avall de la cadena, l'ordre d'administració implica una priorització que ha de ser determinada per evidències epidemiològiques i necessitats de protecció a la comunitat. Queda clar que cal protegir als més febles que, i en aquesta epidèmia, són els més grans, els que més ho han patit. El criteri d'edat ´s doncs un de prou objectiu. Després venen els considerats essencials. Òbviament els professionals sanitaris, cuidadors, infermeres, metges, que són alhora els més exposats a contagis. Per raons de protecció a la comunitat segueixen els encarregats d'aquesta protecció: bombers, forces de seguretat i d'assistència d'urgència. I els ensenyants, per la responsabilitat de custòdia dels infants que assumeixen cada dia a les escoles.
En aquest racó del món hem contemplat, però, com alguns privilegiats notoris s'han saltat aquest ordre de prioritat. Jerarques religiosos i comandaments militars han aconseguit vaccinar-se abans que els hi toqués, el que diu poc de la seva professionalitat i les seves mateixes conviccions. Clergues que no confien en la Divina Providència. Militars, de quins van tenir testimoni amb la seva inexplicable presència uniformats a les rodes de premsa diàries del Gobierno, que defugen davant d'un enemic evident. La covardia enfront l'enemic era motiu de consell de guerra sumaríssim i afusellament a la matinada.
Ara, a més, resulta que un jutge ordena que els guàrdies i policies han de rebre els vaccins fins i tot pel davant dels que els hi toca per risc i edat.
Un cop més ens trobem en la ingerència del poder judicial a l'àmbit de la salut. Hi ha una dificultat per acceptar les ordres dels metges com a mostra d'un poder que pugui escapolir-se del poder dels jutges. Podem arribar a veure un jutge decidint quina intervenció quirúrgica s'ha d'efectuar al quiròfan, si ingressa abans un traumatitzat que un coma etílic, si s'ha de fer o no una cesària en un part o si la dosi d'antibiòtics és l'escaient. I tot per mesures cautelars. Pot ser que les haurem de demanar abans de prémer el botó del desfibril·lador quan un jutge tingui una parada cardíaca.
Les accions dels metges es materialitzen com "prescripció facultativa". La prescripció feta per qui està facultat per a fer-la. També es pot interpretar com la prescripció que faculta, que cedeix l'acció, que dóna permís. Les ordres judicials es diu que s'acaten. Cert que també es poden recórrer, però això ja és sotmetre's al joc processal, territori de juristes, al camp contrari.
Que es preparin els "antivacunes" que aviat els faran passar per l'adreçador d'haver de vaccinar-se per ordre judicial. S'haurà substituït l'ordre ordinal, de raons epidemiològics d'uns primer i uns altres després, per l'ordre judicial. I al final, passi el que passi, a veure on podrem anar a recórrer o reclamar.

..

La corrupció a Espanya

Començant pel final, la corrupció actual a Espanya és un problema estructural que s'origina al franquisme, continua durant la transició i es va perllongar al llarg dels anys successius fins que es van començar a destapar a la primera dècada del segle XXI.

La teranyina és tal, que mai s'arribarà a escatir totes les ramificacions i elements, ni mai hi haurà un interès serio en desembolicar-la.

Tots els estaments polítics han participat en el que sembla que fou una fira, de les vanitats i les cobdícies. Alguns han quedat molt retratats i alguns destacats personatges han estat imputats, jutjats i condemnats per la seva participació en difernts esquemes de malbaratament de cabals públics, estafes, blanqueix de capitals, tràfic d'influències i robatoris simples. A més, al voltant de les maniobres de corrupció i, especialment, de la seva ocultació, s'han produït tota mena de delictes, des de robatoris amb violència simples fins assassinats, passant per incendis intencionats, destrucció de proves, suborns, conspiracions per alterar el preu de les coses, delictes societaris varis, evasió d'impostos, xantatges, abusos sexuals, mort d'espècies protegides, espionatge industrial, falsificació documental i de títols universitaris i la desvergonya de les "portes giratòries" públiques-privades. Pràcticament tot el registre de modalitats delictives descrites al Codi Penal. I tot per a ocultar la depredació de diners públics i l'abús de poder.

La llista dels "pringats"

Òbviament es podrà argumentar que sense proves directes i específiques, presentades davant de la justícia dins el termini i en la forma escaient, i després de condemnes fermes no recurribles, no es pot dir de ningú que és un corrupte o un delinqüent. Però això són compromisos de juristes, feina de jutges i advocats. La gent del carrer ara, i els historiadors del dia de demà no els hi calen arguments jurídics per conèixer els protagonistes de totes les malifetes i identificar-los clarament. La llei i la justícia no tenen per què coincidir amb la realitat, la veritat o la història. Per a qui això escriu, no cal condemnar en un jutjat a algú per saber que és un pocavergonya, un lladre i un maleït fill de puta. Que se'n aprofitin de tots els recursos processals i, sobretot, de deixar que passi el temps fins a la prescripció dels delictes, és quelcom esperable. Però ja sabem que la justícia lenta no és justícia. O sia que no tenim per què respectar els seus principis quan tota la colla de corruptes els han menyspreat, manipulat i anorreat en el llarg curs dels anys més negres de la democràcia espanyola.

"Del rey abajo, ninguno"

Aquest títol d'uns dels clàssics castellans del Segle d'or serveix, fora de la línia argumental de l'obra, indicar l'escala dels implicats: "del rei avall", ningú no està exempt d'haver participat en un esquema o altre corruptiu.

El rei (o els reis), els successius presidents dels governs (González, Aznar, Rajoy...), una munió de ministres, presidents de Comunitats Autònomes (Madrid, València, Catalunya, Andalusia...) i els seus governs, banquers poderosos, alts funcionaris, alcaldes, regidors, clergues de diferents nivells, des de bisbes a mossens de parròquia, policies, jutges i juristes, la llista es pot compilar de les pàgines de la premsa d'aquests anys passats. Als que es poden sumar els seus amics i parents com el cunyat del rei, els fills d'en Pujol, el gendre d'Aznar i molts altres. També tot el seguit de servidors públics menors que hi han contribuït entusiàsticament a l'ocultació de proves, la manipulació d'expedients, i més.

I després queden els agents més o menys secrets que entren de nit a habitatges i oficines per sostreure proves, els que incendien edificis com la Torre Windsor, fiquen micròfons o filmen trobades i, uns poquets, que han organitzat la mort o desaparició de testimonis molestos. Tot això queda cobert per una manta d'irresponsabilitat i la gran excusa del "cosi fan tutte".

El gros:

- el rei, les seves putes, el tràfic d'influències i els negocis ocults a paradisos fiscals >1500 MEUR (diu Forbes)

- la corrupció masiva del Partit Popular >100 MEUR

- la disbauxa dels banquers, 60-80.000 MEUR

No dóna per a quantificar-ho tot. Milers de milions, al llarg de 40 anys, dels quals no es recuperarà ni un canet ni que s'hagi empresonat als més febles o més agosarats convençuts que a ells no els hi passaria res.

Per què, i per sobre de tot i de tots els corruptes, queda la maranya impenetrable dels corruptors. Recordo una pregunta de catequesi antiga: (en castellà) "¿Y quien es más de culpar: la que peca por la paga o el que paga por pecar? Tots els corruptors són ben coneguts, però inimputables per què, si alguna cosa fan bé, es romandre ocults i no deixar petjades de les seves maldats.

Una crisi de moralitat.

No és tant que de corruptes i pocavergonyes no hi hagi hagut des dels orígens de la història, sinó la coincidència en l'espai i el temps d'una tal concentració de circumstàncies i personatges dedicats de forma intensiva al frau, al robatori, l'extorsió i l'evasió de capitals. Tampoc que des de la figura del cap de l'estat en avall, els protagonistes foren uns que detetaven alguna mena de poder. Però tampoc és obviable que l'encapçalament de les trapelleries il·legals figuri el rei.

De l'escassa moralitat del successor del dictador assassí Franco hi ha coneixement públic de temps. A l'àmbit dinerari, és conegut que en accedir a ser cap de l'estat, el Borbó no tenia propietats ni recursos econòmics propis registrables. I què, aviat, des del seu entorn es va maldar per proporcionar una fortuna que donés una seguretat econòmica desitjada. El perquè d'això forma part de les consideracions sociopolítiques dels monàrquics i, naturalment, la tendència cobdiciosa del personatge. Fou conegut la participació del rei en negocis d'hostaleria sucosos a les Balears, recolzats per industrials i financers locals i que comptà inicialment amb inversions de cabals obtinguts en préstecs de la monarquia saudita. L'anecdotari inclou alguns moments de crisi financera i el recurs a l'ajuda que prestà el banquer Mario Conde. La conjunció que va acabar malament quan les ambicions del banquer van topar personalment amb el monarca, contesa que va porta el banquer a la garjola.

Els vaivens de les operacions financeres més (l'importació de petroli) o menys (immobiliàries) ocultes van trencar algunes comfiances, que també van portar a la presó a uns dels munyidors de la fortuna reial com l'assessor Colón de Carvajal.

El regal del milionari iot Fortuna per part dels empresaris mallorquins al rei sembla com la cirereta el pastís i no només simbòlica.

Tot això no és separable de la vida sentimental o, millor dit, sexual del Borbó. Això que en anglès es cobreix amb eufemismes imaginatius com "philandering" o "womanizing" aquí es tradueix com pur i simple putiferi. És estès el convenciment que la vida sexual forma part del privat de les persones i, en aquest sentit i a la nostra cultura, respectable. Però la figura de l'adulteri està ben representada com indesitjable i rebutjable en els contextos religiosos, social i àdhuc jurídics, considerada delicte fins al 1979. Moralment discutible. Com ho està la promiscuïtat. No és gaire creïble que les aventures sexuals fossin fruit d'una especial capacitat encisadora del personatge. I tant més quan ha estat demostrat que molts encontres han estat mitjançats per intercanvis econòmics, immediats o "en diferido", amb transferències monetàries milionàries a les més conegudes de les companyes de llit del rei. Més aviat propera a la figura de l'estupre, la forma d'abús que porta a les dones a sotmetres'hi a la voluntat de qui els hi està per sobre en edat, autoritat o poder. Consentiment de gratis, poc.

De l'home individu, social, es pot excusar, obviar. Però la figura del cap de l'estat és reconegudament una de simbòlica, dotada d'una dignitat per sobre de la persona concreta. Simbòlicament, que el rei sigui un putero no fa gaire per dignificar la figura.

A més, qualsevol psicòleg entendrà que la inconsistència moral de la promiscuïtat representa una feblesa de caràcter poc respectable.

La corrupció de l'estat.

Aquesta és, no d'unes persones concretes, desvergonyades i cobdicioses, sinó el mateix estat: l'exportació d'armes a països en guerra i el cultiu i exportació de derivats del cànnabis.

La indústria armamentística forma part de les activitats econòmiques de molts països, molt notablement els més poderosos. Com és ben conegut i conscienciat, les armes no serveixen per res més que matar gent. La conciliació ètica d'aquesta realitat compta amb la cobertura de la raó d'estat. Però l'exportació d'armament i, especialment en el cas de l'estat espanyol, de municions a països en conflicte està prohibida per l'Organització de les Nacions Unides, i això ja queda fora de l'ètica i la raó d'estat.

El cultiu i comerç de marihuana està sotmès a les lleis, principalment les referents a la Salut pública i també les regulacions fiscals. Espanya és actualment el principal país productor i exportador de derivats del cànnabis d'Europa, sota l'organització d'empreses dependents de l'antiga Tabacalera Española, amb plantacions ben conegudes al nord d'Extremadura i al sud-est de La Mancha. Com figuren els ingressos d'aquestes activitats econòmiques als pressupostos de l'estat formen part l'arcà de la hisenda pública.

Tot plegat configura la combinació de la poca vergonya personal, de la immoralitat dels protagonistes de la corrupció amb la manca de dignitat i respecte pels càrrecs que ocupen, sigui la que sigui la forma en com accediren a les posicions de poder que els hi permeten les seves activitats amb impunitat.

Té mal remei.

..

La foto que il·lustra aquest post és de El Periodico i la del rei JC de las Repúblicas