Monday, August 26, 2013

SYRIANA

La excelente película de Stephen Gaghan y George Clooney, que obtuvo un Oscar en 2005, utiliza el término Syriana del título para expresar algo así como “ a la siria”, como una forma de actuar naturalmente compleja. La actual situación en Siria viene a ser su epitome.

El último episodio del horror es el empleo de armas químicas  por parte del gobierno de Al-Assad contra la población civil ocurrido  la pasada semana. A las informaciones y desmentidos se le ha añadido que los medios continuen habando desupuestoataque. Sin embargo, una organización no partidista, Médicos sin Fronteras, lo confirma suficientemente.

Las cautelas se enraizan en las declaraciones de hace unos meses del presidente de los EEUU, que estableció como una ”linea roja” a no traspasar el empleo de armas químicas. A partir de ahí, se consideraba seriamente la intervención militar en el conflicto. Los últimos acontecimientos sitúan al poderoso país ante una disyuntiva complicada porque una intervención extranjera directa podría desembocar en una situación geopolítica de difícil manejo.

Y es que el fondo sucio del Mediterráneo (ver imagen) acoge a unas poblaciones sumidas en el conflicto desde (y quizá antes) el desmoronamiento del imperio otomano a principios del siglo XX, y  las sucesivas intervenciones de los poderes occidentales y orientales: Francia, el Reino Unido de la Gran Bretaña, Rusia y los Estados Unidos, a cual más desgraciada.

En el explosivo cocktail, con los ingredientes de un “cocktail Molotov”, se mezclan el petróleo, el Islam y sus diferentes sectas, el sionismo, y la opresión de gobiernos totalitarios. Agítese y sírvase con unas gotas de comercio de armas, legal e ilegal y unos cuantos cubitos de hielo de inoperancia y desprecio por las vidas humanas.

Por empezar por algún extremo del hilo, se podría citar al inicio del estado de Israel y la ocupación de territorios en Palestina. El largo conflicto establece que los árabes palestinos odian a los judíos. El estado israelí cuenta, sin embargo con el decidido apoyo del los Estados Unidos. Por consiguiente los palestinos odian a los EEUU.

Hasta ahí las cosas parecen claras. Una población oprimida o reprimida y un estado opresor. Pero claro, hay más lío.

En los últimos 50 años ha habido varias guerras:

Francia y el Reino Unido contra Egipto
Israel contra Siria y Egipto (dos o tres veces)
Israel contra Palestina (o viceversa)
Turquia contra los Kurdos
Rusia contra Afganistán
Irán contra Irak
Irak contra Kuwait
EEUU contra Irak (dos veces)
EEUU contra Afganistán
Guerras internas en Líbano, Palestina, Irak, Siria y la medio olvidada de la revolución de Iran

Países geográficamente involucrados: Israel, Jordania, Líbano, Siria, Turquía, Irak, Egipto, Kuwait, Arabia Saudita, los Emiratos del golfo pérsico, Irán, Yemen y, aunque más retirado, Afganistán y las zonas tribales del norte de Pakistán.

Países (potencias) intervinientes y con intereses en la región: EEUU, Gran Bretaña, Francia, la UE, Rusia y, aunque también algo más retirada, la China.

Colectivos y organizaciones: Hamas, Hezbolah, Hermanos Musulmanes, AlQaeda, Sunnies radicales, Chiitas radicales, Kurdos, Drusos, Taliban.

Una breve carta en el Financial Times del jueves pasado intentaba ofrecer una guia de los enfrentamientos porque:

Iran (chiitas) apoya al gobierno sirio de el-Assad, contra los insurrectos que cuentan con el apoyo de los Hermanos Musulmanes, pero que están enfrentados con el gobierno egipcio que derrocó al presidente Morsi que, a su vez, cuenta con el apoyo de los emiratos del golfo que apoyan junto con Turquía a los insurrectos sirios, mientras que Rusia apoya a el-Assad y supuestamente a Hezbollah que está en contra de los drusos libaneses y no se entiende muy bien con AlQaeda, aunque estén más o menos todos en contra de Israel y de los EEUU, aliados de Turquía en sus guerras en Irak y en Afganistán.  Los EEUU también son aliados del gobierno de Pakistán lo que no les impide bombardear las tribus del norte persiguiendo a lo que haya de AlQaeda, y fuertes aliados de la Arabia Saudita (aunque todos los operativos de los ataques del 11/S fuesen saudíes, como lo era BinLaden) que apoya al gobierno nuevo de Egipto en contra de los Hermanos Musulmanes

Los dos factores más importantes son, sin embargo, el petróleo y la permeabilidad del canal de Suez para llevarlo a Occidente, suficientes para justificar cualquier actividad.

Barack Obama se comprometíó más allá de lo que pueda ser prudente al trazar una “linea roja” en el uso de armas químicas en el conflicto de Siria. Cuando por fin se autorizó a observadores de las Naciones Unidas a inspeccionar las zonas donde supuestamente se habían utilizado armas químicas, faltó tiempo para que se lanzasen gases neurotóxicos sobre la población civil en el mismo Damasco y se causasen algo más de un millar de víctimas y, encima, que alguien tirotease a los propios observadores de la ONU. El-Assad dice que sería un contrasentido semejante reto provocador pero los insurgentes no parece que tengan la tecnología para emplear armas químicas. O sea que ha podido ser alguien desde las propias filas de el-Assad para envenenar más la situación o cualquier agente, ya sea de la CIA, del Mossad, de los rusos o de los iraníes, para ver si algo se rompe de una vez, como si hiciese falta…

Pues no, no me veo con imaginación suficiente para recomendarle nada a Obama. Se haga lo que se haga, lo más probable es que la muerte, el sufrimiento, el desastre y la destrucción continuarán afligiendo ese espacio que conocemos como Oriente Medio desde ese eurocentrismo que adolecemos.


(Nota geográfica: ¿sabíais que de Beirut a Damasco sólo hay apenas 60 kilómetros?)





Thursday, August 22, 2013

Sunday, August 11, 2013

El parasitisme de la assistència sanitària pública per part de la assistència privada.

La convivència dels sistemes assistencials públic i privat a Catalunya d’ençà les transferències ha estat un fenomen amb àrees clares i d’altres més fosques.
En entomar les competències en matèria sanitària al començament dels anys 80 sense la transferència dels recursos econòmics per a mantenir-la, els successius governs de la Generalitat, tots ells dominats per la coalició Convergència i Unió, van haver d’aprofitar tots els recursos sanitaris del país per a ús públic. Així es va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Publica (XHUP) com ens vertebrador de la oferta sanitària de propietats diverses: municipals, patronats, consorcis, etc. Inicialment el sistema contemplava un contracte de serveis que l’ens administrador i gestor de la sanitat pública, el Servei Català de la Salut (CatSalut) s’encarregava de controlar i finançar. El contracte de serveis permetia als centres i institucions sanitàries funcionar. No tant però, invertir en desenvolupament i millora d’instal·lacions. Per això la Generalitat i des de diferents departaments (el propi de Sanitat, el d’Economia i Empresa, el d’Universitats pels centres que a més eren docents) ha invertit quantiosos fons, alguns en règims de préstec, però molts a fons perdut, del que s’han beneficiat tots els centres i institucions de la suara esmentada XHUP. Essent els centres diversos, això no ha fet gaire distinció entre els centres que eren realment públics per pertànyer a institucions òbviament públiques i sotmeses, més o menys, a control públic com son els ajuntaments, i els centres absolutament privats àdhuc amb ànim de lucre.

El finançament a estat de vegades directe, però d’altres ha quedat amagat en valoracions avantatjoses dels convenis i de les seves valoracions anuals per tal d’assegurar la supervivència de centres concertats.

Aquestes inversions, aquest finançament públic es cert que ha revertit als ciutadans al apropar serveis assistencials a poblacions altrament desassistides i millorar ofertes diverses. Dissortadament però també a promogut diferents fenòmens de corrupció i malbaratament de recursos molt difícils de quantificar, però que formen part de del tremend bunyol de les finances catalanes dels darrers dos decennis.

A banda existeix un àmbit assistencial totalment privat i decididament amb ànim de lucre car els propietaris sovint son entitats financers o administradors de fons d’inversió que només estan compromesos pels rendiments econòmics.
Aquest àmbit el formen clíniques i consultoris que atenen una clientela be privada, be a través de mútues d’assegurança de salut i també mútues d’assegurança d’accidents tant de trànsit com laborals. A Catalunya hi ha una llarga història d’entitats mutulístiques a l’àmbit de l’assistència sanitària de fa decennis. Entitats com La Aliança o la Mutua de Terrassa tenen una història que abasta una bona part del passat segle i un reconegut prestigi assistencial.

Succeeix, però, que el nivell assistencial privat mai no arriba a tenir l’amplitud i complexitat dels hospitals i centres totalment públics, a Catalunya, els que pertanyen a l’Institut Català de la Salut (ICS). Els serveis oferts per molts dels centres concertats, tot i que sovint excel·lents, gaire be mai arriben a oferir una cobertura sanitària total. Procediments i tècniques d’alt cost i unitats molt especialitzades especialment per a malalts greus (cremats, càncer avançat, UCI de gran complexitat, transplantaments, etc.) només existeixen als hospitals de l’ICS, potser amb l’excepció de la Corporació Clinic-Sant Joan de Deu.

També es comú el fenomen de que accidents de treball o de trànsit, coberts per mútues o companyies asseguradores privades, reben assistència inicial i durant els períodes de màxima gravetat i complexitat als hospitals de l’ICS, per que després els malalts siguin traslladats a hospitals o clíniques privades que tenen concert o be son propietat de les esmentades mútues o companyies asseguradores per tractaments ulteriors i convalescència.

Només recentment que l’ICS factura els serveis prestats a les companyies asseguradores amb regularitat, tot i que a unes tarifes molt privilegiades i poc discriminatòries que difícilment cobreixen els costos, principalment els del personal facultatiu que no pot facturar honoraris com, be o malament, es feia abans.

Tenint en compta que l’assistència privada i les prestacions de les companyies d’assegurances tenen un objectiu primordial de lucre, de beneficis, tota la situació representa un traspàs de recursos públics cap a mans privades, que se’n aprofiten d’una situació favorable, políticament afavorida o tolerada pels diferents governs que defineixen un clar quadre de parasitisme.

La participació de personatges que han basculat de la política cap a l’empresa privada sanitària o viceversa, com és el cas de l’actual conseller de Salut, l’actual Director general del CatSalut o els seus processats predecessors, dibuixa una situació de connivències mereixedora d’estudi, anàlisis i correcció.