Una d'espies

 Una d'espies. 

Saber què en pensa quins plans té l'enemic estat sempre una forma de defensa. També serveix per què a l'atac ni que sigui legitimat és més qüestionable. En algun moment a l'espionatge sol començar a dir “intel·ligència” com un clar després si vols significat del substantiu. Alguns països han consagrat la idea nominal a les seves agències governamentals responsables del espionatge com intel·ligència. Altres més puguis prefereixen denominar serveis d'informació. Això els hi confereix un aspecte d'un espectre més ample, què es pot entendre com que la informació pot no necessàriament tenir un propòsit bèl·lic un militar. La informació pot contenir matèries completament pacífiques purament comercials financeres o fins i tot industrials. Però l'habitual és que els propòsits siguin sempre de caràcter agressiu o violent i per tant militar i, per cert, clandestí. Tota la informació pot ser útil no solament de les característiques de l’aniversari, els seus recursos i dotacions, sinó i sobretot de les seves intencions. Però a més de recollir informació els serveis d'intel·ligència poden dedicar esforços i recursos a combatre l'adversari de forma poc manifesta, sutil i, fins i tot. secreta. Quan aquestes activitats comporten violència contra els béns i les persones als serveis s'acostuma parlar d'operacions humides o negres. L'Estat espanyol va decidir fa temps que la situació política catalana representava un risc per la integritat de l'Estat i va decidir incrementar l'activitat dels seus serveis d’intel·ligència amb Catalunya com objectiu. Mentrestant es prodigaven maniobres dirigides a combatre l'estabilitat social i econòmica de Catalunya com detencions més o menys arbitràries, judicialització de la censura als mitjans de comunicació, o coherció d’empreses i entitats comercials a traslladar les seves seus fora de Catalunya. I al mateix temps, estrangular el fluix d'inversions aprovades en pressupostos aplaçades sine die o simplement cancel·lades sense cap explicació. Recentment s'ha comptabilitzat que a penes el 16% de les inversions pressupostades a l'exercici anual arriben a executar-se. La diferència és perd a la maranya funcionarial. Evidentment amb el propòsit de perjudicar a la població de Catalunya. A tota la població tinguin o no tendències independentistes. Com estratègia política no deixa de ser curiós que es pretengui amortir el sentiments secessionistes mitjançant càstigs, sense considerar que el que poden generar són exacerbacions d'aquests sentiments com a reacció natural. No és fàcil oblidar les afirmacions del funcionari del Ministerio del Interior del atrabiliari personatge Fernández Díaz dient que “…les he mos destrozado el sistema sanitario…” ventan-se d'haver-ho fet. Fa falta ser molt miserable per reconèixer que s'ha fet un dany per pura repressió. 

Evidentment tot allò realizat utilitzant els recursos dels serveis d'informació que proporcionaven els espies. I per això, fent-se servir de mètodes i tecnologies que permeten intervenir a les comunicacions com el programa Pegassos. 

Sembla però que l'eficiència d'aquest serveis no arriben a nivell satisfactori. Els serveis d’informació, els espies, tenen una missió molt concreta que és fer-se amb informació que sigui acurada , oculta, secreta.  Però pel demún de tot això i sobre tot, fer-ho sense que els enxampin. El fracàs de l'espia es quan l’descobreixin. Un cop els ha enganxat perden tota la seva utilitat, a menys que es puguin convertir en agents dobles. Això requereix tòrcer voluntats mitjançant estímuls diversos. Poden ser estímuls positius com els diners o altres béns o més eficaços, negatius, coaccions i amenaces, “propostes que no poden permetre's ignorar”. Tot això condueix els pous d'espais de baixa moralitat i nul·la ètica. Qualsevol maldat pot ser justificada sense límits. La vida humana perd preu davant del valor de les coaccions. D'aquí que les actuacions perden predictibilitat. Els espies fan de tot i sense justificació davant ningú en ares del compliment dels seus propòsits .

És fàcil d'entendre que són els dolents, tot i que el cinema i la literatura pretengui presentar-nos com herois (si són homes. Si són dones no es poden desprendre de l'estereotip de seductora perversa de la Mata Hari) defensors de la pàtria dels seus valors “al servei de Sa Magestat”.

Després està la distància cultural dels personatges segons la seva nacionalitat. La distància que hi ha des de James Bond al comissari Villarejo, similar a la que pot haver entre Maigret i Torrente. Els espies russos tenen una fama de llarga durada d'ençà que el Komintern els va enviar a tots els països europeus que potencialment podien acollir el comunisme. La seva xarxa es va estendre per tot l'occident i és desenvolupar de forma més clandestina a tot el llarg de la així dita Guerra freda i després. Les sigles de les divisions de la intel·ligència russa han adquirir un estatus àmpliament popular: KGB, GPU, GRU, en clara competència amb la omnipotent CIA americana i les dues divisions britàniques M15 i M16, inicials de “military intelligence” el cinc per l'exterior i el sis pel contraespionatge.

El desenvolupament tecnològic de les comunicacions especialment a partir de la segona meitat del segle XX ha ampliat els recursos de adquisició d'informació per ús militar. Els serveis nord-americans separa la HUMINT, intel·ligència obtinguda per persones humanes, de la SIGINT intel·ligència obtenida per senyals i transmissions, la IMINT les imatges i la seva obtenció, i la MASINT de mesures, dimensions i firmes. SIGINT que com qualsevol de les comunicacions sensibles poden ser encriptades inclouen unitats dedicades a descifrar senyals, el que es coneix, criptologia. IMINT depèn per l'adquisició d'imatges principalment de les que s'obtenen des d'avions i altres aparells volants i sobretot els satèl·lits extra atmosfèrics. MASINT és la rama més tecnològica doncs adquireix informació estudiant la senyal (signatures) que en forma d’ones electromagnètiques emeten artefactes o instal·lacions d'interès estratègic o militar. Altres països també poden obtenir i analitzar tot l'aspecte d'informacions amb mètodes similars, tot i que, evidentment, amb una limitació en els recursos que difícilment poden competir amb els estatunidencs. 

Tot plegat, però, el més important és convertir la informació en intel·ligència i que pugui ser fiable i d’utilitat.  Per això és possible que no faci tanta falta gran quantitat d’informació, sinó una intel·ligència analítica que la faci útil.

Xavier Allué 

març 2024

Botiflaire

 

La intel·ligència artificial i la funció pública

El gener de 1833, tot plegat fa quasi dos-cents anys el número 11 de El Pobrecito Hablador. Revista Satírica de Costumbres, signat pel Bachiller don Juan Pérez de Munguía (pseudònim de Mariano José de Larra) es publicava l'article "Vuelva usted mañana". Era un relat del menyspreu i la incúria espanyola de l'escàs respecte als peticionaris quan el seu nivell social o la seva classe pretenia adreçar-se al poder.

Tot i el temps passat no ha perdut actualitat i, fins i tot ha traspassat oceans: els nord-americans diuen "maniana", amb la seva pronúncia de l'espanyol i el significat: "Maniana means not today" Demà, avui no.

Ves que pretenia renovar el meu permís de conduir, document necessari per a operar vehicles automòbils i que, per raons de seguretat, precisa renovar-se periòdicament. Es pretén comprovar si el titular manté condicions i habilitats mitjançant un examen mèdic i psicotècnic. Uns dies abans de la data de renovació vaig anar a un conegut centre de revisions convenientment situat prop de la Delegació de Tràfic estatal, aquest un cavernós edifici que acull les dependències d'unes quantes agències de l'estat a la demarcació. Cobert el tràmit, feta la foto i l'examen, em lliuraren un document provisional vàlid per sis mesos amb la promesa verbal de què m'enviarien el document renovat per correu postal. Això era la primavera de l'any passat. Transcorregut l'estiu i sense haver rebut res, aprofitant un moment vaig anar a l'esmentada delegació. L'accés està sotmès a unes mesures de seguretat contundents que una mica més i em fan despullar per travessar un arc magnètic. Val a dir que per l'evolució que els anys han conferit a la meva anatomia, si m'he de treure el cinxo, els pantalons em cauen. Sembla que perquè t'atenguin cal concertar una cita d'antuvi, això que en diuen "cita prèvia" amb un ús redundant del llenguatge puix que no conec de cites retroactives. Això sí, tenen un dispositiu que facilita una certa prioritat a les persones més grans de 65 anys, per allò de què no tinguin o sàpiguen utilitzar instruments cibernètics. No és el cas, puix que la meva experiència en la utilització d'ordinadors data de més de cinquanta anys, segur que abans que la major part del funcionariat no hagués ni nascut. Però gràcies, tanmateix.

Doncs no, el permís no estava tramitat. "Torni més endavant". I això vaig fer a l'octubre i un altre cop al desembre. Que no. Al gener d'enguany vaig tornar i, en insistir, el funcionari que m'atenia va indicar que no hem trobava al sistema. Va demanar ajuda a un company que tampoc se'n va sortir. I un tercer que va indicar que "Esto lo sabe Paco, que hoy no està". Em van prendre les dades i dos dies després em trucaren dient-me que s'havia perdut la foto (?) i que portés una de nova. No van acceptar que enviés una escanejada per email, així que vaig haver de tornar a portar-la. En tornar, es van ajuntar tres funcionaris (no sé si el Paco entre ells) amb expressions de "... això és molt raro" i em lliuraren un altre paperet provisional dient-me que tornés en un mes a recollir-lo per què no es podien refiar del correu.

Al cap del mes vaig tornar i res, no el tenien. Les meves exigències en aquell moment van pujar d'intensitat i, en l'intercanvi d'excuses i peticions, a un dels funcionaris se li va escapar: "Això és culpa de Madrid".

Aaah! Madrid! Qui és Madrid? Què és Madrid?! Sí, home sí: "Madrid, castillo famoso/ arde en fiestas su coso/por ser el natal gozoso/ de Alimenón de Toledo". Ostres! Un poblat moro al mig de la Meseta, la causa de tots els mals!! Que no, que el mal ve d'Almansa, que a tot alcança...

Ha passat un altre mes i he tornat a reclamar el permís. Aquest cop els hi ha caigut el sistema informàtic i no poden consultar res. Vaig presentar una reclamació per escrit que havien de respondre en quinze dies, cosa que tampoc han fet. Ara la culpa és de la FNMT, sigles que apareixen misteriosament als marges de tot el paperam estatal i que oculten la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, que va retardada.

I vaig encomanar la meva ànima a Mariano José de Larra. Diria que "al cel sigui", però ho dubto perquè es va fotre un tret al cap als vint-i-set anys, i els suïcides no van al cel, ara per ara.

Voleu dir que la intel·ligència artificial ens ho arreglarà?

Xavier Allué. Març 2024

De les llibertats