Thursday, December 27, 2018

Coneixement local

DIJOUS, 27 DE DESEMBRE DE 2018
Cercador de l’HemerotecaOPINIÓ
DiariMés
TRIBUNA

Coneixement local

  • Xavier Allué
Actualitzada 27/12/2018 a les 08:19
Xavier Allué.
Fa anys l’antropòleg Clifford Geertz va publicar un llibre amb el títol del qual he pres el titular d’aquest article, on demostrava que per tenir coneixement d’una cultura era imprescindible tenir un bon coneixement local. Els bons antropòlegs s’instal·len entre la població que volen estudiar i miren de recollir tots els detalls de la vida quotidiana, les creences, costums, mites i fòbies, per arribar a fer-se una idea de la població. Preguntant.

No sé ben bé a qui assessora el govern de l’Estat en referència a Catalunya. Als anys de plom del Partit Popular qui ho feia era el Jorgito Moragas i personatges com García Albiol o Alicia Sánchez Camacho. I així els hi va anar. Després de l’1-O al Moragues se’l van treure de sobre i enviat a un exili daurat a Filipines.No sé si l’actual geni és el senyor Iván Redondo, un donostiarra que ha estat assessor del govern del PP d’Extremadura o algun membre il·lustre del PSC, però quan van decidir que l’aportació estrella a l’apropament polític amb Catalunya era donar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport del Prat, algú els va enredar.

Sóc prou gran per recordar-me de crits al carrer de «No volem titelles/Fora Tarradellas». Amb tot el respecte històric per qui fou president de la república catalana a l’exili una pila d’anys, la seva figura carrega amb notables discrepàncies d’orígens diversos. En tot cas, fora una bona cosa haver-ho comunicat i, fins i tot pactat d’antuvi. Per la gent de menys de 40 anys Tarradellas potser els hi evoca un nom de carrer o avinguda. Però més aviat els hi sonarà per una molt popular empresa fabricant d’embotits i pizzes precuinades, arrelada a la, segons el director de La Vanguardia, capital de l’independentisme català.
Quan es porten molts anys demanant la gestió de l’aeroport, les inversions i l’autorització per a vols transoceànics, que la resposta sigui un canvi de nom i, a sobre, controvertit, té més d’imposició colonialista que altra cosa.

Potser els hi manca coneixement local. No ens coneixen. La distància posa dificultats. Els assessors miren més els gestos i les oportunitats. També miren a curt termini.

O no. El meu entendre és l’arrogància, el menyspreu, la desconsideració, el menysteniment des d’una posició de domini colonial que entén les peculiaritats com provincianisme i les reivindicacions com atacs al poder constituït. Canviar el nom a un aeroport és el més lluny que volen arribar pel que fa a concessions. Concessions, que no reconeixements de drets.

Però és que també han dit que els drets només existeixen dins de l’ordenament jurídic. Si així fos, encara hi hauria esclaus, les dones no votarien o l’escolarització seria un privilegi, igual que l’assistència sanitària.

No ens coneixen. No volen tampoc reconèixer que ja no suportarem les seves contradiccions ni les seves imposicions. Només els hi farem veure quan marxem. Aviat.


















Monday, December 24, 2018

My family's Christmas table

Merry Christmas 2018


Christmas celebrates the birth of Jesus at Bethlehem, currently Cisjordania, a part of Palestine, a muslim country.


This Christmas we were 27 Allues and Martinezes at the table, ages from 1 to 75 years.


Of the whole tribe


2 were born in Zamora, Spain, where my father was from.
4 were born in Tarragona, Catalonia, where we currently live
5 in Barcelona
3 in Addid Abeba, Ethiopia
2 in Oklahoma City, USA
2 in Madrid
1 in the Basque Country
1 in Ibiza island
1 in Valencia
1 in Algeciras, Andalusia
1 in Luanda, Angola
1 in Basel, Switzerland
1 in Tula, Russia
1 in Morocco
1 in Sabadell, Catalonia


That’s what their passports say.
Do you really think where were you born makes any difference?


Xavier Allué

Sunday, December 16, 2018

Christmas 2018


Fa dies que tinc ganes d'escriure sobre la situació politicojurídica de Catalunya i l’estat des d'una visió quelcom distanciada i més intemporal, però l’actualitat i la cridòria que l’acompanya no m’ha permès prou moments de serenor per recollir dades i intentar ordenar-les.
També estic cercant una fórmula que em permeti escriure sense adjectius qualificatius que, tot i aportar èmfasi a les argumentacions, els hi resta consistència i faciliten la crítica aliena. No cal més que sentir als tertulians habituals i les declaracions dels polítics dins i fora dels parlaments, per veure que, si els hi treus els adjectius, a penes queda res del seu discurs.
Sembla com si tota l’actualitat política d’aquest any que s’acaba hagi entrat en una mena de voràgine amb el vòrtex en la data del 21 de desembre. Les dates prèvies al Nadal històricament han aportat esdeveniments que sembla que puguin canviar el curs de la història. El meu pare sempre deia que abans de Nadal sempre hi havia una mala notícia: un avió estavellat, un terratrèmol o la mort d’algú important...Y després, al sopar de Nadal ens ho recordava: ”... Veus el que ha passat enguany?... Realment coincidia amb el silenci que les vacances dels periodistes arreu del món occidental, tant de La Vanguardia com el New York Times o United Press, imposaven els dies següents, quan les redaccions dels informatius queden en les mans dels becaris. Els resums anuals van cap al cap de setmana següent.
Els cervells de la Moncloa van estimar que calia fer un gest en vers Catalunya quan van decidir de celebrar una reunió del Consell de Ministres espanyol a Barcelona. Van triar el 21 de desembre sense pensar-hi massa la data, més enllà que fos a final de l’any del calendari i, possiblement amb la vista sobre la participació dels diputats dels partits catalans en l'aprovació dels pressupostos per l’any vinent. El pas de les setmanes i el reguitzell de desavinences al llarg de la tardor entre uns i altres i, no gens menys, els resultats electorals a Andalusia, ha deixat aquest propòsit sense sentit.
Potser només hi queda una voluntat de fer presència a un territori. Això dóna peu a què s’entengui com a una provocació des de Catalunya i generi rebuig. A la teoria dels conflictes, la provocació no està tant en la intenció del provocador com en la percepció del provocat. Freqüentment el provocador no és conscient dels sentiments de l’altre fins que no s’expressen, fins que no topen. La perversitat del provocador cerca uns objectius plens d’incertesa que, a més, condicionarà la seva pròpia resposta al que respongui el provocat. En l’àmbit de la política hi ha molt de risc en moviments tàctics sense estratègies a llarg termini. La recomanació, quan t'endinses en territori aliè, és allò dels “westerns”: “Yo que tu no lo haría, forastero”.
A hores d’ara, segur que el Gobierno de l’estat ja s’ha penedit de la decisió, sobre tot perquè és difícil veure que en poden treure de profit. Ja ho ha assenyalat el ministre de Foment, un home que, no sé si ho és, però té veu d’una mica de seny. Ha estat desmentit massa ràpid, el que li dóna una certa credibilitat.
Es parla molt, i contradictòriament, de la resposta de Catalunya al carrer a la presència del Gobierno a la Llotja de Barcelona. Com que el futur és el més difícil de predir, no sabem que pot arribar a passar. I encara menys la interpretació i explicació, la postveritat, del que passi.
Però la meva impressió és que, llevat d’algun fet que em resisteixo a qualificar, el més probable és que l’encontre amb la realitat política serveixi per donar més arguments per la “pujada de gener”, la “cuesta de enero” que els esdeveniments polítics, judicials i, també, econòmics, podem anunciar pel començament del any vinent del calendari.


Xavier Allué 16 de desembre de 2018

(La imatge que acompanya aqust post va aparèixer a El Periodico de Catalunya)

Publicat el 17 de desembre a DiariMés




Thursday, November 15, 2018

Del Brexit al Catexit

Contemplant les recents dificultats del govern del regne Unit en relació al mecanisme per separar-se de la Unió Europea, algunes reflexions permeten fer comparacions amb el procés de la independència de Catalunya de l'estat espanyol.

És prou evident que les dificultats són considerables en qualsevol procés de separació, fins i tot en un d'acordat basant-se en què els estats són membres d'una aliança lliure.

Per una banda, la britànica, encara hi ha amples segments de la població que no venen d'acord amb la separació. La distribució geogràfica i, també, social dels resultats del referèndum mostra que la discrepància té a veure amb les expectatives del que pugui resultar de la separació. Mentre que els sectors més urbans, oberts al comerç internacional, consumidors de béns i serveis de diverses procedències i dependents d'economies globalitzades, no voldrien separar-se i, fins i tot reclamen una repetició del referèndum, disconformes amb el resultat. D'altra banda, la població més aviat rural que encara no veu els avantatges dels acords amb la UE, pensa que estarien millor sols, en tot cas comptant amb els mercats de l'antiga Commonwealth.

La negociació dels acords de separació està resultant prou peluda fins al punt de costar-li el govern a la senyora Theresa May, què és qui ho està gestionant. La clau de volta és que la separació ho és d'una part de les relacions, mentre que regulacions i acords multilaterals vigents de fa anys a la UE, romandran efectius tot i la separació. I tot això malgrat que el Regne Unit havia mantingut la seva moneda, la lliura esterlina, amb les llibertats de caràcter financer que això permet. Per sobre planegen sentiments profunds d'autosuficiència i les peculiaritats dels britànics (diu la dita: Perquè penses que Déu els va posar en una illa?). I això pot dur a una separació sense acords.

Amb la brevetat que permet aquest espai, intentar albirar quins problemes i dificultats poden presentar-se en una futura i eventual separació de Catalunya de l'estat espanyol, no resulta fàcil. Inclús tractant-se d'una separació d'alguna manera pactada, les dificultats superaran amplament els 550 folis del darrer acord del Brexit que Theresa May presenta al seu parlament. Sóc del parer que, arribat el cas, millor fer la separació i després negociar els acords. Actius i passius poden ser notablement complexes però no hauran de ser decisius per condicionar acords. Ni tampoc cal dramatitzar sobre el destí de persones amb fidelitats diverses, com poden ser els funcionaris, llevat d'alguns emocionalment compromesos.

També al meu entendre, el tema dels diners, de les finances, no té per què ser tan difícil, per què la comptabilitat, amb els recursos informàtics existents, té una complexitat limitada. Una altra cosa és el deute, el deute públic, aquell que supera el GDP anual. Però això són figues d'un altre paner o temes per un altre article.






Thursday, November 01, 2018

Tècnica del cop d'estat

Publicat a DiariMés 31 d'octubre de 2018.

Actualitzada 30/10/2018 a les 19:48

 De tota la colla d’indocumentats que envaeixen cada dia pàgines de diaris i emissores de ràdio o televisió, el que fa més basarda és la utilització obscena de conceptes i adjectius totalment allunyats de la realitat. Notoris són els dirigents falangistes i populars, que mai fan cap proposta sobre el que es pot fer per la gent i només clamen al cel pels desastres que, segons ells, els envolten. Quan sembla que s’han fet estudis universitaris en un parell de semestres o només llegeixen el Marca, no és fàcil suposar que hagin tingut lectures bàsiques, a menys que un sistema de lectura ràpida a l’estil dels personatges de ficció com Superman o Terminator els hi sigui propi.
Abans de parlar de «cop d’estat» fora convenient conèixer alguns clàssics que amb el títol comú de «Tècnica del cop d’estat» escrigueren Lev Bronstein (Trotsky) o Curzio Malaparte fa quasi cent anys. El text de Trotsky, poc menys que un pamflet originari del període revolucionari, de quan les revolucions d’octubre succeeixen al novembre, fou editat a Mèxic als anys 30. El de Malaparte Tecnica del colpo di Stato, escrit el 1931, és un assaig trobable a Amazon per 5 euros, bastant precís.
Un cop d’estat, també conegut com putsch en suís-alemany i així citat a la premsa europea, o bé en francés coup, és un exercici violent, agressiu, «militar, por supuesto» com digueren els que van protagonitzar la xapusa d’un 23 de febrer, amb ocupació dels nuclis de poder polític, mediàtic i financer. El muntatge «cuartelero» i barroer va fracassar perquè no va agradar als que ho havien preparat, incloent-hi el misteriós Elefante blanco, que tothom sabia qui era. Tenia més de «pronunciamiento» o «cuartelazo» decimonònic, que hi ha gent ancorada en un passat miserable que no sembla que puguem oblidar.
L’estat que ens acull no fa gaire per la gent. Massa dedicat a la perpetuació de l’estat dels estaments. Forma un conglomerat d’interessos sense la més elemental contraposició de la diversitat. L’obsessiva fixació en la unitat és una mostra de la falta de confiança en la mateixa unitat i que tal fosi per una unió de voluntats. La unitat imposada manté les esquerdes entre els que la pateixen. I, alhora, impedeix la saludable separació de poders que permet l’exercici de la coherència. No és el mateix que la cohesió. Quan hi ha esquerdes, per trencar un estat ni cal un cop, ni d’estat ni de martell; es desmorona tot solet.
No sé si cal recordar que un poder executiu del PP podrit per la corrupció, un poder legislatiu amb dues càmeres disfuncionals i un poder judicial esclau dels poders financers, no fan gaire per unitats. Si sumes uns poderosos grups financers, la negra mà de l’església Catòlica embolicada en la pedofília, uns militars jubilats que enyoren la guerra d’Ifni com a darrere del poder colonial i un monarca comissionista, tot concentrat per interessos personals i familiars, el que no s’entén és que només siguin els bascos i els catalans els que vulguin marxar. Al pas que van és que no cal cap cop, d’estat o d’altre mena.



Tuesday, October 23, 2018

La justícia i la injustícia

El pitjor que li pot passar al sistema judicial és que es parli d’ell. Quan la gent parla de quelcom és que no funciona com cal. Acostumats a que moltes instàncies de l’administració tinguin funcionaments inadequats, por parlem pas de molts d’ells. Que la judicatura esdevingui notícia no deu ser desitjable. El protagonisme que el nomenat tercer poder està adquirint a l’estat mostra la ineficàcia dels altres dos oficials. L’executiu corcat per la corrupció dels governs del Partit Popular a penes fa 100 dies que ha canviat de mans i encara reté, bé que obligat per realitats no fàcils de moure, moltes de les xacres instaurades al nucli dur de l’estat. El recurs a gestualitats que tenen escasa eficàcia, ni tan sols simbòlica com desenterrar al dictador, no fan moure la realitat. El poder legislatiu porta els darrers 40 anys intentant trobar un significat no partidista. Quan dominen les majories, la manca d’exercici democràtic redueix els debats a parloteix insubstancial. Quan el parlament, allà on es parla, es troba fracturat com ara, només es senten crits per avançar les eleccions, a veure si així canvia la realitat. El sa exercici de la controversia per a arribar a acords ha estat una pràctica inexistent. Només s’arriben a acords multipartidistes quan es tracta de fotre a algú, generalment a la gent. No han estat capaços d’actualitzar el text constitucional més que per canviar l’article 135, que anteposa el deute als drets dels ciutadans. El poder judicial no sembla una estructura per a afavorir a la gent. El seu funcionament durant els passats cent anys ha tingut més funcions repressives que reparadores de drets. El recurs a la justícia els espanyols sempre el releguen, potser recordant la maledicció gitana “Tengas pleitos. Y los ganes”. El prestigi corporatiu de la judicatura no és gaire destacat. Com a col·lectiu, generen més por que no pas confiança. En general la gent fa el possible per mantenir-se lluny i deixar la justícia foral com un últim recurs. Tampoc és que l’estat hagi afavorit el seu funcionament amb suficients recursos materials i personals. La base legal és obsoleta pel segle en que vivim i la dotació material apenes supera el que era normal a altres mons de l’activitat fa vint anys. La tecnología de la comunicació, de l’arxivística, de difusió, es baralla a diari amb el secretisme, la lentitud i el corporativisme, tot això com resistència a la transparència, la modernitat o fins i tot la racionalitat. Això està pesant sobre el prestigi. Des de una activitat com la meva, prou corporativa, a la que he dedicat més de mig segle i que, segons totes les enquestes, figura en el primer lloc de les més apreciades per la gent, em permeto adreçar-me al col·lectiu dels juristes i convidar-los a esforçar-se per sortir del pou d’incuria en el que, també per culpa d’altres, es troben en l’actualitat. Que les directives de la part superior de la estructura hagin mantingut uns procediments més propers a la cooptació que a la meritocràcia, no ajuda gens. El conservadorisme, per essència, tendeix a mantenir les coses com estan. I així no hi ha manera de progresar. Es posible que també hi hagi problemes originals en la formació dels professionals. Per ser llicenciat en dret, calen quatre anys d’estudis universitaris. Amb això i les mancances de titulars fa que un jovincell de vint-i-dos anys pugui ser jutge substitut, aixecar cadàvers, desnonar famílies o empresonar delinqüents presumptes. Per ser metge calen sis anys de facultat de Medicina. I per ser otorinolaringòleg, o ginecòleg o metge de família, cal fer un dificultós exàmen, tan difícil com qualsevol oposició funcionarial, i fer quatre anys de formació reglada. Amb sort, un candidat tindrà 31 anys d’edat quan pugui exercir lliurement. Penseu-hi. A sobre, uns quants incompetents, venals, poc ètics, utilitzen la impunitat dels seus càrrecs per denostar, insultar o amenaçar a ciutadans que tenen opinions polítiques diferents al nacionalisme espanyol més ranci. La sacrosanta llibertat d’expressió, que espero que protegeixi aquest text, permet que, tot ebri, un jutge en exercici canti el “fandango de la pena negra” que li vingui en gana. Però ha de saber que, com jutge, tal cosa l’inhabilita per actuar en qualsevol matèria que s’aproximi als denostats o als que comparteixen la seva ideologia. El corporativisme sa, el que vetlla pel bon nom i l’ètica de la corporació, s’ha de desprendre dels indesitjables que obliden les seves obligacions i responsabilitats… La judicatura haurà de fer molts esforços per aconseguir la confiança dels seus justiciables. Cal que s’hi posin el més aviat possible. Altrament romandran allunyats de la gent i, e què és encara pitjor, de la realitat. Zurich, 20 setembre de 2018 _____________________________ Escrit això, un parell de setmanes després i quan ja havia publicat l’article que precedeix aquest text: “Un any d’ignomínia” on, en el relat la judicatura resulta poc afavorida, es especial pel que envolta la judicialització del procés polític de la independència de Catalunya, es produeixen un seguit de fets que deixen molt malparat el prestigi del Tribunal Suprem d’Espanya. Una decisió de la Sala Segona dictamina que els bancs hauran de pagar l'impost d’actes jurídics de les hipoteques que, fins ara, pagaven els clients contractants d’una hipoteca. En un gest insòlit a la jurisprudència espanyola, el president de la Sala Contenciosa Administrativa, Luís María Díez-Picazo, ha anul·lat la sentència just 24 hores després de publicar-se. L'escàndol ha estat enorme, demostrant una ingerència impensable, i pels indicis, induïda per la pressió dels bancs que veien reduïts els seus beneficis. Aquesta aventura ha exhaurit els pocs vestigis d’imparcialitat i independència que li quedaven al poder dels jutges. El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en un intent d’esquivar el problema i intentar allunyar-lo ha anunciat que la sentència es revisarà en un ple que ajuntarà els 31 magistrats per prendre una decisió definitiva el proper 5 de novembre. Ja no queda cap poder de l’estat que no estigui tocat per la corrupció, el desprestigi i la desproporció de les actuacions. Ni el rei, ni els jutges, ni el govern del PP, ni el que queda del Congrés i el Senat mereixen la confiança de ningú. Ja queda menys.

Tuesday, October 16, 2018

Un any d'ignonimia

Publicat el 16 d'octubre de 2018 a DiariMés





No violencia

Publicado el 2 de octubre de 2018 en DiariMés






Wednesday, July 18, 2018

"Lions led by donkeys". Republicar

En febrero de 2008 publiqué el siguiente texto en la revista Galens, del Colegio de Médicos de Tarragona. No recuerdo si tuvo o no repercusiones ni críticas.
Lo que veo, al releerlo, que en 10 años, diez largos años, apenas ha cambiado nada. Sigue vigente.
Por eso lo "republico":
...

En la batalla del Somme, durante la 1ª Guerra Mundial el ejército británico sufrió en una mañana 60.000 bajas. Las acciones militares realizadas no representaron nada en curso de la batalla y, mucho menos, de la guerra. Los periódicos ingleses de la época se indignaron. Las críticas hacia el alto mando y los oficiales se venían prolongando ya varios meses basadas en la desproporción entre las acciones ordenadas, las bajas sufridas y los escasos resultados de una guerra turbia, aplomada, sin progresos y, muy probablemente, sin sentido. Y ello si es que las guerras alguna vez lo han tenido.

Stanley Kubrick llevó a la pantalla una historia de despropósitos estratégicos ambientada en la época y situación, “Senderos de Gloria”, que protagonizó un todavía joven Kirk Douglas. Para evitarse críticas del público anglosajón los guionistas hicieron que los protagonistas fueran miembros del ejército francés. Pero la realidad expuesta en la película se correspondía con la frase del titular, proferida por un militar del alto mando alemán, ante tal desperdicio.

Pedir esfuerzos denodados ante dificultades reales, pero con propósitos a medio o largo plazo de difícil definición no es una buena práctica de gestión.

Los profesionales de la medicina y de manera muy marcada los médicos de Atención Primaria y los médicos y enfermeras de los hospitales están ofreciendo lo mejor de su dedicación y lo más actualizado de sus conocimientos con una eficacia notable, cuyos resultados inmediatos en la salud de la población son palpables. Pero no es menos cierto que el costo personal y profesional es considerable, el cansancio y la fatiga van calando gradualmente y la carencia de perspectivas claras lo empeora y agudiza.

La conciliación de la vida laboral y personal se ha esgrimido para aumentar los horarios asistenciales en los centros de Primaria como si tal conciliación fuese un derecho inalienable para todo el mundo menos para los médicos. Otro tanto puede decirse de los que por su dedicación deben cubrir turnos de guardia. Todos sabemos que la atención médica debe cubrir 24 horas cada día y 365 días cada año menos los bisiestos que son 366. Y así lo asumimos y realizamos. Pero a estas alturas del progreso de los logros de los trabajadores no resulta de recibo que unos cuantos tengan que asumir 2400 horas de trabajo al año cuando los convenios son de 1725 más, como mucho, 80 horas extraordinarias anuales. Esto no sucede en ningún otro sector de la actividad económica o laboral.

La exigencia de más y nuevas responsabilidades no se acompaña compensaciones ni económicas, pues nuestros salarios son míseros si se comparan con los países de nuestro entorno (y los de Catalunya aún peor), ni profesionales en cuanto a posibilidades de desarrollo, equipamiento e instalaciones o soporte de profesiones aliadas.

Pero lo peor es la lamentable actitud, gesto y disposición de los cuadros de mando que, a su vez apretados por unos diseños estratégicos incongruentes y demenciales, pretenden exprimir a unos profesionales más que pasados del límite del aguante, para cubrir unos objetivos alejados de la realidad y sin sentido. Y encima, a menudo con malos modos, menosprecio y acritud.

A ver si se enteran de que, si es cierto que tenemos uno de los mejores sistemas asistenciales sanitarios del mundo, es por lo que hacemos los profesionales. Y que si resulta más económico, si lo que se dedica del PIB a sanidad es 2 puntos porcentuales por debajo del resto de los países de nuestro entorno, es porque nos pagan poco y mal. Y nos conducen peor. Como a la infantería del ejército de Su Graciosa Majestad británica en el Somme.


..

Tuesday, July 03, 2018

The Games of the Mediterranean - 2018


Background.
The Mediterranean semi-Olympic Games celebrate since 1951, usually one year after the World Olympic Games. 26 countries bordering the Mediterranean sea participate in the current 18th edition.

Originally this 18th edition was scheduled to take place in Greece. However, the dire economic situation forced them to abandon the project. Tarragona had proposed to celebrate the games in 2021, and decided to advance its candidacy with a half-baked organization project. By 2016 became obvious there was not going to be enough money, both public and sponsors’ to carry on with the games and they were postponed one year to 2018. That was supposed to give enough leeway for the construction of some of the sports buildings (a large sports hall, the swimming pool, and a few others). However, the money continued to be a big problem, particularly the part promised by the Spanish Central Government. The Catalan government “La Generalitat” invested sufficient funds for the structures, buildings and side roads needed. But the Central Government, mired in political difficulties all through 2016 did not put up the money.

Politics. The Partido Popular, having lost most of its predicament in Catalonia, with less than 5% of representation, while being the party in power in Madrid, was quite reluctant to invest in some international event to be held in Catalonia, without profiteering as they were used to.
A good part of the greedy grafting performed by the Popular Party in the past decade, the whole “Gurtel” affair, and the scam carried out by the Spanish king brother in law, had to do with the organization of big events, political or sport.

Organization. When the economic problems were pressing, all of the sudden appeared an obscure entity: the SantaGadea Group, offering to overtake the whole of the organization and the constructions of the sports installations. Behind the SantaGadea was a turbid scam proposed by the Partido Popular with the support of the Spanish government and, somehow, conditioning the economic support to the Santagadea takeover. After weeks of wheelings and dealings, finally the Tarragona Municipality rejected the project and open a public bid, opting for one of the contestants “Focus Events” for the organization of the opening ceremony and TicketMaster to handle the tickets, retaining the control.
It was not until a few weeks ago the Spanish government finally decided to open the purse and send the 12 million euro needed to complete the financial expenses of the games. In the middle, the Spanish Olympic Committee had been messing around and interfering constantly against the Games (that is another long story).

The fucking inauguration ceremony. It was planned under the direct supervision of La Casa Real, that is the Spanish crown, with the help of operatives of the CNI, the intelligence agency of the Spanish state. The idea was to make a show of support to the king and the idea of a great united Spain. The podium would present the king sided by M. Rajoy, head of the Spanish government and his vice-president Soraya Saez de Santamaria, by then acting president of the Catalan government under the application of the article 155 of the Spanish constitution, and the city mayor. There would not be any Catalan representation as the Catalan government after the December elections had not been nominated as yet. The tickets to attend the ceremony were diverted and given away to some anti-catalanist extreme rightist minor organizations, instructed to carry Spanish flags and cheer the king. The Casa Real  (The House of Bourbon, perhaps?) was utterly scared the king and the national anthem would be booed and whistled as it has been customary in recent events, particularly in Catalonia. The Spanish king is not welcome in Catalonia, especially after his television speech on October the 3rd, when he chastised and reprimanded the Catalans for carrying out the Referendum for the independence and proclamation of the Catalan republic.
This scheme was frustrated with the fall of the Partido Popular government, ousted by a “motion of censorship” with the accord of the majority of the House (the “Congreso”) when the sentence about he corruption of the PP was made public. Unable to react, in the middle of that mess, no tickets were put on sale and the result was a stadium half empty, with only “españolistas” attended, and the whole media claim of disaster ensuing.
The real fact is that king’s supporters in Catalonia are very few!!
The City hall and the mayor, final responsible for the Games, have been caught in their innocence and lack of ability to fight off powerful operatives, mainly the Spanish state.

Development of the games. Despite some minor incidents, in a great part overblown by the media, the Games had taken place quite successfully from the sportive point of view, with the exception of empty stadiums particularly during the initial part of the games. A population of 250.000, not all that enthusiastic about the whole affair from its inception, would not forfeit their jobs and obligations during a working week that marks the beginning of the tourist season, a major economic resource of this part of the country.
The finals of athletic contests and also the swimming races had been attended by more people and some of the events had a full house.

Aftermath
Still to be seen (I’m writing this on Sunday morning, before the end of the games and not knowing what the closing ceremony will end up being), the good part is that the city will retain a few brand-new good sports installations and a refurbished stadium.

The rest will be just another chapter of the convoluted political situation of the country.


Wednesday, June 20, 2018

Thursday, June 07, 2018

The Black Swan

Article publicat el 7 de juny a DiariMés de Tarragona



..

Saturday, May 26, 2018

L'oferta de l'estat


Publicat a DiariMés el 22 de maig de 2018  ( a tall d'un concert de una danda militar i una exhibició aèria de avions de de les forces armades. a Tarragona la setmana abans).









Saturday, May 12, 2018

La Llei i el sentit comú

Publicat a DiariMés l'11 de maig de 2018

Tuesday, April 10, 2018

Evolution (not yet re-volution) of the recent events in Catalonia

This will be only a brief summary, not necessarily objective, as part of my ”selective perception” of what’s going on in Catalonia. To follow the political situation is becoming more and more a difficult task, as so many inputs and from so many angles muddle the scene.

Facts (and some factoids).
The approval of the laws for the Referendum of Independence (Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació) and foundation of the Catalan republic (Llei 20/2017, de 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la república catalana) led to the celebration of the Referendum on October 1st.
In the meantime the central government and its police forces were unable to locate and seize the physical elements for the polls in spite of several attempts, conducting house searches of private firms, printing houses and private homes. More than 20.000 ballot boxes, millions of ballot slips and dozens of computers to register the votes, were distributed to the more than 6.000 electoral centers located mainly in local schools or town halls. Many ballot centers were occupied from the night before the 1st of October by volunteers, organised through cell phone social networks, to protect the celebration of the referendum. Police forces, more than 10.000 strong, of the “Policia Nacional” and “Guardia civil” from different parts of Spain had been deployed in Catalonia, coordinated by a Guardia civil colonel (soon to be promoted to brigadier-one star-general), initiated actions to interfere with the celebration of the referendum, directly attacking the electoral sites and the volunteers defending them. Thousands of pictures and video films showing the viciousness of the attacks broadcasted all over the world (https://spanishpolice.github.io), speak for themselves. Peculiarly enough, the repression stopped sometime around noon GMT, as images of the attacks started to fill the news broadcasts of BBC and CNN television channels. Although some 500 ballot centers saw their voting slips and equipment seized, the voting continued afterward in all the centers. The police actions were an utter failure, achieving nothing but hurting people’s bodies and feelings. That will not be forgiven; not forgotten.
Of a total de 2.286.217 voters, some 45% of the census, 90% voted in favor of the independence of Catalonia. Some weeks later, the Catalan Parliament approved and, in a not quite understandable political maneuver, immediately postponed a Declaration of independence, in the hope this would move the Spanish Central government to some process of negotiations. The response was the immediate dismissal of the Catalan government and dissolution of the parliament by implementing an obscure article of the Spanish Constitution, the 155, that allows the central government to intervene the political organisations of the regional (autonomic) governments in circumstances of constitutional conflict. This meant a de facto suppression of the autonomic regime for Catalonia.
Just as immediately, the Central government called for a general election in Catalonia to take place as soon as the law permitted, in some 50 days. The election took place on the 21st of December and the results did not change much the composition of the parliament forces, giving again a scant majority to the independentists parties, while reducing the representation of the Partido Popular governing in Spain to an insignificant number of three members in a chamber of 135 (later raised to four when the votes of Catalans residing abroad were recounted, a fact considered for many as proof of ballot rigging). The important defeat of the Partido Popular enraged the Spanish government.
With the application of the article 155 the Central government proceeded to imprison several members of the Catalan government as well as the leaders of two very influential civil organisations, Omnium Cultural and Assemblea Nacional Catalana on trumped charges of “rebellion”. Some other members of the dismissed Catalan government, including the president Carles Puigdemont, went into exile to Belgium.

The judicial part.
The Spanish central government and the Popular Party in power have refused any possible negotiation or talks about the situation in Catalonia. They have decided to give the whole problem a judicial treatment by injunctions, indictments and other legal proceedings to what is, obviously, a political problem. To carry this on, they have enlisted some judges well known for their political leanings, close to ultra-conservatism, and with clear or semi-occult relations with the Popular Party. This in total and complete contempt of the separation of powers of any modern democracy. The so-called “ministerio fiscal”, equivalent to District or State Attorneys in Spain, reports to the Justice Department and depends organically of the seating government. All their actions are ordered by the executive. Besides this, the corps of “Abogados del Estado”, State lawyers, is chartered to bring to court whatever the government deems worth to fight for. The Central government has used the “Audiencia Nacional”, a judicial body instituted some years ago to combat national and international terrorism and drug traffic, to indict politicians, a move of very dubious legal grounds. For more local matters, police takes injunctions to one specific court, Barcelona 13th, manipulating schedules. This court has been known of issuing sentences biased against Catalan plaintiffs in many occasions. All the judicial matters concerning political representatives, who have a special immunity charter, raised in Catalonia should be taken to the Supreme Court of Catalonia. However, in use of the above-mentioned Article 155, this has been overpassed and all the proceedings have been taken to the Spanish Supreme Court and to an specific instructor judge, Pablo Llarena, well known for his ultra-right leanings, who was appointed by the Popular Party. (Judge Llarena’s wife, also a judge and director of the Judicial School, a training institution for aspiring judges, is a very close friend and classmate of the current vice-president of the Spanish government). Judge Llarena has imprisoned without bail, under “provisional” predicament, something meant for high crimes or plaintiffs with high risk of evasion, nine politicians and civil leaders with accusations of “rebellion”, “sedition” and misappropriation of public money that may carry up to 30 years of jail term. To most Catalans, they are political prisoners, something unacceptable in the European Community. Also issued what is called “euro-orders”, search and detention orders within the European Union, against the president of the Generalitat and other members of the Catalan government currently in exile in Belgium, Scotland, Switzerland and lately, Germany. This has proved to be a very wrong move, as those countries and their judiciary have refused to extradite them to Spain, mostly on grounds of not accepting the “rebellion” charges, as no violence has been involved in any moment, other than the provoked by the police forces themselves. This is commonly viewed as a big mess. The Spanish government has forfeited the old Gypsy curse: “Pleitos tengas. Y los ganes.”  “May you have lawsuits in your life. And win them.”

The political part.
The political conduction of this whole affair by the independentist parties has not been free of difficulties and great errors. On top of the ones imposed by the Spanish Central government, the legal constraints of the Constitutional framework, the lack of consistency of the position of the different options of the Catalan politicians, disagreements have plagued the evolution of what is being called “el Procés”. Some decisions have been taken in the Catalan Parliament with scant majorities, legally sufficient but “politically” short for the importance of the issues at hand. Some others have been decided and immediately retired, misleading the public opinion, unable to understand the shortcomings of political wheeling and dealings. With a good part of the political leaders in jail or exile, to decide who is going to opt to the job of President of the Generalitat after the elections of December 21st, has rendered the nomination of the new government to a limbo of indecisions. Not that the impossibility to form governments is something unusual. Some countries have fared months without one, the record Belgium that took 541 days to nominate a government of consensus back in 2011. But the Parliament regulations, after one candidate has not been able to obtain the election as president, a clock is set on, giving a limited period of three months to try again. Otherwise, the Parliament will be dissolved and new elections will be called. While the Spanish Central government wants a candidate to be someone with no legal issues that may interfere with the nomination, the independentists want to offer the position to one of the political leaders, legally elected but in jail. This will prove very difficult unless the Supreme Court allows the candidate to be freed and take the office. Mind you that being in jail “preventively” and not yet sentenced, the imprisoned politicians retain all their rights to elect and be elected to public office. However, not being able to be present at the nomination interferes with the possibility of taking office. The presence in various European countries, in exile, of former members of the Catalan Generalitat is giving an international resonance to the whole situation. Whether this would entice the European powers: states, international bodies, parties, media and opinion leaders to lean onto the Spanish central government and force some form of negotiations with the Catalans, is yet to be seen.

Some new actors have come to the political scene. For most of the Spanish public opinion as well as many Spanish politicians, the whole independence process in Catalonia is promoted, managed, sustained and put forward by a group of independentist zealots ingrained in the Generalitat government with the support of two main civil organisations: Omnium Cultural i ANC. Most of the government members and the leaders of the civil organisations are currently in jail. This would mean the independentist movement has been beheaded. This fails to understand the Catalan reality. What really leads the movement is the people. This is not just “big words”. Those great rallies that put more than two million people in Barcelona streets were carried on by people from all walks of life. The whole execution of the 1-O referendum, hiding the ballot boxes, occupying the voting centers, resisting the police onslaught and completing the voting was carried out by plain people, volunteers. There was a subtle grassroots organisation with no leaders nor records that came to be named “Comités por la Defensa del Referendum” Committees for the Defense of the Referendum or CDR. More recently it has changed the name to “Comités de Defensa de la República”, retaining the same acronym. The CDR’s are now putting civil and peaceful pressure both on the Catalan political parties and the Spanish government: marches, meetings, decorations of public spaces with symbols (mostly yellow ribbons, claiming the freedom of the political prisoners), conferences, interrupting traffic in main thoroughfares, “liberating” tolls in highways, circling official buildings and some other imaginative ways of expressing their will to upkeep a republic independent from Spain. They are organised by towns and city (“barrios”) quarters and they are here to stay.
Of course, my view is still partisan and, Alás! optimistic. I am in this for the long run. I see the only way out is the outright independence of Catalonia. No matter what and how long it takes. I tend to see the Catalan bid for independence as a part, even a solution, to the major crisis of the Spanish state as it is. The Spanish “system” is rotten, corrupted and crumbling, just as the “estaca” (the stake) of the popular Lluis Llach song. The Partido Popular is mired in multiple corruption charges, with some 900 members indicted on charges of embezzlement, misappropriation, graft and general corruption. Corruption means the involvement of corrupted and corrupters, as so many firms and business have been prying public officials for favors. The judiciary has proven not to be independent of the other powers, losing any credibility it could retain. The royal family involved in scandals that question its very existence. The Catholic church is still meddling shamelessly in public affairs from ultra-conservative positions. The social welfare state is a shambles having consumed all the reserves of the pensions fund, unemployment in double-digit figures and up to 40% of the young. The economy leans heavily on the Catalan exactions. If the fiscal balance between Spain and Catalonia was even, that may solve many of the Catalan needs. But may ruin Spain. Thus the resistance to any independence movements. But this will come, sooner or later, to an end. And I see no other than a negotiated separation. Or just a severance, come what it may.

March 7, 2018

Addendum (to be expanded): The terror attacks of 17A (of which I have no doubt that it had a very specific origin), the deployment of the "piolins" (Spanish Policia Nacional and Guardia civil forces, nicknamed after the tv cartoon character "Tweety", in Spanish), the 1-O, and the taking of hostages are events that, over the years, should be recognized as "warfare" . Read Sun-Tzu.

We are not Spain, as already stated by Gaspar de Guzmán and Pimentel, better known as count-duke Olivares 400 hundred years ago...

More to follow.



Sunday, March 25, 2018

Nyaps

Nyaps - a DiariMés

  • Xavier Allué
Actualitzada 21/03/2018 a les 19:29
Xavier Allué.
Hi ha accions que, malgrat que denunciades i indesitjades, acaben realitzades i adquireixen caràcter de permanència. Tenen mal remei. Vull intentar evitar adjectius qualificatius: nyap és un substantiu, de substància, intrínseca. Doncs sembla que tal és el resultat d’algunes actuacions com les recentment i, he de dir, perpetrades sobre una part dels nostres monuments. Tot i que ja no són només nostres sinó patrimoni mundial, això és el que han patit algunes restes monumentals de Tàrraco. El Teatre Romà i el tram de les grades del Circ a la plaça Sedassos, amb un deler propi de millors esforços, han estat víctimes d’instal·lacions sobreposades de materials aliens, estranys, i de difícil interpretació o justificació.

Ments benèvoles recorden que hi ha varietat de gustos i preferències. Altres mostren el seu respecte pels «tècnics» gairebé sempre no identificats, fugits de responsabilitats que deixen pels que manen, generalment polítics, que no tenen necessàriament criteris ni estètics, ni funcionals ni, diguem-ne arqueològics, que, tot plegat no se’ls exigeix per a accedir als seus càrrecs.

Els mitjans de comunicació en titulen de polèmica les discrepàncies o diferències de criteri, quan sovint no és més que postureig. Alguns cerquen utilitats, com els falangistes que esperen fer-ne actes de petit format, sembla que després de comprovar que no és probable que puguin fer-ne de gran format com a Nuremberg el 1933. Altres intenten justificar la visió des de perspectives de més alçada, potser a vista d’ocell. O de dron. Fins i tot alguns condescendeixen que, a males, sempre es poden retirar i deixar les restes com estaven.

Aquesta és la meva aposta personal. Abans que el rovell, les cagades de coloms i gavines, les deixalles de «botellons» festius, i la incúria de l’abandonament malmetin els nyaps arquitectònics, el millor és tirar de serra radial i piqueta i retirar el material aliè.
Altrament es poden enviar un parell de fotos i un resum als senyors de World Heritage Centre, UNESCO, 7, Place de Fontenoy, 75352 París CEDEX 07, França, i a veure què en pensen.

Tuesday, February 27, 2018

SETZE JUTGES

Publicat en part a DiariMés el 27 de febrer de 2018































L'havia sentit de petit, al pati de l'escola com a repte, ràpidament après, a una època en què a classe es parlava espanyol i al pati català, ves per on.

Molts anys després el vaig sentir a un lloc llunyà, quasi insòlit. Al començament dels anys 70 a un sopar social a Montreal, al Quebec, el professor de Física que estava al càrrec de les unitats de radioteràpia de l'hospital on treballava, en sentir que provenia de Catalunya, me'l va recitar amb un excel·lent accent. El Dr. K. tot seguit em va explicar la història. Nascut al que fou Txecoslovàquia, de família jueva, s'havia enllistat a les Brigades Internacionals per a combatre a la Guerra civil espanyola. A Catalunya va aprendre català, almenys els embarbussaments i altres termes col·loquials. També aleshores se l'havia platejat com a un repte idiomàtic. Retirades les BBII, no va poder tornar a casa seva per la invasió nazi i, des de França va emigrar al Canadà. No el van deixar incorporar a l'exèrcit canadenc pels seus antecedents i va aprofitar l'oportunitat per a estudiar Física i incorporar-se més tard a la McGill University.

Ha estat més recentment que he trobat el que sembla l'origen militar de l'embarbussament dels jutges. Sembla que fou utilitzat a les acaballes de la batalla de Montjuïc, el 1641, per a distingir els presoners catalans dels que no ho eren, amb imaginables conseqüències tràgiques. Llegenda o veritat, la història de jutges i penjats i el seu truculent festí d'entralls està arreladeta a un racó de la nostra cultura.