Featured Post

NORTH-AFRICAN IMMIGRANTS IN RURAL CENTRAL SPAIN

( This paper was never published. Some 12 years old, still worth reading and give consideration. It is reproduced here to anyone's curio...

Sunday, March 25, 2007

La desaparició dels metges de capçalera

La imatge del metge assentat al costat del llit de la malalta, prenent-li el pols, en la espera ominosa de que afebleixi, que va pintar Picasso fa més de cent anys, està en vies de desaparèixer definitivament.

Continuem fent servir el terme per a referir-nos als professionals d’atenció primària que, en un disseny de pràctica assistencial desenvolupat al segle passat, se’n fes càrrec de l’atenció immediata dels malalts i en proximitat.

La gradual desaparició de l’assistència domiciliària, sobre tot a l’àmbit de l’assistència pública, així dita “de la Seguretat Social”, no dona lloc a l’encontre dels professional i el malalt al voltant d’un llit.

Això sí, els nous equips d’assistència domiciliaria reprodueixen el model, però no el concepte. El mateix que la figura de “metge de família”, la qualitat del metge de capçalera s’ha atribuït al seu coneixement proper del malalt, quasi íntim. Aquest coneixement proper era generador de confiança. I aquesta confiança, de respecte al diagnòstic i compliment de tractaments i recomanacions per part del malalt.

Una bona part d’aquesta confiança raïa en la memòria del professional. El metge coneixia al malalt i els seus antecedents i història personal. Però això és un luxe que al segle XXI ja no es podem permetre. Ningú pot refiar-se de que un professional se’n recordi de tot el que li ha passat ni que ho faci amb fiabilitat.

L’historial clínic, en les seves versions en paper o en memòria cibernètica ha esdevingut un eina de treball massa important, i la complexitat de les dades recollides i la multiplicitat dels malalts no permeten deixar els registres només que a la memòria humana.

El treball en equip, o el treball dels equips, també acaben per substituir al professional únic en l’atenció. Els malalts han desplaçat la seva confiança del professional únic cap als professionals disponibles, i tal és l’efecte que això te en l’actual inaturable creixement de la demanda als serveis d’urgències: la gent s’estima més que l’atenguin quan els hi convé, per part d’un professional desconegut, que no pas pel seu metge que només està disponible unes hores concretes.

No seré jo qui jutgi les bondats o distorsions d’aquesta realitat. Em limito a constatar-la. Però si que recomano que els responsables de la distribució de l’assistència ho tinguin en compta i que s’adaptin a la realitat.

Saturday, March 17, 2007

De diversidad cultural

Discretamente avergonzado por dejar este blog tan desatendido, voy y me lio a publicar una previa de un artículo sobre cultura y salud. Al fin y al cabo es otro trozo de mi, para quien le interese.

Ahí va:

Durante siglos el conocimiento en temas de salud se mantenía con un cierto paralelismo entre la gente y los doctos. Aunque los doctos adquirían saber con el estudio y con la experiencia, el ritmo de la adquisición, aunque gradual y progresivo, se mantenía en unos límites humanos, por no decir personales.

El traspaso del conocimiento a la población se hacía por el contacto, la consulta y la observación de los aconteceres. Aún así, a menudo los doctos intentaban ocultar el conocimiento y, a menudo, su ignorancia lata, con el uso del latín en su discurso y la caligrafía ininteligible en sus prescripciones. Así mantenían una cierta distancia de seguridad.

Entre la población, los depositarios del saber eran las familias, generalmente las mujeres, las madres, que los trasmitían a su descendencia de forma más o menos fiel. Y la siguiente generación lo incorporaba y lo elaboraba gradualmente.

Con el desarrollo de la medicina científica el progreso del conocimiento adquiere características exponenciales. Una muestra es la progresión del número de publicaciones que aparecen en el Medline. El conocimiento crece y los profesionales lo adquieren en proporción también creciente, pero cada vez resulta más difícil traducir esos nuevos conocimientos a la población por la también creciente complejidad del conocimiento.

Ahí se genera un distanciamiento cada vez mayor, hasta el extremo que profesionales y pacientes apenas comparten conocimientos o, ni siquiera, un mismo lenguaje.

En esa distancia, que es ya cultural, reside la percepción de la población de que la asistencia ha dejado de ser “humana”. Pertenece a otra dimensión. El reto es salvar esa distancia de forma eficaz y recuperar la confianza de la población.

La llegada de nuevos inmigrantes procedentes de otras culturas ha puesto de manifiesto una distancia cultural obvia. Pero cuando se pregunta a los inmigrantes cuáles son las dificultades que encuentran para relacionarse con los profesionales asistenciales, relatan los mismos problemas que la población autóctona: “no me atienden, no me entienden, me dedican poco tiempo, no comprendo lo que me dicen, son distantes, no me miran, sólo soy un número…“ etc. etc.

Los profesionales deben adquirir nuevas habilidades, nuevas competencias para conseguir salvar esa distancia. Deberán ser más humanos, es decir menos “sabios cibernéticos inalcanzables”, ¿menos extraterrestres, quizá? Así se “humaniza”, se reduce a la dimensión humana la asistencia.