LListes electorals

La configuració de les llistes electorals és una de les tasques més delicades dels partits polítics i agrupacions que concorren a les eleccions. L'actual sistema vigent concedeix als partits la discrecionalitat en la tria dels components de les candidatures. Sovint, les decisions es prenen a la si dels comitès executius en funció de preferències d'origen divers. Influència, personalitat, carisma, presència, o contribució en diners o en espècie al partit són determinants. També l'històric, curriculum vitae o prestigi professional, tot i que no sempre ajuden. Tot plegat, els comitès executius i, molt especialment, els secretaris d'organització són els responsables. Aquest és el poder que ostenten els secretaris d'organització, sovint totpoderosos però no sempre coneguts o populars.

Els components, els designats de les llistes electorals són a l'hora dependents i representatius de les organitzacions polítiques.

El sistema electoral contempla que la representació sigui territorial, assignada a les circumscripcions electorals. Succeïx, però, que es poden assignar els elegibles a les circumscripcions amb les que tenen poca o gens de vinculació. Els espanyols els hi diuen representats "cuneros". És un terme originat al segle XIX, després de la restauració borbònica, referint-se amb aquest terme "...tanto a niños abandonados al nacer como a toros que se lidiaban sin hacerse mención de la ganaderia a la que pertenecian, en ambos casos sin filiación conocida, sin raízes...", la qual cosa no diu gaire d'aquests candidats.

Per cert, el terme "candidat" prové del llatí "candidus" que vol dir blanc, net, què és com es vestien els proposats a càrrecs públics, significant la seva netedat i honradesa d'origen. Val a dir que en molts períodes de la història de Roma, fou més simbòlic que altra cosa.

Als parlaments de molts països, notòriament els anglosaxons, els candidats són representatius i elegits a circumscripcions concretes. Adquireixen representativitat si guanyen les votacions al seu districte electoral. Això vol dir que s'han de treballar les seves demarcacions no solament als períodes electorals, sinó al llarg de tota la durada de la legislatura.

Això aquí no passa. Els candidats representen els seus partits i els votants generalment trien els partits sovint desconeixent a tots els efectes el nom, trajectòria i propòsits dels candidats de la seva circumscripció. Al final l'exercici electoral és molt dependent d'estratègies, de màrqueting i propaganda. Els partits reben assignacions de diners públics per a finançar les seves campanyes electorals. Aquests fons s'assignen proporcionalment als escons guanyats a les eleccions immediatament anteriors. Això afavoreix els partits amb més representació, els més grossos. I perjudica els minoritaris o els de nova constitució. Aquests han d'utilitzar fons propis per les seves campanyes. Això inclou també els espais publicitaris a mitjans de comunicació públics durant la campanya electoral.

La publicitat, la propaganda, és cara. Hi ha de més barates, però com la carn al mercat, ja no són tan bones. Aquest condicionant econòmic té un pes notable en el coneixement de l'electorat i, eventualment, els resultats electorals, a banda de les propostes dels partits. Els que siguin capaços d'aconseguir més recursos i donacions particulars, tindran millors opcions. És cert que aquestes aportacions estan subjectes a publicitat i control, però és indubtable que moltes romanen ocultes, en "negre". Naturalment i com qualsevol donació, poden contenir compromisos pels partits a complir durant la legislatura i després. Un cop més, els diners esdevenen condicionants pels governants i influeixen el poder per sobre de la seva representació. Els rics tenen un poder que no es pot compensar només amb els vots. Els pobres, o els no tan rics, són però, molts més. Per això no es poden permetre el luxe de no votar. El vot és el seu poder.

Si ens volem creure que la democràcia és, ara per ara, el menys dolent dels sistemes de govern, hem d'anar a votar.

Si, a sobre, creiem que el nostre país mereix un futur autònom, independent, cal aprofitar totes les oportunitats electorals per mostrar les nostres preferències, per més que les pròximes eleccions estiguin limitades per unes lleis electorals poc favorables al reconeixement de les voluntats de la gent.

XA abril 2024

Fetge de gat.

La constitució geològica de la vella Tàrraco propicia la utilització de les pedres que es troben a l'entorn per construir les estructures de la colònia. Terrenys del terciari proporcionen unes pedres calcàries de diferent consistència i utilitat. Les pedres provinentsde les pedreres més pròximes Lloritu, Savinosa, el Mèdol, la pedra Santa Tecla, configuren els antics edificis monumentals romans i el paviment de carrers i places. Són les roquesgroguenques de tonalitat daurada que han donat nom la nostra costa. Hi ha un altre tipus de pedra més dura, d'origen basàltic amb tonalitats grisenques, emprades per la seva duresa per fer les vores de les voreres amb molts carrers: el llisòs. I un altre encara més dur, conegut localment com a “fetge de gat”, d'un color variable, ocasionalment granitòs, tot i que exposat a la llum i a la intempèrie també es torna gris. Quan es troba en una excavació la seva consistència genera problemes als pedrapiquers. Que els hi expliquin als constructors del dissortat pàrquing Jaume I. Fer el forat va prendre dos anys de barrinades i piconadores.

Roca dura.

La traducció a l'anglès és “hard rock”, tot i que els els músics, fent un joc de paraules,

anomenen hard rock el Rock’n Roll més estrident i dur. Al nostre voltant Hard Rock

representa la construcció i explotació d'un centre d'oci i hostaleria al costat de PortAventura, que porta 10 anys de planificació. 

Darrerament, la inclusió d'inversions públiques per afavorir la seva construcció ha esdevingut la pedra dura on ha trepitjat el govern de la Generalitat d'Esquerra Republicana de Catalunya. La negativa de donar suport a la construcció del Hard Rock per part dels partits en l'oposició, notablement les CUPs, ha determinat que el pressupost del 2024 no s'aprovés i, conseqüentment, el president Aragonès decidís convocar eleccions anticipades pel 12 de maig. Sembla que als pressupostos no hi hauria cap partida directament relacionada amb el projecte del centre d'oci, però els opositors malfien de les intencions finals del govern i d’ací la seva negativa a aprovar la llei pressupostària. En tot cas bé sembla una bona excusa, per a uns–les CUPs–o justificació pels altres–el govern.

Els arguments a favor i en contra a la construcció del centre d'oci han estat àmpliament i

repetida explicats per partidaris i detractors. Uns amb arguments econòmics i els altres amb arguments ètics i socials. L'èxit de PortAventura com estímul de la indústria turística és indiscutible, certament un atractiu pel turisme familiar. Però el consúm de recursos hídrics, energètics i de territori pesen negativament sobre les disponibilitats actuals. La dubtosa estética d’un edifici, hotel en forma de guitarró, tampoc ajuda.

Però, i sobretot, un centre d'oci que es basa en l'oci del joc serà un atractiu per un turisme adult cap a una activitat que tradicionalment s'ha considerat un vici. Cert que la normativa de joc comporta notables ingressos fiscals. Però sembla que l'habitual “entourage” dels centres de joc acostuma a atreure també altres agents socials de dubtosa moralitat: ludòpates i tafurs, pinxos i putes, xaperos, camells, mafies i altres marginalitats què, un cop s'instal·len, són difícils de controlar i són durs, durs d’extreure. Com el fetge de gat.

Xavier Allué

Abril 2024

LES MALALTIES DELS PRÒCERS

LES MALALTIES DELS PRÒCERS

Ser posseïdor d'una alta dignitat no exclou de patir fenòmens naturals com les malalties. I que, a més, tals poden ser la causa del seu traspàs. Els reis, prínceps, emperadors, caps d'estat, de tribu o altra organització de poder unipersonal, són sovint víctimes de violència. La solució de continuïtat ha estat amb freqüència la mort violenta de qui ostentava el poder i causada per qui pretenia succeir-li. Notablement, un bon reguitzell dels emperadors de l'antiga Roma, quasi tots els reis gots i moltes altres víctimes de magnicidi són la mostra.

Altrament, però, com cada mortal, han estat malalties que condicionaven les vides dels pròcers. Malalties que també han estat determinant de la història dels pobles i les ciutats.

Si Octavi Cèsar August no hagués estat malalt no hauria passat uns anys a Tàrraco per refer-se i continuar la seva vida. Està documentada la cura que li proporcionà Antoninus Mussa, un metge grec que el tractà amb mesures essencialment dietètiques i successions de banys freds i calents. Crec, però, que fou Plini qui diu que es va curar menjant enciams, molt segurament de l'horta del Francolí. Probablement, sense aquesta malaltia i repòs a Tàrraco no s'hauria construït l'acròpolis monumental de la ciutat que encara conservem.

En altres moments, les malalties de pròcers han estat determinants del desenvolupament de la Medicina en generar, a partir del coneixement popular de la malaltia, esforços en la comunitat científica per trobar-li remei.

Els nord-americans recorden que malalties de successius presidents han estat determinants. Franklin D. Roosevelt, president els anys 30 i 40 del segle passat, va patir greus dificultats de mobilitat de les cames que havia estat diagnosticat de poliomielitis. Una malaltia aleshores epidèmica als Estats Units causant de morts i discapacitats motrius a milers d'infants, va generar la creació d'hospitals infantils "Children's Hospitals" arreu el país i estimular la cerca d'una vacuna que deu anys després de la mort de FDR, va començar a utilitzar-se fins a l'erradicació de la infecció per virus pòlio. Anys més tard es va revisar el diagnòstic io considerar que fos un altre tipus de paràlisis i no pòlio.

Que Dwight "Ike" Eisenhower patís un infart de miocardi mentre era president i fins a set atacs de cor fins a la seva mort va estimular la recerca en patologia coronària. Com la mort d'un fill prematur de Jackie Kennedy de la síndrome de Distress Respiratori neonatal ho va fer pel desenvolupament de tècniques de ventilació assistida i, més tard, del tractament efectiu amb surfactant.

Està per veure si l'actual president, Joe Biden, i els seus problemes de senilitat tindrà influència en el maneig dels problemes de salut dels ancians. O quina repercussió tindria la incidència de càncer en la família reial britànica, del rei Charles III i la princesa de Gal·les Kate Middleton.

Més a prop, a Catalunya, la joiosa longevitat de Jordi Pujol i l'aparent bona salut dels altres antics presidents de la Generalitat, tots ells prou joves, només deixa la malaltia neurodegenerativa de Pasqual Maragall per considerar. La Fundació que du el seu nom treballa per oferir ajuda i remei als que pateixen síndromes degeneratives neurològiques.

Però el Codi Internacional de Malalties (CIM-MC 11) inclou més de 10.000 diagnòstics de malalties, moltes mortals, moltes més encara sense tractament eficaç conegut. Els esforços pel desenvolupament i progrés del coneixement de la Medicina no pot esperar que la sensibilització, més o menys mediàtica, de la gent, estimuli als poders públics a dedicar-hi recursos a la salut. Cal recordar també, que els centres i organitzacions públiques són els capdavanters dels dedicats a la recerca, de la que se n'aprofiten les organitzacions privades. Quelcom a tenir en compte quan triem governants i administradors, si és que això de la democràcia funciona.

Xavier Allue

Març 2024

Una d'espies

 Una d'espies. 

Saber què en pensa quins plans té l'enemic estat sempre una forma de defensa. També serveix per què a l'atac ni que sigui legitimat és més qüestionable. En algun moment a l'espionatge sol començar a dir “intel·ligència” com un clar després si vols significat del substantiu. Alguns països han consagrat la idea nominal a les seves agències governamentals responsables del espionatge com intel·ligència. Altres més puguis prefereixen denominar serveis d'informació. Això els hi confereix un aspecte d'un espectre més ample, què es pot entendre com que la informació pot no necessàriament tenir un propòsit bèl·lic un militar. La informació pot contenir matèries completament pacífiques purament comercials financeres o fins i tot industrials. Però l'habitual és que els propòsits siguin sempre de caràcter agressiu o violent i per tant militar i, per cert, clandestí. Tota la informació pot ser útil no solament de les característiques de l’aniversari, els seus recursos i dotacions, sinó i sobretot de les seves intencions. Però a més de recollir informació els serveis d'intel·ligència poden dedicar esforços i recursos a combatre l'adversari de forma poc manifesta, sutil i, fins i tot. secreta. Quan aquestes activitats comporten violència contra els béns i les persones als serveis s'acostuma parlar d'operacions humides o negres. L'Estat espanyol va decidir fa temps que la situació política catalana representava un risc per la integritat de l'Estat i va decidir incrementar l'activitat dels seus serveis d’intel·ligència amb Catalunya com objectiu. Mentrestant es prodigaven maniobres dirigides a combatre l'estabilitat social i econòmica de Catalunya com detencions més o menys arbitràries, judicialització de la censura als mitjans de comunicació, o coherció d’empreses i entitats comercials a traslladar les seves seus fora de Catalunya. I al mateix temps, estrangular el fluix d'inversions aprovades en pressupostos aplaçades sine die o simplement cancel·lades sense cap explicació. Recentment s'ha comptabilitzat que a penes el 16% de les inversions pressupostades a l'exercici anual arriben a executar-se. La diferència és perd a la maranya funcionarial. Evidentment amb el propòsit de perjudicar a la població de Catalunya. A tota la població tinguin o no tendències independentistes. Com estratègia política no deixa de ser curiós que es pretengui amortir el sentiments secessionistes mitjançant càstigs, sense considerar que el que poden generar són exacerbacions d'aquests sentiments com a reacció natural. No és fàcil oblidar les afirmacions del funcionari del Ministerio del Interior del atrabiliari personatge Fernández Díaz dient que “…les he mos destrozado el sistema sanitario…” ventan-se d'haver-ho fet. Fa falta ser molt miserable per reconèixer que s'ha fet un dany per pura repressió. 

Evidentment tot allò realizat utilitzant els recursos dels serveis d'informació que proporcionaven els espies. I per això, fent-se servir de mètodes i tecnologies que permeten intervenir a les comunicacions com el programa Pegassos. 

Sembla però que l'eficiència d'aquest serveis no arriben a nivell satisfactori. Els serveis d’informació, els espies, tenen una missió molt concreta que és fer-se amb informació que sigui acurada , oculta, secreta.  Però pel demún de tot això i sobre tot, fer-ho sense que els enxampin. El fracàs de l'espia es quan l’descobreixin. Un cop els ha enganxat perden tota la seva utilitat, a menys que es puguin convertir en agents dobles. Això requereix tòrcer voluntats mitjançant estímuls diversos. Poden ser estímuls positius com els diners o altres béns o més eficaços, negatius, coaccions i amenaces, “propostes que no poden permetre's ignorar”. Tot això condueix els pous d'espais de baixa moralitat i nul·la ètica. Qualsevol maldat pot ser justificada sense límits. La vida humana perd preu davant del valor de les coaccions. D'aquí que les actuacions perden predictibilitat. Els espies fan de tot i sense justificació davant ningú en ares del compliment dels seus propòsits .

És fàcil d'entendre que són els dolents, tot i que el cinema i la literatura pretengui presentar-nos com herois (si són homes. Si són dones no es poden desprendre de l'estereotip de seductora perversa de la Mata Hari) defensors de la pàtria dels seus valors “al servei de Sa Magestat”.

Després està la distància cultural dels personatges segons la seva nacionalitat. La distància que hi ha des de James Bond al comissari Villarejo, similar a la que pot haver entre Maigret i Torrente. Els espies russos tenen una fama de llarga durada d'ençà que el Komintern els va enviar a tots els països europeus que potencialment podien acollir el comunisme. La seva xarxa es va estendre per tot l'occident i és desenvolupar de forma més clandestina a tot el llarg de la així dita Guerra freda i després. Les sigles de les divisions de la intel·ligència russa han adquirir un estatus àmpliament popular: KGB, GPU, GRU, en clara competència amb la omnipotent CIA americana i les dues divisions britàniques M15 i M16, inicials de “military intelligence” el cinc per l'exterior i el sis pel contraespionatge.

El desenvolupament tecnològic de les comunicacions especialment a partir de la segona meitat del segle XX ha ampliat els recursos de adquisició d'informació per ús militar. Els serveis nord-americans separa la HUMINT, intel·ligència obtinguda per persones humanes, de la SIGINT intel·ligència obtenida per senyals i transmissions, la IMINT les imatges i la seva obtenció, i la MASINT de mesures, dimensions i firmes. SIGINT que com qualsevol de les comunicacions sensibles poden ser encriptades inclouen unitats dedicades a descifrar senyals, el que es coneix, criptologia. IMINT depèn per l'adquisició d'imatges principalment de les que s'obtenen des d'avions i altres aparells volants i sobretot els satèl·lits extra atmosfèrics. MASINT és la rama més tecnològica doncs adquireix informació estudiant la senyal (signatures) que en forma d’ones electromagnètiques emeten artefactes o instal·lacions d'interès estratègic o militar. Altres països també poden obtenir i analitzar tot l'aspecte d'informacions amb mètodes similars, tot i que, evidentment, amb una limitació en els recursos que difícilment poden competir amb els estatunidencs. 

Tot plegat, però, el més important és convertir la informació en intel·ligència i que pugui ser fiable i d’utilitat.  Per això és possible que no faci tanta falta gran quantitat d’informació, sinó una intel·ligència analítica que la faci útil.

Xavier Allué 

març 2024

Botiflaire

 

La intel·ligència artificial i la funció pública

El gener de 1833, tot plegat fa quasi dos-cents anys el número 11 de El Pobrecito Hablador. Revista Satírica de Costumbres, signat pel Bachiller don Juan Pérez de Munguía (pseudònim de Mariano José de Larra) es publicava l'article "Vuelva usted mañana". Era un relat del menyspreu i la incúria espanyola de l'escàs respecte als peticionaris quan el seu nivell social o la seva classe pretenia adreçar-se al poder.

Tot i el temps passat no ha perdut actualitat i, fins i tot ha traspassat oceans: els nord-americans diuen "maniana", amb la seva pronúncia de l'espanyol i el significat: "Maniana means not today" Demà, avui no.

Ves que pretenia renovar el meu permís de conduir, document necessari per a operar vehicles automòbils i que, per raons de seguretat, precisa renovar-se periòdicament. Es pretén comprovar si el titular manté condicions i habilitats mitjançant un examen mèdic i psicotècnic. Uns dies abans de la data de renovació vaig anar a un conegut centre de revisions convenientment situat prop de la Delegació de Tràfic estatal, aquest un cavernós edifici que acull les dependències d'unes quantes agències de l'estat a la demarcació. Cobert el tràmit, feta la foto i l'examen, em lliuraren un document provisional vàlid per sis mesos amb la promesa verbal de què m'enviarien el document renovat per correu postal. Això era la primavera de l'any passat. Transcorregut l'estiu i sense haver rebut res, aprofitant un moment vaig anar a l'esmentada delegació. L'accés està sotmès a unes mesures de seguretat contundents que una mica més i em fan despullar per travessar un arc magnètic. Val a dir que per l'evolució que els anys han conferit a la meva anatomia, si m'he de treure el cinxo, els pantalons em cauen. Sembla que perquè t'atenguin cal concertar una cita d'antuvi, això que en diuen "cita prèvia" amb un ús redundant del llenguatge puix que no conec de cites retroactives. Això sí, tenen un dispositiu que facilita una certa prioritat a les persones més grans de 65 anys, per allò de què no tinguin o sàpiguen utilitzar instruments cibernètics. No és el cas, puix que la meva experiència en la utilització d'ordinadors data de més de cinquanta anys, segur que abans que la major part del funcionariat no hagués ni nascut. Però gràcies, tanmateix.

Doncs no, el permís no estava tramitat. "Torni més endavant". I això vaig fer a l'octubre i un altre cop al desembre. Que no. Al gener d'enguany vaig tornar i, en insistir, el funcionari que m'atenia va indicar que no hem trobava al sistema. Va demanar ajuda a un company que tampoc se'n va sortir. I un tercer que va indicar que "Esto lo sabe Paco, que hoy no està". Em van prendre les dades i dos dies després em trucaren dient-me que s'havia perdut la foto (?) i que portés una de nova. No van acceptar que enviés una escanejada per email, així que vaig haver de tornar a portar-la. En tornar, es van ajuntar tres funcionaris (no sé si el Paco entre ells) amb expressions de "... això és molt raro" i em lliuraren un altre paperet provisional dient-me que tornés en un mes a recollir-lo per què no es podien refiar del correu.

Al cap del mes vaig tornar i res, no el tenien. Les meves exigències en aquell moment van pujar d'intensitat i, en l'intercanvi d'excuses i peticions, a un dels funcionaris se li va escapar: "Això és culpa de Madrid".

Aaah! Madrid! Qui és Madrid? Què és Madrid?! Sí, home sí: "Madrid, castillo famoso/ arde en fiestas su coso/por ser el natal gozoso/ de Alimenón de Toledo". Ostres! Un poblat moro al mig de la Meseta, la causa de tots els mals!! Que no, que el mal ve d'Almansa, que a tot alcança...

Ha passat un altre mes i he tornat a reclamar el permís. Aquest cop els hi ha caigut el sistema informàtic i no poden consultar res. Vaig presentar una reclamació per escrit que havien de respondre en quinze dies, cosa que tampoc han fet. Ara la culpa és de la FNMT, sigles que apareixen misteriosament als marges de tot el paperam estatal i que oculten la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, que va retardada.

I vaig encomanar la meva ànima a Mariano José de Larra. Diria que "al cel sigui", però ho dubto perquè es va fotre un tret al cap als vint-i-set anys, i els suïcides no van al cel, ara per ara.

Voleu dir que la intel·ligència artificial ens ho arreglarà?

Xavier Allué. Març 2024

De les llibertats

 

 Tribuna

Opinió

XAVIER ALLUÈ

Intestia, cugucia, eixorquia, àrsia i remença

FacebookTwitterWhatsappCopiar enllaç

Creat:07.02.2024 | 06:00

Actualitzat:07.02.2024 | 06:00

No sé què han fet els responsables de vigilar el compliment de les normes i dirimir les discrepàncies. Jutges i àrbitres de futbol passen per un període de desconfiança per part de la ciutadania en general i dels opinadors públics en particular. És difícil discernir si això té causes externes o és un problema de les actuacions dels protagonistes. És obvi què, quan hi ha discrepàncies i cal que una figura imparcial prengui les decisions, les decisions afavoriran una part i decebran una altra. Això genera sentiments contraposats per part dels que són objectes d’avaluació o judici.

Però el fenomen que venim observant és una gradual pèrdua de confiança en els criteris dels professionals de la justícia. Massa personalismes, massa ignorància, massa complexitat processal, prevaricació i interferències.

El del futbol sembla més banal i irrellevant. En principi és un joc i com tots els jocs l’aleatorietat, la fortuna, la sort o l’atzar són part integrant de la natura de la matèria. Avenços tecnològics com el VAR només amplien l’equip d’arbitres, però no es guanya en confiança. Un cop més tot depen del cristal amb el que es miri. La desconfiança afecta de una forma més extensa als organismes reguladors i organitzadors de l’esport: Federació i Lliga i un seguit d’interessos econòmics poderosos que corrompen la situació. Diners tot plegat.

El dels jutges és més greu. Un estament que no va ser remodelat, reformat i actualitzat al voltant de la transició democràtica, arrossega xacres funcionals fonamentals. És a dir dels seus fonaments. Per una banda, i després de més de quaranta anys els procediments per l’accés a la judicatura afavoreixen l’endogàmia i el corporativisme de difícil solució. Algunes parts de l’Estat, com és el cas de Catalunya, queden infrarepresentades en el col·lectiu. A més, només un de cada 10 jutges parla o entén la llengua que és pròpia i oficial al territori. La llengua i el seu transsumpte, la cultura, són determinants essencials de les relacions humanes, de la cosmovisió i dels compromisos socials. La manca del coneixement d’aquests integrants de la realitat social impossibilita una comprensió acurada de les discrepàncies, que no es poden trobar només en els textos legals o en els procediments processals.

A sobre d’això, els darrers temps han contemplat una barroera politització de l’administració de la justícia, començant per les irregularitats en la composició d’organismes com el Consell General del Poder Judicial, caducat fa més d’un lustre, tribunals de composició irregular com el Tribunal Constitucional que va retallar l’Estatut, el del judici dels membres del govern català durant el procés i la inacceptable i existència de l’Audiència Nacional franquista.

Mala peça al teler quan els que estan en el punt de mira de tothom no arriben a un estàndard d’excel·lència que conciti la confiança de la ciutadania.

Els aplaudiments espontanis els vespres de la passada epidèmia de Covid-19 als professionals sanitaris mai es veuran als jutges o als àrbitres de futbol. Per la seva desgràcia i la nostra incomoditat.

Però hi ha hagut temps pitjors. El titular només vol estimular la curiositat jurisprudencial del lector. Consulteu la Viquipèdia

 

Anaga

FacebookTwitterWhatsappCopiar enllaç

Creat:01.02.2024 | 06:00

Actualitzat:01.02.2024 | 06:00

Visitant amics he passat uns dies a Tenerife. Estàvem a San Andrés, un antic poblet pesquer prop de Santa Cruz, ara un destí turístic perquè gaudeix de l’única platja de sorra groga d’aquesta part de l’illa. La sorra de la platja de «Las Teresitas» l’han portat del Sàhara, on és evident que en sobra. Just passada la platja comença l’ascens a l’imponent massís d’Anega, tot pedra volcànica i vegetació escassa de plantes, cactus i esbarzers. La serpentejant carretera t’enlaira en qüestió de minuts a uns cims de més de mil metres amb vistes espectaculars. Quasi al cap de munt sembla com si el servei de carreteres s’hagi compadit dels viatgers i construí un túnel per salvar el coll més alt de la serralada. Passat el túnel es contemplen les impressionants vistes de la costa nord. El que sembla una península al mapa, a les descripcions turístiques nomenen «una isla dentro de la isla» què, des de 2015 és Reserva Natural de la Biosfera. Des del mirador del Bailadero es veuen ambdós costats, nord i llevant de Tenerife des de més de 1200 metres d’altitud. La baixada a la costa nord és quasi vertical, una dura prova pels ciclistes ocasionals. Els 500.000 turistes que ocupen les illes durant tot l’any estan per tot arreu. Una bona part parelles de mitjana edat o més, equipats per trekking amb botes i bastons, que és la més popular de les activitats a Canàries.

Això és part del que exhibeixen les Illes Afortunades: paisatges enormes i impressionants. La capital, Santa Cruz, no té gaire atractiu. Inversions recents han obert al costat del port una enorme plaça d’Espanya, al costat d’una altra no tan grossa, d’Europa.

«Esto es Africa. Y es España. Europa es donde los guiris, ¿no?» La plaça està travessada per sota per uns túnels pel tràfic de vehicles de quasi un kilòmetre. La gent local evita aquest enorme espai llevat que sigui per skates o patinets. No es veuen més que grups de turistes dels enormes creuers amarrats al port que ho travessen ocasionalment.

Santa Cruz, com tantes d’altres ciutats ibèriques ha patit el desgavell urbanístic i edificacional de les dècades dels 60 i 70. Les petites i atractives cases d’una o dues plantes, graciosament decorades d’esgrafiats i finestrals, han estat substituïts per edificis d’una dotzena o més de pisos arbitràriament distribuïts que competeixen en lletjor amb alguns foscos edificis de govern de quan la dictadura.

Sí que gaudeixen d’un espectacular centre de les arts, el TEA, del que destaca una enorme biblioteca, notable per l’espai que conté taules per a seure quasi cinc-cents lectors. Per cert, tots els seients ocupats no per lectors, sinó jovent, cada un d’ells proveït d’un aparell electrònic, tauletes, portàtils, més el mòbil. Tots.

Hi ha un tramvia que circula pel centre de la ciutat que gaire bé ningú fa servir. Un altre, de construcció més antiga, comunica Santa Cruz amb La Laguna, segona ciutat de l’illa i antiga capital.

Quan viatges sempre queda un moment per comparar amb casa teva. No sé si la invasió turística és del meu desig. Hi ha dificultats per trobar on estan, on viuen, per on passegen els canaris. Només els veus servint taules o conduint furgonetes de repartiment com posseïts per algun esperit maligne de la velocitat. Veig el poc ús del tramvia, cosa esperable i també penso que construir un monumental i espectacular centre de les arts, perquè l’estupenda biblioteca l’ocupin estudiants fent els deures (o ves a saber què) als seus ordinadors personals, poc s’escau amb que els llibres descansen sobre les prestatgeries sense que ningú els miri. Convida a certes reflexions, sobre temes locals a Tarragona com tramvia, túnels, biblioteca, ocupació turística d’espais i més, pendents de configuració pel nostre futur. I animar als nostres polítics a viatjar una mica.