Featured Post

NORTH-AFRICAN IMMIGRANTS IN RURAL CENTRAL SPAIN

( This paper was never published. Some 12 years old, still worth reading and give consideration. It is reproduced here to anyone's curio...

Thursday, November 27, 2008

Catalans alts i catalans baixets

Porto tota la vida dedicat a mesurar infants. Part de la meva feina és garantir que els xiquets es facin grans, que creixin. Mai però he tingut la sensació de que estava contribuïnt a que, en general, els xiquets creixessin més que els seus pares.

Existeix el fenomen del creixement secular de la població, tot que no que no gaire ben explicat però que, ens permet utilitzar una fórmula per a fer prediccions grolleres de la estatura final dels nens.

Molt simplificat ve a dir que els nois tindran una alçada resultant de la suma de les estatures dels seus pares biològics dividida per dos i sumant-hi 10 centímetres pels nois o restant-los per a les noies.

Així, un nen que els seus pares medeixen 170 cm. el pare i 160 la mare pot arribar a medir (170 + 160)/2 + 10 = 175 cm., es a dir 5 centímetres més que el seu pare. Una noia, per exemple germana seva, podria arribar a medir (170+160)/2 - 10 = 165 cm., es a dir també 5 cm. més alta que la seva mare. Això condueix a un increment generacional de l'alçada de la població.

Òbviament que aquesta és una generalització amb notables excepcions i variabilitats. Cal només que hagin circumstàncies familiars o personals que ho puguin modificar. No menyspreable és la precisió que figura més amunt de que el càlcul es refereix a les estatures del pares BIOLÒGICS, sabent com sabem que fins a un 7% dels fills no ho son dels seus pares reconeguts.

Per citar exemples ben coneguts, sembla que la estatura de la nissaga dels reis Borbons al darrer segle, arrenca de la participació del militar català Enric de Puigmoltó, un xicot molt ben plantat, en la dotació genètica de la família.

A Catalunya hem tingut en els darrers quatre presidents de la Generalitat un bon repartiment d'estatures, essent Tarradelles un tros d'home i Maragall ben plantat i, en canvi, Pujol i Montilla més aviat petitons. No serè jo que equipare estatures amb qualitats personals o polítiques, tot i que tinc marcades preferències, però la llengua i Josep Pla ho permeten quan es pot intercanviar homes grans amb grans homes i homenots.

Quan feia el servei militar, a la meva companyia ocupava el lloc 10 o 11 per estatura, just al costat d'en Miquel Albanell, en aquella època "pivot" del equip del Barça de basquet i després metge de l'equip. I en fèiem 177-178 centímetres d'alçada. A la Catalunya dels germans Gasol representa un canvi notable.

Tot plegat resulta curiós l'enrenou generat per les referències a la estatura dels espanyols aparegudes a la revista "The Economist" en un ample reportatge sobre Espanya aquest mes de novembre 2008. Amb una llengua farcida de dites sobre la confitura que hi ha al pot petit, o quin talós rima amb alt i gros, hauríem de ser capaços d'entendre que, llevat de per a jugar al basquet, la estatura no és una qualitat més que física. I dedicar nos a conrear les altres.

Saturday, November 22, 2008

Obama’s inauguration


My friends in Washington DC say that 4 million people are expected in the nation's capital for Obama’s inauguration. No hotel room vacant left as of last week.
Looks like it's gonna’ be a big event. May even be bigger than ever.
It’s just good for that country to have such a celebration every four years. From the back of my mind, way back, come the memories of Queen Elizabeth II coronation, in June 1953. The coronation of a monarch is the type of event you might expect to see only once or twice in a lifetime. I was just a child and obviously I could only see the event in the newsreel they usually showed before the movies in all the movie theaters in Spain: the “No-Do” for “Noticiario Documental”, a compulsory francoist propaganda instrument. Those days there was no TV in Spain yet.

At home there was much talk about it, as my mother was of British ascent and anything British was of importance for the family. More over as one of my mother’s sister, Patrito and her husband Modesto traveled to London for the celebrations. My uncle Modesto had abandoned his career as a dermatologist to become sales representative of the British pharmaceutical Booths in Spain, a much more profitable job in those obscure years of Spanish autocracy.

They brought with them a few souvenirs and trinkets to share with the family. I still remember a beautifully made toy size reproduction of the Queens chariot, with the long train of horses mounted by the all dressed up equarries. The toy sat on one of the library shelves for many years after. One of my cousins who has recently moved with us, says she still has the horses, not the coach, somewhere lost in one of her still unpacked boxes.

Around those days, my English teacher, a very peculiar spinster, used to pester us with a traditional English street song that went:

Oh! on Coronation Day, on Coronation Day
We'll have a spree, a jubilee, and shout, Hip, hip, hooray
For we'll all be merry, drinking whiskey, wine and sherry,
We'll be merry on Coronation Day


the lyrics of which escaped to our then poor language understanding.

She also tried to put into our heads, without success, a Children's Prayer for The Queen on Coronation day, that I later learned had been written by Enid Blyton of “The famous five” fame.

As Queen Elizabeth is still alive and kicking and may well outlive her mother, we may not get to see another British coronation day.

In Spain, our current king Juan Carlos coronation now just 33 years ago, was a rather gloomy affair. A few days after the death of the dictator, the country was still mired by the uncertainties of a difficult political situation. I would say there were more celebrations for Franco’s death than for the king’s inauguration. Much attention was paid to the Cardinal Tarancon speech as he encouraged the new monarch to pay heed to the Spanish people claims for democracy.

By the way, the Spanish kings are not crowned. The crown is laid there in a stool and never sets on the monarch’s head.

Actually being a republican, I do not give a hoot where the damn crown sits. I would not mind it sat on the head, as long as it was possible to separate the head from the body, French style.

Anyway, we all look forward to Obama’s inauguration, but we'll see it on TV. Chilly January is not very enticing to visit Washington DC and my wife hates crowds anyway.

Wednesday, November 19, 2008

New look

De vez en cuando conviene cambiar de aspecto, o por lo menos es lo que mi natural coqueteria me pide. Para un blog, también algunos aspectos prácticos para la lectura, la posibilidad de "stretch" y, porqué no, poner las cosas en negro sobre blanco. Esta plantilla (Jellyfish de Jason Sutter) me parece más clara que la anterior. Luego veré si soy capaz de añadir "gadgets" y demás "outfittings" a esta bitácora.

Sunday, November 16, 2008

On Hanna Jones/Drets dels infants


Els noticiaris d’aquesta setmana que acaba anaven plens de comentaris sobre la publicació de la decisió de la nena Hannah Jones de rebutjar un trasplantament de cor. Aquesta menor anglesa de 13 anys en fa vuit que va ser diagnosticada de leucèmia i actualment la seva malaltia està en remissió, però pels efectes de la quimioteràpia ha desenvolupat una cardiopatia greu que l’ha portat a la insuficiència cardíaca. Els seus metges creuen que la cardiopatia no te possibilitats de revertir i que, sense un trasplantament està abocada a la mort. La nena, molt conscient i òbviament madura, ha expressat clarament els seus sentiment i voluntat de no sotmetre-s a més intervencions quirúrgiques ni tractaments hospitalaris.

Amb l’habitual sensacionalisme de la premsa britànica el relat del cas s’ha extés als mitjans de comunicació de tot el món.

Que un menor rebutgi un tractament no és precisament una novetat. Ràpidament m’ha vingut present el cas de Benito Agrelo, un jove hispano-americà de 15 anys de Coral Springs, Florida, que al 1994 va rebutjar tractament quan un segon trasplantament de fetge va presentar problemes. Benito va morir a casa seva a l’agost de 1994. A l’hospital on el van atendre, uns anys després van crear una fundació amb el seu nom.

Durant els proppassats 18 mesos he participat en el grup de treball del Comitè de Bioètica del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya dedicat a la elaboració d’un document sobre el menor madur per a orientació del personal sanitari. El document, ara en el seu esborrany final, aporta informació legal i ètica que dona suport al reconeixement de les capacitats dels menors per a prendre decisions que afectin la seva salut per sota dels setze anys, que és el que la llei actual contempla. Els aspectes més polèmics rauen en la determinació de la maduresa d’un menor i qui està en condicions de determinar tal maduresa.

En el cas de la jove Hannah Jones, només la contemplació de les entrevistes publicades en televisió, sembla com clar que els seus raonaments mostren un grau de maduresa notable. La seva llarga experiència com a malalta als hospitals on ha estat tractada li donen més que arguments per la presa de decisions series. És evident que han estat suficients per a convèncer als seus pares, als seus metges i als funcionaris d Protecció a la Infància de l’administració britànica que, ja fa un temps, renunciaren a presentar el cas davant de la justícia ordinària.

No hi ha doncs cas per a la polèmica. Però la polèmica s’ha plantejat.

Sense voler portar la discussió a un límit, ara, com vaig fer durant les discussions al grup de treball del menor madur, defenso que qui ha de determinar la maduresa del menor, davant de propostes diagnostiques i terapèutiques, bàsicament és el facultatiu al càrrec. Òbviament que cal escoltar a tothom, especialment als pares, però igual que el metge ha de fer el diagnostic de l’estat general del pacient, també ha de determinar la maduresa i el desenvolupament piscoemocional del malalt.

Aquesta postura queda oberta a discussió.

Thursday, November 06, 2008

Obama—I feel like I have seen it on TV already (Lo he visto en la tele!)

I have been quite amazed by the closeness of the recent events in American politics and the much famed TV series “The West Wing”, shown in Spain as “El ala Oeste de la Casa Blanca”. That and how fast is Wikipedia refreshed.

Just as the news of the proposed designation of Rahm Emanuel as Chief of Staff in Obama’s White House, the Wikipedia entry on Mr. Emanuel, using the past tense reads "… after the 2008 presidential victory Emanuel was appointed Chief of Staff…"

There have been less than 36 hours since the election and I was trying to learn more about Mr. Emanuel, just to find that he is also the inspiration for the character Josh Lyman on The West Wing played by Bradley Whitford.

I do not know how many Americans have seen “The West Wing” NBC series. I am pretty sure that few Spaniards have had the opportunity just yet, as the series where shown in a paying cable channel. Now is being replayed in another open one. But one wonders how much the scriptwriters of “The West Wing” have written of Obama`s recent past. Actually they have been a bit more conservative as the character of the new president, played by Jimmy Smits, is a Hispanic and not an Afro-American. Perhaps they were playing safe or just demographically conscious as Hispanics now outnumber Blacks in the US.

Anyway, Rahm Emanuel is a guy to watch in the near future. As interesting is to know his past as an advisor of the Clinton presidency and whatever role he played around the Lewinsky scandal. You know that I have always sustained that Monica Lewinsky was a Mossad operative planted in the White House to, literally, ”get Clinton by the balls”. It was the classical “honey trap” of the old spy trade, and good old Bill fell on it in all fours (or was it standing?)…

Para los lectores en Español:
No os perdáis “El Ala Oeste de la Casa Blanca”. Se puede bajar de la Internet.
Repasad la entrada de Wikipedia sobre Rahm Emanuel, el hijo de un pediatra judío de Chicago que dará que hablar.