Friday, July 10, 2026

Los móviles de los niños…

Los grandes cambios, saltos, en los modos de comunicación de los seres humanos han motivado también cambios amplios y profundos en las sociedades. De algunos no tenemos más que una presunción especulativa. De cuándo la modificación de la estructura de la laringe se pasó de gruñir o rugir a poder articular sonidos que fueron palabras, hace 500.000 años. O cuando los grupos de humanoides, Homo sapiens, pudieron construir un lenguaje articulado, hace 50.000. Ya hace, más o menos 5.000 que se encontró un recurso para substituir la memoria o, mejor, conservarla mediante la escritura. Hace 500 que la imprenta permitió la difusión de la escritura a todos los que supiesen leer… Los que sí sabían y tenían libros, los clérigos, se escandalizaron y anunciaron el fin de los tiempos. Y así fue: la Reforma protestante fue la consecuencia de la difusión de la Biblia: cuando la pudo leer todo el mundo y vio que lo que decía no era lo que los curas decían, sino más. Y siempre interpretable.


En la segunda página, muy al principio de “El Quijote”, Cervantes se permite mencionar lo que ya para 1605 era una creencia popular “…y así, del poco dormir y del mucho leer, se le secó el celebro, de manera que vino a perder el juicio…”. Curioso para un escritor que pretendía vivir de sus escritos.


La irrupción de la Internet, y su consecuencia más reciente, las redes sociales facilitadas por dispositivos móviles, hacen que en los últimos 50 años (sígase la secuencia numérica: 500.000, 50.000, 5.000, 500, 50, 5) salte la preocupación por el daño que pueda hacer al cerebro de los más expuestos, los niños, los menores.


La respuesta de las sociedades más evolucionadas es reactiva, proponiendo la prohibición de los teléfonos móviles a los menores de 14 años.


Ya lo vivimos hace cincuenta años con la televisión. Las pantallas de tubos de rayos catódicos se culpabilizaron de defectos visuales, atrofias retinianas y otros males. Las faldas cortas de las coristas y los guiones marcados de adulterios y manoseos sexuales responsables de la depravación de la sociedad. El peor pecado: que los adolescentes tuviesen un televisor en su dormitorio. Censura!


Menos preocupación causaban los tiros y otras violencias, cuando la suma de disparos en todas las películas del Oeste hasta 1970 superaba los efectuados por el ejército norteamericano en toda la campaña europea de la II Guerra Mundial.


Ni la lectura causa herejías o demencia, ni la tele ceguera, ni los guiones causan embarazos adolescentes ni creo que las redes sociales induzcan al suicidio o la depresión anaclítica, como no sea a individuos con alguna predisposición o patología asociada. La forma psiquiátrica de la dependencia se puede desarrollar cualquiera que sea la materia adictiva: redes sociales, juego, fármacos, sexo o violencia.


La negligencia parental necesita una excusa que alivie responsabilidades. A la vez, la inoperancia de las autoridades sociales necesita culpables que no sean ellos, aunque se abstendrán de perseguir a los multimillonarios que se han enriquecido con las grandes plataformas de la Internet, que poderoso caballero es Don Dinero.


Ya me explicaréis qué estrategias de control van a triunfar en eso de quitarles los móviles a los chavales…


Julio 2026

Wednesday, July 01, 2026

Jus soli

 Jus soli


Tot coincidint amb la derogació per part del Tribunal Suprem, de la llei proposada pel president Trump suprimint el dret constitucional de ciutadania als nascuts als Estats Units, el Partit Popular i altres han presentat al Tribunal Superior de Justícia Europeu un recurs contra l’actual regulació de més d’un milió de residents estrangers a l’estat espanyol. Són moviments en relació amb el fenomen de la immigració, accelerat des del començament del segle actual, realitat percebuda de forma diversa per les poblacions autòctones dels països receptors d’immigrants.

Nacionalitat, com nació, i també nacionalisme, són termes que venen de nàixer. És la ubicació geogràfica del fenomen biològic de nàixer. El lloc on una dona ha parit un infant. El jus soli és el dret que s’adquireix pel fet de nàixer a un lloc o altre. Hi ha un altre dret, no menys biològic, el jus sanguinis, que ve a ser el dret adquirit per compartir el vincle “sanguini” amb la mare, que es talla tot tallant el cordó umbilical, i, si ho reconeix, el pare, titulars d’una nacionalitat.

Havent assistit uns quants bons centenars de parts a la meva vida professional i, amb això, signat altres tants certificats de naixement. La rutina em va fer oblidar la transcendència jurídica de certificar que un ésser humà, una criatura, ha nascut d’una mare concreta, a tal dia i hora i al lloc jurídic (l’estat) concret.

Tot sovint a la gent se li pregunta d’on és, especialment si hi ha algun aspecte distintiu diferent fisonòmic o lingüístic, o simplement per informació elemental. Quan hom s’enfronta amb actes jurídics o travessar fronteres, cal identificació documental que certifiqui les dades personals que donin suport als drets socials individuals. També es vol identificar la procedència. Els que, com ara jo, que tenim per cognom un lloc geogràfic, poble o ciutat, toponímics, identifiquem un origen. L’origen pot ser remot de generacions, però.

És curiós que no sempre és així: l’exemple més conegut i palès és el del personatge històric probablement més conegut del món: Jesucrist. Jesús de Natzaret. Galileu, de Galilea. No obstant això, milions de persones celebren cada 25 de desembre el seu naixement a Bethlem! Bethlem de Judea, ara ciutat de Palestina amb una població 90% musulmana. Els pares de Jesús havien anat a Judea per ratificar el cens al lloc d’origen de la família de la mare (jus sanguinis), per un decret imperial romà.

Hom acaba de ser d’allà on se sent i diu que és. L’escriptor madrileny Paco Umbral deia que hom és d’on ha fet el batxillerat, una metàfora de la adolescència què Umbral mai el va cursar. Vàlida per moltíssima gent que, de jove, va marxar de casa, del poble, del país on va nàixer.

La gent que es desplaça per feina, educació o, sovint i dissortadament, per força, acaba tenint fills en llocs insospitats, que el seu jus solis no els hi serveix per a gaire res o bé, al contrari, acaba sent un determinant de la seva vida. El fenomen de la migració, les migracions, que és un històric des de l’Homo sapiens va sortir de l’est d’Àfrica i es va estendre per tot el món, genera una diversitat de condicionants legals que no són gaire més que un constructo sociopolític canviant. La II Guerra Mundial va causar desplaçaments a seixanta milions d’europeus a través de fronteres que van canviar, tot plegat ratlles en un mapa. Els habitants del país més poderós del món, els Estats Units, el que Donald Trump vol treure arbitràriament el jus solis, llevat dels deu milions de nadius indis, són tots d’origen immigrant. Actualment, quaranta-set milions de persones que viuen a Europa han nascut fora.

Pot ser que anem aclarint situacions i prenent decisions basades en realitats i no sentiments o prejudicis.


Xavier Allué

Juliol 2026

Saturday, June 13, 2026

La modernización del ejército

En dos diferentes noticias de prensa han coincidido mencionando, aunque sea de refilón, la modernización de las fuerzas armadas españolas. En una se refería a que mientras que la judicatura y las policías, la Nacional y la Guardia Civil permanecen ancladas en un pasado conservador y escasamente democrático, el ejército se ha modernizado. La otra era el desembarco de un nutrido contingente de material militar en el puerto de Tarragona con destino a unas maniobras conjuntas con fuerzas europeas en el campo de San Gregorio en Zaragoza. En un contexto de situaciones bélicas en Europa y en Oriente Medio, Ucrania y el Golfo Pérsico, me entra en cuestión el tema de la "modernización".  

En la primera noticia la consideración es en el ámbito político. Ciertamente, las fuerzas armadas españolas lo que han hecho ha sido profesionalizarse, y con ello alejarse del ejército alpargatero africanista del franquismo cutre y fascista. La entrada en la OTAN fue un determinante en cuanto los militares españoles se miraron en el espejo de sus colegas europeos. Y también con unas modificaciones en los complementos salariales en función de la actividad profesional desarrollada en cada puesto. Los militares son funcionarios y su salario base no difiere de otros cuerpos funcionariales. Como, y de momento, no hay guerra, todo el desarrollo profesional con repercusión salarial y los ascensos se encuentran ligados a ampliación de actividades, participación en acciones en el extranjero y cursos de capacitación. Eso contribuye a una dignificación de los emolumentos y a una parte de la profesionalización.

La segunda noticia se acompaña de un vídeo de la descarga del material militar. Aunque no es un relato completo, sí permite identificar algunos de los elementos mecanizados del Ejército de Tierra. Además de los vehículos auxiliares, camiones, transportes de infantería blindados, los populares Pizarro, algún tanque Leopard2, llaman la atención por su volumen los obuses de 155 mm remolcados o autopropulsados, la base del Arma de Artillería del Ejército de Tierra. Estos cañones fueron diseñados en los años 60 y, aunque se han modificado y dotado de instrumentos de cálculo y dirección de tiro, me patece que son la última generación de propulsores de proyectiles con carga explosiva; lo que en lenguaje corriente sería los últimos cañones. De buen seguro que hacen mucha pupa, que alcanzan 22 km y que su precisión se puede medir en pocos metros. Pero a pesar de su capacidad de desplazarse, su movilidad es reducida y la humareda de sus disparos los hace muy difíciles de ocultar al enemigo. Pueden hacer un disparo por minuto, pero sólo llevan 35-40 proyectiles por unidad. En tres cuartos de hora han terminado la faena. Pero son especialmente vulnerables a ataques con UAV (drones) armados, que pueden llegar al blanco a velocidades supersónicas en  cuestión de segundos.

Por cierto, las fuerzas armadas del estado español no cuentan, en el momento actual, con drones de ataque que tan buenos resultados les están dando a los ucranianos en su guerra con Rusia.

Ya he recordado en otras ocasiones que las guerras se suelen empezar con el armamento de la última guerra anterior. En cuanto empiezan los tiros y hay muertos, las tácticas y los nuevos métodos y armamentos evolucionan para conseguir la supremacía sobre el adversario. El ejército ruso y su tremenda artillería no consiguieron llegar a Jarkiv, esa ciudad de 2 millones de habitantes en el norte de la zona de conflicto, y tuvieron que retirarse al otro lado de la frontera que acababan de traspasar, a una veintena de kilómetros, porque los drones ucranianos les destrozaban tanques y baterías de artillería con una precisión notable. 

Aparte de los esfuerzos que se están haciendo desde la empresa INDRA (SIRTAP: Sistema de Inteligencia, Reconocimiento, Vigilancia, Adquisición de Objetivos y de Patrulla) y el programa que Airbus España está desarrollando un tipo de Remote Carrier de largo alcance (hasta 1.500 km), la dotación de artillería propulsada por cohetes o drones es inexistente o testimonial.

Subir el presupuesto de Defensa del 1,2% del PIB al 4 o 5% que le pide Trump al gobierno del PSOE, es para comprar sistema de Vehículos no Tripulados, o sea drones de fabricación americana. Mejor y más barato es hacerlos aquí, espabilando como han tenido que hacer en Ucrania.

XA. Mayo 2026

Sunday, May 31, 2026

L'altra CIA

 L’altra CIA

Per més que WhatsApp insisteix que les comunicacions dels xats que acull estan encriptades, només és cert en el trànsit. Si queden escrites a un lloc o altre, no costarà massa llegir-les per algú que l'interessi. Només pel titular d’aquest text, el successor de l’Echelon el supercyberespia de l’estat nord-americà ja haurià aixecat alguna bandereta d’avis. Si, a sobre, us explico que és l’HSI, encara més.

L’agència Homeland Security Investigation presumeix que existeix des de 1789, quasi quan la fundació dels Estats Units perquè penja del servei d’duanes, que sí que es va crear aleshores. Recordeu que un dels detonants de l’independència dels USA fou un conflicte al voltant de l’impost sobre el té (https://en.wikipedia.org/wiki/Boston_Tea_Party). Vull dir que les duanes foren un aspecte important de la independència. Però la realitat és que l’HSI es va crear l’any 2010 com a l’ens d’investigació del servei de duanes (US Customs Service), en la línia de nacionalisme aferrissat i tancament motivada per l’influx migratori i la tremenda sagnia del contraban de drogues, armes i altres. En algun moment, els burots van entendre que no es podia esperar que el mal, l’ndesitjable, persones o coses, arribés al post fronterer per atrapar-los o detenir-los. S’havia de sortir fora i esbrinar orígens i procedències. En un món globalitzat, l’exterior és tot el planeta. I en un món ciberconnectat no es pot només anar pels carrers i els molls portuaris a investigar: s’han d’intervenir les comunicacions. Posats a fer, no només les dels dolents, delinqüents o sospitosos, sinó les de tothom. Vale?

En el repartiment de les agències de l’ordre als USA, fa molts anys i per controlar des del poder federal el crim o altres formes indesitjables de comportaments, es va crear l’FBI, Oficina Federal d’Investigació, dotada no només d’estris i mètodes d’investigació, sinó d’armes i altres sistemes de repressió i contenció del crim organitzat, l’espionatge exterior i la delinqüència interestatal. Ho heu vist a mil pelis. Però això, dins les fronteres dels USA.

Cap a fora, i durant la II Guerra Mundial ja es va crear una agència embrionària l’OSS, Oficina de Serveis Estratègics, que per raons bastant òbvies, va créixer i esdevenir la Agència Central d’Intel·ligència, especialment activa a partir dels anys de la Guerra Freda. Les seves funcions no van ser només de recollir i analitzar informació, sinó utilitzar aquesta informació per modificar el teatre d’operacions que la Guerra Freda havia convertit el món sencer. Això portava a nombroses actuacions per modificar els governs dels estats més vulnerables, o les circumstàncies a les quals l’esdevenir històric podia convenir o no a la política exterior dels USA. Podia ser un cop d’estat a Xile, un desembarcament fallit a Bahia Cochinos, a Cuba, la voladura d’un avion presidencial al Congo, bombardejar Laos o bellugar-li la cadira a caps de govern variats. O, fins i tot, ajudar amb explosius a un grup radical violent per fer volar pels aires un cap de govern, successor d’un dictador feixista ja molt incòmode. Us sona?

L’HSI, de moment no es fica en aquests carxofers, no sempre exitosos. Però com agència del govern del USA, sí que pot conduir informació, a demanda, sobre afers exteriors d’interès per la presidència del USA. I si resulta que el totpoderós president està emprenyat per què li planta cara un president de govern d’un país aliat que, i suposadament, li hauria de rendir pleitesia, sempre es pot trobar una ajudeta per desestabilitzar-lo.

La resta li pregunteu a José Luis Rodríguez Zapatero.

XA


Monday, May 25, 2026

Si només fos per lo de l'ictus

Publicat a DiariMes el 28 de maig de 2026

Les preocupacions ciutadanes per l’estat i l’evolució de l’assistència sanitària a Catalunya venen creixent de fa temps.

La salut és el primer pilar de l’estat del benestar, una mica per definició, i l’acord i les decisions preses ja fa cinquanta anys de què l’atenció fos universal i finançada per diners públics, l’han fet que s’entengui com un dret irrenunciable i primer. Un país que, tradicionalment, ha entès allò de que «Salut i pessetes, tot el demés són punyetes», té ben arrelat un ordre de prioritats.

No tant així els que ostenten el poder. Successius governs de Catalunya, enfrontats amb el pressupost que han de gestionar, quan el tenen, els hi costa molt empassar-se que la porció dedicada a la salut sigui un tros com del 40%. Després hi ha educació (o ensenyament), obres públiques, suport a l’indústria, els mossos...etc.  Massa.

Aleshores comencen les consideracions de com reduir el que sembla una despesa tremenda. Gran error!: l’atenció a la salut NO és una despesa: és una inversió. Una inversió en el benestar de la gent, la seva supervivència, la recuperació de la vida activa, de la seva productivitat també.

I, en aquest error, es pronuncien intents de reduir la magnitud del tema. És massa car? Pot ser que sí i en termes comparatius. Però tothom està d’acord que les prestacions sanitàries a Catalunya són excel·lents. L’assistència sanitària, com la carn al mercat, si és bona, és cara. Hi ha de més barates, però, ves, ja no es tan bona, oi?

Vergonya els hauria de fer, que la qualitat assistencial és excel·lent i de les millors del món amb una despesa per habitant més baixa perquè, òbviament i evident els emoluments, els salaris del personal sanitari són una misèria i, a sobra, s’han retallat.

Diuen que tot per a tots és insostenible. Ho sento dir des de quan no hi havia ni metges ni hospitals, en temps de Franco. Després va resultar que la caixa de la Seguretat social sí que en tenia i es va començar a construir centres de salut i hospitals.

L’estat del benestar no és res si no és equitatiu. I resulta que la megacefàlia del cap i casal fa difícil l’equitat, perquè al carrer Muntaner pot haver-hi metges de sobres, mentre que a Terres de l’Ebre, com sempre i per tot, hi manquen. A més, com que els sanitaris cobren menys del que es mereixen, marxen. Els metges a les pràctiques privades. Les infermeres a Londres. I el repartiment de places d’especialistes en formació, això del Programa MIR ho fan des de Madrid, que ho saben fer millor.

Com que a Catalunya no hi havia prou institucions de la Seguretat Social, hospitals, el Pla de Salut fet als anys 80 va maldar per a incloure tots els hospitals existents i altres de nous, d’administracions municipals o, en tot cas, no estatals, en un règim consorcial. Això és fer de necessitat virtut. Fas una feina i te la paguem a un preu pactat. Però cal ser molt curós amb els diners públics i cal que el producte assistencial sigui de la mateixa qualitat. Cal un control i una vigilància que no sempre, i per condicionants polítics locals, no s’ha exercit prou bé. I aleshores passen coses i casos com a Calella, a Reus (SAGESSA), i altres, que algú acaba a la garjola.

El transfons és que hi ha gent que creu que, d’una cosa que mou tants capitals com és l’assistència sanitària, s’hauria d’obtenir un lucre, fer negoci. Això és el que fan les assegurances privades: ofereixen una part de l’assistència, la menys dispendiosa i a la població jove, sana i poc demandant. Pels patiments greus, complexos, sovint sense remei, ja els atendran al CatSalut.

Que l’antic conseller Boi Ruiz o l’actual, senyora Panè, provinieren d’aquest sector de l'activitat econòmica, és l'dea de ficar la guineu al galliner i esperar collir-ne ous.

El president Illa, que ha sigut, us en recordeu?, ministre de Sanitat del Gobierno de España, ha tingut recentment un tast de serveis sanitaris com a malalt. No desconeix pas de què va la cosa. Però no l’interessa gaire. Un sector com és la salut, que el 85% del pressupost que són salaris, ja està compromès i no es pot tocar gaire, no és encisador per a cap polític. Anant passant, i que no es trenqui res. Confia en els professionals, dedicats i èticament compromesos. Que faran vaga, però no desatendran als malalts.

Mentrestant, l’Atenció Primària desnortada, la Salut Mental abandonada, les llistes d’espera d’especialistes engreixant-se, les Urgències col·lapsades, la Salut Pública (epidèmies, controls sanitaris, etc.) al núvol, la despesa farmacèutica innecessàriament abultada, la construcció d’hospitals reduïda a quasi res (Quantes «primeres pedres» que mai han vist la segona?)…

Això de l’ictus? L’any que ve.

Xavier Allué, maig 2026

Monday, May 11, 2026

Llatzarets i quarentenes

Llatzerets i quarantenes

Uns termes roman quasi oblidats i qualsevol esdeveniment que es faci viral els recupera per a l’actualitat. Viral vé de virus, microorganismes que tenen la capacitat d’estendre’s involucrant moltes, sovint moltíssimes, persones.

Com el que sembla un guió cinematogràfic de ficció catastròfica, uns passatgers d’un creuer de plaer al mig de l’Atlàntic sud, emmalalteixen i moren en ràpida successió. Es tracta d’un creuer de luxe, exclusiu, només que per 150 viatgers, la major part fotògrafs perseguint imatges inèdites, exploradors de mons ja explorats, aventurers amb diners que s’han cansat de veure el món per la tele i alguns científics oceanogràfics.

A la història de la navegació es coneix que la mort pot arribar en qualsevol moment i en travessies llargues, les oportunitats augmenten. Sempre hi ha algú que es mor en un vaixell. En temps antics, l’amuntegament a les bodegues, l’escassa salubritat dels vaixells, la pobra alimentació, els accidents que la mar provoca, mariners que ja pugen malalts a bord, són eventualitats més que possibles. Que malalts potencialment contagiosos s’incorporin al passatge sempre ha estat preocupació de patrons i capitans per les responsabilitats que inclouen.

L’existència de pestes, transmissibles, exportades o importades per via marítima és un fet ben conegut. La Bíblia en parla. Els Tractats Hipocràtics, de fa 2400 anys, hi dediquen tot un volum. Per això es van prendre algunes mesures de control a la major part dels ports de la Mediterrània, i cap al final de l’edat mitjana  es van construir els primers establiments a l’àmbit portuari per acollir mariners malalts o mantenir en aïllament els procedents de llocs on hi havia pesta. La quarantena es refereix a l’obligatori període d’aïllament dels passatges i tripulants de vaixells procedents de llocs on es coneixia l’existència de pesta o que portaven algú malalt. La decisió que fossin quaranta dies, o bé trenta, «trentino», com feien des del segle XIV al que ara és Dubrovnik, en la costa de Dalmàcia, té arrels símbóliques. L’arbitrarietat del nombre de dies d’aïllaments n’era fruit de l’experiència empírica de què qualsevol que sobrevivia quaranta dies no devia estar gaire malalt i no tant què tal fos el període d’incubació d’algunes malalties, eventualitat biològica no ben coneguda en l’època.

Ben conegut, ara com atractiu turístic i dependències de l’administració de salut de les Illes Balears dedicades a col·loquis i reunions científiques, és el Llatzeret del port de Maó, a Menorca. Unes instal·lacions a un illot al bell mig del port de Maó, on he tingut la fortuna d’allotjar-me en un parell d’ocasions i gaudir de la tranquil·litat i paisatge que ofereix.

A Tarragona, al port, hi havia un llatzeret, prop del fortí del Francolí, fora muralles, més o menys on actualment està l’edifici dels castellers del Serrallo. Mogut de lloc un parell de vegades, fou finalment enderrocat a les acaballes del segle XIX. Més recentment, els malalts potencialment contagiosos procedents de vaixells que arribaren al port, eren hospitalitzats o passaven la quarantena al que fou Hospital de la M. de Déu de la Salut, l’actual miserablement abandonada «Casablanca».

Àrees o instal·lacions dedicades a distanciar malalts o possibles portadors de malalties contagioses amb risc d’esdevenir epidèmiques, van patir reconsideracions al voltant de la recent i mortífera epidèmia de la COVID-19. La difusió i rapidesa de la infecció no va permetre altra cosa que el confinament de la població i altres mesures com prohibir el tràfic aeri. La gran majoria d’aeroports comercials no disposen d’unitats de contenció per a malalts o morts durant el vol.

Alguns dispositius han recuperat actualitat, però ja no prop dels ports marins. L’estat espanyol, sempre hereu del passat colonial de l’imperi, manté una unitat dedicada a malalts contagiosos de procedència diversa, evidentment a Madrid, el principal port espanyol de l’Atlàntic i la Mediterrània. L’Hospital Gómez Ulla pertany al Ministeri de Defensa. És el lloc on no van voler portar a Franco als seus darrers dies. El portaren al Seguro, que és el que és fa quan venen mal dades.

Als altres llocs també ho fan. Així, Infectious Containment Units, com la que el govern federal dels Estats Units té a Nebraska, no us ho perdeu, ben bé a dos mil km. de qualsevol port de mar i gestionada per l'Armada, la totpoderosa USNavy. Allí és on han portat als viatgers nord-americans del creuer MV Hondius, des de Tenerife, que té compartiments d’aïllament no medicalitzats, només per a estàncies perllongades...com de quaranta dies.

Permeteu-me que no digui res del virus Hanta, més allà del fet que és una altra mala bèstia que mata gent, com un parell de centenars d’animalons i microorganismes amb els que compartim planeta, sovint en circumstàncies d’inferioritat. Que hagi matat tres pobres ciutadans, o més aviat rics, tampoc em lleva la son. Ja ho fan els mitjans que viuen del sensacionalisme i l’anunci de la fi del món.

El que no em deixa dormir i sovint pensar com és que encara estem així, són les 600.000  persones que moriran de malària aquest any arreu del món.

Xavier Allué, maig 2026


Wednesday, April 29, 2026

Don José, mi primer paciente, se me murió

Don José, mi primer paciente, se me murió. O se nos murió a los que lo cuidábamos.
Los muertos se mueren solos casi siempre. A otros los matan. Pero en los hospitales, la gente "se" muere, o se mueren a sí mismos...

Hacia la mitad de la carrera de medicina, a los alumnos que éramos voluntarios para trabajar en el hospital, se nos conocía como "internos". No estábamos realmente internos, no vivíamos en el hospital. Los verdaderos internos, algo que alcancé un poco más adelante, eran asistentes de las cátedras que alcanzaban el grado por oposición, convertidos en funcionarios del todopoderoso estado de la dictadura y con un salario de 100 pesetas al mes. O bien eran licenciados que hacían las prácticas en el hospital y vivían allí en régimen de internado. En la jerga propia, nosotros veíamos a ser "internoides".
La cátedra de Medicina ofrecía la oportunidad de realizar las prácticas durante todo el curso participando en la asistencia a uno o dos pacientes. A Javier y a mí nos asignaron a Don José.

La sala de hospitalización de Medicina estaba en la primera planta del cavernoso edificio del Hospital Clínico, en uno de los pabellones que salían de la estructura central que ocupaban pasillos y dependencias. El hospital se había construido a finales del siglo XIX como una construcción en forma de "u", en medio de la cual estaba el monstruoso edificio de la Facultad de Medicina. Para entonces aún no se habían acometido las grandes reformas que le confirieron su estructura actual. De hecho, lo que estaba pensado era que el hospital y la facultad se ubicasen en la Zona Universitaria, al final de la Diagonal, en el barrio de Les Corts. Todavía recuerdo que en el callejero que usaba para localizar direcciones de la gran ciudad figuraba un espacio amplio, de varias hectáreas coloreado en verde, un poco más allá de donde está el estadio de fútbol del Barça, con un rótulo que decía "Hospital Clínico y Provincial".
El hospital nunca se trasladó allí. Mientras, algunas reformas internas se habían hecho en algunos servicios. El de Medicina I tenía fama de más moderno y habían modificado la enorme sala corrida que albergaba medio centenar de camas, por unos cubículos de seis u ocho, siguiendo el modelo inglés, pero sin cortinas que dieran una cierta intimidad a los pacientes. Cuando hablo de intimidad me refiero a que los encamados que no se levantaban, realizaban todas sus funciones fisiológicas en el lecho, a la vista de sus compañeros o de cualquiera que pasase por allí. La única intimidad preservable era la muerte: cuando alguien se moría, las monjas ponían unos biombos de armazón metálico y telas blancas alrededor de la cama.

Cuando nos hicimos cargo de Don José, ya llevaba un tiempo hospitalizado. Su diagnóstico era de cirrosis hepática en fase terminal, y de origen alcohólico. Su tratamiento era paliativo de sus molestias, lo que incluía paracentesis peritoneal cada pocos días porque la ascitis enorme que padecía, cada vez dificultaba más la respiración. Con Don José aprendí a hacer extracciones sanguíneas para análisis, realizar los análisis rutinarios de orina (todo eso era antes de las tiras, y el análisis de orina era un procedimiento bioquímico para cada ítem que tomaba en total más de media hora), a realizar las paracentesis y registrar cada día su estado y exploración en las hojas de evolución. En algún momento aparecieron a las horas de las visitas dos curas, vestidos como era común en la época con manteo y teja, que permanecían alrededor de la cama del paciente supuestamente para prestarle ayuda espiritual. Aun con mi inocencia juvenil íntegra, a mí se me antojaban como dos buitres agarrados como sobre perchas en el borde redondeado de los pies de la cama, anunciando su próximo traspaso al más allá. 
Una enfermera me susurró al oído: "Estos vienen por la herencia". Don José, soltero, no tenía familia conocida ni herederos y la intención de los clérigos resultaba bastante evidente.
Una noche cualquiera se murió y Javier y yo nos enteramos al llegar por la mañana a la sala, cuando vimos su cama vacía con el colchón doblado.
Pero ese no fue el final.
Aquel día, aseguraría que era un jueves, se celebraba en la cátedra de Medicina Interna la Sesión Anatomo-clínica. Generalmente era una actividad en la que se presentaban casos de pacientes fallecidos en los que se había practicado una autopsia o de los que, al menos, se disponía de estudios anatomopatológicos de biopsias. Asistían todos los médicos de la cátedra, los patólogos y también otros médicos de la ciudad y alumnos de los cursos superiores. Se trataba de una actividad académica de alto nivel y la presidía el catedrático con toda la solemnidad deseable. 
Pero, al conocer el fallecimiento de Don José y siendo la cirrosis alcohólica un tema de gran popularidad y conocimiento, sobre el que había varias líneas de investigación en la cátedra, el catedrático decidió que era una buena oportunidad para ver en directo la autopsia clínica macroscópica, en el convencimiento de que los hallazgos podían ser ilustrativos e interesantes.
En un académico tropel se dirigieron todos, al menos una treintena de participantes, hacia la sala de necropsias que estaba en la planta baja del edificio central de la facultad, a unos minutos del aula de sesiones. Aunque del tropel yo era, literalmente, el último mono, decidido a no perderme nada de la excursión y, al tiempo, deseoso de ver el estado del cadáver, me lancé por las escaleras traseras abajo, con la intención de llegar antes de la comitiva a la sala de necros. Y así llegué antes que nadie a la fría dependencia en la que sólo había el mozo-celador entretenido en alguna tarea. Le anuncié que iban a venir   con el catedrático todos los asistentes a la sesión y me respondió con un gesto breve indicándome en qué mesa estaba el cadáver.
El cadáver yacía en una de las mesas de autopsia, descubierto y eventrado, los órganos internos en una mesa auxiliar con restos de fluidos alrededor. Al llegar los asistentes yo me quedé al lado derecho del cadáver,  y al lado de la mesa auxiliar donde estaban los órganos extraídos. El profesor había iniciado la explicación de los hallazgos macroscópicos cuando se dirigió a mí, en catalán. Aunque era la lengua común, no era utilizable en el mundo académico del franquismo, pero mantenía un estatus coloquial en conversaciones informales. Señalando el hígado y al tiempo, un cuchillo de autopsia de considerables dimensiones pero de punta roma, dijo

- Talli. (Corte!)
- És que no tinc guants, dije en un susurro.
- Això és igual. Talli, talli, imperativamente.

Con el natural disgusto, pero sin ánimos para resistirme ante la máxima autoridad catedralicia, con las manos desnudas tomé el cuchillo y, sujetando la víscera con la otra mano, procedí a cortarla por la mitad. El profesor siguió su explicación señalando con el dedo las evidentes manchas de la cirrosis que dibujaban un punteado grisáceo en la superficie granate cortada.
Me indicó entonces que cortase más. Para entonces ya me daba lo mismo, pero cuando me disponía a cortar un filete de un par de dedos de ancho sucedió lo insólito: la mano y el antebrazo derecho de Don José se levantaron hasta llegar a la vertical en un gesto lento pero continuo. Y luego cayeron lentamente hasta la mesa en tres movimientos seguidos, como cuando abres una navaja cabritera.
Miré fijo al cadáver, cuyo hígado tenía en mis manos, miré al catedrático que miraba fijo el brazo. Me miró a la cara y, sin decir palabra, se dio la vuelta y emprendió camino hacia la salida de la sala de autopsias, seguido en tropel por todos los asistentes en un silencio no exento de una cierta precipitación.
Allí me quedé, con un filete de hígado en una mano y el cuchillo en la otra, con Don José más tieso que nunca, contemplando el revoloteo de las batas blancas de los últimos de los asistentes en salir.
Dejé cuchillo y filete de hígado en la mesa auxiliar y me dirigí al lavabo al fondo de la sala para lavarme las manos. No recuerdo haber dicho nada, ni qué me pasaba por la cabeza en aquellos momentos. Tampoco un taco o exclamación más o menos blasfema. 
Poco después me decía a mí mismo. "Esto tengo que contarlo..."
Pero no lo hice. Hasta hoy, sesenta años después.

Abril 2026

Obama—I feel like I have seen it on TV already (Lo he visto en la tele!)

                            Originally written in November 2008


I have been quite amazed by the closeness of the recent events in American politics and the much-famed TV series “The West Wing”, shown in Spain as “El ala Oeste de la Casa Blanca”. That and how fast Wikipedia is refreshed.

Just as the news of the proposed designation of Rahm Emanuel as Chief of Staff in Obama’s White House, the Wikipedia entry on Mr. Emanuel, using the past tense reads ”… after the 2008 presidential victory Emanuel was appointed Chief of Staff…"

There have been less than 36 hours since the election, and I was trying to learn more about Mr. Emanuel, just to find that he is also the inspiration for the character Josh Lyman on The West Wing played by Bradley Whitford.

I do not know how many Americans have seen “The West Wing” NBC series. I am pretty sure that few Spaniards have had the opportunity just yet, as the series where shown in a pay cable channel. Now is being replayed in another open one. But one wonders how much the scriptwriters of “The West Wing” have written of Obama`s recent past. Actually, they have been a bit more conservative as the character of the new president, played by Jimmy Smits, is a Hispanic and not an Afro-American. Perhaps they were playing safe or just demographically conscious as Hispanics now outnumber Blacks in the US.

Anyway, Rahm Emanuel is a guy to watch in the near future. It is interesting to know his past as an advisor to the Clinton presidency and whatever role he played in the Lewinsky scandal. You know that I have always sustained that Monica Lewinsky was a Mossad operative planted in the White House to, literally, ”get Clinton by the balls”. It was the classical “honey trap” of the old spy trade, and good old Bill fell on it in all fours (or was it standing?)…

Para los lectores en Español:
No os perdáis “El Ala Oeste de la Casa Blanca”. Se puede bajar de la Internet.
Repasad la entrada de Wikipedia sobre Rahm Emanuel, el hijo de un pediatra judío de Chicago que dará que hablar.

Emanuel ran for Mayor of Chicago in 2011 and held the post until 2019, and was later nominated ambassador to Japan, in office from March 25, 2022, to January 15, 2025.
In 2026, it was announced that he may run for the presidency of the US in 2028.

Saturday, April 25, 2026

Robótica?

 Robots

Em diuen que l'Elon Musk està dedicant tots els seus esforços i, sembla que, els seus inabastables diners, a la robòtica. La compra de recursos intermedis, com microxips, molt més potents que els actuals en ús, fabricats per Samsung, projecció de milers de satèl·lits, projectes de colonitzar la lluna abans de fer-ne el salt a Mart… El darrer Mobile World Congress celebrat a Barcelona, per a bé o per a mal, va estar dedicat en gran part als robots.

“Robot” és una paraula manllevada del txec que vol dir "treballador", pencaire, "currante", adjudicada als enginys construïts per fer feines o funcions que, altrament, haurien de fer éssers humans. No són invents recents. Des del Renaixement, i possiblement abans, que s'han construït enginys que es mouen automàticament, és a dir, independentment  i sense suport, dits autòmats. D’aquestes històries ve l’interès d’aplicar l’electrònica i l’electromecànica per a aconseguir autòmats cada vegada més capaços de dur a terme activitats com les dels humans.

De robots hi ha milers que no necessàriament reprodueixen tasques o activitats humanes. Les empreses manufactureres malden per aconseguir dissenys que facin feines que els hi permetin prescindir d’humans, però, i sobretot, per què la precisió de les màquines i la seva resistència a la fatiga, al cansament, permet més i millors resultats.

Creixent en complexitat, els dissenyadors introdueixen gradualment elements de capacitats que permetin a la màquina rebre informació externa mitjançant sensors, i actuar en conseqüència. Tal són els robots autònoms, Els robots autònoms són màquines que executen tasques diverses sense un control constant humà. Ben coneguts són els petits estris de neteja del pis o els emprats a les cuines. La indústria d’embalatge i els grans centres logístics utilitzen robots, ben capaços d’identificar objectes i distribuir-los ordenadament, feines reiteratives en les quals l’ordre és un important factor per l’eficàcia. Els robots, en tasques repetitives, s’equivoquen poc.

Altres són mixtes, emprats com extensió d’activitat humana quan fa falta una força o una precisió superior. Tal són els robots emprats per moure estris o estructures de grandària superior a la força humana, o els emprats en cirurgia robòtica, quan la precisió requerida és superior a l'ull o la mà humana. I més complexes els que poden substituir un membre humà, com un braç o una cama connectats al sistema musculonerviós del cos. Gradualment, tot i que minoritàriament en el món de la robòtica, es van extenent experiències amb màquines que, no només facin tasques humanes, sinó que tinguin una forma semblant als humans. Són robots antropomorfs que desperten la curiositat i la imaginació de molta gent. Els hem vist a fires i documentals, caminant i actuant com humans, amb més o menys habilitat i compostura. Ara per ara, acostumen a provocar de vegades sorpresa, però sovint hilaritat.

La ciència-ficció en va plena de propostes més o menys delirants de màquines dissenyades i dotades, no només de les capacitats físiques, sinó fins i tot de les psíquiques i emocionals dels éssers humans.

“Blade Runner”, la fantàstica pel·lícula (fantàstica en tots els sentits, de ficció i qualitat artística) de Ridley Scott, estrenada en 1982, situa l’acció en un futur distòpic, l’any 2019. Humanoides indistingibles d’humans en conflicte, em van portar l’any 2020, en plena epidèmia del Coronavirus, a preguntar-me, mirant la gent que em creuava pel carrer, quants eren gent de veritat i quants humanoides. Especiament, les xiques guapes.

Els humanoides sempre han despertat interès entre escriptors i creadors de literatura de ficció. La Wikipedia proporciona una llista d’un parell de centenars. La capacitat de crear-ne un ésser humà o semblant per compartir la vida ja està present en el mite grec antic de Pigmalió i Galatea. Coneixent el cos humà, es fa difícil entendre l’interès per éssers semblants, quan el cos humà és producte d’uns quants milions d’anys d’evolució biològica i adaptació al medi i, tant així, ple d’errors de disseny, determinants constants de malalties i patiments en l’actualitat.

Tan bon punt se’ls pugui dotar d’accés immediat a la IA, el disseny exterior podrà o no ser redundant. Això és el que sembla preocupant: robots que puguin comportar-se com humans.

A mi, però, no em preocupa tant que els robots puguin comportar-se com a éssers humans com que els humans es comportin com a robots.

Xavier Allué

Abril 2026

Wednesday, April 22, 2026

Libri et rosae

Libri et rosae

Libri et rosae, (en grec: Βιβλία και τριαντάφυλλα, que sona: biblia kai triantafila”). Llibres i roses. Saludem el cor de la primavera amb la Diada nacional de la cultura escrita.

Lescriptura és el reducte de la memòria, tant en el sentit dels records com dels pensaments que, a més, permet comunicar-los als altres que ho puguin llegir. Lescriptura té cinc mil anys. El suport manejable, bastant menys: papirs, pergamins, paper fins fa vuit-cents anys en forma de rotllos que ja els grecs denominaven llibres” (Biblos). Relligats en paper, més fi i la reproducció amb tipus i premsa, tot plegat només fa cinc-cents vuitanta anys.

Els darrers anys hem vist i gaudit de veure la comunicació reproduïda en mitjans electrònics, com hem vist laplicació de la impressió electrònica en suport de paper o la de la veu llegida o actuada en pòdcasts. O les imatges cinematogràfiques, que també són llibres.

Els llibres en paper tenen encara un futur i això ho demostra que cada dia simprimeixen i es publiquen més llibres. I voldria, doncs, creure que cada dia es llegeix més, individualment i col·lectiva, puix que cada dia hi ha menys analfabets en el món.

El que si ha minvat és la conservació, el col·leccionisme de llibres, la bibliofília. Els llibres ocupen espais que no tothom es pot permetre i no tot el coneixement que sadquireix per la lectura mereix conservar-se. Molts llibres de text densenyament tenen un grau dobsolescència notori que sovint no ultrapassa en curs acadèmic. La conservació privada de llibres com a objectes decoratius simplement sha passat de moda i amb això desapareixen les biblioteques personals. Amb un cert neguit contemplo que la meva modesta biblioteca no em sobreviurà. La part de llibres acadèmics, de ciències mèdiques, han envellit pels avenços extraordinaris de la ciència del darrer mig segle i ni a les biblioteques universitàries els volen. Les rengleres de les enciclopèdies, arraconades pel Google i la IA, van de pet al contenidor. Com els diccionaris, tots disponibles on line” i gratis.

Tal és també el destí de les publicacions periòdiques. Diaris i revistes són obsolets lendemà de la seva publicació. I les publicacions periòdiques científiques van gradualment reduint-se exclusivament als formats electrònics.

Això no ens ha de fer patir. Com laltre component simbòlic de la festa de Sant Jordi, la rosa, a la seva bellesa, acompanya una pervivència efímera duns quants dies. No passa res. Limportant és el gest dacompanyar el símbol, dexpressar lestima, lamor. Ni que ara portin les roses des de Colòmbia i les facin dels colors de la samarreta de Lamine Yamal. Ni que costin dos euros més que lany passat, i diguin que és per la guerra al Golf Pèrsic.

Tampoc ens ha de sorprendre que algun escriptor, que viu dels llibres que escriu, els valori per sobre de la llegenda de Sant Jordi. Sant Jordi és venerat com a patró en una dotzena de països (Geòrgia de Caucas, Georgia, estat als EUA, Anglaterra, Bòsnia, Malta, Portugal…), i altres tantes ciutats. Els Templers incorporaren la seva creu als seus escuts.

Sant Jordi mata laranya”/Laranya que ell va matar/tenia molt mala bava, /enteranyinava les flors/i sen xuclava la flaire… "   Símbols amb arrels religioses embolcallats de llegendes, si no és que totes les religions són llegendes santificades. Ben cert que, i, però, que les religions del Llibre són les que més adeptes en tenen.

Bona diada a tots.