Llatzarets i quarentenes

Llatzerets i quarantenes

Uns terminis quasi oblidats i qualsevol esdeveniment que es faci viral els recupera per a l’actualitat. Viral ve de virus, microorganismes que tenen la capacitat d’estendre’s involucrant moltes, sovint moltíssimes, persones.

Com el que sembla un guió cinematogràfic de ficció catastròfica, uns passatgers d’un creuer de plaer al mig de l’Atlàntic sud, emmalalteixen i moren en ràpida successió. Es tracta d’un creuer de luxe, exclusiu, només que per 150 viatgers, la major part fotògrafs perseguint imatges inèdites, exploradors de mons ja explorats, aventurers amb diners que s’han cansat de veure el món per la tele i alguns científics oceanogràfics.

A la història de la navegació es coneix que la mort pot arribar en qualsevol moment i en travessies llargues, les oportunitats augmenten. Sempre hi ha algú que es mor en un vaixell. En temps antics, l’amuntegament a les bodegues, l’escassa salubritat dels vaixells, la pobra alimentació, els accidents que la mar provoca, mariners que ja pugen malalts a bord, són eventualitats més que possibles. Que malalts potencialment contagiosos s’incorporin al passatge sempre ha estat preocupació de patrons i capitans per les responsabilitats que inclouen.

L’existència de pestes, transmissibles, exportades o importades per via marítima és un fet ben conegut. La Bíblia en parla. Els Tractats Hipocràtics, de fa 2400 anys, hi dediquen tot un volum. Per això es van prendre algunes mesures de control a la major part dels ports de la Mediterrània, i cap al final de l’edat mitjana  es van construir els primers establiments a l’àmbit portuari per acollir mariners malalts o mantenir en aïllament els procedents de llocs on hi havia pesta. La quarantena es refereix a l’obligatori període d’aïllament dels passatges i tripulants de vaixells procedents de llocs on es coneixia l’existència de pesta o que portaven algú malalt. La decisió que fossin quaranta dies, o bé trenta, «trentino», com feien des del segle XIV al que ara és Dubrovnik, en la costa de Dalmàcia. L’arbitrarietat del nombre de dies d’aïllaments n’era fruit de l’experiència empírica de què qualsevol que sobrevivia quaranta dies no devia estar gaire malalt i no tant què tal fos el període d’incubació d’algunes malalties, eventualitat biològica no ben coneguda en l’època.

Ben conegut, ara com atractiu turístic i dependències de l’administració de salut de les Illes Balears dedicades a col·loquis i reunions científiques, és el Llatzeret del port de Maó, a Menorca. Unes instal·lacions a un illot al bell mig del port de Maó, on he tingut la fortuna d’allotjar-me en un parell d’ocasions i gaudir de la tranquil·litat i paisatge que ofereix.

A Tarragona, al port, hi havia un llatzeret, prop del fortí del Francolí, fora muralles, més o menys on actualment està l’edifici dels castellers del Serrallo. Mogut de lloc un parell de vegades, fou finalment enderrocat a les acaballes del segle XIX. Més recentment, els malalts potencialment contagiosos procedents de vaixells que arribaren al port, eren hospitalitzats o passaven la quarantena al que fou Hospital de la M. de Déu de la Salut, l’actual miserablement abandonada «Casablanca».

Àrees o instal·lacions dedicades a distanciar malalts o possibles portadors de malalties contagioses amb risc d’esdevenir epidèmiques, van patir reconsideracions al voltant de la recent i mortífera epidèmia de la COVID-19. La difusió i rapidesa de la infecció no va permetre altra cosa que el confinament de la població i altres mesures com prohibir el tràfic aeri. La gran majoria d’aeroports comercials no disposen d’unitats de contenció per a malalts o morts durant el vol.

Alguns dispositius han recuperat actualitat, però ja no prop dels ports marins. L’estat espanyol, sempre hereu del passat colonial de l’imperi, manté una unitat dedicada a malalts contagiosos de procedència diversa, evidentment a Madrid, el principal port espanyol de l’Atlàntic i la Mediterrània. L’Hospital Gómez Ulla pertany al Ministeri de Defensa. És el lloc on no van voler portar a Franco als seus darrers dies. El portaren al Seguro, que és el que és fa quan venen mal dades.

Als altres llocs també ho fan. Així, Infectious Containment Units, com la que el govern federal dels Estats Units té a Nebraska, no us ho perdeu, ben bé a dos mil km. de qualsevol port de mar i gestionada per l'Armada, la totpoderosa USNavy. Allí és on han portat als viatgers nord-americans del creuer MV Hondius, des de Tenerife, que té compartiments d’aïllament no medicalitzats, només per a estàncies perllongades...com de quaranta dies.

Permeteu-me que no digui res del virus Hanta, més allà del fet que és una altra mala bèstia que mata gent, com un parell de centenars d’animalons i microorganismes amb els que compartim planeta, sovint en circumstàncies d’inferioritat. Que hagi matat tres pobres ciutadans, o més aviat rics, tampoc em lleva la son. Ja ho fan els mitjans que viuen del sensacionalisme i l’anunci de la fi del món.

El que no em deixa dormir i sovint pensar com és que encara estem així, són les 600.000  persones que moriran de malària aquest any arreu del món.

Xavier Allué, maig 2026

Don José, mi primer paciente, se me murió

Don José, mi primer paciente, se me murió. O se nos murió a los que lo cuidábamos.
Los muertos se mueren solos casi siempre. A otros los matan. Pero en los hospitales, la gente "se" muere, o se mueren a sí mismos...

Hacia la mitad de la carrera de medicina, a los alumnos que éramos voluntarios para trabajar en el hospital, se nos conocía como "internos". No estábamos realmente internos, no vivíamos en el hospital. Los verdaderos internos, algo que alcancé un poco más adelante, eran asistentes de las cátedras que alcanzaban el grado por oposición, convertidos en funcionarios del todopoderoso estado de la dictadura y con un salario de 100 pesetas al mes. O bien eran licenciados que hacían las prácticas en el hospital y vivían allí en régimen de internado. En la jerga propia, nosotros veíamos a ser "internoides".
La cátedra de Medicina ofrecía la oportunidad de realizar las prácticas durante todo el curso participando en la asistencia a uno o dos pacientes. A Javier y a mí nos asignaron a Don José.

La sala de hospitalización de Medicina estaba en la primera planta del cavernoso edificio del Hospital Clínico, en uno de los pabellones que salían de la estructura central que ocupaban pasillos y dependencias. El hospital se había construido a finales del siglo XIX como una construcción en forma de "u", en medio de la cual estaba el monstruoso edificio de la Facultad de Medicina. Para entonces aún no se habían acometido las grandes reformas que le confirieron su estructura actual. De hecho, lo que estaba pensado era que el hospital y la facultad se ubicasen en la Zona Universitaria, al final de la Diagonal, en el barrio de Les Corts. Todavía recuerdo que en el callejero que usaba para localizar direcciones de la gran ciudad figuraba un espacio amplio, de varias hectáreas coloreado en verde, un poco más allá de donde está el estadio de fútbol del Barça, con un rótulo que decía "Hospital Clínico y Provincial".
El hospital nunca se trasladó allí. Mientras, algunas reformas internas se habían hecho en algunos servicios. El de Medicina I tenía fama de más moderno y habían modificado la enorme sala corrida que albergaba medio centenar de camas, por unos cubículos de seis u ocho, siguiendo el modelo inglés, pero sin cortinas que dieran una cierta intimidad a los pacientes. Cuando hablo de intimidad me refiero a que los encamados que no se levantaban, realizaban todas sus funciones fisiológicas en el lecho, a la vista de sus compañeros o de cualquiera que pasase por allí. La única intimidad preservable era la muerte: cuando alguien se moría, las monjas ponían unos biombos de armazón metálico y telas blancas alrededor de la cama.

Cuando nos hicimos cargo de Don José, ya llevaba un tiempo hospitalizado. Su diagnóstico era de cirrosis hepática en fase terminal, y de origen alcohólico. Su tratamiento era paliativo de sus molestias, lo que incluía paracentesis peritoneal cada pocos días porque la ascitis enorme que padecía, cada vez dificultaba más la respiración. Con Don José aprendí a hacer extracciones sanguíneas para análisis, realizar los análisis rutinarios de orina (todo eso era antes de las tiras, y el análisis de orina era un procedimiento bioquímico para cada ítem que tomaba en total más de media hora), a realizar las paracentesis y registrar cada día su estado y exploración en las hojas de evolución. En algún momento aparecieron a las horas de las visitas dos curas, vestidos como era común en la época con manteo y teja, que permanecían alrededor de la cama del paciente supuestamente para prestarle ayuda espiritual. Aun con mi inocencia juvenil íntegra, a mí se me antojaban como dos buitres agarrados como sobre perchas en el borde redondeado de los pies de la cama, anunciando su próximo traspaso al más allá. 

Una enfermera me susurró al oído: "Estos vienen por la herencia". Don José, soltero, no tenía familia conocida ni herederos y la intención de los clérigos resultaba bastante evidente.

Una noche cualquiera se murió y Javier y yo nos enteramos al llegar por la mañana a la sala, cuando vimos su cama vacía con el colchón doblado.

Pero ese no fue el final.

Aquel día, aseguraría que era un jueves, se celebraba en la cátedra de Medicina Interna la Sesión Anatomo-clínica. Generalmente era una actividad en la que se presentaban casos de pacientes fallecidos en los que se había practicado una autopsia o de los que, al menos, se disponía de estudios anatomopatológicos de biopsias. Asistían todos los médicos de la cátedra, los patólogos y también otros médicos de la ciudad y alumnos de los cursos superiores. Se trataba de una actividad académica de alto nivel y la presidía el catedrático con toda la solemnidad deseable. 

Pero, al conocer el fallecimiento de Don José y siendo la cirrosis alcohólica un tema de gran popularidad y conocimiento, sobre el que había varias líneas de investigación en la cátedra, el catedrático decidió que era una buena oportunidad para ver en directo la autopsia clínica macroscópica, en el convencimiento de que los hallazgos podían ser ilustrativos e interesantes.

En un académico tropel se dirigieron todos, al menos una treintena de participantes, hacia la sala de necropsias que estaba en la planta baja del edificio central de la facultad, a unos minutos del aula de sesiones. Aunque del tropel yo era, literalmente, el último mono, decidido a no perderme nada de la excursión y, al tiempo, deseoso de ver el estado del cadáver, me lancé por las escaleras traseras abajo, con la intención de llegar antes de la comitiva a la sala de necros. Y así llegué antes que nadie a la fría dependencia en la que sólo había el mozo-celador entretenido en alguna tarea. Le anuncié que iban a venir   con el catedrático todos los asistentes a la sesión y me respondió con un gesto breve indicándome en qué mesa estaba el cadáver.

El cadáver yacía en una de las mesas de autopsia, descubierto y eventrado, los órganos internos en una mesa auxiliar con restos de fluidos alrededor. Al llegar los asistentes yo me quedé al lado derecho del cadáver,  y al lado de la mesa auxiliar donde estaban los órganos extraídos. El profesor había iniciado la explicación de los hallazgos macroscópicos cuando se dirigió a mí, en catalán. Aunque era la lengua común, no era utilizable en el mundo académico del franquismo, pero mantenía un estatus coloquial en conversaciones informales. Señalando el hígado y al tiempo, un cuchillo de autopsia de considerables dimensiones pero de punta roma, dijo

- Talli. (Corte!)

- És que no tinc guants, dije en un susurro.

- Això és igual. Talli, talli, imperativamente.

Con el natural disgusto, pero sin ánimos para resistirme ante la máxima autoridad catedralicia, con las manos desnudas tomé el cuchillo y, sujetando la víscera con la otra mano, procedí a cortarla por la mitad. El profesor siguió su explicación señalando con el dedo las evidentes manchas de la cirrosis que dibujaban un punteado grisáceo en la superficie granate cortada.

Me indicó entonces que cortase más. Para entonces ya me daba lo mismo, pero cuando me disponía a cortar un filete de un par de dedos de ancho sucedió lo insólito: la mano y el antebrazo derecho de Don José se levantaron hasta llegar a la vertical en un gesto lento pero continuo. Y luego cayeron lentamente hasta la mesa en tres movimientos seguidos, como cuando abres una navaja cabritera.

Miré fijo al cadáver, cuyo hígado tenía en mis manos, miré al catedrático que miraba fijo el brazo. Me miró a la cara y, sin decir palabra, se dio la vuelta y emprendió camino hacia la salida de la sala de autopsias, seguido en tropel por todos los asistentes en un silencio no exento de una cierta precipitación.

Allí me quedé, con un filete de hígado en una mano y el cuchillo en la otra, con Don José más tieso que nunca, contemplando el revoloteo de las batas blancas de los últimos de los asistentes en salir.

Dejé cuchillo y filete de hígado en la mesa auxiliar y me dirigí al lavabo al fondo de la sala para lavarme las manos. No recuerdo haber dicho nada, ni qué me pasaba por la cabeza en aquellos momentos. Tampoco un taco o exclamación más o menos blasfema. 

Poco después me decía a mí mismo. "Esto tengo que contarlo..."

Pero no lo hice. Hasta hoy, sesenta años después.

Abril 2026

Obama—I feel like I have seen it on TV already (Lo he visto en la tele!)

                            Originally written in November 2008

I have been quite amazed by the closeness of the recent events in American politics and the much-famed TV series “The West Wing”, shown in Spain as “El ala Oeste de la Casa Blanca”. That and how fast Wikipedia is refreshed.

Just as the news of the proposed designation of Rahm Emanuel as Chief of Staff in Obama’s White House, the Wikipedia entry on Mr. Emanuel, using the past tense reads ”… after the 2008 presidential victory Emanuel was appointed Chief of Staff…"

There have been less than 36 hours since the election, and I was trying to learn more about Mr. Emanuel, just to find that he is also the inspiration for the character Josh Lyman on The West Wing played by Bradley Whitford.

I do not know how many Americans have seen “The West Wing” NBC series. I am pretty sure that few Spaniards have had the opportunity just yet, as the series where shown in a pay cable channel. Now is being replayed in another open one. But one wonders how much the scriptwriters of “The West Wing” have written of Obama`s recent past. Actually, they have been a bit more conservative as the character of the new president, played by Jimmy Smits, is a Hispanic and not an Afro-American. Perhaps they were playing safe or just demographically conscious as Hispanics now outnumber Blacks in the US.

Anyway, Rahm Emanuel is a guy to watch in the near future. It is interesting to know his past as an advisor to the Clinton presidency and whatever role he played in the Lewinsky scandal. You know that I have always sustained that Monica Lewinsky was a Mossad operative planted in the White House to, literally, ”get Clinton by the balls”. It was the classical “honey trap” of the old spy trade, and good old Bill fell on it in all fours (or was it standing?)…

Para los lectores en Español:
No os perdáis “El Ala Oeste de la Casa Blanca”. Se puede bajar de la Internet.
Repasad la entrada de Wikipedia sobre Rahm Emanuel, el hijo de un pediatra judío de Chicago que dará que hablar.

Emanuel ran for Mayor of Chicago in 2011 and held the post until 2019, and was later nominated ambassador to Japan, in office from March 25, 2022, to January 15, 2025.

In 2026, it was announced that he may run for the presidency of the US in 2028.

(https://en.wikipedia.org/wiki/Rahm_Emanuel)

Robótica?

 Robots

Em diuen que l'Elon Musk està dedicant tots els seus esforços i, sembla que, els seus inabastables diners, a la robòtica. La compra de recursos intermedis, com microxips, molt més potents que els actuals en ús, fabricats per Samsung, projecció de milers de satèl·lits, projectes de colonitzar la lluna abans de fer-ne el salt a Mart… El darrer Mobile World Congress celebrat a Barcelona, per a bé o per a mal, va estar dedicat en gran part als robots.

“Robot” és una paraula manllevada del txec que vol dir "treballador", pencaire, "currante", adjudicada als enginys construïts per fer feines o funcions que, altrament, haurien de fer éssers humans. No són invents recents. Des del Renaixement, i possiblement abans, que s'han construït enginys que es mouen automàticament, és a dir, independentment  i sense suport, dits autòmats. D’aquestes històries ve l’interès d’aplicar l’electrònica i l’electromecànica per a aconseguir autòmats cada vegada més capaços de dur a terme activitats com les dels humans.

De robots hi ha milers que no necessàriament reprodueixen tasques o activitats humanes. Les empreses manufactureres malden per aconseguir dissenys que facin feines que els hi permetin prescindir d’humans, però, i sobretot, per què la precisió de les màquines i la seva resistència a la fatiga, al cansament, permet més i millors resultats.

Creixent en complexitat, els dissenyadors introdueixen gradualment elements de capacitats que permetin a la màquina rebre informació externa mitjançant sensors, i actuar en conseqüència. Tal són els robots autònoms, Els robots autònoms són màquines que executen tasques diverses sense un control constant humà. Ben coneguts són els petits estris de neteja del pis o els emprats a les cuines. La indústria d’embalatge i els grans centres logístics utilitzen robots, ben capaços d’identificar objectes i distribuir-los ordenadament, feines reiteratives en les quals l’ordre és un important factor per l’eficàcia. Els robots, en tasques repetitives, s’equivoquen poc.

Altres són mixtes, emprats com extensió d’activitat humana quan fa falta una força o una precisió superior. Tal són els robots emprats per moure estris o estructures de grandària superior a la força humana, o els emprats en cirurgia robòtica, quan la precisió requerida és superior a l'ull o la mà humana. I més complexes els que poden substituir un membre humà, com un braç o una cama connectats al sistema musculonerviós del cos. Gradualment, tot i que minoritàriament en el món de la robòtica, es van extenent experiències amb màquines que, no només facin tasques humanes, sinó que tinguin una forma semblant als humans. Són robots antropomorfs que desperten la curiositat i la imaginació de molta gent. Els hem vist a fires i documentals, caminant i actuant com humans, amb més o menys habilitat i compostura. Ara per ara, acostumen a provocar de vegades sorpresa, però sovint hilaritat.

La ciència-ficció en va plena de propostes més o menys delirants de màquines dissenyades i dotades, no només de les capacitats físiques, sinó fins i tot de les psíquiques i emocionals dels éssers humans.

“Blade Runner”, la fantàstica pel·lícula (fantàstica en tots els sentits, de ficció i qualitat artística) de Ridley Scott, estrenada en 1982, situa l’acció en un futur distòpic, l’any 2019. Humanoides indistingibles d’humans en conflicte, em van portar l’any 2020, en plena epidèmia del Coronavirus, a preguntar-me, mirant la gent que em creuava pel carrer, quants eren gent de veritat i quants humanoides. Especiament, les xiques guapes.

Els humanoides sempre han despertat interès entre escriptors i creadors de literatura de ficció. La Wikipedia proporciona una llista d’un parell de centenars. La capacitat de crear-ne un ésser humà o semblant per compartir la vida ja està present en el mite grec antic de Pigmalió i Galatea. Coneixent el cos humà, es fa difícil entendre l’interès per éssers semblants, quan el cos humà és producte d’uns quants milions d’anys d’evolució biològica i adaptació al medi i, tant així, ple d’errors de disseny, determinants constants de malalties i patiments en l’actualitat.

Tan bon punt se’ls pugui dotar d’accés immediat a la IA, el disseny exterior podrà o no ser redundant. Això és el que sembla preocupant: robots que puguin comportar-se com humans.

A mi, però, no em preocupa tant que els robots puguin comportar-se com a éssers humans com que els humans es comportin com a robots.

Xavier Allué

Abril 2026

Libri et rosae

Libri et rosae

Libri et rosae, (en grec: Βιβλία και τριαντάφυλλα, que sona: “biblia kai triantafila”). Llibres i roses. Saludem el cor de la primavera amb la Diada nacional de la cultura escrita.

L’escriptura és el reducte de la memòria, tant en el sentit dels records com dels pensaments que, a més, permet comunicar-los als altres que ho puguin llegir. L’escriptura té cinc mil anys. El suport manejable, bastant menys: papirs, pergamins, paper fins fa vuit-cents anys en forma de rotllos que ja els grecs denominaven “llibres” (Biblos). Relligats en paper, més fi i la reproducció amb tipus i premsa, tot plegat només fa cinc-cents vuitanta anys.

Els darrers anys hem vist i gaudit de veure la comunicació reproduïda en mitjans electrònics, com hem vist l’aplicació de la impressió electrònica en suport de paper o la de la veu llegida o actuada en pòdcasts. O les imatges cinematogràfiques, que també són llibres.

Els llibres en paper tenen encara un futur i això ho demostra que cada dia s’imprimeixen i es publiquen més llibres. I voldria, doncs, creure que cada dia es llegeix més, individualment i col·lectiva, puix que cada dia hi ha menys analfabets en el món.

El que si ha minvat és la conservació, el col·leccionisme de llibres, la bibliofília. Els llibres ocupen espais que no tothom es pot permetre i no tot el coneixement que s’adquireix per la lectura mereix conservar-se. Molts llibres de text d’ensenyament tenen un grau d’obsolescència notori que sovint no ultrapassa en curs acadèmic. La conservació privada de llibres com a objectes decoratius simplement s’ha passat de moda i amb això desapareixen les biblioteques personals. Amb un cert neguit contemplo que la meva modesta biblioteca no em sobreviurà. La part de llibres acadèmics, de ciències mèdiques, han envellit pels avenços extraordinaris de la ciència del darrer mig segle i ni a les biblioteques universitàries els volen. Les rengleres de les enciclopèdies, arraconades pel Google i la IA, van de pet al contenidor. Com els diccionaris, tots disponibles “on line” i gratis.

Tal és també el destí de les publicacions periòdiques. Diaris i revistes són obsolets l’endemà de la seva publicació. I les publicacions periòdiques científiques van gradualment reduint-se exclusivament als formats electrònics.

Això no ens ha de fer patir. Com l’altre component simbòlic de la festa de Sant Jordi, la rosa, a la seva bellesa, acompanya una pervivència efímera d’uns quants dies. No passa res. L’important és el gest d’acompanyar el símbol, d’expressar l’estima, l’amor. Ni que ara portin les roses des de Colòmbia i les facin dels colors de la samarreta de Lamine Yamal. Ni que costin dos euros més que l’any passat, i diguin que és per la guerra al Golf Pèrsic.

Tampoc ens ha de sorprendre que algun escriptor, que viu dels llibres que escriu, els valori per sobre de la llegenda de Sant Jordi. Sant Jordi és venerat com a patró en una dotzena de països (Geòrgia de Caucas, Georgia, estat als EUA, Anglaterra, Bòsnia, Malta, Portugal…), i altres tantes ciutats. Els Templers incorporaren la seva creu als seus escuts.

“Sant Jordi mata l’aranya”/L’aranya que ell va matar/tenia molt mala bava, /enteranyinava les flors/i se’n xuclava la flaire… "   Símbols amb arrels religioses embolcallats de llegendes, si no és que totes les religions són llegendes santificades. Ben cert que, i, però, que les religions del Llibre són les que més adeptes en tenen.

Bona diada a tots.

 

Jo també he tingut un ictus

 

Jo també he tingut un ictus

 

La senyora Olga Pané, honorable consellera de Salut de la nostra Generalitat, és a dir, del nostre govern, que actualment gestiona el Partit dels Socialistes de Catalunya, faria bé d’anar-se’n a casa seva a prendre cura dels seus geranis. Això ens alliberaria de suportar el desori de la seva gestió del Departament de Salut i, sobretot, la inanitat del seu discurs. L’anunci en seu parlamentària, segons ens relata la portaveu del Govern, que l’atenció als accidents vasculars cerebrals en la seva forma aguda coneguts també com a ictus, es podrà realitzar durant un horari més propi d’una finestreta funcionarial, tots els dies de la setmana, fins i tot els dissabtes i diumenges. Suposem també que les festes de guardar, oi?. La seva retirada cap a la cura de geranis podia ser acompanyada per la senyora Paneque i de l’assessor o cap de gabinet que ha parit la resposta a les demandes de la població sobre l’atenció a l’ictus en les nostres contrades. 

Com que ens hem queixat molt i a crits, us deixarem morir només una mica menys. Fa molt de temps que sabem que la nostra salut és més dependent del nostre Codi Postal que cap altre factor. Però no cal que ens ho recordin menystenint-nos o prendre’ns per idiotes. Resoldre les cobertures amb professionals qualificats de serveis clínics que atenen problemes mèdics de naturalesa sobtada, té les seves dificultats, comprensiblement. Però el tema de la disponibilitat de trombòlisi no es diferencia d’altres que hem patit i que s’arrelen en el centralisme del Cap i casal. Ho sabem. Ho hem sentit més d’una vegada: “Si s’ho feu tot, què farem a Barcelona?”. Paraules de Director General: “Com s’ho faran els metges privats?”, o per entendre’s, com s’ho faran els centres concertats? 

L’embolic dels concerts, de les externalitzacions, de les inoperàncies, no és aliena a la senyora Pané, si és que no se’n recorda de les seves aventures amb o des del Consorci Hospitalari de Catalunya fa uns anys. De quan van posar al llop, el conseller Boi Ruiz, a guardar les ovelles sanitàries. Eren altres temps i altres partits, però és que al món de la sanitat catalana no hi ha innocents. Mirant molt enrere, l’any 1980, ens diuen que el president Pujol va aconseguir les competències en Salut sense els diners, sense els pressupostos i que, aleshores, no va haver-hi més remei que anar de lloguer i concertar serveis amb els centres hospitalaris de gestió privada. Ben cert, però com es van fer els concerts i com es va arribar a potinejar a Calella, a Mataró o a Reus, per citar-ne uns quants, no formava part del Pla de Salut. O potser sí. 

D’ictus n’hi ha diferents classes. Poden ser deguts a obstruccions a la circulació cerebral d’una àrea concreta o bé difusa. I segons això poden ser subsidiaris de maniobres com la trombòlisi, l’extracció del trombus (el tap) per via percutània, és a dir des d’un vas sanguini, o bé precisar cirurgia vascular, obrint i netejant l’artèria obstruïda. L’ictus transitori que vaig patir la tardor passada era dependent d’una obstrucció d’una de les caròtides, les artèries gruixudes que pugen pel coll cap al cervell, del 90%. Va ser necessari doncs una intervenció major, que van realitzar amb expertesa i eficàcia al Servei de Cirurgia Vascular de l’Hospital Joan XXIII. Només tinc paraules d’agraïment pels neuròlegs, cardiòlegs, radiòlegs i cirurgians que, amb l’excel·lent servei d’Infermeria es van fer càrrec de la meva cura. A banda de la seva extraordinària professionalitat, tots ells comparteixen una concreta situació: estan mal pagats. Un cardiòleg intervencionista a Suïssa guanya 275.000 francs suïssos l’any. El franc suís està a la par de l’euro. Em fa vergonya la comparança amb el guanyen aquí. 

Tampoc es tracta de què els professionals altament especialitzats dels equips d’ictus només facin l’atenció d’urgència i prou. Poden i deuen assumir el tractament per via intravascular d’altres patologies, notablement les reparacions o substitució de les vàlvules cardíaques, que ara també s’han de traslladar a centres hospitalaris de Barcelona. Però, és clar, què faran si aquí ens ho fem tot? 

Deu ser que els geranis de la consellera Pané tenen la resposta. 

Xavier Allué, març 2026   Publicat el 9 d'abril a DiariMés

Ahura Mazda i Angra Mainyu (Ormuz i Ahriman)

 Ahura Mazda i Angra Mainyu (Ormuz i Ahriman)

Qui no tingui feina pot dedicar un temps a esbrinar el significat dels noms del titular. En resum, són les divinitats del bé i el mal a les religions derivades del zoroastrisme de fa tres mil·lennis, just on ara i segons ens maxaquen els noticiaris, té lloc una guerra tremenda entre americans i israelians contra iranians. Una guerra, per cert, no declarada i suposadament reorganitzada per alliberar el poble d’Iran d’un règim teocràtic assessí de la seva pròpia gent i protegir-se d’una amenaça nuclear paorosa i cataclísmica.

No sé si estic legitimat per escriure i opinar sobre el conflicte a l’Orient Mitjà, però ho he fet en privat, dins d’un quadern en el que escric a mà sobre la guerra i que no crec que vegi mai la llum impresa. Resulta, però, que algunes situacions reclamen alguna explicació compartida per tal d’ordenar les idees.

Els americans diuen que han destruït totes les instal·lacions “militars” de l’illa de Kharg, al fons del Golf Pèrsic (no entenc l’adjectiu, seria suficient el Golf “persa”, però això ens portaria a les profunditats de la nomenclatura toponímica en català, plena d’incongruències sovint manllevades de l’espanyol que en té a grapats. Els dos “golfs” més propers que tenim a Catalunya se’ls assigna la partícula “de” de pertinència, el golf de Lleó o el golf de Sant Jordi, que podrien ser el “Golf Lleoní” i el “Golf Jordinià”, oi?). No m’extranyaria que la destrucció d’estructures militars no fos més que un preludi a una ocupació, també “militar, por supuesto” i, amb això, escanyar l’exportació de gairebé tot el petroli iranià.

L’Iran ha decidit, per la seva part, impedir el trànsit de vaixells petroliers per l’estret d’Ormuz, escanyant així el transport de petroli i gas liquat (LNG) de Kuwait i els Emirats costaners del Golf Pèrsic. Així TOT el petroli deixarà de fluir cap als països, sobretot asiàtics, dependents d’aquest petroli.

Amb el que porten gastat en armaments, bombes i pèrdues per la fluctuació dels preus de petroli i gas, hi hauria suficient per a construir instal·lacions productores d’energies renovables, granges d’aerogeneradors i quilòmetres quadrats (al desert que hi fa bon sol) de plantes fotovoltaiques que ferien que el petroli només s’utilitzés per a fer plàstics i reduir la petjada de carboni sota mínims.

Algú dubta que tot aquest embolic de guerra només té a veure amb el petroli i el seu preu, sigui veneçolà, persa o rus? Au, vinga!

Ahura Mazda i Angra Mainyu semblen representar clarament el què és el bé i què és el mal. El petroli, l’or negre, ha estat la font d‘energía barata i de fàcil transport que, amb l’incoporació del motor d’explosió, ha contribuït notablement a l’efecte hivernacle que està causant l’escalfament de l’atmosfera, determinant canvis del clima absolutament incontrolables. La desforestació i la desaparició dels prats de poseidonia als mars no han permés compensar amb l’absoció del carboni de la contaminació, malmetent el cicle de retornar el carboni de la fusta prehistòrica soterrada y transformada en petroli o gas a nova fusta de boscos i altres vegetals. Tot plegat una maledicció zoroastriana que ens pot portar a l’apocalipsi final. Mal rotllo.

Xavier Allué, març 2026

 

Mapa del Golf Pèrsic 

Published in DiariMés March 18th, 2026 :

https://www.diarimes.com/ca/opinio/tribuna/260318/ahura-mazda-i-angra-mainyu-ormuz-i-ahriman_213077.html

Agustí Tarrés i Roure (1938-2026)

 Agustí Tarrés i Roure va nàixer el 15 de març de 1938, sota les bombes de la Guerra civil, prop de l’Arrabasada fugint el pis que tenia la famiia a la cantonada del carrer Sant Agustí i la Rambla, just al costat de les casernes de Sant Agustí, bombardejades que ocupaven el que ara és la plaça Verdaguer.  

Va estudiar el batxillerat a l’Institut “Martí d’Ardenya” (que va normalitzar el nom a “Martí Franqués“ quan es va traslladar darrera de l’esglesia de Sant Pau, a l’example de TGN. Personalment és de quan el vaig conèixer; era del curs del “grans”: Dani Miquel, Joan Vañó, Floresvit, Muller, i altres que formaven l'equip de balon-mano de l'institut, del que els "petits" erem fans.

En acabar el batxillerat, i seguint la trajectòria del seu pare, el doctor Joan Tarrés i Roca, cirurgià i ginecòleg (ajudant del Dr. Guasch), va començar la carrera de metge a la facultat de Medicina de Saragossa.        

 

Va ssolir la Licenciatura en Medicina per l'Universitat de Saragossa el 29 d'agost de 1962.

Va triar fer l’especialitat de Pediatría a, potser l’ùnic, programa de formació de postgrau de l’època del servei de Pediatria de la “Casa de salud Valdecilla” a Santander, amb el profesor Guillermo Arce, com a metge intern a la unitat dita “el jardín de Infancia”.

L’any1964 va fer una estada d’un curs d’ampliació d‘estudis al Hospital de Lyon, becat per la Republica Francesa.

A Santander va conèixer la seva altre meitat de la seva vida, la seva esposa i companya de sis decades i mare dels seus tres fills. També allí va compartir estudis amb el Dr. Desiderio Martín, recentment traspassat, amb quí es retrobaren al Joan XXIII un temps després, formant el nucli inicial del Servei de Pediatria.

Incorporat com a metge adjunt al aleshores "Residencia Sanitaria de la Seguridad Social Juan XXIII", Agustí Tarrés va ser el primer metge el Joan XXIII que va signar la història clínica del primer malalt documentat que va ingressar a l’hospital el 16 d’octubre de 1967  (A.M.A, Hª Cª Núm. 0.001), un nadó nascut per cesària, que va ingressar per observació. Aquesta és la fita històrica de la inauguració, de la posta en marxa, d’aquest hospital.

Durant els anys 80 i part dels 90 del segle passat, també va ser pediatra consultor de la Casa de Beneficiència (després Casa d’Acollida) de la Diputació Provincial.

 Secretari del Col·legi O. de Metges de Tarragona: del 1982 fins el 1984

Sempre amb una visió adreçada als nens, de la seva activitat extra-professional cal destacar la fundació del Col·legi “Mare Nostrum” d’ensenyament primari i secondari (17 de maig de 1975) del que va ser president del Consell d’administració uns quant anys.

Va ser professor associat mèdic de Pediatria durant els primers anys de la facultat de Medicina del que fou Divisió VII de la Universitat de Barcelona a Tarragona, després URV.

Amb la seva capacitat d’anar adaptant-se als nous temps, el Dr. Tarrés va ser l’introductor de la informàtica al servei de Pediatria, amb l’adquisició del primer PC (Microsoft), una andròmina que tenia el sistema extern, amb diskette “floppy” de 5 polçades, amb el que es van fer els primers informes clínics digitals.

Als anys 90, ja Cap de Secció del servei de Pediatría, va fer-se càrrec de la especailitat de Neumologia Pediàtrica.

Els anys 1997 i1998 va cursar la segona edició del Màster d’Antropologia de la Medicina de la URV.

Organitzador de congresos i reunions professionals de Pediatría, va ser secretari de diverses reunions anuals de la Societat Catalana de Pediatria, de la Sociedad Española de Pediatría, de la Sociedad Española de Neumologia, del 5è Congrés Internacional de Pediatres de Llengua Catalana, entre altres. 

I també organitzador de les diset “Setmanes pediàtriques” de l’Academia de Ciencies Médiques de Catalunya i Balears (1988-2006)

Es va jubilar el 31 juliol de 2004.

El 29 de febrer 2024 va ser nomenat  Fill il·lustre de la ciutat per l’Ajuntament de Tarragona.

Després de jubilat, l’any 2013, vam publicar plegats un article  (de fet dos, un article i una editorial) a la revista pediàtrica Anales de Pediatría titulat: “Las vacunas en la historia y una historia de las vacunas”, que relata el brot epidèmic de poliomielitis espinal amb una trentena d'afectats, dels quals la meitat van morir de la malaltia, que les autoritats sanitàries de l'epoca, malgrat que el virus va ser identificat pel Centro de Microbiologia y Virologia de Majadahonda, va ser desmentit per raons politiques "per que podia causar alarma entre els turistes estrangers" (!). 

Data de traspas: 5 de gener de 2026

La opció política de quedar-se a casa

Sociòlegs, partits polítics i, sobretot, governants, no saben bé que fer-ne del nombrós contingent de ciutadans que davant d’unes eleccions o altres compromisos socials de participació, decideixen quedar-se a casa. És a dir: no participar. Depenen de circumstàncies notablement variables, el contingent ocupa una considerable part de la ciutadania, amb repercussió notable sobre els resultats que, com la democràcia decideix, la governança dels pobles té una representació aritmètica en la que, els que són més, prevalen sobre els que són menys. Això s’assenta sobre la premissa de què, als efectes de les consultes electorals o qualsevol altra participació, tots som iguals. Però només iguals pel que fa al dret de participar. A part d’això gaudim d’una feliç i multitudinària diversitat. No només cada ciutadà és diferent sinó que, a més, pot canviar de manera de pensar fins al darrer minut abans d’expressar la seva elecció.El compromís de participar forma part dels que es consideren tàcits: si formes part d’una comunitat, un país, un municipi qualsevol entitat, estàs compromès a participar si vols que se’t  tingui en compte.

Els antics grecs, suposadament inventors de la democràcia, tenien una paraula pels que no participaven en la vida pública, que no pensaven més que en ells mateixos: ιδιότες  “idiotes”. El significat en català és de lliure interpretació.

Però deixant a banda consideracions filològiques i tot el que resulta “lost in translation”, l’opció política de quedar-se a casa pot tenir tantes causes quasi com persones i, com a decisió personal, respectable. Això sí, des del meu punt de vista, només fins a cert punt: no compartida i que no dona dret a queixes posteriors. Possiblement la causa més comuna deu ser no sentir-se interpel·lat per la qüestió i oportunitat del procés d’elecció per activa o per passiva. Des d’“això no va amb mi” a “ja s’ho faran” depenent de la consideració que mereixin els proposants de l’elecció n’és de passiva. La causa activa, però, pot ser com a castic, menysteniment de l’elecció proposada. La qüestió és una o altre no es pot percebre, no hi ha manera de saber, fefaentment, quina fou la causa, i encara menys la intenció.

Partits polítics, i també els sociòlegs, maldaran per fer una interpretació del que pensa la “majoria o minoria silenciosa” i com hagués modificat els resultats d’una consulta d’haver estat més o no tant aquesta opció de quedar-se a casa. Tal futilesa només serveix per alimentar il·lusions i egos mal construïts. S’hi assembla a la valoració dels participants en una manifestació pública i multitudinària. La clàssica referència al càlcul fet per les respectives Guàrdies Urbanes serveix per a emplenar titulars de premsa i mitjans de comunicació. Això adjudica a aquests cossos policials una fiabilitat atribuïda a què coneixen bé les dimensions de les vies públiques o que tenen mitjans objectius per al recompte de persones, ambdues més que dubtoses. Igualment, els possibles destinataris del propòsit de la manifestació interpretaran les magnituds a la seva lliure, i sovint  errònia, conveniència.

Opció política, respectable o no, personalment no m’agrada. Diria que, i no en grec clàssic, em sembla una idiotesa.

Per cert, dissabte 7 de febrer hi ha una manifestació a Barcelona per això dels trens. Si us plau, i altres motivacions a banda, aneu-hi. A la del matí, que, un cop més, els artistes de la divisió i la desmotivació en fan un altre al vespre. Prou, ja.

Xavier Allué

Febrer 2026