Agustí Tarrés i Roure (1938-2026)

 Agustí Tarrés i Roure va nàixer el 15 de març de 1938, sota les bombes de la Guerra civil, prop de l’Arrabasada fugint el pis que tenia la famiia a la cantonada del carrer Sant Agustí i la Rambla, just al costat de les casernes de Sant Agustí, bombardejades que ocupaven el que ara és la plaça Verdaguer.  

Va estudiar el batxillerat a l’Institut “Martí d’Ardenya” (que va normalitzar el nom a “Martí Franqués“ quan es va traslladar darrera de l’esglesia de Sant Pau, a l’example de TGN. Personalment és de quan el vaig conèixer; era del curs del “grans”: Dani Miquel, Joan Vañó, Floresvit, Muller, i altres que formaven l'equip de balon-mano de l'institut, del que els "petits" erem fans.

En acabar el batxillerat, i seguint la trajectòria del seu pare, el doctor Joan Tarrés i Roca, cirurgià i ginecòleg (ajudant del Dr. Guasch), va començar la carrera de metge a la facultat de Medicina de Saragossa.        

 

Va ssolir la Licenciatura en Medicina per l'Universitat de Saragossa el 29 d'agost de 1962.

Va triar fer l’especialitat de Pediatría a, potser l’ùnic, programa de formació de postgrau de l’època del servei de Pediatria de la “Casa de salud Valdecilla” a Santander, amb el profesor Guillermo Arce, com a metge intern a la unitat dita “el jardín de Infancia”.

L’any1964 va fer una estada d’un curs d’ampliació d‘estudis al Hospital de Lyon, becat per la Republica Francesa.

A Santander va conèixer la seva altre meitat de la seva vida, la seva esposa i companya de sis decades i mare dels seus tres fills. També allí va compartir estudis amb el Dr. Desiderio Martín, recentment traspassat, amb quí es retrobaren al Joan XXIII un temps després, formant el nucli inicial del Servei de Pediatria.

Incorporat com a metge adjunt al aleshores "Residencia Sanitaria de la Seguridad Social Juan XXIII", Agustí Tarrés va ser el primer metge el Joan XXIII que va signar la història clínica del primer malalt documentat que va ingressar a l’hospital el 16 d’octubre de 1967  (A.M.A, Hª Cª Núm. 0.001), un nadó nascut per cesària, que va ingressar per observació. Aquesta és la fita històrica de la inauguració, de la posta en marxa, d’aquest hospital.

Durant els anys 80 i part dels 90 del segle passat, també va ser pediatra consultor de la Casa de Beneficiència (després Casa d’Acollida) de la Diputació Provincial.

 Secretari del Col·legi O. de Metges de Tarragona: del 1982 fins el 1984

Sempre amb una visió adreçada als nens, de la seva activitat extra-professional cal destacar la fundació del Col·legi “Mare Nostrum” d’ensenyament primari i secondari (17 de maig de 1975) del que va ser president del Consell d’administració uns quant anys.

Va ser professor associat mèdic de Pediatria durant els primers anys de la facultat de Medicina del que fou Divisió VII de la Universitat de Barcelona a Tarragona, després URV.

Amb la seva capacitat d’anar adaptant-se als nous temps, el Dr. Tarrés va ser l’introductor de la informàtica al servei de Pediatria, amb l’adquisició del primer PC (Microsoft), una andròmina que tenia el sistema extern, amb diskette “floppy” de 5 polçades, amb el que es van fer els primers informes clínics digitals.

Als anys 90, ja Cap de Secció del servei de Pediatría, va fer-se càrrec de la especailitat de Neumologia Pediàtrica.

Els anys 1997 i1998 va cursar la segona edició del Màster d’Antropologia de la Medicina de la URV.

Organitzador de congresos i reunions professionals de Pediatría, va ser secretari de diverses reunions anuals de la Societat Catalana de Pediatria, de la Sociedad Española de Pediatría, de la Sociedad Española de Neumologia, del 5è Congrés Internacional de Pediatres de Llengua Catalana, entre altres. 

I també organitzador de les diset “Setmanes pediàtriques” de l’Academia de Ciencies Médiques de Catalunya i Balears (1988-2006)

Es va jubilar el 31 juliol de 2004.

El 29 de febrer 2024 va ser nomenat  Fill il·lustre de la ciutat per l’Ajuntament de Tarragona.

Després de jubilat, l’any 2013, vam publicar plegats un article  (de fet dos, un article i una editorial) a la revista pediàtrica Anales de Pediatría titulat: “Las vacunas en la historia y una historia de las vacunas”, que relata el brot epidèmic de poliomielitis espinal amb una trentena d'afectats, dels quals la meitat van morir de la malaltia, que les autoritats sanitàries de l'epoca, malgrat que el virus va ser identificat pel Centro de Microbiologia y Virologia de Majadahonda, va ser desmentit per raons politiques "per que podia causar alarma entre els turistes estrangers" (!). 

Data de traspas: 5 de gener de 2026

La opció política de quedar-se a casa

Sociòlegs, partits polítics i, sobretot, governants, no saben bé que fer-ne del nombrós contingent de ciutadans que davant d’unes eleccions o altres compromisos socials de participació, decideixen quedar-se a casa. És a dir: no participar. Depenen de circumstàncies notablement variables, el contingent ocupa una considerable part de la ciutadania, amb repercussió notable sobre els resultats que, com la democràcia decideix, la governança dels pobles té una representació aritmètica en la que, els que són més, prevalen sobre els que són menys. Això s’assenta sobre la premissa de què, als efectes de les consultes electorals o qualsevol altra participació, tots som iguals. Però només iguals pel que fa al dret de participar. A part d’això gaudim d’una feliç i multitudinària diversitat. No només cada ciutadà és diferent sinó que, a més, pot canviar de manera de pensar fins al darrer minut abans d’expressar la seva elecció.El compromís de participar forma part dels que es consideren tàcits: si formes part d’una comunitat, un país, un municipi qualsevol entitat, estàs compromès a participar si vols que se’t  tingui en compte.

Els antics grecs, suposadament inventors de la democràcia, tenien una paraula pels que no participaven en la vida pública, que no pensaven més que en ells mateixos: ιδιότες  “idiotes”. El significat en català és de lliure interpretació.

Però deixant a banda consideracions filològiques i tot el que resulta “lost in translation”, l’opció política de quedar-se a casa pot tenir tantes causes quasi com persones i, com a decisió personal, respectable. Això sí, des del meu punt de vista, només fins a cert punt: no compartida i que no dona dret a queixes posteriors. Possiblement la causa més comuna deu ser no sentir-se interpel·lat per la qüestió i oportunitat del procés d’elecció per activa o per passiva. Des d’“això no va amb mi” a “ja s’ho faran” depenent de la consideració que mereixin els proposants de l’elecció n’és de passiva. La causa activa, però, pot ser com a castic, menysteniment de l’elecció proposada. La qüestió és una o altre no es pot percebre, no hi ha manera de saber, fefaentment, quina fou la causa, i encara menys la intenció.

Partits polítics, i també els sociòlegs, maldaran per fer una interpretació del que pensa la “majoria o minoria silenciosa” i com hagués modificat els resultats d’una consulta d’haver estat més o no tant aquesta opció de quedar-se a casa. Tal futilesa només serveix per alimentar il·lusions i egos mal construïts. S’hi assembla a la valoració dels participants en una manifestació pública i multitudinària. La clàssica referència al càlcul fet per les respectives Guàrdies Urbanes serveix per a emplenar titulars de premsa i mitjans de comunicació. Això adjudica a aquests cossos policials una fiabilitat atribuïda a què coneixen bé les dimensions de les vies públiques o que tenen mitjans objectius per al recompte de persones, ambdues més que dubtoses. Igualment, els possibles destinataris del propòsit de la manifestació interpretaran les magnituds a la seva lliure, i sovint  errònia, conveniència.

Opció política, respectable o no, personalment no m’agrada. Diria que, i no en grec clàssic, em sembla una idiotesa.

Per cert, dissabte 7 de febrer hi ha una manifestació a Barcelona per això dels trens. Si us plau, i altres motivacions a banda, aneu-hi. A la del matí, que, un cop més, els artistes de la divisió i la desmotivació en fan un altre al vespre. Prou, ja.

Xavier Allué

Febrer 2026

Les malalties dels procers. La seva repercusió en la vida i la historia de la gent.

 La salut, i la seva nèmesi, la malaltia, és un condicionant de la vida de la gent. De fet, comencem a emmalaltir des del moment del naixement. Les malalties ens impedeixen una vida normal i regular, quan són causants, en la infància d’absentisme escolar, en l’edat adulta d’absentisme laboral. De canvis de residència quan factors ambientals no ens són favorables, de dieta si el que mengem no ens va bé. D’activitat en general i sexual en concret. Fins i tot en manera de pensar. Al final, el més probable és que ens acompanyin, si és que no ens causin, la mort.

Quan la malaltia afecta els poderosos, als dirigents electes o no, no només condiciona la vida personal sinó que repercuteix sobre la vida dels governats i, eventualment la mateixa història dels països i les gents.

Mirant de prop, des de Tarragona, és notori que els problemes de salut de Cèsar August durant les seves campanyes militars al nord de la península, van fer que es quedés a Tàrraco durant un llarg període, fent de la colònia la capital de l’imperi. Durant aquesta estada a Tàrraco es van dissenyar i construir les principals edificacions de l’acròpolis tarraconina que avui dia encara gaudim. Els bons oficis del metge Antoninus Musa i, diuen, que menjar enciam, el van ajudar a recuperar-se. Si no hagués estat malalt, molt probablement la Colonia Urbs Triumphalis no hauria estat igual.

La pobre salut de Carles II d’Àustria i que morís sense descendència fou el factor desencadenant de la guerra de Successió que, amb la derrota dels austriacistes el 1714, i l’esdeveniment de la dinastia borbònica, va causar la pèrdua dels drets de Catalunya com a nació.

Altres efectes poden ser favorables. Els historiadors nord-americans relacionen que els problemes de salut dels presidents durant el segle XX van promoure l’estudi i recerca mèdiques específiques. Les dificultats neurològiques del president Franklin D. Roosevelt considerats com a poliomielitis, van estimular el descobriment de la vacuna pòlio pocs anys després. Molt probablement FDR no va patir pòlio sinó la síndrome de Guillain-Barré, una coneguda poliomielopatia de causa desconeguda dels adults, però la prevalença de pòlio entre la població infantil dels Estats Units aquells anys feia de la polio un natural culpable. La pòlio va generar que es construïssin hospitals infantils arreu, especialitats en el tractament crònic i rehabilitació de víctimes de pòlio paralítica. Aquí prop, el de Sant Joan de Déu de Calafell. A la meva estada als Estats Units els anys 60 del passat segle, vaig treballar al Children’s Hospital de la U. d’Oklahoma, que s’havia fundat als anys 30 per atendre infants amb pòlio i seqüeles, que després va ampliar-se a tota la patologia infantil, tot retenint una àmplia part dedicada a la traumatologia i ortopèdia infantil, en un temps que ja la pòlio estava quasi erradicada.

Els infarts de miocardi del president Dwight Eisenhower foren determinants per l’interès en la patologia coronària. Avenços com el bypass coronari i la inserció de stents arrenquen d’aquesta època, així com la lluita contra el tabaquisme aleshores tan prevalent. Aquesta fou una feina gens fàcil a un país on l’indústria tabaquera era notablement poderosa.

L’atenció als infants prematurs i, més concretament, els afectats de la síndrome de distres respiratori, dit de la membrana hialina, va créixer per la mort del darrer fill de Jackie Kennedy, que a penes va sobreviure uns dies. La mort d’un fill del president va impactar molt al públic, i va repercutir sensiblement en la recerca de mètodes de tractament i prevenció del SDR neonatal. Primer en la instrumentalització de l’assistència respiratòria amb aparells respiradors, juntament amb l’aplicació de pressió positiva espiratòria. Aquesta fou una maniobra física que, originada per observacions clíniques molt precises del cicle respiratori, va salvar moltes vides d’infants prematurs. Va ser després que la sintetització d’un factor dels pulmons que els infants prematurs no han desenvolupat encara, abans de la 28 setmana de gestació, el surfactant pulmonar, que es pot tractar causalment la síndrome de distres respiratori del nounat.

La recent malaltia i hospitalització del Molt Honorable President Salvador Illa, a qui desitgem una prompta i completa recuperació, ha sacsejat l’actualitat catalana. Cert, en part, per la inusual raresa del patiment. Poca gent, fins i tot, pocs metges, té consciència del que és una osteomielitis dels ossos del pubis. La identificació del germen causal, l’estreptococ agalactiae tampoc forma part de coneixement comú. Es tracta d’un microbi considerat oportunista que es troba en la flora intestinal de gairebé tothom i que, habitualment, no causa patologia. Els pediatres, però, el tenim molt present per ser causant de sèpsia en el període neonatal i, fins que s’han adoptat mesures preventives, causant d’un bon nombre de morts neonatals fins fa no gaire.

Aquest caràcter d’oportunista de l’estreptococ agalactiae, també conegut com a estreptococ B, i distingible de l'estreptococ A, causant comú de les angines, vol dir que necessita una “oportunitat” per a causar problemes. Tal oportunitat ha de ser alguna fallida en el sistema immunitari com els càncers i el seu tractament, com la quimioteràpia, malalties cròniques com la diabetis, toxicomanies com l’alcoholisme i altres. No és fàcil, doncs, tenir una osteomielitis de cop i volta, primària, i per tant és rara, infreqüent. Això és el que incrementa la preocupació per la salut del president.

A banda d’això que pot tenir explicacions diverses i, en tot cas, respectant absolutament la privacitat de tot malalt, no sembla que hi hagi una preocupació per la salut prèvia dels càrrecs polítics electes en general. Quan dic malalt, parlant de gent normal que va pel carrer, no deixo de recordar la frase seminal i professoral del catedràtic de Medicina de la facultat de Barcelona Màximo Soriano que deia que “No hi ha persones sanes. Només malalts sense diagnosticar”. Un xic tremenda, però probablement certa. Mentre que el fixatge d’un esportista va precedit d’un extens i intens reconeixement mèdic que valori el seu estat de salut, els càrrecs polítics s’accepten de candidats sense ni tan sols un certificat mèdic com el que es demana en qualsevol contracte laboral. M’atreviria, fins i tot, a considerar algun test psicomètric, més o menys específic, oi que sí?.

La informació sobre les malalties dels pròcers i la seva evolució sovint esdevé una certa agitació pels informants i els informadors. De vegades per la seva consistència però, i sobretot, per la seva transcendència pública o històrica. Memorable és el que va representar la llarga agonia del dictador Franco, relatada per informacions diàries, dites “partes”, signades per un reguitzell de més d’una dotzena de professionals que semblava que competien per figurar en la llista. Recordo com el recentment nomenat director de l’hospital on treballava la tardor de 1975, un fatxa reconegut, fill d’un els fundadors de Falange Española, va aconseguir el trasllat a l’hospital de La Paz, incorporant-se tot seguit a la llista. La llista era tan ridículament nombrosa que va acabar per resumir-se a un “el equipo médico habitual”. El model ridícul va ser reproduït quan a la informació sobre l’epidèmia de la Covid-19 l’oferiren militars uniformats i ignorants.

La informació sovint oblida el dret a la intimitat dels pacients, amb formats de roda de premsa presidits per “autoritats” no professionals, quan la paraula o el text pel metge responsable hauria de ser suficient. I, sobretot, que eviti tecnicismes i eufemismes que generen confusió a la gent.

El que podem i desitgem esperar, és tenir informació rellevant i fidedigne, és a dir, digne de confiança i fidelitat. Quan calgui, però. I pot ser que, en un àmbit transatlàntic fins i tot, la presidència de Donald Trump estimuli la recerca i el coneixement de les malalties mentals.

Xavier Allué

Gener 2026

25 anys del segle XXI

Fet i fotut ens hem menjat la quarta part del segle XXI. Els historiadors contemporanis s’ho trobaran als relats de premsa i, ves a saber, a les informacions acumulades en les plataformes d’Intel·ligència Artificial, amb la dificultat afegida de poder separar el gra de la palla, la realitat del relat. Una minúscula diferència: “real” de “rela”.

El suport en lletra impresa, fins ara, ha mantingut un estatus de fiabilitat, mentre que les imatges continuen sent “Il·lustracions”. Gradualment, les filmacions, imatges en moviment, guanyaren fiabilitat per sobre de les instantànies que molt aviat es va veure com es podien manipular. Ben cert, però, que algunes imatges fixes retenen un efecte simbòlic, impactant, que els hi afegeix valor. Això, però, potser també s’està acabant.

S’atribueix a George Orwell, l’autor anglès d’“Homenatge a Catalunya”, la frase “La història l'escriuen els vencedors”. Això forma part de la concepció militar de la història. Es pot corregir a què, en realitat, la història l'escriuen els supervivents. O els seus descendents. Ara fa cent anys, el primer quart del segle XX, quan retrospectivament es va declarar la dècada dels anys 20 com “els feliços 20”, de faldilles escurçades i xarleston, es recullen més de 400 conflictes armats. Entre ells destaquen per la seva mortaldat la I Guerra Mundial, la Guerra civil russa, La Guerra Russo-japonesa, les relacionades amb el desmembrament de l’Imperi Otomà i un reguitzell de guerres colonials, la més propera la Guerra d’Àfrica, al Marroc. Una mena de pròleg del qual va ser el segon quart del segle XX i els més de 100 milions de morts a la II Guerra Mundial.

Aquest primer quart del segle XXI no és que hagi estat massa pacífic. Pel que fa a guerres, a banda de les començades anys abans com les internes de Colòmbia, Somàlia o les dites “antiterroristes” a l’Orient Mitjà, la guerra d'Iraq, el conflicte a Síria, al Iemen, a Afganistan, a Líbia, el Congo, al Líban, l’inacabable conflicte entre Israel i els estats àrabs, la invasió de Gaza o la més propera europea de Rússia sobre Ucraïna. També les més oblidades com la guerra al Sudan o la de Etiòpia-Eritrea, la dels narcotraficants mexicans, causants de milers de víctimes.

La violència terrorista ha marcat aquest període de temps que sembla que es comença a comptar amb l’atac a les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York el 9 de setembre del 2001. Altres menys mortífers però igualment extraordinaris a Madrid el 2004, Londres el 2005, Noruega (Utoya) el 2011, París (Bataclan) el 2015, Brussel·les el 2016, Manchester el 2017, i a Barcelona (Les rambles) i Cambrils el 2017. Dotzenes més took place en diversos països en conflicte.

Aquest lamentable relat, però, no pot ocultar els esdeveniments que estan conformant la realitat d’aquest breu passat i present que, indubtablement, seran determinants del futur. Amb significat divers, el segle XXI ha vist l’aparició de les xarxes socials a cavall de l’accés quasi universal a la Internet i l’ús de “smart phones”. I, tot seguit, l’accessibilitat a la Intel·ligència Artificial. Els automòbils elèctrics, bé que lentament, van substituint els de motor de combustió, una part del desenvolupament de les energies renovables, eòliques o fotovoltaiques. Una gestió distorsionada de les energies renovables va ser, però, la causa de l’apagada general a Espanya i Portugal el passat 28 d’abril.

Els avenços en biomedicina són constants, tant en tècniques de diagnòstic com configuració de representacions genètiques a partir del coneixement del genoma humà, completat el 2022. La Covid-19, però ens va agafar a tots per sorpresa.

Blockchain i les criptomonedes han revolucionat el món de les finances, però no evitaren l’enorme crisi del 2008. El dòlar americà, malgrat el monstruós deute extern del EUA, continua sent la moneda de referència mundial.

Un president dels EUA afroamericà, Obama, i un de boig, Trump, encapçalen la llista de líders polítics que formaran l’onomàstica el quart de segle, junt amb el nou rei d’Anglaterra, Charles III, un papa jesuïta, Francesc i un altre agustinià i nord-americà, Lleó XVI, i la llarga llista s’estendrà a famosos pel que són o fan i els famosos perquè només són famosos.

Ens convé a tots recordar aquest passat viscut, no sia que, com ens va condenar el polític anglès Edmund Burke, ens veiem obligats a repetir-lo.

Assistència Sanitària Universal

 Assistència sanitària universal

Tot coincidint amb l’esclat de controvèrsies sobre la privatització de l’assistència sanitària a Madrid i uns intents barroers de comparar la situació amb el sistema català de salut, la revista The Lancet publica el seu darrer editorial dedicat a la Cobertura Sanitària Universal.

La Cobertura Sanitària Universal (CSU) significa que totes les persones reben els serveis sanitaris de qualitat que necessiten per ser efectives, quan i on els necessiten, sense patir dificultats econòmiques. Proposta com a "Objectiu de Desenvolupament Sostenible" el 2015 per l'ONU per al 2030, a The Lancet s'indica que pot no ser suficient.

A cinc anys del límit proposat i amb una mirada universal, la dura realitat és que la meitat dels habitants de la terra, uns 4.600 milions de persones no tenen accés a serveis de salut essencials i uns altres 2.100 milions patiran dificultats econòmiques greus per cobrir les despeses assistencials.

Amb alguns esforços de racionalitat, els responsables de salut de l'ONU, l’OMS (Organització Mundial de la salut) es planteja aconseguir com a mínim la cobertura d’alguns problemes de salut seriosos, greus i que encara afecten molta gent com 15 afeccions prioritàries: vuit afeccions infeccioses i de salut maternal, set malalties no transmissibles i lesions traumàtiques.

És obvi que el cost de la provisió d’aquests objectius pot quedar encara lluny per a molts països i comunitats. Per això és necessari implementar totes les altres mesures preventives i ambientals que milloren la salut i redueixen els riscs de les malalties: les vacunacions de la trentena de malalties infeccioses fins a la seva erradicació, l’atenció a la salut de les dones en fase reproductiva i dels nadons, l’eliminació de agressions conegudes com el consum de tabac, alcohol i altres tòxics recreatius, el control de contaminants ambientals de l’aire, aigua i aliments o la prevenció d’accidents de trànsit i laborals.

Amb aquest panorama resulta inacceptable que alguns pretenguin fer negoci, lucrar-se amb l’infortuni de la gent que emmalalteix en àmbits on, per l’acord de tots, tenim una cobertura assistencial universal i finançada amb els impostos. I d’una qualitat superior.

Igualment resulta inacceptable que es retallin serveis o es limiti el seu desenvolupament des dels poders públics perquè la gent es vegi obligada a recórrer a l’assistència privada de pagament. O, encara pitjor, que es limitin serveis a només la meitat de la jornada com s’està fent amb el programa ICTUS a Tarragona.

El 80% de la despesa assistencial sanitària l’ocupen, naturalment, els salaris del personal. Menys diners signifiquen disminució dels efectius professionals o pagar-los salaris de misèria. Menys efectius generen cues, llistes d’espera per què la demanda no es pot cobrir amb suficiència. Salaris insuficients per a un personal altament qualificat amb llargs períodes de formació, fan que marxin o, com la setmana passada, facin vagues.

L’oferta privada mai pot competir amb la pública. Pot competir en prestacions hostaleres, però s’hi repenja derivant la patologia de més complexitat o, com fan les mútues, es desprenen els seus socis de més edat per què són els que generen més despesa, una forma d’edatisme vergonyós i il·legal. I contractant professionals estrangers, sovint amb credencials de competència dubtoses.

Ho deia la meva mare de la carn al mercat: si la vols bona, és cara. Hi ha de més barata, però ja no és tan bona. Amb l’assistència sanitària passa el mateix.

Universal Health Care (English version)

 Universal Health Care

Coinciding with the outbreak of controversies over the privatization of healthcare in Madrid and some ridiculous attempts to compare the situation with the Catalan healthcare system, the journal The Lancet publishes its latest editorial dedicated to Universal Health Coverage.

Universal Health Coverage (UHC) means that all people receive the quality healthcare services they need to be effective, when and where they need them, without suffering financial hardship. Proposed as a "Sustainable Development Goal" in 2015 by the UN for 2030, The Lancet indicates that it may not be enough.

Five years from the proposed limit and with a universal view, the harsh reality is that half of the world's inhabitants, some 4.6 billion people, do not have access to essential healthcare services, and another 2.1 billion will suffer serious financial difficulties to cover healthcare costs.

With some rational efforts, UN health officials at the WHO (World Health Organization) are considering achieving at least coverage for some serious health problems that still affect many people, such as 15 priority conditions: eight infectious and maternal health conditions, seven non-communicable diseases, and traumatic injuries.

The cost of achieving these objectives may still be far off for many countries and communities. For this reason, it is necessary to implement all other preventive and environmental measures that improve health and reduce the risks of diseases: vaccinations for thirty infectious diseases until they are eradicated, health care for women in the reproductive phase and babies, the elimination of known aggressions such as the consumption of tobacco, alcohol and other recreational toxins, the control of environmental pollutants in the air, water and food or the prevention of traffic and work accidents.

In this context, it is unacceptable that some people try to make a business out of the misfortune of people who fall ill in areas where, by common agreement, we have universal healthcare coverage financed by taxes. And of superior quality.

It is also unacceptable that services are cut or their development is limited by public authorities, so that people are forced to resort to paid private healthcare. Or, even worse, that services are limited to only half the day, as is being done with the ICTUS program in Tarragona.

80% of healthcare spending is, of course, taken up by staff salaries. Less money means a reduction in professional staff or paying them miserable salaries. Fewer staff generate queues and waiting lists because demand cannot be adequately met. Insufficient salaries for highly qualified staff with long training periods cause them to leave or, as last week, go on strike.

The private sector can never compete with the public sector. It can compete in hospitality services, but it relies on it by deriving the most complex pathology or, as mutuals do, by shedding their oldest members because they generate the most expense, a shameful and illegal form of ageism. And by hiring foreign professionals, often with dubious credentials.

My mother used to say about the meat in the market: if you want good meat, it's expensive. There's cheaper meat, but it's not as good. The same thing happens with healthcare.

Corruptes i corruptors

El que està enverinant la política de l’estat és la continuada revelació d’escàndols en la gestió que en la seva il·legalitat denoten una corrupció en les pràctiques. La corrupció en Biologia és una fenomen que acompanya la degradació d’éssers vivents cap a la mort. Els egiptòlegs ens ensenyaren els esforços de mantenir íntegres els cossos dels faraons i altres persones. Mòmies. Hi ha hagut una veneració pels cossos incorruptes de sants, atribuint a l’absència de degradació una qualitat de santitat. Relíquies.

La degradació de les pràctiques dels polítics, sensiblement a l’estat espanyol, però també a altres àmbits, no és matèria de mòmies o relíquies. Només és una mostra de la podridura d’un estat. Durant els anys de la dictadura era evident que TOT l’estat era corrupte. Les assignacions de recursos públics als amics, els privilegis de les persones i les institucions addictes al règim, les decisions sempre alienes a l’interès de la gent, els robatoris estatals organitzats,l’enriquiment d’estraperlistes i concessionaris eren realitats evidents i mantingudes. Els canvis de la tan esmentada transició ho foren per algunes estructures com el Congrés i les eleccions, però les institucions i organismes estatals centrals, l’estat corporatiu franquista, va sobreviure formen un monstre que devora els diners dels impostos i dedicat a la seva supervivència.

Així, els Consells generals, siguin del “Reino”, de l’Advocacia, dels Col·legis professionals (Notaris, Registradors, Metges, Farmacèutics, Arquitectes, etc.), ell aparells centralitzadors com les Confederacions hidrogràfiques, els Ports de l’estat (a Madrid que no té mar), Aeroports (AENA), transports ferroviaris (RENFE i ADIF), Tribunals especials com el de “Cuentas”, Audiència Nazional i el Consejo General del Poder Judicial, i el també qualificat de “Tribunal Sublim” Suprem, Federacions esportives, notòriament la del futbol, Instituts nacionals com el Cervantes, l'Elcano, d’Estadística, dedicats intensament a distorsionar la realitat, els cossos i forces de seguretat, totes les “Reales” institucions i acadèmies i una munió més, participen de l’ambient corrupte de l’estat. Com totes les estructures dependents del Gobierno de l’estat, ministeris, direccions generals, etc. Ah!, i la Casa Reial.Que els partits polítics colonitzin tots aquests racons de l’estat només és natural. Pot ser una frivolitat posar-ho to en el mateix sac, però sembla com si tots participen d’unes característiques comunes: la seva ubicació geogràfica, la seva comuna endogàmia, la notòria absència de persones procedents de Catalunya en els seus escalafons, la dependència directa o indirecta dels pressupostos generals de l'Estat … a un petit pas d’una prevalent catalanofòbia. Servidors públics, però que ho són bàsicament servidors de l’estat, no de la gent. Per la seva situació social, corruptibles, més els que ja són corruptes.

L’altre factor necessari els conformen tots aquells interessats a beneficiar-se de l’estat. Totes aquelles persones, empreses, institucions que opten a vendre productes o serveis a l’estat en les condicions més favorables possibles. Tal podia ser un objectiu legítim excepte quan s’utilitza el recurs de subornar funcionaris, polítics en actiu i els seus partits o directius d’organismes, amb diners comptants i sonants o, també, promeses d’ocupació futures al sector privat en què es coneix com a “portes giratòries”. Diners “blancs” que figuren en els pressupostos de les contractacions sotes les lleis de contractes de l’estat en forma de comissions facturables o diners “negres”, bruts, ocultats en paradisos fiscals, a canvi de tractes de favor o utilització torta de lleis, ordenances o condicions.

L’epítom de la corrupció l’ha aconseguit el gobierno del Partit Popular de Rajoy ara fa uns anys, quan el seu ministre totpoderós d’Hisenda Cristóbal Montoro, cedint la redacció de les lleis i les condicions de recursos públics a assessories de la seva propietat, per a afavorir empreses privades en els seus negocis. No calen tractes de favor, construeixen el favor i l’integren en les lleis i regulacions abans de publicar-les. Un estat que té el seu anterior cap a l’exili per a evitar respondre del seu enriquiment il·legal, que faci maniobres remunerades per a afavorir clients, no és més que un cos corrupte, comdemnat a desfer-se en pols tot ell. Com amb les mòmies, no cal més que aixecar la tapa del sarcòfag.

Anys 80 i 90: Escàndols inicials

• Cas Filesa (PSOE): Finançament il·legal del partit en els anys 80.
• Cas Roldán (PSOE): Malversació de fons per part de l’exdirector de la Guàrdia Civil.
• Cas Juan Guerra (PSOE): Tràfic d’influències del germà del vicepresident.
• Cas Naseiro (PP): Finançament il·legal implicant altes instàncies del PP.
• Cas Mariano Rubio: Irregularitats financeres del governador del Banc d’Espanya.
• Cas AVE/Seat: Suborns i adjudicacions fraudulentes d’obra pública.

Anys 2000-2010: Expansió de les trames i judicialitzacions

• Cas Malaya (Marbella): Macrotrama urbanística, dissolució de l’ajuntament i més de 50 condemnats.
• Cas Gürtel (PP): Suborns, adjudicacions públiques fraudulentes i finançament il·legal del PP, condemnes a dirigents principals.
• Cas Palma Arena (Balears): Diversos casos de malversació en l’obra pública esportiva.
• Cas Brugal (Alacant): Suborns i favors en la gestió de residus i contractació pública al País Valencià.
• Cas Pretoria (Catalunya): Trama urbanística amb exaltes càrrecs de PSC i CiU.
• Cas Campeón (Galícia): Trama d’ajudes públiques i contractes a empreses privades.
• Cas 3% (Catalunya): Comissions il·legals del 3% a canvi d’obra pública, vinculades a CDC.

2010-2025: Nous escàndols i investigacions recents

• Cas ERE Andalusia (PSOE): Desviament d’ajudes a treballadors, condemnes per exalts càrrecs de la Junta.
• Cas Noós: Malversació i blanqueig pel gendre del rei, Iñaki Urdangarin.
• Operació Púnica: Xarxa de suborns i licitacions fraudulentes a Madrid i altres comunitats.
• Cas Bankia i preferents: Irregularitats financeres en la gestió d’entitats bancàries amb participació d’expolítics.
• Cas Palau de la Música (Catalunya): Expoli de la institució cultural i comissions a CDC.
• Cas Pokémon (Galícia/Astúries): Suborns i adjudicacions fraudulentes en diverses localitats.
• Cas Rus (València): Suborns i contractació pública sota mandat d’Alfonso Rus (PP).
• Cas de los trajes/Francisco Camps (València): Acceptació de regals de luxe a canvi de favors polítics.

Casos d’actualitat (2022-2025)

• Caso Delorme/Koldo (PSOE): Presumptes cobraments i adjudicacions fraudulentes en compres mask durant la pandèmia, investigació oberta per la Fiscalia Anticorrupció i la Fiscalia Europea per desviament de fons COVID-19.
• Casos de contractes i comissions PSOE (2024-25): Adjudicacions irregulars de contractes públics, amb implicació de membres de l’executiu i xarxes empresarials ja vinculades a trames anteriors.
• Caso Globalia, Barrabés, Complutense, Hydrocarburants (govern Sánchez): Diverses trames d’irregularitats administratives, concessió de llicències i comissions il·lícites recentment revelades.
• Cas Bárcenas (PP): Finançament il·legal i pagament de sobresous ocults dins el PP.
• Investigació a Rita Barberá i regidors València: Indictament massiu i sospites de blanqueig sistemàtic a l’ajuntament.

Altres trames i àmbits

• Entitats financeres: Fraus reconeguts a Bankia, CAM, NovaCaixaGalicia, entre altres caixes d’estalvi.
• Administració local i contractes: Centenars de casos menors en ajuntaments, diputacions i empreses públiques a tot el territori.
• Trames d’obra pública regional: Freqüents adjudicacions il·legals en infraestructures, urbanisme i serveis municipals.

 

cal afegir els actualment amb instruccións obertes de múltiples Comunitats Autónomes  

Resulta avorrit llistar casos als que els hi van afegint noms d’expedients policials, a vegades de les institucions o empreses implicades, els seus protagonistes o noms fruit de l’imaginació sempre un xic tronada de l’agent de la pasma que obre el primer expedient.

ELS CORRUPTORS

Empreses implicades en casos de corrupció política a Espanya (1975-2025) 

• Construcciones y Contratas (actualment part de FCC)
  OHL (Obrascón Huarte Lain)
  Sacyr - Vallehermoso
  FCC (Fomento de Construcciones y Contratas)
• Dragados (ACS)
• Indra
  Bankia
  Banca Catalana
  Mercasa
  Viajes Marsans
  Emarsa(València)
• Nozar
  Correa, Special Events i Easy Concept
  Clece Filial de serveis d’ACS, Roca i Cobet
  Grupo Pascual, Eulen, Ilunion
• Acciona (Entrecanales)
• Empreses de Víctor de Aldama
  Xarxa d’empreses pantalla que actúa com a intermediària en casos com Koldo/Ábalos, contractació COVID, trama d’hidrocarburs i altres.
• Emarsa, Urbaser, Sufi, Axis, assignades mitjançant concursos fraudulents en desenes d’ajuntaments.
• Empreses financeres públiques i caixes d'estalvi:
  A més de Bankia i Banca Catalana, participació de NovaCaixaGalicia, Caja Castilla-La Mancha, CAM, Banco de Valencia en processos d’irregularitats, dietes il·legals i targetes black.  

 Comença a ser molta gent pocavergonya...

Xavier Allué

Tarragona, Nov. 2025

(una versión mas corta se publicó en DiariMes en julio de 2025)