Ja ho savìen

 Aquest passat 11 de setembre recordàvem el 25è aniversari de la tragèdia de l’atemptat contra les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York i l’edifici del Departament de Defensa dels Estats Units a Washington, denominat el Pentàgon per la seva estructura. A més, un altre avion també segrestat, es va estavellar a l’estat de Pennsilvània. Tot plegat més de tres mil víctimes.

Els historiadors assenyalen l’esdeveniment com l’inici d’una nova era, tan a prop del començament del segle XXI. I molts continuen preguntant-se com fou possible que els serveis d’intel·ligència nord-americans no van detectar l’amenaça a temps per prevenir-ho. O sí que ho van detectar, però no s’ho van creure.

Als Estats Units ja n’han viscut d’altres tragèdies sobre les quals planegen dubtes sobre el seu coneixement previ. L’atac per sorpresa de la base i el port de Pearl Harbour, a les Illes Hawaii el 1942, per part de l’armada de l’Imperi del Japó, encara sembla que no està del tot explicat. El dia abans, els portaavions americans ancorats a Pearl Harbour salparen en unes maniobres no anunciades i estaven ben lluny de la base atacada. El que fou el factor determinant de l’entrada en la II Guerra Mundial dels Estats Units roman sota la boira de la guerra.

Fa pocs dies, informacions des de l’estat d’Israel, afirmen que el govern de Benjamin Netanyahu va tenir coneixement dels plans de Hamàs per a atacar des de Gaza les poblacions properes. L’atac va causar quasi dos mil víctimes innocents el 7 d’octubre de 2024 i va provocar la violenta resposta de les Forces Armades israelianes causant de més de 70.000 morts i la pràctica destrucció de la franja de Gaza.

Un ministre del govern del PP, la primavera de 1917 i en el curs dels esdeveniments que, posteriorment, es va nomenar el “prucés” per la independència de Catalunya, va afirmar en públic que “…a la segona quinzena d’agost, passarien coses a Catalunya…” suposadament adreçades a detenir el progrés del moviment independentista.  Se li va “escapar”? El cert és que el 16 d’agost es produí una explosió a un xalet a Alcanar i, l’endemà un terrorista va enfilar les Rambles de Barcelona amb una furgoneta atropellant dotzenes de persones entre morts i ferits, i altres quatre terroristes atacaren els vianants al passeig marítim de Cambrils, matant una altra. La direcció del grup terrorista s’adjudicà a Abdelbak es-Sati, imam de Ripoll, donat per mort a l’explosió d’Alcanar, però del que mai es trobaren restes. Es Sati es va identificar com a confident de la Guàrdia Civil i havia estat en contacte amb agents dels serveis d’intel·ligència espanyol pocs dies abans dels atemptats.

De la recent invasió de la ciutat de Ceuta, al nord d’Àfrica, per  més de 70.000 persones procedents del Marroc el matí del 30 de juliol proppassat, no sembla que hi hagués informacions prèvies. La convocatòria s’havia anat realitzant per les xarxes socials al Marroc durant els dies previs. Sembla, però, que els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol no ho havien detectat. O, en tot cas, no ho havien comunicat a les autoritats del govern espanyol. L’incident va causar quasi un centenar de morts, o potser més, entre els que intentaren accedir a territori ceutí nedant per fora de l’espigó de la platja del Tarajal.

El què i què no arriben a conèixer els serveis d’intel·ligència sobre el que passa o pot arribar a passar mai se’n coneix del cert. Tampoc el quan; si a temps o quan ja no hi ha res a fer. O si se sap i s’opta per no fer res.

No crec tampoc que la Intel·ligència Artificial ens ho aclareixi.

Els que sou i no hi éreu

No patiu. Ja érem a prou. Els que sou, independentistes de cos i ànima, però no hi éreu a la manifestació de l’11 de setembre: tranquils.

És natural, encara fa calor, un cap de setmana llarg, aprofitat perquè sigui el penúltim d'un estiu de platja i horxata… Ja ens ho explicaran. De fet, els que hi érem, érem més que l'any passat. I jovent, amb estelades al coll.

Qui ha dit que això s’ha acabat? Érem una bona colla, suficient per a què és haver de tenir en compte als mitjans de comunicació i a la realitat. No patiu per les dades estadístiques, de la Guàrdia Urbana, o de l’ANC convocant. O les del CNI espanyol, que mai se’n entera de res. Com a totes les manis, multiplica per dos les dades de la GU i divideix per dos les dels convocants: segur que s’aproximen prou a la realitat. Però l’importància d’un acte polític de la gent no és quantitatiu; és qualitatiu. El fet + l’entorn+ les circumstàncies.Com diu l’eslògan de la convocatòria, “Hi soc, hi som”. Jo hi soc, i tots vosaltres, junts, hi som, els agradi o no. Som i serem. Serem perquè això no s’ha acabat, ni de molt.

Cert que gaudim d'un govern dels més inútils que hem tingut mai. No és que no sigui independentista, és que farà tot el que pugui per aturar qualsevol progrés o evolució, totalment sotmès a les directrius dels poders de l’estat i, efectivament, del poder del govern de l’estat. Cal confiar que la seva inanitat, indolència o, simplement inoperabilitat, també farà que les seves accions contra l’independentisme siguin inútils i maldestres.

Ja hem vist com és la gestió dels problemes que fan. Com que hi ha malestar entre el personal docent, i vagues, no se’ls acut més que infiltrar espies en els consells escolars. O per veure si es poden controlar els problemes a les escoles, enviar Mossos a patrullar els passadissos dels centres docents.

Ara que els metges tornen a fer vaga, què faran? Enviaran policies amb mascareta i guants de goma que sobraren de quan la Covid a vigilar als quiròfans? O a les sales de parts?  Ja fan per estimular als nous graduats per que vagin a treballar als hospitals privats i no als públics, alhora limitant convocatòries de places vacants.

Si el transport ferroviari va adquirint les característiques dels de la Índia, i encara, tampoc esperis que moguin un dit. És difícil, diuen, per què s’ha de parlar amb dues empreses diferents: RENFE i Adif. Però què dius?! Si són el mateix. Les dues filles de la mateixa mare que les va parir!

Si us escolteu les interpretacions governamentals del repartiment dels acords econòmics, per comunitats autònomes, sentireu que estan molt contents que a Catalunya li toquen 4.000 milions. No estaria malament si no fos que haurien de ser 22.000 milions anuals. Els que van, i no tornen.

Els que sou, però no hi éreu, pel que fos, no patiu. Ni perdeu l’interès. En unes setmanes tenim una altra oportunitat de sortir al carrer per recordar l’èxit d’una convocatòria política determinant, i les pallisses i cops de porra que no la varen impedir. I de recordar l’ignomínia del cap d’un estat incapaç d’entendre la realitat, menyspreant un poble, una gent que es manifesta pacíficament en contra d’uns predicaments tan tronats com la seva dinastia.

Fins i tot és possible que en uns mesos tinguem l’oportunitat de fer-los fora a tots plegats, democràticament i contundentment.

Romaneu amatents, els que sou i sereu.

Xavier Allué

12 de setembre de 2026

Un altre 11 de septembre

 Catalunya va ser una nació a l’edat mitjana, amb institucions de govern pròpies, que ha mantingut al llarg dels segles, juntament amb una llengua i una cultura pròpies.

Ara fa 312 anys, i en el context de la Guerra de Successió al regne d’Espanya, amb la caiguda de Barcelona després de mesos de setge, els catalans van perdre les seves lleis i el seu sistema de govern propi, i la seva llengua i cultura van ser reprimides. Malgrat això, un sentiment d’identitat nacional ha perdurat al llarg d’aquests tres segles, i la llengua s’ha mantingut i desenvolupat. Al llarg del segle XX es va produir un renaixement d’aquesta identitat nacional i un parell d’intents fallits de recuperar un estat propi, coincidint amb períodes de democràcia i, també, d’inestabilitat política.

Durant els anys de la dictadura franquista, qualsevol esforç per promoure una identitat pròpia ha estat severament reprimit. Durant gairebé un quart de segle de governs autonòmics de la dreta nacionalista i després, Catalunya va recuperar una bona part dels seus símbols i realitats identitàries: la llengua catalana és oficial i és la llengua vehicular del sistema escolar, les lleis es promouen i s’executen de manera autònoma, s’han creat universitats pròpies i es disposa d’un sistema sanitari considerat fins ara modèlic per la seva eficàcia i universalitat.

En part, això ha estat possible perquè els successius governs de l’Estat han necessitat el suport dels governs de Catalunya per consolidar majories a les Corts espanyoles, propiciant concessions en diferents àmbits de poder. El grau d’autonomia, per a una comunitat o regió dins d’un estat, és considerable si es compara amb situacions similars en altres països europeus. Tanmateix, les actituds i les actuacions dels governs centrals, quan han disposat d’una majoria absoluta a les Corts i, per tant, no han necessitat el suport dels polítics catalans, han tendit a menystenir, reprimir o limitar l’autonomia catalana, especialment pel que fa al context.

La greu recessió que ha afectat el món en general i, especialment, l’Estat espanyol durant els darrers anys, s’hi ha afegit una sèrie d’actuacions dirigides a accentuar el desequilibri de la balança fiscal entre Catalunya i l’Estat espanyol. Catalunya, amb un 16% de la població de l’Estat i gairebé un 25% del PIB estatal, i per això amb un 21% dels impostos que recapta la hisenda de l’Estat, amb prou feines rep un 12% del retorn fiscal. La devolution és una cosa que no succeeix. Les justificacions de solidaritat amb altres regions de l’Estat perden consistència quan, com s’ha anat veient, Catalunya perd cada any posicions en el rànquing de l’estat del benestar, inversions i ajudes públiques respecte de les altres comunitats.

L’any 2006, les instàncies polítiques catalanes van promoure l’elaboració d’un nou Estatut (http://www.parlament.cat/porteso/estatut/eac_ca_20061116.pdf) que va ser aprovat pel Parlament català, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català en referèndum. Malgrat això, l’Estatut va ser recorregut davant del Tribunal Constitucional pel Partit Popular, determinant uns amplis retalls en el text, fins a fer-lo inaplicable.

La reacció popular inicià un període conegut en l’entrecomillat “prucés”, encaminat a trobar una solució per via de promoure la independència de Catalunya. Mobilitzacions i manifestacions multitudinàries celebrades a Catalunya en la seva defensa, continuades i caracteritzades pel seu pacífic i ordenat desenvolupament, van culminar amb la convocatòria d’un referèndum l’1 d’octubre de 2017 favorable majoritàriament a la independència. Aquest acte polític, igualment i notòria absolutament pacífic per part de la població catalana, va tenir una violenta i agressiva resposta per part de l’estat espanyol, seguit de l’aplicació de l’article 155 de la vigent Constitució que anul·la la legalitat catalana i l’empresonament o exili dels líders polítics legítimament elegits.

Els sentiments  i la voluntat del poble català roman vigent. Cada dia l’estat s’encarrega de donar-nos vells i nous motius per la independència. La rememoració en dates anuals com l’onze de septembre o l’1 d’octubre ens crida a expressar al carrer i públicament que volem la independència. No hi ha alternativa vàlida.

Visca Catalunya lliure!

Xavier Allué, setpembre 2026

Los móviles de los niños…

Los grandes cambios, saltos, en los modos de comunicación de los seres humanos han motivado también cambios amplios y profundos en las sociedades. De algunos no tenemos más que una presunción especulativa. De cuándo la modificación de la estructura de la laringe se pasó de gruñir o rugir a poder articular sonidos que fueron palabras, hace 500.000 años. O cuando los grupos de humanoides, Homo sapiens, pudieron construir un lenguaje articulado, hace 50.000. Ya hace, más o menos 5.000 que se encontró un recurso para substituir la memoria o, mejor, conservarla mediante la escritura. Hace 500 que la imprenta permitió la difusión de la escritura a todos los que supiesen leer… Los que sí sabían y tenían libros, los clérigos, se escandalizaron y anunciaron el fin de los tiempos. Y así fue: la Reforma protestante fue la consecuencia de la difusión de la Biblia: cuando la pudo leer todo el mundo y vio que lo que decía no era lo que los curas decían, sino más. Y siempre interpretable.

En la segunda página, muy al principio de “El Quijote”, Cervantes se permite mencionar lo que ya para 1605 era una creencia popular “…y así, del poco dormir y del mucho leer, se le secó el celebro, de manera que vino a perder el juicio…”. Curioso para un escritor que pretendía vivir de sus escritos.

La irrupción de la Internet, y su consecuencia más reciente, las redes sociales facilitadas por dispositivos móviles, hacen que en los últimos 50 años (sígase la secuencia numérica: 500.000, 50.000, 5.000, 500, 50, 5) salte la preocupación por el daño que pueda hacer al cerebro de los más expuestos, los niños, los menores.

La respuesta de las sociedades más evolucionadas es reactiva, proponiendo la prohibición de los teléfonos móviles a los menores de 14 años.

Ya lo vivimos hace cincuenta años con la televisión. Las pantallas de tubos de rayos catódicos se culpabilizaron de defectos visuales, atrofias retinianas y otros males. Las faldas cortas de las coristas y los guiones marcados de adulterios y manoseos sexuales responsables de la depravación de la sociedad. El peor pecado: que los adolescentes tuviesen un televisor en su dormitorio. Censura!

Menos preocupación causaban los tiros y otras violencias, cuando la suma de disparos en todas las películas del Oeste hasta 1970 superaba los efectuados por el ejército norteamericano en toda la campaña europea de la II Guerra Mundial.

Ni la lectura causa herejías o demencia, ni la tele ceguera, ni los guiones causan embarazos adolescentes ni creo que las redes sociales induzcan al suicidio o la depresión anaclítica, como no sea a individuos con alguna predisposición o patología asociada. La forma psiquiátrica de la dependencia se puede desarrollar cualquiera que sea la materia adictiva: redes sociales, juego, fármacos, sexo o violencia.

La negligencia parental necesita una excusa que alivie responsabilidades. A la vez, la inoperancia de las autoridades sociales necesita culpables que no sean ellos, aunque se abstendrán de perseguir a los multimillonarios que se han enriquecido con las grandes plataformas de la Internet, que poderoso caballero es Don Dinero.

Ya me explicaréis qué estrategias de control van a triunfar en eso de quitarles los móviles a los chavales…

Julio 2026

Jus soli

 Jus soli

Tot coincidint amb la derogació per part del Tribunal Suprem, de la llei proposada pel president Trump suprimint el dret constitucional de ciutadania als nascuts als Estats Units, el Partit Popular i altres han presentat al Tribunal Superior de Justícia Europeu un recurs contra l’actual regulació de més d’un milió de residents estrangers a l’estat espanyol. Són moviments en relació amb el fenomen de la immigració, accelerat des del començament del segle actual, realitat percebuda de forma diversa per les poblacions autòctones dels països receptors d’immigrants.

Nacionalitat, com nació, i també nacionalisme, són termes que venen de nàixer. És la ubicació geogràfica del fenomen biològic de nàixer. El lloc on una dona ha parit un infant. El jus soli és el dret que s’adquireix pel fet de nàixer a un lloc o altre. Hi ha un altre dret, no menys biològic, el jus sanguinis, que ve a ser el dret adquirit per compartir el vincle “sanguini” amb la mare, que es talla tot tallant el cordó umbilical, i, si ho reconeix, el pare, titulars d’una nacionalitat.

Havent assistit uns quants bons centenars de parts a la meva vida professional i, amb això, signat altres tants certificats de naixement. La rutina em va fer oblidar la transcendència jurídica de certificar que un ésser humà, una criatura, ha nascut d’una mare concreta, a tal dia i hora i al lloc jurídic (l’estat) concret.

Tot sovint a la gent se li pregunta d’on és, especialment si hi ha algun aspecte distintiu diferent fisonòmic o lingüístic, o simplement per informació elemental. Quan hom s’enfronta amb actes jurídics o travessar fronteres, cal identificació documental que certifiqui les dades personals que donin suport als drets socials individuals. També es vol identificar la procedència. Els que, com ara jo, que tenim per cognom un lloc geogràfic, poble o ciutat, toponímics, identifiquem un origen. L’origen pot ser remot de generacions, però.

És curiós que no sempre és així: l’exemple més conegut i palès és el del personatge històric probablement més conegut del món: Jesucrist. Jesús de Natzaret. Galileu, de Galilea. No obstant això, milions de persones celebren cada 25 de desembre el seu naixement a Bethlem! Bethlem de Judea, ara ciutat de Palestina amb una població 90% musulmana. Els pares de Jesús havien anat a Judea per ratificar el cens al lloc d’origen de la família de la mare (jus sanguinis), per un decret imperial romà.

Hom acaba de ser d’allà on se sent i diu que és. L’escriptor madrileny Paco Umbral deia que hom és d’on ha fet el batxillerat, una metàfora de la adolescència què Umbral mai el va cursar. Vàlida per moltíssima gent que, de jove, va marxar de casa, del poble, del país on va nàixer.

La gent que es desplaça per feina, educació o, sovint i dissortadament, per força, acaba tenint fills en llocs insospitats, que el seu jus soli no els hi serveix per a gaire res o bé, al contrari, acaba sent un determinant de la seva vida. El fenomen de la migració, les migracions, que és un històric des de l’Homo sapiens va sortir de l’est d’Àfrica i es va estendre per tot el món, genera una diversitat de condicionants legals que no són gaire més que un constructo sociopolític canviant. La II Guerra Mundial va causar desplaçaments a seixanta milions d’europeus a través de fronteres que van canviar, tot plegat ratlles en un mapa. Els habitants del país més poderós del món, els Estats Units, el que Donald Trump vol treure arbitràriament el jus soli, llevat dels deu milions de nadius indis, són tots d’origen immigrant. Actualment, quaranta-set milions de persones que viuen a Europa han nascut fora.

Pot ser que anem aclarint situacions i prenent decisions basades en realitats i no sentiments o prejudicis.

Xavier Allué

Juliol 2026

Santa Helena

En aquest món descregut, si cerques Santa Elena a la Wikipedia, diu que és una illa a l’Atlàntic

sud. Una colònia britànica, és coneguda per què allí van desterrar Napoleó Bonaparte després de

Waterloo. En realitat, Santa Helena (o Elena), fou la mare de Constantí el Gran, primer emperador

cristià, i és la santa patrona dels arqueòlegs. La seva festa se celebra el 18 d’agost. L’adscripció

deriva de la seva cerca de les relíquies i el sepulcre de Jesucrist, en un viatge a Jerusalem uns

bons tres-cents anys després de la seva crucifixió. Diuen que va trobar la Vera Creu i també unes

fustes de la creu del Bon Lladre, Dimas. Una creu de quatre extrems que fa que no em “quadri”

bé la creu de vuit braços que han posat curulla al temple de la Sagrada Família. Si tal fou el desig

d’Antoni Gaudí, ho hauran d’explicar al dicasteri de la Causa dels Sants, si és que el volen fer

sant. No sé com ho té, però tot recordant la figura de”L’advocat del diable”, el funcionari vaticà

responsable de oposar-se a les canonitzacions, igual s’afegeix a un altre motiu per no fer Gaudí

sant. Hi ha l’incident històric de quan Gaudí, a qui havien encarregat la construcció del palau

bisbal d’Astorga, a Lleó, en trobar-se diferents desacords amb el canonge obrer de la diòcesi, en

un moment de discussió li va fotre una hòstia amb la mà plana, anant el canonge per terra.

S’endegà tot un expedient de justícia canònica que deu estar arxivat a les voltes vaticanes. El

palau bisbal es va acabar, però els bisbes d’Astorga mai l’han ocupat.

No em sembla que els arqueòlegs facin gaire cas de la seva patrona, quasi tots els que conec,

incloent-hi una de les meves filles, una bona colla de descreguts. A Tarragona, però, hem guanyat

una Elena, la flamant nova directora del Museu Nacional Arqueològic, de fet dels dos museus, el

de la plaça del rei i la Necròpoli, que si és cert el que ens va dir a la RSAT, que els vol obrir abans

d’acabar l’any, haurà fet un miracle. I pot ser que l’haurem de fer santa. La senyora Juncosa està

posant cor i ànima en concloure una tasca pendent d’anys, vuit, deu?… comptant que les

empreses implicades compleixin els seus compromisos.

Miracle especialment a Tarragona on tenim una tradició centenària de mantenir les obres sense

acabar. No tant les de la façana de la catedral (“Això dura més que les obres de la seu”

proverbial) que ja vam quedar d’acord que la volíem com està, sinó les immediates de Ca

l’Ardiaca, les de Ca l’Agapito, del número 5-7 del carrer Cavallers, del carrer d’en Granada 7,

cantonada Trinquet nou-Orosi, Rambla vella-Rera St. Domènec, Savinosa, Casablanca,

Tabacalera, Banc d’Espanya, Mongons… Fins a 64 més, com s’ha publicat.

Potser també el Museu Diocesà, però aquest haurà d’anar sota l’adscripció d’un altre sant, “Sant

Andreu” Muñoz, en vies de guanyar-se el cel si un altre no-dicasteri, l’Institut per a les Obres de

Religió (IOR), tan generosament tractat per la diòcesi tarragonina en temps de l’arquebisbe

Martínez Sistach, entén que el Museu és una autèntica obra religiosa d’àmbit universal.

Tot plegat no és una cessió a l’univers eclesiàstic. Tot Tarragona hauria de ser un jaciment

arqueològic únic, que comença molt abans del segle I, precisament quan el poder laic entoma un

significat religiós amb la deïficació d’Octavi August i la consegüent construcció de les principals

peces arquitectòniques, ara Patrimoni de la UNESCO, o desaparegudes com el temple imperial.

Que la continuïtat l’hagi donat l’Església Catòlica és una conseqüència de l’esdevenir històric.

Que fos l’església qui va canviar els costums funeraris, de la incineració a l’enterrament, és el que

ens ha deixat la Necròpolis, també. I els arqueòlegs, creients o agnòstics, ho saben.

Potser l’obligació dels que tenen el coneixement és divulgar-lo. I els que no en tenim, dedicar

estones d’oci a aprendre que les pedres de la història i la història de les pedres és un patrimoni

material i immaterial a l’hora. Un patrimoni que hem de preservar per a tota la Humanitat, només

sent fidels a nosaltres mateixos.

Xavier Allué, publicado en DiariMés, 26 de juny 2026

La modernización del ejército

En dos diferentes noticias de prensa han coincidido mencionando, aunque sea de refilón, la modernización de las fuerzas armadas españolas. En una se refería a que mientras que la judicatura y las policías, la Nacional y la Guardia Civil permanecen ancladas en un pasado conservador y escasamente democrático, el ejército se ha modernizado. La otra era el desembarco de un nutrido contingente de material militar en el puerto de Tarragona con destino a unas maniobras conjuntas con fuerzas europeas en el campo de San Gregorio en Zaragoza. En un contexto de situaciones bélicas en Europa y en Oriente Medio, Ucrania y el Golfo Pérsico, me entra en cuestión el tema de la "modernización".  

En la primera noticia la consideración es en el ámbito político. Ciertamente, las fuerzas armadas españolas lo que han hecho ha sido profesionalizarse, y con ello alejarse del ejército alpargatero africanista del franquismo cutre y fascista. La entrada en la OTAN fue un determinante en cuanto los militares españoles se miraron en el espejo de sus colegas europeos. Y también con unas modificaciones en los complementos salariales en función de la actividad profesional desarrollada en cada puesto. Los militares son funcionarios y su salario base no difiere de otros cuerpos funcionariales. Como, y de momento, no hay guerra, todo el desarrollo profesional con repercusión salarial y los ascensos se encuentran ligados a ampliación de actividades, participación en acciones en el extranjero y cursos de capacitación. Eso contribuye a una dignificación de los emolumentos y a una parte de la profesionalización.

La segunda noticia se acompaña de un vídeo de la descarga del material militar. Aunque no es un relato completo, sí permite identificar algunos de los elementos mecanizados del Ejército de Tierra. Además de los vehículos auxiliares, camiones, transportes de infantería blindados, los populares Pizarro, algún tanque Leopard2, llaman la atención por su volumen los obuses de 155 mm remolcados o autopropulsados, la base del Arma de Artillería del Ejército de Tierra. Estos cañones fueron diseñados en los años 60 y, aunque se han modificado y dotado de instrumentos de cálculo y dirección de tiro, me patece que son la última generación de propulsores de proyectiles con carga explosiva; lo que en lenguaje corriente sería los últimos cañones. De buen seguro que hacen mucha pupa, que alcanzan 22 km y que su precisión se puede medir en pocos metros. Pero a pesar de su capacidad de desplazarse, su movilidad es reducida y la humareda de sus disparos los hace muy difíciles de ocultar al enemigo. Pueden hacer un disparo por minuto, pero sólo llevan 35-40 proyectiles por unidad. En tres cuartos de hora han terminado la faena. Pero son especialmente vulnerables a ataques con UAV (drones) armados, que pueden llegar al blanco a velocidades supersónicas en  cuestión de segundos.

Por cierto, las fuerzas armadas del estado español no cuentan, en el momento actual, con drones de ataque que tan buenos resultados les están dando a los ucranianos en su guerra con Rusia.

Ya he recordado en otras ocasiones que las guerras se suelen empezar con el armamento de la última guerra anterior. En cuanto empiezan los tiros y hay muertos, las tácticas y los nuevos métodos y armamentos evolucionan para conseguir la supremacía sobre el adversario. El ejército ruso y su tremenda artillería no consiguieron llegar a Jarkiv, esa ciudad de 2 millones de habitantes en el norte de la zona de conflicto, y tuvieron que retirarse al otro lado de la frontera que acababan de traspasar, a una veintena de kilómetros, porque los drones ucranianos les destrozaban tanques y baterías de artillería con una precisión notable. 

Aparte de los esfuerzos que se están haciendo desde la empresa INDRA (SIRTAP: Sistema de Inteligencia, Reconocimiento, Vigilancia, Adquisición de Objetivos y de Patrulla) y el programa que Airbus España está desarrollando un tipo de Remote Carrier de largo alcance (hasta 1.500 km), la dotación de artillería propulsada por cohetes o drones es inexistente o testimonial.

Subir el presupuesto de Defensa del 1,2% del PIB al 4 o 5% que le pide Trump al gobierno del PSOE, es para comprar sistema de Vehículos no Tripulados, o sea drones de fabricación americana. Mejor y más barato es hacerlos aquí, espabilando como han tenido que hacer en Ucrania.

XA. Mayo 2026

L'altra CIA

 L’altra CIA

Per més que WhatsApp insisteix que les comunicacions dels xats que acull estan encriptades, només és cert en el trànsit. Si queden escrites a un lloc o altre, no costarà massa llegir-les per algú que l'interessi. Només pel titular d’aquest text, el successor de l’Echelon el supercyberespia de l’estat nord-americà ja haurià aixecat alguna bandereta d’avis. Si, a sobre, us explico que és l’HSI, encara més.

L’agència Homeland Security Investigation presumeix que existeix des de 1789, quasi quan la fundació dels Estats Units perquè penja del servei d’duanes, que sí que es va crear aleshores. Recordeu que un dels detonants de l’independència dels USA fou un conflicte al voltant de l’impost sobre el té (https://en.wikipedia.org/wiki/Boston_Tea_Party). Vull dir que les duanes foren un aspecte important de la independència. Però la realitat és que l’HSI es va crear l’any 2010 com a l’ens d’investigació del servei de duanes (US Customs Service), en la línia de nacionalisme aferrissat i tancament motivada per l’influx migratori i la tremenda sagnia del contraban de drogues, armes i altres. En algun moment, els burots van entendre que no es podia esperar que el mal, l’ndesitjable, persones o coses, arribés al post fronterer per atrapar-los o detenir-los. S’havia de sortir fora i esbrinar orígens i procedències. En un món globalitzat, l’exterior és tot el planeta. I en un món ciberconnectat no es pot només anar pels carrers i els molls portuaris a investigar: s’han d’intervenir les comunicacions. Posats a fer, no només les dels dolents, delinqüents o sospitosos, sinó les de tothom. Vale?

En el repartiment de les agències de l’ordre als USA, fa molts anys i per controlar des del poder federal el crim o altres formes indesitjables de comportaments, es va crear l’FBI, Oficina Federal d’Investigació, dotada no només d’estris i mètodes d’investigació, sinó d’armes i altres sistemes de repressió i contenció del crim organitzat, l’espionatge exterior i la delinqüència interestatal. Ho heu vist a mil pelis. Però això, dins les fronteres dels USA.

Cap a fora, i durant la II Guerra Mundial ja es va crear una agència embrionària l’OSS, Oficina de Serveis Estratègics, que per raons bastant òbvies, va créixer i esdevenir la Agència Central d’Intel·ligència, especialment activa a partir dels anys de la Guerra Freda. Les seves funcions no van ser només de recollir i analitzar informació, sinó utilitzar aquesta informació per modificar el teatre d’operacions que la Guerra Freda havia convertit el món sencer. Això portava a nombroses actuacions per modificar els governs dels estats més vulnerables, o les circumstàncies a les quals l’esdevenir històric podia convenir o no a la política exterior dels USA. Podia ser un cop d’estat a Xile, un desembarcament fallit a Bahia Cochinos, a Cuba, la voladura d’un avion presidencial al Congo, bombardejar Laos o bellugar-li la cadira a caps de govern variats. O, fins i tot, ajudar amb explosius a un grup radical violent per fer volar pels aires un cap de govern, successor d’un dictador feixista ja molt incòmode. Us sona?

L’HSI, de moment no es fica en aquests carxofers, no sempre exitosos. Però com agència del govern del USA, sí que pot conduir informació, a demanda, sobre afers exteriors d’interès per la presidència del USA. I si resulta que el totpoderós president està emprenyat per què li planta cara un president de govern d’un país aliat que, i suposadament, li hauria de rendir pleitesia, sempre es pot trobar una ajudeta per desestabilitzar-lo.

La resta li pregunteu a José Luis Rodríguez Zapatero.

XA

Si només fos per lo de l'ictus

Publicat a DiariMes el 28 de maig de 2026

Les preocupacions ciutadanes per l’estat i l’evolució de l’assistència sanitària a Catalunya venen creixent de fa temps.

La salut és el primer pilar de l’estat del benestar, una mica per definició, i l’acord i les decisions preses ja fa cinquanta anys de què l’atenció fos universal i finançada per diners públics, l’han fet que s’entengui com un dret irrenunciable i primer. Un país que, tradicionalment, ha entès allò de que «Salut i pessetes, tot el demés són punyetes», té ben arrelat un ordre de prioritats.

No tant així els que ostenten el poder. Successius governs de Catalunya, enfrontats amb el pressupost que han de gestionar, quan el tenen, els hi costa molt empassar-se que la porció dedicada a la salut sigui un tros com del 40%. Després hi ha educació (o ensenyament), obres públiques, suport a l’indústria, els mossos...etc.  Massa.

Aleshores comencen les consideracions de com reduir el que sembla una despesa tremenda. Gran error!: l’atenció a la salut NO és una despesa: és una inversió. Una inversió en el benestar de la gent, la seva supervivència, la recuperació de la vida activa, de la seva productivitat també.

I, en aquest error, es pronuncien intents de reduir la magnitud del tema. És massa car? Pot ser que sí i en termes comparatius. Però tothom està d’acord que les prestacions sanitàries a Catalunya són excel·lents. L’assistència sanitària, com la carn al mercat, si és bona, és cara. Hi ha de més barates, però, ves, ja no es tan bona, oi?

Vergonya els hauria de fer, que la qualitat assistencial és excel·lent i de les millors del món amb una despesa per habitant més baixa perquè, òbviament i evident els emoluments, els salaris del personal sanitari són una misèria i, a sobra, s’han retallat.

Diuen que tot per a tots és insostenible. Ho sento dir des de quan no hi havia ni metges ni hospitals, en temps de Franco. Després va resultar que la caixa de la Seguretat social sí que en tenia i es va començar a construir centres de salut i hospitals.

L’estat del benestar no és res si no és equitatiu. I resulta que la megacefàlia del cap i casal fa difícil l’equitat, perquè al carrer Muntaner pot haver-hi metges de sobres, mentre que a Terres de l’Ebre, com sempre i per tot, hi manquen. A més, com que els sanitaris cobren menys del que es mereixen, marxen. Els metges a les pràctiques privades. Les infermeres a Londres. I el repartiment de places d’especialistes en formació, això del Programa MIR ho fan des de Madrid, que ho saben fer millor.

Com que a Catalunya no hi havia prou institucions de la Seguretat Social, hospitals, el Pla de Salut fet als anys 80 va maldar per a incloure tots els hospitals existents i altres de nous, d’administracions municipals o, en tot cas, no estatals, en un règim consorcial. Això és fer de necessitat virtut. Fas una feina i te la paguem a un preu pactat. Però cal ser molt curós amb els diners públics i cal que el producte assistencial sigui de la mateixa qualitat. Cal un control i una vigilància que no sempre, i per condicionants polítics locals, no s’ha exercit prou bé. I aleshores passen coses i casos com a Calella, a Reus (SAGESSA), i altres, que algú acaba a la garjola.

El transfons és que hi ha gent que creu que, d’una cosa que mou tants capitals com és l’assistència sanitària, s’hauria d’obtenir un lucre, fer negoci. Això és el que fan les assegurances privades: ofereixen una part de l’assistència, la menys dispendiosa i a la població jove, sana i poc demandant. Pels patiments greus, complexos, sovint sense remei, ja els atendran al CatSalut.

Que l’antic conseller Boi Ruiz o l’actual, senyora Panè, provinieren d’aquest sector de l'activitat econòmica, és l'dea de ficar la guineu al galliner i esperar collir-ne ous.

El president Illa, que ha sigut, us en recordeu?, ministre de Sanitat del Gobierno de España, ha tingut recentment un tast de serveis sanitaris com a malalt. No desconeix pas de què va la cosa. Però no l’interessa gaire. Un sector com és la salut, que el 85% del pressupost que són salaris, ja està compromès i no es pot tocar gaire, no és encisador per a cap polític. Anant passant, i que no es trenqui res. Confia en els professionals, dedicats i èticament compromesos. Que faran vaga, però no desatendran als malalts.

Mentrestant, l’Atenció Primària desnortada, la Salut Mental abandonada, les llistes d’espera d’especialistes engreixant-se, les Urgències col·lapsades, la Salut Pública (epidèmies, controls sanitaris, etc.) al núvol, la despesa farmacèutica innecessàriament abultada, la construcció d’hospitals reduïda a quasi res (Quantes «primeres pedres» que mai han vist la segona?)…

Això de l’ictus? L’any que ve.

Xavier Allué, maig 2026

Llatzarets i quarentenes

Llatzerets i quarantenes

Uns termes roman quasi oblidats i qualsevol esdeveniment que es faci viral els recupera per a l’actualitat. Viral vé de virus, microorganismes que tenen la capacitat d’estendre’s involucrant moltes, sovint moltíssimes, persones.

Com el que sembla un guió cinematogràfic de ficció catastròfica, uns passatgers d’un creuer de plaer al mig de l’Atlàntic sud, emmalalteixen i moren en ràpida successió. Es tracta d’un creuer de luxe, exclusiu, només que per 150 viatgers, la major part fotògrafs perseguint imatges inèdites, exploradors de mons ja explorats, aventurers amb diners que s’han cansat de veure el món per la tele i alguns científics oceanogràfics.

A la història de la navegació es coneix que la mort pot arribar en qualsevol moment i en travessies llargues, les oportunitats augmenten. Sempre hi ha algú que es mor en un vaixell. En temps antics, l’amuntegament a les bodegues, l’escassa salubritat dels vaixells, la pobra alimentació, els accidents que la mar provoca, mariners que ja pugen malalts a bord, són eventualitats més que possibles. Que malalts potencialment contagiosos s’incorporin al passatge sempre ha estat preocupació de patrons i capitans per les responsabilitats que inclouen.

L’existència de pestes, transmissibles, exportades o importades per via marítima és un fet ben conegut. La Bíblia en parla. Els Tractats Hipocràtics, de fa 2400 anys, hi dediquen tot un volum. Per això es van prendre algunes mesures de control a la major part dels ports de la Mediterrània, i cap al final de l’edat mitjana  es van construir els primers establiments a l’àmbit portuari per acollir mariners malalts o mantenir en aïllament els procedents de llocs on hi havia pesta. La quarantena es refereix a l’obligatori període d’aïllament dels passatges i tripulants de vaixells procedents de llocs on es coneixia l’existència de pesta o que portaven algú malalt. La decisió que fossin quaranta dies, o bé trenta, «trentino», com feien des del segle XIV al que ara és Dubrovnik, en la costa de Dalmàcia, té arrels símbóliques. L’arbitrarietat del nombre de dies d’aïllaments n’era fruit de l’experiència empírica de què qualsevol que sobrevivia quaranta dies no devia estar gaire malalt i no tant què tal fos el període d’incubació d’algunes malalties, eventualitat biològica no ben coneguda en l’època.

Ben conegut, ara com atractiu turístic i dependències de l’administració de salut de les Illes Balears dedicades a col·loquis i reunions científiques, és el Llatzeret del port de Maó, a Menorca. Unes instal·lacions a un illot al bell mig del port de Maó, on he tingut la fortuna d’allotjar-me en un parell d’ocasions i gaudir de la tranquil·litat i paisatge que ofereix.

A Tarragona, al port, hi havia un llatzeret, prop del fortí del Francolí, fora muralles, més o menys on actualment està l’edifici dels castellers del Serrallo. Mogut de lloc un parell de vegades, fou finalment enderrocat a les acaballes del segle XIX. Més recentment, els malalts potencialment contagiosos procedents de vaixells que arribaren al port, eren hospitalitzats o passaven la quarantena al que fou Hospital de la M. de Déu de la Salut, l’actual miserablement abandonada «Casablanca».

Àrees o instal·lacions dedicades a distanciar malalts o possibles portadors de malalties contagioses amb risc d’esdevenir epidèmiques, van patir reconsideracions al voltant de la recent i mortífera epidèmia de la COVID-19. La difusió i rapidesa de la infecció no va permetre altra cosa que el confinament de la població i altres mesures com prohibir el tràfic aeri. La gran majoria d’aeroports comercials no disposen d’unitats de contenció per a malalts o morts durant el vol.

Alguns dispositius han recuperat actualitat, però ja no prop dels ports marins. L’estat espanyol, sempre hereu del passat colonial de l’imperi, manté una unitat dedicada a malalts contagiosos de procedència diversa, evidentment a Madrid, el principal port espanyol de l’Atlàntic i la Mediterrània. L’Hospital Gómez Ulla pertany al Ministeri de Defensa. És el lloc on no van voler portar a Franco als seus darrers dies. El portaren al Seguro, que és el que és fa quan venen mal dades.

Als altres llocs també ho fan. Així, Infectious Containment Units, com la que el govern federal dels Estats Units té a Nebraska, no us ho perdeu, ben bé a dos mil km. de qualsevol port de mar i gestionada per l'Armada, la totpoderosa USNavy. Allí és on han portat als viatgers nord-americans del creuer MV Hondius, des de Tenerife, que té compartiments d’aïllament no medicalitzats, només per a estàncies perllongades...com de quaranta dies.

Permeteu-me que no digui res del virus Hanta, més allà del fet que és una altra mala bèstia que mata gent, com un parell de centenars d’animalons i microorganismes amb els que compartim planeta, sovint en circumstàncies d’inferioritat. Que hagi matat tres pobres ciutadans, o més aviat rics, tampoc em lleva la son. Ja ho fan els mitjans que viuen del sensacionalisme i l’anunci de la fi del món.

El que no em deixa dormir i sovint pensar com és que encara estem així, són les 600.000  persones que moriran de malària aquest any arreu del món.

Xavier Allué, maig 2026