Thursday, November 15, 2018

Del Brexit al Catexit

Contemplant les recents dificultats del govern del regne Unit en relació al mecanisme per separar-se de la Unió Europea, algunes reflexions permeten fer comparacions amb el procés de la independència de Catalunya de l'estat espanyol.

És prou evident que les dificultats són considerables en qualsevol procés de separació, fins i tot en un d'acordat basant-se en què els estats són membres d'una aliança lliure.

Per una banda, la britànica, encara hi ha amples segments de la població que no venen d'acord amb la separació. La distribució geogràfica i, també, social dels resultats del referèndum mostra que la discrepància té a veure amb les expectatives del que pugui resultar de la separació. Mentre que els sectors més urbans, oberts al comerç internacional, consumidors de béns i serveis de diverses procedències i dependents d'economies globalitzades, no voldrien separar-se i, fins i tot reclamen una repetició del referèndum, disconformes amb el resultat. D'altra banda, la població més aviat rural que encara no veu els avantatges dels acords amb la UE, pensa que estarien millor sols, en tot cas comptant amb els mercats de l'antiga Commonwealth.

La negociació dels acords de separació està resultant prou peluda fins al punt de costar-li el govern a la senyora Theresa May, què és qui ho està gestionant. La clau de volta és que la separació ho és d'una part de les relacions, mentre que regulacions i acords multilaterals vigents de fa anys a la UE, romandran efectius tot i la separació. I tot això malgrat que el Regne Unit havia mantingut la seva moneda, la lliura esterlina, amb les llibertats de caràcter financer que això permet. Per sobre planegen sentiments profunds d'autosuficiència i les peculiaritats dels britànics (diu la dita: Perquè penses que Déu els va posar en una illa?). I això pot dur a una separació sense acords.

Amb la brevetat que permet aquest espai, intentar albirar quins problemes i dificultats poden presentar-se en una futura i eventual separació de Catalunya de l'estat espanyol, no resulta fàcil. Inclús tractant-se d'una separació d'alguna manera pactada, les dificultats superaran amplament els 550 folis del darrer acord del Brexit que Theresa May presenta al seu parlament. Sóc del parer que, arribat el cas, millor fer la separació i després negociar els acords. Actius i passius poden ser notablement complexes però no hauran de ser decisius per condicionar acords. Ni tampoc cal dramatitzar sobre el destí de persones amb fidelitats diverses, com poden ser els funcionaris, llevat d'alguns emocionalment compromesos.

També al meu entendre, el tema dels diners, de les finances, no té per què ser tan difícil, per què la comptabilitat, amb els recursos informàtics existents, té una complexitat limitada. Una altra cosa és el deute, el deute públic, aquell que supera el GDP anual. Però això són figues d'un altre paner o temes per un altre article.






Thursday, November 01, 2018

Tècnica del cop d'estat

Publicat a DiariMés 31 d'octubre de 2018.

Actualitzada 30/10/2018 a les 19:48

 De tota la colla d’indocumentats que envaeixen cada dia pàgines de diaris i emissores de ràdio o televisió, el que fa més basarda és la utilització obscena de conceptes i adjectius totalment allunyats de la realitat. Notoris són els dirigents falangistes i populars, que mai fan cap proposta sobre el que es pot fer per la gent i només clamen al cel pels desastres que, segons ells, els envolten. Quan sembla que s’han fet estudis universitaris en un parell de semestres o només llegeixen el Marca, no és fàcil suposar que hagin tingut lectures bàsiques, a menys que un sistema de lectura ràpida a l’estil dels personatges de ficció com Superman o Terminator els hi sigui propi.
Abans de parlar de «cop d’estat» fora convenient conèixer alguns clàssics que amb el títol comú de «Tècnica del cop d’estat» escrigueren Lev Bronstein (Trotsky) o Curzio Malaparte fa quasi cent anys. El text de Trotsky, poc menys que un pamflet originari del període revolucionari, de quan les revolucions d’octubre succeeixen al novembre, fou editat a Mèxic als anys 30. El de Malaparte Tecnica del colpo di Stato, escrit el 1931, és un assaig trobable a Amazon per 5 euros, bastant precís.
Un cop d’estat, també conegut com putsch en suís-alemany i així citat a la premsa europea, o bé en francés coup, és un exercici violent, agressiu, «militar, por supuesto» com digueren els que van protagonitzar la xapusa d’un 23 de febrer, amb ocupació dels nuclis de poder polític, mediàtic i financer. El muntatge «cuartelero» i barroer va fracassar perquè no va agradar als que ho havien preparat, incloent-hi el misteriós Elefante blanco, que tothom sabia qui era. Tenia més de «pronunciamiento» o «cuartelazo» decimonònic, que hi ha gent ancorada en un passat miserable que no sembla que puguem oblidar.
L’estat que ens acull no fa gaire per la gent. Massa dedicat a la perpetuació de l’estat dels estaments. Forma un conglomerat d’interessos sense la més elemental contraposició de la diversitat. L’obsessiva fixació en la unitat és una mostra de la falta de confiança en la mateixa unitat i que tal fosi per una unió de voluntats. La unitat imposada manté les esquerdes entre els que la pateixen. I, alhora, impedeix la saludable separació de poders que permet l’exercici de la coherència. No és el mateix que la cohesió. Quan hi ha esquerdes, per trencar un estat ni cal un cop, ni d’estat ni de martell; es desmorona tot solet.
No sé si cal recordar que un poder executiu del PP podrit per la corrupció, un poder legislatiu amb dues càmeres disfuncionals i un poder judicial esclau dels poders financers, no fan gaire per unitats. Si sumes uns poderosos grups financers, la negra mà de l’església Catòlica embolicada en la pedofília, uns militars jubilats que enyoren la guerra d’Ifni com a darrere del poder colonial i un monarca comissionista, tot concentrat per interessos personals i familiars, el que no s’entén és que només siguin els bascos i els catalans els que vulguin marxar. Al pas que van és que no cal cap cop, d’estat o d’altre mena.



Tuesday, October 23, 2018

La justícia i la injustícia

El pitjor que li pot passar al sistema judicial és que es parli d’ell. Quan la gent parla de quelcom és que no funciona com cal. Acostumats a que moltes instàncies de l’administració tinguin funcionaments inadequats, por parlem pas de molts d’ells. Que la judicatura esdevingui notícia no deu ser desitjable. El protagonisme que el nomenat tercer poder està adquirint a l’estat mostra la ineficàcia dels altres dos oficials. L’executiu corcat per la corrupció dels governs del Partit Popular a penes fa 100 dies que ha canviat de mans i encara reté, bé que obligat per realitats no fàcils de moure, moltes de les xacres instaurades al nucli dur de l’estat. El recurs a gestualitats que tenen escasa eficàcia, ni tan sols simbòlica com desenterrar al dictador, no fan moure la realitat. El poder legislatiu porta els darrers 40 anys intentant trobar un significat no partidista. Quan dominen les majories, la manca d’exercici democràtic redueix els debats a parloteix insubstancial. Quan el parlament, allà on es parla, es troba fracturat com ara, només es senten crits per avançar les eleccions, a veure si així canvia la realitat. El sa exercici de la controversia per a arribar a acords ha estat una pràctica inexistent. Només s’arriben a acords multipartidistes quan es tracta de fotre a algú, generalment a la gent. No han estat capaços d’actualitzar el text constitucional més que per canviar l’article 135, que anteposa el deute als drets dels ciutadans. El poder judicial no sembla una estructura per a afavorir a la gent. El seu funcionament durant els passats cent anys ha tingut més funcions repressives que reparadores de drets. El recurs a la justícia els espanyols sempre el releguen, potser recordant la maledicció gitana “Tengas pleitos. Y los ganes”. El prestigi corporatiu de la judicatura no és gaire destacat. Com a col·lectiu, generen més por que no pas confiança. En general la gent fa el possible per mantenir-se lluny i deixar la justícia foral com un últim recurs. Tampoc és que l’estat hagi afavorit el seu funcionament amb suficients recursos materials i personals. La base legal és obsoleta pel segle en que vivim i la dotació material apenes supera el que era normal a altres mons de l’activitat fa vint anys. La tecnología de la comunicació, de l’arxivística, de difusió, es baralla a diari amb el secretisme, la lentitud i el corporativisme, tot això com resistència a la transparència, la modernitat o fins i tot la racionalitat. Això està pesant sobre el prestigi. Des de una activitat com la meva, prou corporativa, a la que he dedicat més de mig segle i que, segons totes les enquestes, figura en el primer lloc de les més apreciades per la gent, em permeto adreçar-me al col·lectiu dels juristes i convidar-los a esforçar-se per sortir del pou d’incuria en el que, també per culpa d’altres, es troben en l’actualitat. Que les directives de la part superior de la estructura hagin mantingut uns procediments més propers a la cooptació que a la meritocràcia, no ajuda gens. El conservadorisme, per essència, tendeix a mantenir les coses com estan. I així no hi ha manera de progresar. Es posible que també hi hagi problemes originals en la formació dels professionals. Per ser llicenciat en dret, calen quatre anys d’estudis universitaris. Amb això i les mancances de titulars fa que un jovincell de vint-i-dos anys pugui ser jutge substitut, aixecar cadàvers, desnonar famílies o empresonar delinqüents presumptes. Per ser metge calen sis anys de facultat de Medicina. I per ser otorinolaringòleg, o ginecòleg o metge de família, cal fer un dificultós exàmen, tan difícil com qualsevol oposició funcionarial, i fer quatre anys de formació reglada. Amb sort, un candidat tindrà 31 anys d’edat quan pugui exercir lliurement. Penseu-hi. A sobre, uns quants incompetents, venals, poc ètics, utilitzen la impunitat dels seus càrrecs per denostar, insultar o amenaçar a ciutadans que tenen opinions polítiques diferents al nacionalisme espanyol més ranci. La sacrosanta llibertat d’expressió, que espero que protegeixi aquest text, permet que, tot ebri, un jutge en exercici canti el “fandango de la pena negra” que li vingui en gana. Però ha de saber que, com jutge, tal cosa l’inhabilita per actuar en qualsevol matèria que s’aproximi als denostats o als que comparteixen la seva ideologia. El corporativisme sa, el que vetlla pel bon nom i l’ètica de la corporació, s’ha de desprendre dels indesitjables que obliden les seves obligacions i responsabilitats… La judicatura haurà de fer molts esforços per aconseguir la confiança dels seus justiciables. Cal que s’hi posin el més aviat possible. Altrament romandran allunyats de la gent i, e què és encara pitjor, de la realitat. Zurich, 20 setembre de 2018 _____________________________ Escrit això, un parell de setmanes després i quan ja havia publicat l’article que precedeix aquest text: “Un any d’ignomínia” on, en el relat la judicatura resulta poc afavorida, es especial pel que envolta la judicialització del procés polític de la independència de Catalunya, es produeixen un seguit de fets que deixen molt malparat el prestigi del Tribunal Suprem d’Espanya. Una decisió de la Sala Segona dictamina que els bancs hauran de pagar l'impost d’actes jurídics de les hipoteques que, fins ara, pagaven els clients contractants d’una hipoteca. En un gest insòlit a la jurisprudència espanyola, el president de la Sala Contenciosa Administrativa, Luís María Díez-Picazo, ha anul·lat la sentència just 24 hores després de publicar-se. L'escàndol ha estat enorme, demostrant una ingerència impensable, i pels indicis, induïda per la pressió dels bancs que veien reduïts els seus beneficis. Aquesta aventura ha exhaurit els pocs vestigis d’imparcialitat i independència que li quedaven al poder dels jutges. El president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en un intent d’esquivar el problema i intentar allunyar-lo ha anunciat que la sentència es revisarà en un ple que ajuntarà els 31 magistrats per prendre una decisió definitiva el proper 5 de novembre. Ja no queda cap poder de l’estat que no estigui tocat per la corrupció, el desprestigi i la desproporció de les actuacions. Ni el rei, ni els jutges, ni el govern del PP, ni el que queda del Congrés i el Senat mereixen la confiança de ningú. Ja queda menys.

Tuesday, October 16, 2018

Un any d'ignonimia

Publicat el 16 d'octubre de 2018 a DiariMés





No violencia

Publicado el 2 de octubre de 2018 en DiariMés






Wednesday, July 18, 2018

"Lions led by donkeys". Republicar

En febrero de 2008 publiqué el siguiente texto en la revista Galens, del Colegio de Médicos de Tarragona. No recuerdo si tuvo o no repercusiones ni críticas.
Lo que veo, al releerlo, que en 10 años, diez largos años, apenas ha cambiado nada. Sigue vigente.
Por eso lo "republico":
...

En la batalla del Somme, durante la 1ª Guerra Mundial el ejército británico sufrió en una mañana 60.000 bajas. Las acciones militares realizadas no representaron nada en curso de la batalla y, mucho menos, de la guerra. Los periódicos ingleses de la época se indignaron. Las críticas hacia el alto mando y los oficiales se venían prolongando ya varios meses basadas en la desproporción entre las acciones ordenadas, las bajas sufridas y los escasos resultados de una guerra turbia, aplomada, sin progresos y, muy probablemente, sin sentido. Y ello si es que las guerras alguna vez lo han tenido.

Stanley Kubrick llevó a la pantalla una historia de despropósitos estratégicos ambientada en la época y situación, “Senderos de Gloria”, que protagonizó un todavía joven Kirk Douglas. Para evitarse críticas del público anglosajón los guionistas hicieron que los protagonistas fueran miembros del ejército francés. Pero la realidad expuesta en la película se correspondía con la frase del titular, proferida por un militar del alto mando alemán, ante tal desperdicio.

Pedir esfuerzos denodados ante dificultades reales, pero con propósitos a medio o largo plazo de difícil definición no es una buena práctica de gestión.

Los profesionales de la medicina y de manera muy marcada los médicos de Atención Primaria y los médicos y enfermeras de los hospitales están ofreciendo lo mejor de su dedicación y lo más actualizado de sus conocimientos con una eficacia notable, cuyos resultados inmediatos en la salud de la población son palpables. Pero no es menos cierto que el costo personal y profesional es considerable, el cansancio y la fatiga van calando gradualmente y la carencia de perspectivas claras lo empeora y agudiza.

La conciliación de la vida laboral y personal se ha esgrimido para aumentar los horarios asistenciales en los centros de Primaria como si tal conciliación fuese un derecho inalienable para todo el mundo menos para los médicos. Otro tanto puede decirse de los que por su dedicación deben cubrir turnos de guardia. Todos sabemos que la atención médica debe cubrir 24 horas cada día y 365 días cada año menos los bisiestos que son 366. Y así lo asumimos y realizamos. Pero a estas alturas del progreso de los logros de los trabajadores no resulta de recibo que unos cuantos tengan que asumir 2400 horas de trabajo al año cuando los convenios son de 1725 más, como mucho, 80 horas extraordinarias anuales. Esto no sucede en ningún otro sector de la actividad económica o laboral.

La exigencia de más y nuevas responsabilidades no se acompaña compensaciones ni económicas, pues nuestros salarios son míseros si se comparan con los países de nuestro entorno (y los de Catalunya aún peor), ni profesionales en cuanto a posibilidades de desarrollo, equipamiento e instalaciones o soporte de profesiones aliadas.

Pero lo peor es la lamentable actitud, gesto y disposición de los cuadros de mando que, a su vez apretados por unos diseños estratégicos incongruentes y demenciales, pretenden exprimir a unos profesionales más que pasados del límite del aguante, para cubrir unos objetivos alejados de la realidad y sin sentido. Y encima, a menudo con malos modos, menosprecio y acritud.

A ver si se enteran de que, si es cierto que tenemos uno de los mejores sistemas asistenciales sanitarios del mundo, es por lo que hacemos los profesionales. Y que si resulta más económico, si lo que se dedica del PIB a sanidad es 2 puntos porcentuales por debajo del resto de los países de nuestro entorno, es porque nos pagan poco y mal. Y nos conducen peor. Como a la infantería del ejército de Su Graciosa Majestad británica en el Somme.


..

Tuesday, July 03, 2018

The Games of the Mediterranean - 2018


Background.
The Mediterranean semi-Olympic Games celebrate since 1951, usually one year after the World Olympic Games. 26 countries bordering the Mediterranean sea participate in the current 18th edition.

Originally this 18th edition was scheduled to take place in Greece. However, the dire economic situation forced them to abandon the project. Tarragona had proposed to celebrate the games in 2021, and decided to advance its candidacy with a half-baked organization project. By 2016 became obvious there was not going to be enough money, both public and sponsors’ to carry on with the games and they were postponed one year to 2018. That was supposed to give enough leeway for the construction of some of the sports buildings (a large sports hall, the swimming pool, and a few others). However, the money continued to be a big problem, particularly the part promised by the Spanish Central Government. The Catalan government “La Generalitat” invested sufficient funds for the structures, buildings and side roads needed. But the Central Government, mired in political difficulties all through 2016 did not put up the money.

Politics. The Partido Popular, having lost most of its predicament in Catalonia, with less than 5% of representation, while being the party in power in Madrid, was quite reluctant to invest in some international event to be held in Catalonia, without profiteering as they were used to.
A good part of the greedy grafting performed by the Popular Party in the past decade, the whole “Gurtel” affair, and the scam carried out by the Spanish king brother in law, had to do with the organization of big events, political or sport.

Organization. When the economic problems were pressing, all of the sudden appeared an obscure entity: the SantaGadea Group, offering to overtake the whole of the organization and the constructions of the sports installations. Behind the SantaGadea was a turbid scam proposed by the Partido Popular with the support of the Spanish government and, somehow, conditioning the economic support to the Santagadea takeover. After weeks of wheelings and dealings, finally the Tarragona Municipality rejected the project and open a public bid, opting for one of the contestants “Focus Events” for the organization of the opening ceremony and TicketMaster to handle the tickets, retaining the control.
It was not until a few weeks ago the Spanish government finally decided to open the purse and send the 12 million euro needed to complete the financial expenses of the games. In the middle, the Spanish Olympic Committee had been messing around and interfering constantly against the Games (that is another long story).

The fucking inauguration ceremony. It was planned under the direct supervision of La Casa Real, that is the Spanish crown, with the help of operatives of the CNI, the intelligence agency of the Spanish state. The idea was to make a show of support to the king and the idea of a great united Spain. The podium would present the king sided by M. Rajoy, head of the Spanish government and his vice-president Soraya Saez de Santamaria, by then acting president of the Catalan government under the application of the article 155 of the Spanish constitution, and the city mayor. There would not be any Catalan representation as the Catalan government after the December elections had not been nominated as yet. The tickets to attend the ceremony were diverted and given away to some anti-catalanist extreme rightist minor organizations, instructed to carry Spanish flags and cheer the king. The Casa Real  (The House of Bourbon, perhaps?) was utterly scared the king and the national anthem would be booed and whistled as it has been customary in recent events, particularly in Catalonia. The Spanish king is not welcome in Catalonia, especially after his television speech on October the 3rd, when he chastised and reprimanded the Catalans for carrying out the Referendum for the independence and proclamation of the Catalan republic.
This scheme was frustrated with the fall of the Partido Popular government, ousted by a “motion of censorship” with the accord of the majority of the House (the “Congreso”) when the sentence about he corruption of the PP was made public. Unable to react, in the middle of that mess, no tickets were put on sale and the result was a stadium half empty, with only “españolistas” attended, and the whole media claim of disaster ensuing.
The real fact is that king’s supporters in Catalonia are very few!!
The City hall and the mayor, final responsible for the Games, have been caught in their innocence and lack of ability to fight off powerful operatives, mainly the Spanish state.

Development of the games. Despite some minor incidents, in a great part overblown by the media, the Games had taken place quite successfully from the sportive point of view, with the exception of empty stadiums particularly during the initial part of the games. A population of 250.000, not all that enthusiastic about the whole affair from its inception, would not forfeit their jobs and obligations during a working week that marks the beginning of the tourist season, a major economic resource of this part of the country.
The finals of athletic contests and also the swimming races had been attended by more people and some of the events had a full house.

Aftermath
Still to be seen (I’m writing this on Sunday morning, before the end of the games and not knowing what the closing ceremony will end up being), the good part is that the city will retain a few brand-new good sports installations and a refurbished stadium.

The rest will be just another chapter of the convoluted political situation of the country.


Wednesday, June 20, 2018

Treves olímpiques

Publicat el 20 de juny de 2018 a DiariMés