Thursday, April 23, 2015

Llibres, llibreters i bibliòfils


La celebració anual de la festa del llibre és un reencontre amb un dels instruments de la cultura. Probablement l’instrument més poderós. Tan poderós que precisament els poderosos els hi tenen por i, si poden, els prohibeixen, els cremen o miren d’eliminar-los d’alguna forma. 
És cert que, d’ençà que hi ha escriptura, el llibre en format paginat és el que més ha propiciat la difusió del coneixement. Les formes més arcaiques de suport: les pedres, les tauletes de ceràmica, els papirs enrotllats o els pergamins, limitaven molt l'extensió de l’escriptura.
Els xinesos, més espavilats, van inventar el paper cap al començament del segle II, però per aquestes contrades no el vam tenir fins segles després. I sort dels àrabs que el dugueren a l’Andalus, que l’emperador Frederic II va arribar a prohibir el paper per afavorir els ramaders que venien pells de xai per fer pergamins.
Va ser el ferrer de Magúncia, Johannes Gutemberg, un home religiós i de bona fe, que només tenia interès a publicar bíblies, qui va endegar això dels llibres impresos. Per fer-ho es va associar amb un prestador jueu--avui en diuen banquers--espanyol: Diego Marquez Lechuga, que li va finançar el seu projecte. (Ves a saber qui era el tal Diego Marquez. El segón cognom sona a jueu, i pot ser que convers. L'any 1440 Isabel la Catòlica encara no havia nascut ni l'expulsió dels jueus espanyols havia començat). 
Al Vaticà tampoc li va fer gaire gràcia que tothom pogués llegir la Bíblia al seu aire i mai van considerar Gutemberg com mereixedor de sanctitat.

La festa de Sant Jordi es fa al voltant dels llibres impresos, en paper. És per tant una festa per a llibreters, impressors i bibliòfils. Aquests últims quasi més interessats en l’objecte, el seu volum, la qualitat del paper i de l'enquadernació. Fins i tot alguns han pogut caure en la passió per la bibliopegia antropodérmica: l’enquadernació de llibres amb pell humana. Per cert, que aquesta pràctica no apareix condemnada en els codis legals. El desenvolupament de l’electrònica i la informàtica està canviant el suport de la llengua escrita. Pràcticament tota la informació existent es pot trobar avui dia en suport digital. És possible que en pocs anys el suport del llibre en paper quedi reservat a col·leccionistes, erudits i acadèmics. Primer, però, hauran de caure els diaris. Quan desapareguin tots els diaris en paper podrem començar a preocupar-nos per la desaparició dels llibres. 

..

Friday, April 03, 2015

Una visita (Escrits perduts)

Uns membres de la Reial Societat Arqueológica Tarraconense vam fer una visita de relacions al nou director del Museo Nacional Arqueològic de Tarragona, procedent de l'Agencia catalana del patrimoni Cultural, responsable dels monuments que ara fa 10 anys van ser guardonats com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.


Podríem comentar tota la visita, però es que jo la vaig veure com una obra de teatre o una peli.



El lloc: l’estructura dels serveis del MNAT, un entorn modern amb cotxes circulant, semàfors a la llum matinera per la primera escena, la biblioteca per a la segona i la Necròpolis per a la seqüència final.


Les dramatis personae: els 3+1 representants de la RSAT, el personatge principal nou director del MNAT, els dos convidats "Rosencrantz i Guildenstern", l'aparició del fantasma de Francesc Tarrats i la breu aparició final d'un periodista que hauria de fer com de notari de l'esdeveniment, tot i que no ho fes.


Escena 1: Tres representants senior de la RSAT, la presidenta, el president d'honor i un vocal observador es troben a una cruïlla d'una ciutat moderna, comercial i activa, entre un gran edifici d'un centre comercial i l'edifici modern i suposadament funcional de les oficines I serveis d'un museu antic. Un quart representant arriba tard però just per trobar-se a l'entrada de les oficines amb qui manté "socialment" la custòdia del museo: la esposa de l'antic director ara retirat. La conversa a peu dret tracta de la salut del suara esmentat, tot el temps donant l'esquena i ignorant el personatge principal, el nou director del museu i convocant de la reunió. Marxa la "custòdia" i entren la resta a les oficines.


Escena 2: Seuen a una taula de la biblioteca ("aquí mateix...") per donar una certa informalitat i confiança a la reunió. El personatge principal inicia la conversa presentant-se: és andorrà, museòleg, educat a França i al Quebec, fins ara director del Museu Arqueològic de Barcelona i funcionarialment depèn de la Agència Catalana del Patrimoni Cultural (ACdPC), jove (40's), atildat i molt urbà. Manifesta el seu encàrrec o, també, la seva versió de la feina que vol fer com l'ordenació museística dels edificis i monuments de Tàrraco que formen part del patrimoni de la Humanitat. I per això ha d'arribar a convenis amb l'ajuntament, titular de una bona part d'aquest monuments. Mostra un projecte, editat en A4 apaissat amb fotos i poc text, com un resum de PowerPoint que, només a la primera ullada i vist de cap per avall s'aprecien uns quants errors "de bulto". La idea, però, i la disposició és favorable, amistosa i col·laborativa. 
Per part dels representants de la RSAT es presenta breument la multicentenària història de la societat i els seus assoliments, així com el nostre rol de vigilants i "protectors" del patrimoni.
Entren “Rosencrantz i Guildenstern”, en la forma de l'arqueóleg municipal i el director del Museu d'Història que a penes diuen res, però fan presència. L'arqueòleg, en el més pur estil de qui no es vol comprometre gaire amb la reunió, manté el telèfon mòbil obert i respon tres o quatre trucades.
Tot de sobte apareix, com si fos un holograma, l'anterior director del MNAT. Saluda però no vol seure. la resta dels assistents fan com si no hi fos i, al cap d'un minuts...llargs, fa mutis i desapareix.
S'esmenta la voluntat de constituir una comissió mixta amb la URV, l'ICAC, nosaltres, l'ajuntament i la ACdPC per tal de concretar detalls. Una de les idees és dotar d’aplicacions digitals que permetin el seguiment dels monuments pels mòbils I tauletes. Es parla una mica de diners (400.000€), però això hauria de ser per l'arranjament de l'edifici central del MNAT, al costat del Pretori, que està fora de normativa pel que fa a seguretat, climatització i accessos. No es diu ni una paraula de que volen posar una cafeteria a la teulada...
Tancats els comentaris surten tots cap a la necròpolis. El quart membre de la RSAT marxa al·ludint ocupacions.


Escena 3: Visita a la necròpolis. Pels mil·lennis passats i la costum dels assistents de remenar tombes, el cant dels ocells i el sol primaveral alegre, la necròpolis no ofereix cap dels caràcters tenebrosos, funeraris i ominosos que tenen els cementiris. Sembla que les ànimes dels que allí jeuen fa temps que s'han absentat. Ni la freda tomba de Msn. Serra Vilaró, més recent, passa de ser un túmul de ciment del que difícilment es pugui escapar cap ànima en pena. Només l'ominosa ombra de l'edifici central, el "MVSEV", com si fos el museu per antonomàsia, amb una façana que reprodueix l'iconograma dels museus arreu del món, ara ombrívola contra el sol de llevant, amb les parets escrostonades i tancat amb una cadena que creua l'escalinata d'accés, contribueix a una imatge paorosa del trànsit de la vida. De la vida dels edificis, en aquest cas.
El personatge principal que, com expert en museus es troba en el seu medi, resulta un excel·lent amfitrió, descriu les accions planificades de restauració, catalogació, lluita contra les humitats i els danys d'ocells i brutor, etc. A la fi, tot allò que sempre preocupa als conservadors d'edificis o objectes antics. 


Final: El personatge principal anùncia l'arribada d'un periodista, el representant del 4rt poder, pel que es veu obligat a acomiadar la reunió. Rosencrantz i Guildenstern romanen, per què la premsa és la premsa i volen saber que es diu. El personatge principal ens acompanya fins a la sortida, creuant l'ample espai buit on estan els sarcòfags, sota la mirada trista del MVSEV, si és que els edificis tenen mirades.

Ja fora, la presidenta em mira als ulls i em diu: "tu faràs de representant amb aquesta gent..." Com sempre he dit a les dames, els teus desitjos son ordres.




Vaig preguntar si algú sabia perqué el disseny de l'iconograma de "museu" s'assemblaba tant al MVSEV. La única resposta fou una referència oblicua al Partenon. però es que el Partenón és un monument, un temple, no un museu.
la resposta es que representa la façana del Museu Britànnic, a Londres que data del 1753 , reproduit a Philadelphia (EEUU) en la façana est del Museu d'Art de Philadelphia construit al 1876. Un clàssic de museus.

.