Los (hilos) líos de Telefónica

Quejarse de las compañías suministradoras de servicios públicos suele ser un ejercicio de futilidad, apenas asimilable al derecho al pataleo. Y tanto más cuando las empresas de servicios que eran públicas se malvendieron y ahora, siendo privadas, el ciudadano de la calle no tiene modo legal eficaz de enfrentarse a sus abusos.
La que fue Compañía Telefónica Nacional de España se distingue por mantenernos sumidos en el subdesarrollo más cutre en lo que se refiere a las comunicaciones. A pesar de amasar millones y continuar ejerciendo esa especie de monopolio que le concede la propiedad de las líneas terrestres que limita la competencia, continua ofreciendo los servicios más caros y más limitados de todos los países de nuestro entorno europeo. Y engaña sistemáticamente con ofertas comerciales que luego resulta que están reservadas a unos cuantos privilegiados urbanitas, pues en cuanto te alejas unos metros de sus anticuadas instalaciones, la recepción se contiene en una estrechez de banda sólo comparable a la estrechez de miras de los avariciosos gestores de la Telefónica. La red se llama ahora "interminablenet".
Encima mantienen líneas telefónicas aéreas porque no les da la gana soterrarlas, de manera que en cuanto sopla un vientecillo como el de la semana pasada, se van todas, literalmente, a tomar vientos.

Capítulo primero de las “Telefonarias”: “Quosque tandem, Telefónica, abutere patientia nostra”.

Crisis i tragèdies

Avui han mort un empresari a Barcelona, d'un tret al cap, al mig de carrer Santaló. L'esdeveniment, tràgic, no sembla que es pugui emmarcar en cap situació de violència més o menys col·lectiva. Més aviat es possible que es tracti d'un crim per encàrrec amb vinculacions a sordideses de les que la vida personal no mai està exempta.

He vist però, alguns comentaris als blogs i a les pàgines de notícies en el sentit de que un crim com aquest formés part d'una degradació de la vida ciutadana d'origens i futur incerts. I com si fos quelcom insòlit i novedós.

Ans al contrari, sembla que les morts violentes al país no han canviat gaire en els passats 30 anys. Ni la seva incidència sembla que creixi.

Envoltat tot com està per l'omnipresent fenomen de la crisi financera que està esdevinguent crisi econòmica generalitzada, algunes veus s'alcen cridant la arribada de la fi dels temps...

Just aquest any farà un segle del que es coneix com Setmana Tràgica, els esdeveniments succeïts a Barcelona i altres localitats catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per al seu enviament a la zona de Melilla, on el dia 9 del mateix mes havia començat la guerra. Però per sota i per sobre existia una greu situació d'inestabilitat social. I una no gens menys incongruent situació política, presidida pel caciquisme que pervertia qualsevol iniciativa de democràcia real.

Malgrat la cridòria mediàtica al voltant dels problemes del partit a la oposició al govern de Madrid, i les incerteses que envolten el finançament de Catalunya, enterbolint el desenvolupament de l'Estatut vigent d'ara fa un parell d'anys, ni de molt la situació actual pot tenir cap paral·lelisme amb el que succeí fa cent anys.

Difícilment es llençaran les multituds a cremar esglésies i convents, ara pràcticament buits de monges i frares. No semblen objectius de les ires populars. Altra cosa fora que es dediquessin a cremar seus bancàries. La pressió de les hipoteques poden modificar la direcció dels trets... En qualsevol cas: improbable.

Però serà interessant veure com evoluciona la nostra historia propera, tot desitjant que el seny i la fortuna ens treguin de les crisis i ens evitin les tragèdies.

(la foto és de 3cat24)