El parasitisme de la assistència sanitària pública per part de la assistència privada.

La convivència dels sistemes assistencials públic i privat a Catalunya d’ençà les transferències ha estat un fenomen amb àrees clares i d’altres més fosques.

En entomar les competències en matèria sanitària al començament dels anys 80 sense la transferència dels recursos econòmics per a mantenir-la, els successius governs de la Generalitat, tots ells dominats per la coalició Convergència i Unió, van haver d’aprofitar tots els recursos sanitaris del país per a ús públic. Així es va crear la Xarxa Hospitalària d’Utilització Publica (XHUP) com ens vertebrador de la oferta sanitària de propietats diverses: municipals, patronats, consorcis, etc. Inicialment el sistema contemplava un contracte de serveis que l’ens administrador i gestor de la sanitat pública, el Servei Català de la Salut (CatSalut) s’encarregava de controlar i finançar. El contracte de serveis permetia als centres i institucions sanitàries funcionar. No tant però, invertir en desenvolupament i millora d’instal·lacions. Per això la Generalitat i des de diferents departaments (el propi de Sanitat, el d’Economia i Empresa, el d’Universitats pels centres que a més eren docents) ha invertit quantiosos fons, alguns en règims de préstec, però molts a fons perdut, del que s’han beneficiat tots els centres i institucions de la suara esmentada XHUP. Essent els centres diversos, això no ha fet gaire distinció entre els centres que eren realment públics per pertànyer a institucions òbviament públiques i sotmeses, més o menys, a control públic com son els ajuntaments, i els centres absolutament privats àdhuc amb ànim de lucre.

El finançament a estat de vegades directe, però d’altres ha quedat amagat en valoracions avantatjoses dels convenis i de les seves valoracions anuals per tal d’assegurar la supervivència de centres concertats.

Aquestes inversions, aquest finançament públic es cert que ha revertit als ciutadans al apropar serveis assistencials a poblacions altrament desassistides i millorar ofertes diverses. Dissortadament però també a promogut diferents fenòmens de corrupció i malbaratament de recursos molt difícils de quantificar, però que formen part de del tremend bunyol de les finances catalanes dels darrers dos decennis.

A banda existeix un àmbit assistencial totalment privat i decididament amb ànim de lucre car els propietaris sovint son entitats financers o administradors de fons d’inversió que només estan compromesos pels rendiments econòmics.

Aquest àmbit el formen clíniques i consultoris que atenen una clientela be privada, be a través de mútues d’assegurança de salut i també mútues d’assegurança d’accidents tant de trànsit com laborals. A Catalunya hi ha una llarga història d’entitats mutulístiques a l’àmbit de l’assistència sanitària de fa decennis. Entitats com La Aliança o la Mutua de Terrassa tenen una història que abasta una bona part del passat segle i un reconegut prestigi assistencial.

Succeeix, però, que el nivell assistencial privat mai no arriba a tenir l’amplitud i complexitat dels hospitals i centres totalment públics, a Catalunya, els que pertanyen a l’Institut Català de la Salut (ICS). Els serveis oferts per molts dels centres concertats, tot i que sovint excel·lents, gaire be mai arriben a oferir una cobertura sanitària total. Procediments i tècniques d’alt cost i unitats molt especialitzades especialment per a malalts greus (cremats, càncer avançat, UCI de gran complexitat, transplantaments, etc.) només existeixen als hospitals de l’ICS, potser amb l’excepció de la Corporació Clinic-Sant Joan de Deu.

També es comú el fenomen de que accidents de treball o de trànsit, coberts per mútues o companyies asseguradores privades, reben assistència inicial i durant els períodes de màxima gravetat i complexitat als hospitals de l’ICS, per que després els malalts siguin traslladats a hospitals o clíniques privades que tenen concert o be son propietat de les esmentades mútues o companyies asseguradores per tractaments ulteriors i convalescència.

Només recentment que l’ICS factura els serveis prestats a les companyies asseguradores amb regularitat, tot i que a unes tarifes molt privilegiades i poc discriminatòries que difícilment cobreixen els costos, principalment els del personal facultatiu que no pot facturar honoraris com, be o malament, es feia abans.

Tenint en compta que l’assistència privada i les prestacions de les companyies d’assegurances tenen un objectiu primordial de lucre, de beneficis, tota la situació representa un traspàs de recursos públics cap a mans privades, que se’n aprofiten d’una situació favorable, políticament afavorida o tolerada pels diferents governs que defineixen un clar quadre de parasitisme.

La participació de personatges que han basculat de la política cap a l’empresa privada sanitària o viceversa, com és el cas de l’actual conseller de Salut, l’actual Director general del CatSalut o els seus processats predecessors, dibuixa una situació de connivències mereixedora d’estudi, anàlisis i correcció.