Uns membres de la Reial Societat Arqueológica Tarraconense vam fer una visita de relacions al nou director del Museo Nacional Arqueològic de Tarragona, procedent de l'Agencia catalana del patrimoni Cultural, responsable dels monuments que ara fa 10 anys van ser guardonats com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.
Podríem comentar tota la
visita, però es que jo la vaig veure com una obra de teatre o una peli.
El lloc: l’estructura dels serveis del MNAT, un entorn
modern amb cotxes circulant, semàfors a la llum matinera per la primera escena,
la biblioteca per a la segona i la Necròpolis per a la seqüència final.
Les dramatis personae: els 3+1 representants de la RSAT, el personatge principal nou director del
MNAT, els dos convidats "Rosencrantz i Guildenstern", l'aparició del
fantasma de Francesc Tarrats i la breu aparició final d'un periodista que
hauria de fer com de notari de l'esdeveniment, tot i que no ho fes.
Escena 1: Tres representants senior de la RSAT, la
presidenta, el president d'honor i un vocal observador es troben a una cruïlla
d'una ciutat moderna, comercial i activa, entre un gran edifici d'un centre
comercial i l'edifici modern i suposadament funcional de les oficines I serveis
d'un museu antic. Un quart representant arriba tard però just per trobar-se a
l'entrada de les oficines amb qui manté "socialment" la custòdia del
museo: la esposa de l'antic director ara retirat. La conversa a peu dret tracta
de la salut del suara esmentat, tot el temps donant l'esquena i ignorant el
personatge principal, el nou director del museu i convocant de la reunió. Marxa
la "custòdia" i entren la resta a les oficines.
Escena 2: Seuen a una taula de la biblioteca
("aquí mateix...") per donar una certa informalitat i confiança a la
reunió. El personatge principal inicia la conversa presentant-se: és andorrà,
museòleg, educat a França i al Quebec, fins ara director del Museu Arqueològic
de Barcelona i funcionarialment depèn de la Agència
Catalana del Patrimoni Cultural (ACdPC), jove (40's), atildat i molt urbà.
Manifesta el seu encàrrec o, també, la seva versió de la feina que vol fer com
l'ordenació museística dels edificis i monuments de Tàrraco que formen part del
patrimoni de la Humanitat. I per això ha d'arribar a convenis amb l'ajuntament,
titular de una bona part d'aquest monuments. Mostra un projecte, editat en A4
apaissat amb fotos i poc text, com un resum de PowerPoint que, només a la
primera ullada i vist de cap per avall s'aprecien uns quants errors "de
bulto". La idea, però, i la disposició és favorable, amistosa i col·laborativa.
Per part dels representants de la RSAT es presenta
breument la multicentenària història de la societat i els seus assoliments,
així com el nostre rol de vigilants i "protectors" del patrimoni.
Entren “Rosencrantz i Guildenstern”, en la
forma de l'arqueóleg municipal i el director del Museu d'Història que a penes
diuen res, però fan presència. L'arqueòleg, en el més pur estil de qui no es
vol comprometre gaire amb la reunió, manté el telèfon mòbil obert i respon tres
o quatre trucades.
Tot de sobte apareix, com si fos un holograma,
l'anterior director del MNAT. Saluda però no vol seure. la resta dels
assistents fan com si no hi fos i, al cap d'un minuts...llargs, fa mutis i
desapareix.
S'esmenta la voluntat de constituir una comissió mixta
amb la URV, l'ICAC, nosaltres, l'ajuntament i la ACdPC per tal de concretar
detalls. Una de les idees és dotar d’aplicacions digitals que permetin el
seguiment dels monuments pels mòbils I tauletes. Es parla una mica de diners
(400.000€), però això hauria de ser per l'arranjament de l'edifici central del
MNAT, al costat del Pretori, que està fora de normativa pel que fa a seguretat,
climatització i accessos. No es diu ni una paraula de que volen posar una
cafeteria a la teulada...
Tancats els comentaris surten tots cap a la
necròpolis. El quart membre de la RSAT marxa al·ludint ocupacions.
Escena 3: Visita a la necròpolis. Pels mil·lennis
passats i la costum dels assistents de remenar tombes, el cant dels ocells i el
sol primaveral alegre, la necròpolis no ofereix cap dels caràcters tenebrosos,
funeraris i ominosos que tenen els cementiris. Sembla que les ànimes dels que
allí jeuen fa temps que s'han absentat. Ni la freda tomba de Msn. Serra Vilaró,
més recent, passa de ser un túmul de ciment del que difícilment es pugui
escapar cap ànima en pena. Només l'ominosa ombra de l'edifici central, el
"MVSEV", com si fos el museu per antonomàsia, amb una façana que
reprodueix l'iconograma dels museus arreu del món, ara ombrívola contra el sol
de llevant, amb les parets escrostonades i tancat amb una cadena que creua
l'escalinata d'accés, contribueix a una imatge paorosa del trànsit de la vida.
De la vida dels edificis, en aquest cas.
El personatge principal que, com expert en museus es
troba en el seu medi, resulta un excel·lent amfitrió, descriu les accions
planificades de restauració, catalogació, lluita contra les humitats i els
danys d'ocells i brutor, etc. A la fi, tot allò que sempre preocupa als
conservadors d'edificis o objectes antics.
Final: El personatge principal anùncia l'arribada d'un
periodista, el representant del 4rt poder, pel que es veu obligat a acomiadar
la reunió. Rosencrantz i Guildenstern romanen, per què la premsa és la premsa i
volen saber que es diu. El personatge principal ens acompanya fins a la sortida,
creuant l'ample espai buit on estan els sarcòfags, sota la mirada trista del
MVSEV, si és que els edificis tenen mirades.
Ja fora, la presidenta em mira als ulls i em diu:
"tu faràs de representant amb aquesta gent..." Com sempre he dit a
les dames, els teus desitjos son ordres.
Vaig preguntar si algú sabia perqué el disseny de l'iconograma de "museu" s'assemblaba tant al MVSEV. La única resposta fou una referència oblicua al Partenon. però es que el Partenón és un monument, un temple, no un museu.
la resposta es que representa la façana del Museu Britànnic, a Londres que data del 1753 , reproduit a Philadelphia (EEUU) en la façana est del Museu d'Art de Philadelphia construit al 1876. Un clàssic de museus.
.
Posts
