Tàrraco viva, Tàrraco morta, Tàrraco "cutre"

Publicat a DiariMés el 20 de maig de 2016




..

Noms per la memòria - Filferrades

A finals d'abril i principi de maig fa anys de l'alliberació d'uns quants dels camps de concentració nazis a Centreeuropa. Enguany en fa 71.

Són els de Berger-Belsen (15 abril), Sachsenhausen (22 abril), Dachau (29 abril), Ravensbrück (30 abril), Neuegamme (3 maig), Mauthausen-Gusen (5 maig). Altres, especialment els situats a Polònia, una mica abans: Treblinka 1 i 2(19 agost 1944), Sobibor (octubre 1943), Majdanek (juliol 1944), Belzec (desembre 1942), Kulmhof-Chelmmo (17 gener, 1945), Auschwitz-Birkenau (27 gener, 1945), i Gross Rosen (14 febrer, 1945). Més Theresienstad, desmantellada l'octubre de 1944)

Els noms geogràfics han de suportar el terrible pes de què allí va succeir. Els números dels que hi van perdre la vida són tan horribles en magnitud que no són fàcils de comprendre. Aproximadament equivalents a l'actual població de Catalunya.

El pas dels anys no pot esborrar la memòria. Ni tampoc deixar-nos veure que hi ha nous noms que s'incorporen al geografia de la ignomínia. Noms com Moria, a l'illa de Lesbos, Pozzallo, Porto Empedocle i Trapani a Sicília, Lampedusa al bell mig de la Mediterrània. Chamilo i Idomeni entre Grècia i Macedònia. O Calais a França. O, pel cas, Ceuta.

Són els "punts calents" de la crisi migratòria i de refugiats de les guerres a l'Orient Mitjà i la que els ciutadans europeus contemplem sense fer-ne res.

No es tracta de fer comparances en les magnituds de les tragèdies. Als camps d'extermini era una maldat activa, voluntària, planificada i decidida. La crisi dels refugiats només en la persistència de la inacció. De la passiva contemplació de les imatges d'una tragèdia, de la que sembla que només ens quedarà una memòria de noms geogràfics. I ja no som a temps d'esborrar-la

..

1º de mayo

Las celebraciones anuales llaman a redondear cifras de aniversarios. El primero de mayo de este año es el 130 aniversario de los graves incidentes que ocurrieron en Chicago, que llevaron al acuerdo del Congreso Obrero Socialista de la Segunda Internacional, en París en 1889, de celebrar una jornada de lucha reivindicativa y de homenaje a los Mártires de Chicago. 

He participado en las manifestaciones desde que tengo memoria política, de cuando hacerlo comportaba riesgos graves. También tengo mi pequeña efemérides, esta de 40 años, porque en el primer 1 de mayo después de la muerte del dictador, en 1976, aparecía en primer plano en la Hoja del Lunes de Bilbao al día siguiente (foto). El cinturón industrial de Bilbao movilizaba desde siempre a una población obrera sometida a represiones explícitas que incluían las de la incipiente movilización violenta nacionalista vasca. Años de plomo.

En la foto se me ve (clicar encima para ampliar), con pantalones pata-de-elefante, iniciando una carrera ante la llegada de contingentes de la policía desde la estación, cruzando la plaza Circular, entonces llamada de España.
El reloj marca las 12.05. Hoy dia el reloj sigue allí. La foto de "GoogleMaps Street view" lo muestra marcando las 12.38 (https://goo.gl/ceih8t). 
Al fondo se ve la línea inicial de la manifestación y el primer contingente de "grises" que la vigilaba. A cabo de un momento y con la llegada de los refuerzos de polícia de los que huía, comenzó la represión de la manifestación y los incidentes, de los que recuerdo que los guardias propinaron una tremada paliza a Nicolas Redondo, primer secretario de la UGT, que encabezaba la manifestación.

Pasan los años y los motivos para manifestarse sigue siendo los mismos...