Del Brexit al Catexit

Contemplant les recents dificultats del govern del regne Unit en relació al mecanisme per separar-se de la Unió Europea, algunes reflexions permeten fer comparacions amb el procés de la independència de Catalunya de l'estat espanyol.

És prou evident que les dificultats són considerables en qualsevol procés de separació, fins i tot en un d'acordat basant-se en què els estats són membres d'una aliança lliure.

Per una banda, la britànica, encara hi ha amples segments de la població que no venen d'acord amb la separació. La distribució geogràfica i, també, social dels resultats del referèndum mostra que la discrepància té a veure amb les expectatives del que pugui resultar de la separació. Mentre que els sectors més urbans, oberts al comerç internacional, consumidors de béns i serveis de diverses procedències i dependents d'economies globalitzades, no voldrien separar-se i, fins i tot reclamen una repetició del referèndum, disconformes amb el resultat. D'altra banda, la població més aviat rural que encara no veu els avantatges dels acords amb la UE, pensa que estarien millor sols, en tot cas comptant amb els mercats de l'antiga Commonwealth.

La negociació dels acords de separació està resultant prou peluda fins al punt de costar-li el govern a la senyora Theresa May, què és qui ho està gestionant. La clau de volta és que la separació ho és d'una part de les relacions, mentre que regulacions i acords multilaterals vigents de fa anys a la UE, romandran efectius tot i la separació. I tot això malgrat que el Regne Unit havia mantingut la seva moneda, la lliura esterlina, amb les llibertats de caràcter financer que això permet. Per sobre planegen sentiments profunds d'autosuficiència i les peculiaritats dels britànics (diu la dita: Perquè penses que Déu els va posar en una illa?). I això pot dur a una separació sense acords.

Amb la brevetat que permet aquest espai, intentar albirar quins problemes i dificultats poden presentar-se en una futura i eventual separació de Catalunya de l'estat espanyol, no resulta fàcil. Inclús tractant-se d'una separació d'alguna manera pactada, les dificultats superaran amplament els 550 folis del darrer acord del Brexit que Theresa May presenta al seu parlament. Sóc del parer que, arribat el cas, millor fer la separació i després negociar els acords. Actius i passius poden ser notablement complexes però no hauran de ser decisius per condicionar acords. Ni tampoc cal dramatitzar sobre el destí de persones amb fidelitats diverses, com poden ser els funcionaris, llevat d'alguns emocionalment compromesos.

També al meu entendre, el tema dels diners, de les finances, no té per què ser tan difícil, per què la comptabilitat, amb els recursos informàtics existents, té una complexitat limitada. Una altra cosa és el deute, el deute públic, aquell que supera el GDP anual. Però això són figues d'un altre paner o temes per un altre article.

Tècnica del cop d'estat

Publicat a DiariMés 31 d'octubre de 2018.

Actualitzada 30/10/2018 a les 19:48

 De tota la colla d’indocumentats que envaeixen cada dia pàgines de diaris i emissores de ràdio o televisió, el que fa més basarda és la utilització obscena de conceptes i adjectius totalment allunyats de la realitat. Notoris són els dirigents falangistes i populars, que mai fan cap proposta sobre el que es pot fer per la gent i només clamen al cel pels desastres que, segons ells, els envolten. Quan sembla que s’han fet estudis universitaris en un parell de semestres o només llegeixen el Marca, no és fàcil suposar que hagin tingut lectures bàsiques, a menys que un sistema de lectura ràpida a l’estil dels personatges de ficció com Superman o Terminator els hi sigui propi.
Abans de parlar de «cop d’estat» fora convenient conèixer alguns clàssics que amb el títol comú de «Tècnica del cop d’estat» escrigueren Lev Bronstein (Trotsky) o Curzio Malaparte fa quasi cent anys. El text de Trotsky, poc menys que un pamflet originari del període revolucionari, de quan les revolucions d’octubre succeeixen al novembre, fou editat a Mèxic als anys 30. El de Malaparte Tecnica del colpo di Stato, escrit el 1931, és un assaig trobable a Amazon per 5 euros, bastant precís.
Un cop d’estat, també conegut com putsch en suís-alemany i així citat a la premsa europea, o bé en francés coup, és un exercici violent, agressiu, «militar, por supuesto» com digueren els que van protagonitzar la xapusa d’un 23 de febrer, amb ocupació dels nuclis de poder polític, mediàtic i financer. El muntatge «cuartelero» i barroer va fracassar perquè no va agradar als que ho havien preparat, incloent-hi el misteriós Elefante blanco, que tothom sabia qui era. Tenia més de «pronunciamiento» o «cuartelazo» decimonònic, que hi ha gent ancorada en un passat miserable que no sembla que puguem oblidar.
L’estat que ens acull no fa gaire per la gent. Massa dedicat a la perpetuació de l’estat dels estaments. Forma un conglomerat d’interessos sense la més elemental contraposició de la diversitat. L’obsessiva fixació en la unitat és una mostra de la falta de confiança en la mateixa unitat i que tal fosi per una unió de voluntats. La unitat imposada manté les esquerdes entre els que la pateixen. I, alhora, impedeix la saludable separació de poders que permet l’exercici de la coherència. No és el mateix que la cohesió. Quan hi ha esquerdes, per trencar un estat ni cal un cop, ni d’estat ni de martell; es desmorona tot solet.
No sé si cal recordar que un poder executiu del PP podrit per la corrupció, un poder legislatiu amb dues càmeres disfuncionals i un poder judicial esclau dels poders financers, no fan gaire per unitats. Si sumes uns poderosos grups financers, la negra mà de l’església Catòlica embolicada en la pedofília, uns militars jubilats que enyoren la guerra d’Ifni com a darrere del poder colonial i un monarca comissionista, tot concentrat per interessos personals i familiars, el que no s’entén és que només siguin els bascos i els catalans els que vulguin marxar. Al pas que van és que no cal cap cop, d’estat o d’altre mena.