Actualitzada 30/10/2018 a les 19:48
De tota la colla d’indocumentats que envaeixen cada dia pàgines de diaris i emissores de ràdio o televisió, el que fa més basarda és la utilització obscena de conceptes i adjectius totalment allunyats de la realitat. Notoris són els dirigents falangistes i populars, que mai fan cap proposta sobre el que es pot fer per la gent i només clamen al cel pels desastres que, segons ells, els envolten. Quan sembla que s’han fet estudis universitaris en un parell de semestres o només llegeixen el Marca, no és fàcil suposar que hagin tingut lectures bàsiques, a menys que un sistema de lectura ràpida a l’estil dels personatges de ficció com Superman o Terminator els hi sigui propi.
Abans de parlar de «cop d’estat» fora convenient conèixer alguns clàssics que amb el títol comú de «Tècnica del cop d’estat» escrigueren Lev Bronstein (Trotsky) o Curzio Malaparte fa quasi cent anys. El text de Trotsky, poc menys que un pamflet originari del període revolucionari, de quan les revolucions d’octubre succeeixen al novembre, fou editat a Mèxic als anys 30. El de Malaparte Tecnica del colpo di Stato, escrit el 1931, és un assaig trobable a Amazon per 5 euros, bastant precís.
Un cop d’estat, també conegut com putsch en suís-alemany i així citat a la premsa europea, o bé en francés coup, és un exercici violent, agressiu, «militar, por supuesto» com digueren els que van protagonitzar la xapusa d’un 23 de febrer, amb ocupació dels nuclis de poder polític, mediàtic i financer. El muntatge «cuartelero» i barroer va fracassar perquè no va agradar als que ho havien preparat, incloent-hi el misteriós Elefante blanco, que tothom sabia qui era. Tenia més de «pronunciamiento» o «cuartelazo» decimonònic, que hi ha gent ancorada en un passat miserable que no sembla que puguem oblidar.
L’estat que ens acull no fa gaire per la gent. Massa dedicat a la perpetuació de l’estat dels estaments. Forma un conglomerat d’interessos sense la més elemental contraposició de la diversitat. L’obsessiva fixació en la unitat és una mostra de la falta de confiança en la mateixa unitat i que tal fosi per una unió de voluntats. La unitat imposada manté les esquerdes entre els que la pateixen. I, alhora, impedeix la saludable separació de poders que permet l’exercici de la coherència. No és el mateix que la cohesió. Quan hi ha esquerdes, per trencar un estat ni cal un cop, ni d’estat ni de martell; es desmorona tot solet.
No sé si cal recordar que un poder executiu del PP podrit per la corrupció, un poder legislatiu amb dues càmeres disfuncionals i un poder judicial esclau dels poders financers, no fan gaire per unitats. Si sumes uns poderosos grups financers, la negra mà de l’església Catòlica embolicada en la pedofília, uns militars jubilats que enyoren la guerra d’Ifni com a darrere del poder colonial i un monarca comissionista, tot concentrat per interessos personals i familiars, el que no s’entén és que només siguin els bascos i els catalans els que vulguin marxar. Al pas que van és que no cal cap cop, d’estat o d’altre mena.
Posts
