TRIBUNA DiariMés

La mà negra

• Xavier Alluè

Actualitzada 28/01/2019 a les 20:39

La mà negra, Mano Negra fou una suposada organització anarquista secreta de finals del segle XIX, culpada d’actes violents amb raó o sense. Quan alguna cosa no funciona i poden haver indicis d’una actuació determinada en contra d’un normal funcionament, de manera genèrica s’aixequen sospites d’una «mà negra» que manipula la realitat amb intencions perverses. 

Quan es contempla l’històric, ara ja de més de cent anys, de les infraestructures ferroviàries de l’entorn de Tarragona, sembla que, llevat d’alguna maledicció bíblica, alguna mà negra ve operant perquè s’acumulin incoherències amb desastres, incompetències amb distorsions de manera repetitiva. Molt recent és la dissortada ubicació de l’estació del tren d’alta velocitat, distant de tot nucli de la conurbació del Camp de Tarragona. L’estació del Camp de Tarragona està, fent honor al seu nom, al mig del camp; d’un camp de pinades, oliveres, vinyes i garrofers.
Aquesta, diguem-ne, peculiaritat contemplada pels forasters aixeca sospites. Deu ser perquè hi havia interessos bastards especulatius, que havien adquirit els terrenys adjacents amb propòsits ocults. No gairebé res de nou: a Guadalajara ja van situar l’estació de l’AVE al mig d’una urbanització propietat de coneguts personatges vinculats al partit del govern de l’època. Si fóra així, al Camp de Tarragona no sembla que s’hagin produït, ara per ara, moviments especulatius al seu entorn. Però no. No és més que un punt més d’una història de més de cent anys, de quan els trens de passatgers no passaven per Tarragona, de les connexions a llocs insòlits com Picamoixons o Sant Vicenç de Calders, també al mig del no-res en el seu moment, de l’obsolet traçat de via única entre l’Hospitalet i l’Aldea, o del garbuix de les connexions amb el port i les indústries del polígon químic.
No cal parlar del que sembla que són els projectes, el més calent a l’aigüera, de tercers fils, connexions per altes velocitats lluny de tothom i desviaments de mercaderies, perilloses o no, per les vies de la costa per a intranquil·litat del turisme.

Tal cúmul de desoris sembla que no puguin succeir sense l’acció perversa d’una mà negra.

Ja és ben clar que l’epítom del centralisme el protagonitza RENFE. La visió radial de les infraestructures recull una idea de Felip II, un imbècil que va perdre un imperi per mirar-se el melic i confiar en els clergues integristes del Santo Oficio. L’acompanyen alguns personatges contemporanis, com l’actual presidenta del Congreso que, en la seva etapa al ministeri de Foment, va dissenyar una magnífica i multimilionària estació de l’AVE a Arenas de Sayago, població de 25 habitants, perquè li venia de pas cap a casa seva. Quan li van comentar la importància del corredor mediterrani va dir que «...ni hablar. Yo no voy a consentir un país asimétrico (Sic!)», extraordinari concepte de realitat geogràfica i irrealitat, social, econòmica i, també, política.

No hi ha una mà negra. Són unes quantes dotzenes d’enginyers de camins, atrinxerats en successives generacions a successius ministeris de Obras Públicas o Fomento, miops que no veuen més enllà del mapa que tenen davant, curiosament fent abstracció d’una considerable taca marró a l’esquerra, des de Tuy al cap Sant Vicent, que representa Portugal, ignorada des del Conde-Duque de Olivares. Això no té més que un remei: fer com Portugal, i que el mapa acabi simètric, amb dues taques marrons a cada costat. Portugal i els Països Catalans. El del mig que s’ho quedin.

Els reis, els «reijos» i el rei

OPINIÓ

TRIBUNA

Els reis, els «reijos» i el rei

• Xavier Allué

Actualitzada 02/01/2019 a les 19:17

Això de la monarquia ve d’una tradició antiga. La Bíblia dedicà dos llibres als Reis, textos històrics d’un període bastant turbulent de la vida del poble d’Israel. Els romans van tenir reis fins que els van suprimir i instituir la República. Per quan van fundar Tàrraco, era un règim republicà. Durant l’Edat Mitjana la figura del rei és la de més rang jeràrquic de l’ordre feudal. Els governs es fan unipersonals i, també, hereditaris. La imatge és una corona i adquireix un simbolisme a la societat i els jocs de cartes. La revolució francesa i, més tard, la russa van donar una solució-dissolució al model bastant radical.

Al món cristià, com tancament de les celebracions del solstici, dues setmanes després se celebra una epifania o manifestació recollint un breu episodi bíblic. La tradició cristiana relata l’ofrena d’uns homes savis a qui van creure el fill de Déu. Que venien d’orient és gairebé obligatori perquè des de Betlem, cap a ponent, queda la riba de la Mediterrània a 70 quilòmetres i aquest mar era llavors el Mare Nostrum dels romans i d’allà no es podia esperar res de bo. Que fessin tres ofrenes: or del poder, encens de la glòria i mirra de la salut, va justificar que el nombre, mai expressat als evangelis, fos de tres.

Els noms són de la llegenda, i el seu aspecte una creació renaixentista. A la tradició catalana se’ls qualifica de màgics, pel que la ciència, la saviesa, té de màgia. A la forma dialectal tarragonina «reijos», que no reis, a un país que de reis no ha tingut mai un de nostrat.

Tampoc avui dia, que de reis, hem de donar a menjar a dos. Els reis, que són d’Espanya, mai ens han portat res. Aquí, la darrera presència amb motiu dels malaurats Jocs del Mediterrani, serà recordada per la retirada preventiva de 7000 entrades a la cerimònia inaugural, suposadament repartides a un públic més favorable per tal d’evitar una escridassada. Aquest públic no va ser a prou per omplir l’estadi i va mostrar un ridícul estadi buit. 

Des d’aquest punt de vista encara no s’ha trobat una utilitat a la figura del monarca. Per sort encara podem mantenir la il·lusió i confiar que els «reijos», tot i que no hem sigut massa bons aquest any passat, ens portin tot allò que anem demanant amb insistència: unitat, solidaritat, perseverança i llibertat republicana. Són màgics, oi?