Tremolors

 

 TREMOLORS 

L’amfiteatre de Tarragona patirà tremolors quan passin els trens de mercaderies pesants pel nou traçat de les vies d’ample standard. Això passarà. Que aquests tremolors afectin l'estructura, està per veure. Quan caiguin les primeres pedres de la precària estructura ho sabrem de cert. 

Tota la resta es xarrera. 

Ens presentaran un informe exhaustiu dels registres que s’han fet amb sismògrafs per part dels propietaris de les línies ferroviàries. Si el que es pretenia era l’obtenció d’informació fefaent sobre el risc que els trànsit ferroviari afecti l’estructura del monument bimil·lenari, ho seu fora encarregar l’estudi a una empresa o organització independent. Altrament és com si el llop feroç fos el contratista d’obres de la caseta dels tres porquets. 

Per cert, ja d’entrada l’instal·lació dels sismògrafs fou peculiar. Només els posaren a l’extrem superior de les grades originals. Ja està bé per ser les estructures més altes que sobreviuen els embats del temps i les accions humanes. Recordeu que les restes del convent i després presó van se dinamitades el 1921 amb feliç acord de les autoritats municipals. No es van ficar sismògrafs ni a la Porta Triumphalis ni a les parets de la basílica romànica, ambdues les àrees de més risc de patir danys per les vibracions. 

Però, tant s’hi val. Tot plegat els quatre pedrots de l’amfiteatre, si cauen, es poden tornar a posar a puesto, com fan arreu on pateixen terratrèmols. El cas és que no molestem a la sacrosanta RENFE i la seva germana Adif, representants a la terra de l’estat espanyol que està al cel (de Madrid). 

A veure. El tema és que continuaran passant trens de mercaderies pel lloc. Alguns amb cisternes de clor liquid, propilè i altres misteriosos productes dels contemplats en el RID 19, un monumental reglament que ocupa 1037 pàgines del BOE núm. 120, de 20 de mayo de 2021, (páginas 60386 a 61422), que l’estat reprodueix per delegació de la Unió Europea i que, molt probablement, ningú s’ha llegit. 

Quan els trens de 750 metres hagin aconseguit superar la corba de la plaça dels Carros, enfilin la via cap a Barcelona i comencin a accelerar, potser no facin tremolar les pedres de l’amfiteatre, però de ben segur que em faran tremolar a mi de por pel risc que el transport de mercaderies perilloses per una via aguantada en el tercer carril representa. 

Vatua Déu! que si passa alguna desgracia potser que esmolem les falçs dels nostres avantpassats per desprendre dels seus atributs testimonials als responsables. 

Via (tercer carril) fora!! 

9 febrer 2025 

LES RELACIONS PERILLOSES

Quan Choderlos de Laclos va escriure "Les Liaisons dangereuses" segur que va triar el títol amb cura. La novel·la romàntica eròtica del segle XVIII va ser traduïda sota els Pirineus com "Las amistades peligrosas" que no és exactament el mateix. Les amistats tenen un component de compromís personal altra que les simples relacions o "lligams". Josep Pla ja distingeix entre amics, coneguts i saludats. Les relacions no tenen per què comportar res més que unes de proximitat en l'espai o el temps. Que siguin perilloses pot dependre de la mateixa natura de les relacions, com es descriu a la novel·la, o la natura d'un dels elements de la relació que sigui essencialment perillós. Tal són les mercaderies perilloses que es transporten al nostre entorn i, com tals, són identificades als mateixos mitjans de transport, camions, vagons de tren o dipòsits amb diferents iconogrames i documentació.

Les dissortades manifestacions de Carles Juárez, Director del Sector Ferroviari del ministeri de Transport de què les mercaderies perilloses eren "una leyenda urbana" just coincidiren en el temps amb el descarrilament i tremend incendi d'un tren de mercaderies de la CPKC (Canadian Pacific Kansas City) a North Dakota, als Estats Units. Cert que lluny, que no causà víctimes per què va tenir lloc a una àrea d'aiguamolls, i a les 3 de la matinada, però segur que el tren va sortir d'un polígon industrial químic i que portava amoníac, metà i sofre.

Vull dir que els accidents passen. I aquí encara tenim la memòria dels Alfacs i els més de dos-cents morts. I de l'accident d'IQUOXE.

La "leyenda urbana" ocupa 1,047 pàgines del BOE en forma del RID, Reglamento del Transporte de mercancias peligrosas, en la seva edició de 2023 (https://www.boe.es/boe/dias/2023/06/02/pdfs/BOE-A-2023-13090.pdf), que dubto que el senyor Juárez hagi llegit.

Tampoc l'hauran llegit Vanessa Climent o Eugeni Sedano, portaveus de "Mercaderies per l'interior", ni els hi cal. N'hi ha prou amb veure els convois a l'estació de Tarragona, degudament identificats amb els símbols de perillositat corresponents, fent maniobres de canvi de sentit que, si la connexió amb el port fos més normal, no caldrien.

Per a que passin aquest convois cap a Europa estan construint l'esguerro enginyeril del "tercer fil" per adaptar l'ample de via al que és estàndard al continent. La construcció d'aquest invent és el que determina les obres del túnel de Roda que deixarà sense comunicació amb Barcelona la pròxima tardor ves a saber quant de temps.

Les relacions perilloses són les que mantenim els ciutadans de l'àrea de Tarragona i que compartim amb tots els habitants dels municipis de la costa relligats per les vies ferroviàries.

El pas de combois amb continguts de substàncies i elements amb potencial destructiu és quelcom totalment rebutjable. I innecessari si es consideren les alternatives. Es tracta d'allunyar els riscos dels nuclis de població sobre els que qualsevol incidència, per petita que sigui, és susceptible de causar víctimes i nombroses.

Les relacions amb la indústria química té uns riscos. Però els primers interessats en la seguretat són les mateixes empreses, que dediquen esforços a què el seu material de transport de mercaderies potencialment perilloses compleixi totes les mesures contemplades no només en el BOE, sinó en la regulació europea de la qual el RID dimana. Els habitants d'aquesta part del país mantenim aquesta relació de la millor manera possible. Però la utilització d'una línia de ferrocarril que travessa municipis, càmpings i platges innecessàriament és una gran imprudència. Tant més amb un invent inestable com és el tercer fil al qual sembla que s'haurà de sumar el risc de conbois de més 800 metres i un considerable pes. És un perill innecessari, inadequat i incurios, amb el que no volem mantenir cap relació perillosa.

Xavier Allué

Juliol 2024

Trens

 Trens

El meu besavi matern, William Finch, fou un enginyer de ferrocarrils anglès, recordat amb una placa al pont de ferro que travessa el riu Guadiana, un kilòmetre aigües avall del pont romà de Mérida. Òbviament, no el vaig arribar a conèixer, però a la família es parlava de què tenia un rellotge de butxaca que sempre anava a l'hora.

La meva experiència personal a l'àmbit de RENFE inclou un estiu que vaig compartir habitatge amb el meu oncle Enric, delegat de Combustibles que, aquells dies eren bàsicament carbó i gasoil, quan tenia quinze anys. La delegació estava la cap d'avall del carrer Apodaca i allí

vaig aprendre el que eren "bricks" i "pellets", generalment de carbó d'hulla, que és com anaven els trens de fum.

Dues referències familiars per justificar que, si més no pel record, no tinc una animadversió congènita pels trens, ans al contrari.

L'altra experiència foren els viatges entre Tarragona i Barcelona en vagons de fusta, incòmodes i sorollosos. Quan algú, generalment en castellà, diu que un local o un lloc està ple "hasta los topes" vol dir de gom a gom i s'oblida que la dita fa referència a vagons de trens tan plens que alguns viatgers han d'anar dempeus sobre els "topes" que separen un vagó d'un altre. Uns mecanismes de ferro rodons amb un moll dins que fa d'amortidor de les eventuals topades.

Quan estudiava a Barcelona, el trajecte sovint prenia fins a quatre hores. Amb els anys arribaren temps feliços, de quan el "Catalunya Exprés" feia el trajecte de Tarragona a Passeig de Gràcia en 55 minuts. D'això fa 30 anys.

Edat i canvis professionals han reduït els meus trajectes en ferrocarril a un mínim, a banda d'alguna aventura turística com anar fins a Saragossa a dinar, via Casp, baixar fins a València per Terol, sopar, i tornar a Tarragona en un Euromed a dormir en el mateix dia. Ja no és possible per què l'enllaç a València no es pot fer.

El desastre en què RENFE ha convertit els viatges per ferrocarril no té nom. O sí: una gran merda. La delirant construcció i posada en marxa de les línies d'Alta Velocitat ha desplaçat tot el finançament ferroviari cap a trajectes radials que no tenen més objecte que portar gent a Madrid, tant si cal com si no. I això tampoc sempre. Moltes línies radials van buides. A mi mateix m'ha passat: de Ciudad Real a Madrid, a la tornada d'una activitat acadèmica. Cert que era un diumenge i a primera hora del matí, el revisor molt amablement em va saludar, i en desitjar-me un bon viatge, va afegir: "Va usted sólo en el tren". Doncs això.

No sé quants viatgers baixen (o pugen) a la flamant estació de l'AVE a Outeiro de Sanabria, a la província de Zamora. A Outeiro, segons l'Instituto Nacional de Estadística el 2020 hi vivien 24 veïns. A la província de Zamora, que geogràficament no és especialment gran, és l'única de tot l'estat on tenen dues estacions de l'AVE: la de Zamora i la d'Outeiro. La província té, a més dels 24 d'Outeiro, 166.903 habitants, potencials usuaris del servei, més o menys com la ciutat de Tarragona si sumes La Canonja. Poc comparables amb els tres quarts de milió del Camp + Terres de l'Ebre, el Baix Penedès i la Conca de Barberà.

No crec que, a hores d'ara, calgui insistir gaire en el desfici de Rodalies ni els riscs que representa la circulació de mercaderies perilloses pel mig de la plaça dels Carros i a tot el llarg de les vies de la costa, travessant urbanitzacions, càmpings i altres àrees habitades, amfiteatres romans en ruïnes precàries i altres paisatges protegits o protegibles. La macarrònica solució d'adaptar a l'ample standard (és a dir el que hi ha a tota Europa) afegint un tercer fil, a banda de car i ineficient, subjecte a múltiples eventualitats d'avaries, és la causa de què s'hagi de remodelar el túnel de Roda i, per tant, interrompre el tràfic durant tota la tardor d'enguany i més. A veure com s'ho fan els han d'anar a treballar al cap i casal.

Tinc el convenciment que RENFE, i la seva filla bastarda ADIF, són organismes autònoms de l'estat que no responen davant de ningú. Com els jutges del Suprem. Arrosseguen comportaments com de quan el general assassí, la autarquia i la psicopatia centralista. Mantenen una endogàmia d'enginyers de camins elitistes que entenen que allò del "atado y bien atado" volia dir una xarxa de misèria i incompetència. Maleïts siguin, ja que altra cosa no els hi puc desitjar, quan hi penso en el rellotge del meu besavi. 

Xavier Allué

Juliol 2024

Una conxorxa d'enzes

Publicat el 2 de maig de 2023 a DiariMes (Més Tarragona)

 

TRIBUNA DiariMés

La mà negra

• Xavier Alluè

Actualitzada 28/01/2019 a les 20:39

La mà negra, Mano Negra fou una suposada organització anarquista secreta de finals del segle XIX, culpada d’actes violents amb raó o sense. Quan alguna cosa no funciona i poden haver indicis d’una actuació determinada en contra d’un normal funcionament, de manera genèrica s’aixequen sospites d’una «mà negra» que manipula la realitat amb intencions perverses. 

Quan es contempla l’històric, ara ja de més de cent anys, de les infraestructures ferroviàries de l’entorn de Tarragona, sembla que, llevat d’alguna maledicció bíblica, alguna mà negra ve operant perquè s’acumulin incoherències amb desastres, incompetències amb distorsions de manera repetitiva. Molt recent és la dissortada ubicació de l’estació del tren d’alta velocitat, distant de tot nucli de la conurbació del Camp de Tarragona. L’estació del Camp de Tarragona està, fent honor al seu nom, al mig del camp; d’un camp de pinades, oliveres, vinyes i garrofers.
Aquesta, diguem-ne, peculiaritat contemplada pels forasters aixeca sospites. Deu ser perquè hi havia interessos bastards especulatius, que havien adquirit els terrenys adjacents amb propòsits ocults. No gairebé res de nou: a Guadalajara ja van situar l’estació de l’AVE al mig d’una urbanització propietat de coneguts personatges vinculats al partit del govern de l’època. Si fóra així, al Camp de Tarragona no sembla que s’hagin produït, ara per ara, moviments especulatius al seu entorn. Però no. No és més que un punt més d’una història de més de cent anys, de quan els trens de passatgers no passaven per Tarragona, de les connexions a llocs insòlits com Picamoixons o Sant Vicenç de Calders, també al mig del no-res en el seu moment, de l’obsolet traçat de via única entre l’Hospitalet i l’Aldea, o del garbuix de les connexions amb el port i les indústries del polígon químic.
No cal parlar del que sembla que són els projectes, el més calent a l’aigüera, de tercers fils, connexions per altes velocitats lluny de tothom i desviaments de mercaderies, perilloses o no, per les vies de la costa per a intranquil·litat del turisme.

Tal cúmul de desoris sembla que no puguin succeir sense l’acció perversa d’una mà negra.

Ja és ben clar que l’epítom del centralisme el protagonitza RENFE. La visió radial de les infraestructures recull una idea de Felip II, un imbècil que va perdre un imperi per mirar-se el melic i confiar en els clergues integristes del Santo Oficio. L’acompanyen alguns personatges contemporanis, com l’actual presidenta del Congreso que, en la seva etapa al ministeri de Foment, va dissenyar una magnífica i multimilionària estació de l’AVE a Arenas de Sayago, població de 25 habitants, perquè li venia de pas cap a casa seva. Quan li van comentar la importància del corredor mediterrani va dir que «...ni hablar. Yo no voy a consentir un país asimétrico (Sic!)», extraordinari concepte de realitat geogràfica i irrealitat, social, econòmica i, també, política.

No hi ha una mà negra. Són unes quantes dotzenes d’enginyers de camins, atrinxerats en successives generacions a successius ministeris de Obras Públicas o Fomento, miops que no veuen més enllà del mapa que tenen davant, curiosament fent abstracció d’una considerable taca marró a l’esquerra, des de Tuy al cap Sant Vicent, que representa Portugal, ignorada des del Conde-Duque de Olivares. Això no té més que un remei: fer com Portugal, i que el mapa acabi simètric, amb dues taques marrons a cada costat. Portugal i els Països Catalans. El del mig que s’ho quedin.

Jo tampoc no vull pagar

Doncs no, no vull pagar.
No vull pagar l'abús dels peatges de les autopistes a Catalunya. Sobre tot després de veure que el mapa de les autopistes de peatge coincideix exactament amb el mapa polític de l'Espanya de 1850 que separa una Espanya "uniforme, puramente constitucional" d'un altre de "foral"--el País basc i Navarra--i als Paissos Catalans els nomena "territorios incorporados".

No vull pagar el canon de l'aigua per arbitrari. No vull pagar l'IVA que s'imposa al propi canon, que ja és un impost. Ni vull pagar per un aigua que no es pot beure i haver de pagar l'agua embotellada (que no mineral) a empreses que fan el possible per que l'aigua corrent no es pugui beure.

No vull pagar les tarifes de les companyies de telefonia per ser les més cares d'Europa. No vull pagar per un ADSL de 850kb al preu de 20megas.

No vull pagar el cèntim sanitari de la gasolina i, a sobre haver de pagar un euro per recepta. No vull pagar per les ortesis, ni les meves el dia que em facin falta ni les de tots els que les necessiten. No vull pagar el menjar si m'ingressen a l'hospital: faré dieta o em portaré un bocata de casa.

No vull pagar l'IBI fins que no posin un centre cívic al meu barri.

No vull pagar a la RENFE perquè sempre arriba tard, em fa viatjar dempeus i ha consagrat l'estació de Torredembarra com la més cutre de la geografia.

No vull pagar per que les escoles bressol acabin pujant les quotes. Ni les universitats les matrícules.

No vull pagar uns preus de pàrquing abusius. No vull pagar als intermediaris dels productes agrícoles. No vull pagar per veure els partits de futbol a la tele.

No vull pagar per diaris que diuen mentides continuadament. Prefereixo els gratuïts :-)

Però tampoc vull pagar l'IRPF per lladre. No marcaré la creueta per l'Església catòlica per que ells tampoc paguen. Ni la part autonòmica per que mai se sap que fa el govern català amb els calers.

Es clar que, com que no es pot no pagar, continuaré fent ús de la llibertat d'expressió per a queixar-me. Fins que em facin pagar també per escriure.




.