L'espai perdut
L'espai
és una realitat mesurable. Fins i tot delimitable, tot i que es
considera infinit i en continua expansió, parlem dels confins de
l'espai. Confinats com estem, el que hem fet és reduir els espais
nostres i, amb això, els moviments.
Hem
perdut espais. Espais que creiem que eren nostres, que formaven part
del nostre entorn personal, no els tenim
accesibles. Uns espais ens estan vedats. Són espais propers, d'ús
comí, compartits. Altres, grans espais, queden fora del nostre abast
pel confinament. Fins fa poc tota la superfície terrestre
estava al nostre abast. Podíem viatjar pels cinc continents sense
gaires limitacions i,
fins i tot, a un cost abastable. Això era la glòria de la dita
"globalització", anglicisme de mundialització: viatges
transoceànics, vacances a 10.000 quilòmetres de casa nostra,
negocis a déu fusos horaris amb clients que es lleven quan nosaltres
a penes anem al llit.
Precisament
a estat a l'hora causa i conseqüència de
la CoViD-19: la transmissió de l'epidèmia s'ha fet per l'espai
aeri. La principal mesura de prevenció d'àmbit internacional ha
estat el tancament de l'espai aeri. Un altre espai perdut.
Amb
el confiament, a tots els efectes perdem l'accés lliure a tots els
espais públics: carrers, parcs, avingudes, passejos, monuments,
museus, estadis, teatres, sales de concerts... La Scala de
Milà, el Liceu, el Palau de la Música, l'Albert Hall, Wembley,
el Camp Nou, el Colosseu, Champs Elysèes,
la 5a Avinguda,
la pujada a l'Everest, la Kaaba, tot buit, mentre tots restem
tancats als nostres espais privats.
S'ha
decidit que hem de mantenir un espai d'1,5 a 2 metres de la resta
dels humans, una distància física, que no social. Potser una
distància solidària, per a no contagiar ni ser contagiat. Un espai
perdut. O guanyat.
Hi
ha espais que, fins ara, consideràvem comuns: el pati de l'escola,
les sales d'espera del dentista, de les estacions de trens, dels
aeroports, les àrees de descans de les autopistes, les platges, els
pàrquings lliures, les voreres dels carrers o
els passos de vianants. A més de tots els establiments, botigues,
bancs, cafeteries, esglésies, hotels i pensions, oficines
i dependències administratives.
També altres més petits com el replà de l'escala, el portal de
casa, els lavabos públics, les cabines dels caixers automàtics,
els ascensors.
Espais
que, fins ara, a penes havíem considerat com "espais",
llocs o indrets.
L'epidèmia
ha trastocat també els espais imaginaris de les societats modernes.
Fem servir espai per denominar àmbit: espai polític, espai
professional, espai electoral, espai econòmic, espai social. O
l'espai d'un diari, com aquest, que ha d'ajustar el que publica a
l'espai de les seves pàgines. Quelcom que es pot, d'alguna manera,
ocupar.
Almenys temporalment
hem perdut el control de l'espai. En part per què ens hem retirat,
hem cedit l'espai a l'amenaça del virus i en part per què ens l'han
vedat amb el confinament.
Però
ara es tracta de recuperar els espais. La manera és
compartint-los perquè de
poc serveix si només ocupem un espai només nosaltres sols. Per a
compartir-los cal un grau de confiança que el virus ens ha pres.
Confiança en què els
altres, que som nosaltres mateixos, no representen un perill. El
límit ho posem en una frontera a les secrecions respiratòries
mitjançant una mascareta i el manteniment d'una distància física,
d'un espai.
I
aviat recuperarem la resta d'espais. Els carrers, que, de ben segur,
seran sempre nostres.
XA
7 juny 2020
Posts
