Una mica més del de sempre

A mig pal, per tot plegat

Tinc dificultats per desempellegar-me de la política de l'estat espanyol, més per avorriment que per ideología. No és fàcil perquè, ara per ara, continuem dins aquest estat "malgré tout" i contemplant altres possibilitats en la llunyania. Com espectacle resulta depriment. Com realitat irritant. I com subjecte històric, un exercici de masoquisme intel·lectual.

Un parell de publicacions recents m'han dut a comentar-les i ara aquí intentaré ordenar una mica les idees, més que res per a mi mateix. Una és una entrevista a David Murillo ( https://www.vilaweb.cat/noticies/david-murillo-elits-espanyoles-statu-quo-desmuntar-democracia/) professor d’ESADE i especialista en geopolítica de fa uns dies, on explica el comportament històric i recent de les elits polítiques espanyoles. L'altre es del catedràtic constitucionalista Pérez Royo d'ahir mateix (pel 2 de juny) a VilaWeb (https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-javier-perez-royo-intent-cop-estat-espanya/) on parla "d'un intent ‘molt fort’ de cop d’estat de la dreta, amb la connivència de diversos poders fàctics de l’estat."

Ja fa unes setmanes que a les xarxes socials en que participo que he fet esment d'això. He fet servir un qualificatiu menys ominós de "golpecito al estado" per una percepció d'una cosa que em semblava mal covada però, i de fet, és una mica més del de sempre. El que vénen a dir en Murillo i Pérez Royo és que les dretes, o les elits, tenen un sentiment patrimonial de poder a Espanya i consideren injust, il·licit i de tots punts de vista indesitjable que governi algú altre que ells mateixos. I quan perden el poder, mancats del més mínim sentiment democràtic, faran el que sigui per recuperar-lo. 

Algú pot argumentar que als anys 80 i 90 del passat segle vam viure un llarg període de governs del PSOE, però si hom mira com li va al totpoderós líder d'aquells anys, Felipe González, no pot assegurar que allò no fos, també, un govern de les dretes...

La història més recent es pot datar a les darreres eleccions del novembre 2019 que, almenys teòricament, tancaven un període d'inestabilitats diverses d'ençà de la moció de censura. L'acord de partits va foragitar el Rajoy i el seu partit emmerdats en la més pestífera de les corrupcions polítiques dels temps recentment passats. Els migrats resultats electorals, però, van dur al Partit socialista, molt a contracor, a pactar un govern de coalició amb Unidos Podemos, l'última versió d'una unió d'elements de l'esquerra, encara arrossegant les restes del naufragi dels comunistes d'ICV, ara reciclats, mai més ben dit, a ambientalistes. L'endemà de la signatura del pacte de coalició i les abraçades a una petita dependència de la Moncloa dels dos líders, Sànchez i Iglesias, els negres budells de la dreta de tota la vida van començar amb borborigmes que, rots i pets a banda, anunciaven les dificultats per pair-lo.

Al llarg de les celebracions nadalenques es van començar a conrear amb contactes diversos, els plans per a evitar que la legislatura acabada de començar mai arribés al seu terme. Quatre anys és molt més del que podrien suportar els desposseïts del poder. La cara externa la va proporcionar el novell dirigent de Partit Popular decidit a utilizar totes les tribunes disponibles i, especialment, la del Congrés dels diputats, per desqualificar la legitimitat de la coalició PSOE-Podemos. Ni els cent dies de treva de costum es van respectar. La cara interna, com és habitual, va activar tot el contingut del clavegueram estatal. El projecte tenia com a objectiu principal trencar el govern de coalició abans que poguessin aprovar uns nous pressupostos, cosa que garantiria una estabilitat pel "gobierno" d'un parell d'anys. La metodologia incloïa accions diverses en l'àmbit econòmic-financer amb pressions sobre el PSOE dels amos dels diners i amenaces d'accions violentes institucionals comptant amb la força, de moment, de la Guàrdia Civil a Madrid que comandaba l'ínclit Perez de los Cobos. Es considerava enllistats la cúpula de la Judicatura i la Conferència episcopal. L'exèrcit, i el seu cap suprem quedaven com a observadors interessats, massa visibles per a comprometre's. Més o menys "lo mismo de siempre".

Vet aquí que l'epidèmia del CoViD-19 ho ha posat tot potes enlaire. D'una banda, els promotors decideixen veure com van les coses, que igual al "gobierno" se li escapa el control i després resulta més fàcil. D'altre, el mateix gobierno on la música, o els timbals de guerra, o el "soroll de sabres" que avui dia és més soroll de recàrrega de HKG36, ja li havia arribat, que decideix instaurar l'estat d'alarma i centralitzar tot el poder. L'estat d'alarma va estar més motivat per les amenaces polítiques que les sanitàries...però això no t'ho diran. Per a controlar l'epidèmia no en feia cap falta l'estat d'alarma. L'intent de fer pivotar sobre la mani del 8M el desastre de l'epidèmia a Madrid i culpar al "gobierno" formava part d'una segona fase, ja que la trama negra no comptava amb l'epidèmia (com gaire bé ningú al món). Part de la trama, principalment l'econòmica, es va fer enrera, una mica per la dita jesuítica de "En temps de tribulació, no facis canvis" de les regles de Sant Ignasi. Però la part més dura va voler continuar. En triar el "gobierno" de desfer-se del Pérez de los Cobos quan, de fet, ja no calia, ha estat com ja han dit, per la total desconfiança a qui manega (manegava, pero manega encara) els fils d'una bona part de les clavegueres i que, a més, tenía el control de la força de la GC a la regió de Madrid. I, mentrestant, es munten unes manis al barri de Salamanca de Madrid d'ultra-dretans per anar escalfant l'ambient. Tot per què, com diu Pérez Royo, ho tornaran a intentar abans que s'aprovin els pressuposts, senyal que la coalició PSOE-UP podria continuar un parell d'anys més al poder. Sobretot si la UE obre l'aixeta dels euros per a la reconstrucció i la poden gestionar. La postura del cap de l'estat va més en la línia d'"esperar y ver", però informat en tot moment perquè no l'agafin amb el pas canviat... 

Hi ha, "of course" alguns factors personals. Els nomenaments del PSOE de càrrecs i prebendes deixa a la cuneta un grapat de para-politics que poden deixar de xuclar la mamella de l'estat. N'hi ha uns quants. A títol d'exemple lo malament que ha sentat el canvi a la cúpula de Comisión Nacional de Mercados y de la Competencia (CNMC) en el que, per primera vegada, queda fora el Partido Popular. La jutgessa Rodriguez-Medel que instrueix la causa sobre la mani feminista del 8M, aspiraba a ser directora de la Guàrdia Civil. I s'ha quedat amb les ganes ("...pues ahora veréis..."). El de los Cobos, coronel perquè el va ascendir Rajoy després de la seva actuació a Catalunya, ho té fotut per a ascendir a un escalafó tancat sense "mèrits de guerra" i poca carrera militar. L'amo del BBVA, Gonzalez, està pringadillo pels seus embolics amb el Villarejo...

Hi ha més.

Òbviament que m'he muntat la meva "pel·lícula" i les teories de conspiracions són abundoses. Però no se'm podrà dir que no sigui més entretinguda que els relats cutres dels atestats del Baena o dels redactors de l'informe a la jutgessa Medel.

Des del racó superior esquerra del mapa, no se'ns escapa que la situació a Catalunya no deixa de tenir un significatiu efecte sobre tot plegat. Que hi ha voluntats per acabar amb l'inconveniència que genera el moviment independentista sigui com sigui. I, també, de la dificultat que els hi representa. Saben que un moviment extraconstitucional seria molt mal rebut a l'Europa aquesta que els hi ha de deixar els diners per a sortir de la crisi econòmica-sanitària. De moment el que toca és veure qui s'equivoca més.

Accepto comentari i afegits.

..