Thursday, October 26, 2023

Jueus, cristians i musulmans

 Un conegut articulista publica al web parlemclar una peça sobre l'estat d'Israel i els problemes actuals, la guerra israeli-palestina. A banda d'altres coses, ve a dir que els occidentals som tots culturalment judeo-cristians. D'aquests temes es vessaran rius de (tinta) bits and bytes a les pantalles de mitjans, blogs, xarxes i webs aquests temps de tribulació. Tothom intenta explicar l'inexplicable d'un sagnant conflicte que, si s'exten, pot conduir-nos a una destrucció global. No ho vull dubtar, per què, com a possibilitat n'és una de real. Sí però discrepar i, per tant, fer la meva contribució a la riuada de consideracions.

D'entrada, això, sí, deixar clar que, sobre un conflicte que fa tres mil anys que dura, que ningú em demani que prengui part. Jueus i palestins fa molt de temps que estan en guerra. De fet, és una guerra permanent, ocasionalment interrompuda per breus períodes de pau.L'origen es pot cercar en els relats bíblics, d'allò que es recompta en el que nomenem l'Antic Testament, el testimoni vell, antic. Recollit en la Torah i de vegades discutit al Talmud i la tradició oral. Moisès va exhortar als jueus esclavitzats a Egipte dient que Déu, el deu dels jueus, els hi havia promés una terra: “la terra promesa”, Canaan, Sembla que els hi va prendre quaranta anys, passejant-se pel Sinaí on no hi havia gaire bé res, abans d'arribar a Canaan. No hi ha referències sobre quina consideració havia donat Moisès, potser tampoc Déu, al fet que "la terra promesa" estigués ja ocupada per algú.Podem recordar les gestes de David, abans de ser rei, de tombar d'un cop de pedra al Goliat, per cert, gegant filisteu, o sia palestí.

L'articulista s'acosta al món jueu intentant explicar les activitats dels membres de la comunitat jueva a la diàspora, fins atribuir-los l'invent del capitalisme. Ja està bé però crec que estic en desacord amb alguns dels plantejaments. Per exemple, el treball per profit ja existia a Fenícia i abans a Sumèria. també que la diàspora del segle II després de la destrucció del temple per l'emperador romà Titus és anterior a la consideració dels jueus com responsables de la mort de Jesucrist i la seva marginació. De fet, la difusió del cristianisme la van fer jueus (Pau de Tarsos). Molt després, els musulmans van ser molt més tolerants amb els jueus (sefardites), convivint més o menys pacíficament a l'Andalus i tot el nord d'Africa. La dedicació dels jueus a les finances (i a feines menestrals professionals: fusters, sabaters, ferrers, etc.) ho eren als àmbits urbans d'Occident per regulacions discriminatòries sobre les propietats. A l'Europa de l'est (bizantina) els jueus (askenazi) de religió, feien de pagesos. Les pogroms periòdiques eren atiades per la noblesa improductiva endeutada per deslliurar-se dels deutes. La emprenedoria dels jueus urbans van finançar l'impremta de Gutenberg (Lechuga, un jueu hispànic hi va invertir) i SantAngeli (jueu convers) l'estol de Colom per anar a les Índies, amb la garantía de les quatre joies miserables d'Isabel de Castella. El jueu Shylock és una caricatura. Qualsevol banquer-mercader jueu sap que no pots tallar un troç de carn sense vessar sang. El bard (William Shakespeare) va jugar un joc antisemític.

Som judeocristians? O només actuem per reflexes culturals imposats?. Jo crec que em puc separar de una aculturació jueva-cristiana, especialment dels aspectes ètics i morals que no comparteixo, especialment el monoteisme determinant. Com a "ser", més m'estimo ser mediterrani, entre estoic i epicuri, liberal i creient de llegendes de deus humanitzats, que pateixen passions i emocions, defectes humans, i lluny de  deus omnipotents incapaços des de la seva impotència de modificar la realitat ominosa, terribles i justiciers. Soc adorador del sol i la lluna, del foc i els vents. No de iaios  barbuts intransigents, per més que prometin paradisos dels que ja ens van expulsar... o les 77 verges per a tota l’eternitat que només seran verges 77 dies (una cada día). I les dones? Quin paradis els hi espera?

No, no em sento judeo-cristià-musulmà… Allà ells i les seves dèries homicides.


Xavier Allué

Wednesday, October 25, 2023

No a la guerra

Publicado el 17 de octubre de 2023 a DiariMés


 

Tuesday, October 17, 2023

Un podcast

 Resulta que hijo Aitor hace y publica podcasts con una cierta asiduidad. Ahora se ha entretenido en hacerme una entrevista que enlazo aquí:

https://www.ivoox.com/taitalks-83-xavier-allue-audios-mp3_rf_117858227_1.html


Para quien tenga una hora y media para escucharlo.


Salud.


X. 

Saturday, October 14, 2023

El relator

 Publivat a Diari Més el 9 d'octubre de 2023



Tuesday, October 03, 2023

Adversaris


Adversaris

Actualitzada 02/10/2023 a les 19:05

Xavier Allué
El conflicte entre Catalunya i l'Estat avança entre escaramusses diverses. Un fenomen electoral als comicis de l'estat del passat 23 J ha generat una situació que ha complicat els projectes dels dos partits amb més representació. El PP ja ha vist que tot i haver obtingut més escons al Congrés dels Diputats, les seves aliances amb l'extrema dreta, bé que imprescindibles per aconseguir ser investit cap del govern, fan impossible aconseguir sumar suficients vots per tenir una majoria que li permetés governar. Ara li toca a l'altre partit amb més vots, el PSOE, què aspira a concitar aliances en tots els partits considerats progressistes per assolir una majoria. Això, però, no es presenta com un fàcil acord. Els partits catalans volen coses que l'actual titular de l'executiu espanyol no té fàcil accedir. Les setmanes que venen assistirem al ball de les negociacions més que probablement avorrit i que mostra les misèries que afecten els partits polítics quan fan política.

En la situació dels conflictes de llarga durada, les negociacions són l'única forma de solució. Passa, però, que als conflictes ha de seure a negociar amb l'adversari, l'enemic. El meu entendre l'adversari no és el Partit Socialista Obrer Espanyol, o el seu líder, Pedro Sánchez. Els partits espanyols al Gobierno, només són els representants electes de l'Estat, però no són els que manen. Els adversaris, els que ja s'han declarat com tals són altres. El missatge és llarg, però fàcil d'identificar-los quan no s'identifiquen ells mateixos. Es caracteritzen per ser elements que no han estat elegits per la ciutadania, tot i que ostenten un considerable poder. Un poder real i, també, mediàtic. És el que hem volgut incloure com un semiclandestí deep state , l'estat profund, tot i que no són Estat. La seva profunditat i la seva ubicació és més de situació enfosquida i amagada. I que mai han donat ni reten comptes de la seva activitat i estatus.

Al moment actual s'han manifestat com adversaris contra Catalunya i les preteses propostes polítiques a negociar, són més d'una notable part del Poder Judicial, la Conferència episcopal i altres organismes més o menys autònoms que el passat recent ja han actuat contra Catalunya sense ocultar-se gaire. També la difusa fiscalia, la gent del Tribunal de Cuentas o el Consejo de Estado. Però no ens fan amics els caps de negociat dels diferents organismes ministerials, els milers d'enginyers del ministeri de Foment sense cap altra feina que dibuixar estructures radials, membres de la inspecció d'Hisenda, de l'Advocacia de l'estat, de la Direcció de Ports de l'Estat a 400 quilòmetres del mar, de ministeris sense competències com el de Cultura o el de Sanitat, els Consejos generals de registradors de la propietat, o dels notaris, els d'ADIF i RENFE, d'AENA. També els del cos d'Interventors, els militarots, els comandaments de la Guàrdia civil i els policies que, com només caminen per les clavegueres, no saben què passa a sobre. Tots els que es reuneixen en conclave bisetmanal amb la gent dels diners a la llotja de Bernabeu: l'altre centre del poder. Com la lliga de futbol o la federació. Tots hereus de l'Espanya negra que juntament amb la jerarquia de l'Església catòlica va destruir la República, es va reassentar durant la dictadura franquista i que resisteix el pas de la història atrinxerada en una Constitució pactada amb els militars i que manté la monarquia borbònica de personatges de reputació més que dubtosa, sense ni tan sols una legitimitat dinàstica.

Pot ser un argument un xic populista, però quan penses quina d'aquestes institucions components de l'Estat, que funcionen i financen amb els nostres impostos, mai de la vida t'han resolt un problema, t'han fet guanyar un duro (o un euro) o t'han ofert una feina per la teva filla o fill.

Això és l'estat i amb aquests adversaris no es pot negociar. No hi ha res a oferir ni res a baratar. No ens deixaran marxar mai de la vida. Igual, però, no es tracta de Catalunya marxi d'Espanya. Potser n'hi hauria prou que Espanya marxés de Catalunya.