Jueus, cristians i musulmans

 Un conegut articulista publica al web parlemclar una peça sobre l'estat d'Israel i els problemes actuals, la guerra israeli-palestina. A banda d'altres coses, ve a dir que els occidentals som tots culturalment judeo-cristians. D'aquests temes es vessaran rius de (tinta) bits and bytes a les pantalles de mitjans, blogs, xarxes i webs aquests temps de tribulació. Tothom intenta explicar l'inexplicable d'un sagnant conflicte que, si s'exten, pot conduir-nos a una destrucció global. No ho vull dubtar, per què, com a possibilitat n'és una de real. Sí però discrepar i, per tant, fer la meva contribució a la riuada de consideracions.

D'entrada, això, sí, deixar clar que, sobre un conflicte que fa tres mil anys que dura, que ningú em demani que prengui part. Jueus i palestins fa molt de temps que estan en guerra. De fet, és una guerra permanent, ocasionalment interrompuda per breus períodes de pau.L'origen es pot cercar en els relats bíblics, d'allò que es recompta en el que nomenem l'Antic Testament, el testimoni vell, antic. Recollit en la Torah i de vegades discutit al Talmud i la tradició oral. Moisès va exhortar als jueus esclavitzats a Egipte dient que Déu, el deu dels jueus, els hi havia promés una terra: “la terra promesa”, Canaan, Sembla que els hi va prendre quaranta anys, passejant-se pel Sinaí on no hi havia gaire bé res, abans d'arribar a Canaan. No hi ha referències sobre quina consideració havia donat Moisès, potser tampoc Déu, al fet que "la terra promesa" estigués ja ocupada per algú.Podem recordar les gestes de David, abans de ser rei, de tombar d'un cop de pedra al Goliat, per cert, gegant filisteu, o sia palestí.

L'articulista s'acosta al món jueu intentant explicar les activitats dels membres de la comunitat jueva a la diàspora, fins atribuir-los l'invent del capitalisme. Ja està bé però crec que estic en desacord amb alguns dels plantejaments. Per exemple, el treball per profit ja existia a Fenícia i abans a Sumèria. també que la diàspora del segle II després de la destrucció del temple per l'emperador romà Titus és anterior a la consideració dels jueus com responsables de la mort de Jesucrist i la seva marginació. De fet, la difusió del cristianisme la van fer jueus (Pau de Tarsos). Molt després, els musulmans van ser molt més tolerants amb els jueus (sefardites), convivint més o menys pacíficament a l'Andalus i tot el nord d'Africa. La dedicació dels jueus a les finances (i a feines menestrals professionals: fusters, sabaters, ferrers, etc.) ho eren als àmbits urbans d'Occident per regulacions discriminatòries sobre les propietats. A l'Europa de l'est (bizantina) els jueus (askenazi) de religió, feien de pagesos. Les pogroms periòdiques eren atiades per la noblesa improductiva endeutada per deslliurar-se dels deutes. La emprenedoria dels jueus urbans van finançar l'impremta de Gutenberg (Lechuga, un jueu hispànic hi va invertir) i SantAngeli (jueu convers) l'estol de Colom per anar a les Índies, amb la garantía de les quatre joies miserables d'Isabel de Castella. El jueu Shylock és una caricatura. Qualsevol banquer-mercader jueu sap que no pots tallar un troç de carn sense vessar sang. El bard (William Shakespeare) va jugar un joc antisemític.

Som judeocristians? O només actuem per reflexes culturals imposats?. Jo crec que em puc separar de una aculturació jueva-cristiana, especialment dels aspectes ètics i morals que no comparteixo, especialment el monoteisme determinant. Com a "ser", més m'estimo ser mediterrani, entre estoic i epicuri, liberal i creient de llegendes de deus humanitzats, que pateixen passions i emocions, defectes humans, i lluny de  deus omnipotents incapaços des de la seva impotència de modificar la realitat ominosa, terribles i justiciers. Soc adorador del sol i la lluna, del foc i els vents. No de iaios  barbuts intransigents, per més que prometin paradisos dels que ja ens van expulsar... o les 77 verges per a tota l’eternitat que només seran verges 77 dies (una cada día). I les dones? Quin paradis els hi espera?

No, no em sento judeo-cristià-musulmà… Allà ells i les seves dèries homicides.

Xavier Allué