25 anys del segle XXI

Fet i fotut ens hem menjat la quarta part del segle XXI. Els historiadors contemporanis s’ho trobaran als relats de premsa i, ves a saber, a les informacions acumulades en les plataformes d’Intel·ligència Artificial, amb la dificultat afegida de poder separar el gra de la palla, la realitat del relat. Una minúscula diferència: “real” de “rela”.

El suport en lletra impresa, fins ara, ha mantingut un estatus de fiabilitat, mentre que les imatges continuen sent “Il·lustracions”. Gradualment, les filmacions, imatges en moviment, guanyaren fiabilitat per sobre de les instantànies que molt aviat es va veure com es podien manipular. Ben cert, però, que algunes imatges fixes retenen un efecte simbòlic, impactant, que els hi afegeix valor. Això, però, potser també s’està acabant.

S’atribueix a George Orwell, l’autor anglès d’“Homenatge a Catalunya”, la frase “La història l'escriuen els vencedors”. Això forma part de la concepció militar de la història. Es pot corregir a què, en realitat, la història l'escriuen els supervivents. O els seus descendents. Ara fa cent anys, el primer quart del segle XX, quan retrospectivament es va declarar la dècada dels anys 20 com “els feliços 20”, de faldilles escurçades i xarleston, es recullen més de 400 conflictes armats. Entre ells destaquen per la seva mortaldat la I Guerra Mundial, la Guerra civil russa, La Guerra Russo-japonesa, les relacionades amb el desmembrament de l’Imperi Otomà i un reguitzell de guerres colonials, la més propera la Guerra d’Àfrica, al Marroc. Una mena de pròleg del qual va ser el segon quart del segle XX i els més de 100 milions de morts a la II Guerra Mundial.

Aquest primer quart del segle XXI no és que hagi estat massa pacífic. Pel que fa a guerres, a banda de les començades anys abans com les internes de Colòmbia, Somàlia o les dites “antiterroristes” a l’Orient Mitjà, la guerra d'Iraq, el conflicte a Síria, al Iemen, a Afganistan, a Líbia, el Congo, al Líban, l’inacabable conflicte entre Israel i els estats àrabs, la invasió de Gaza o la més propera europea de Rússia sobre Ucraïna. També les més oblidades com la guerra al Sudan o la de Etiòpia-Eritrea, la dels narcotraficants mexicans, causants de milers de víctimes.

La violència terrorista ha marcat aquest període de temps que sembla que es comença a comptar amb l’atac a les Torres Bessones del World Trade Center a Nova York el 9 de setembre del 2001. Altres menys mortífers però igualment extraordinaris a Madrid el 2004, Londres el 2005, Noruega (Utoya) el 2011, París (Bataclan) el 2015, Brussel·les el 2016, Manchester el 2017, i a Barcelona (Les rambles) i Cambrils el 2017. Dotzenes més took place en diversos països en conflicte.

Aquest lamentable relat, però, no pot ocultar els esdeveniments que estan conformant la realitat d’aquest breu passat i present que, indubtablement, seran determinants del futur. Amb significat divers, el segle XXI ha vist l’aparició de les xarxes socials a cavall de l’accés quasi universal a la Internet i l’ús de “smart phones”. I, tot seguit, l’accessibilitat a la Intel·ligència Artificial. Els automòbils elèctrics, bé que lentament, van substituint els de motor de combustió, una part del desenvolupament de les energies renovables, eòliques o fotovoltaiques. Una gestió distorsionada de les energies renovables va ser, però, la causa de l’apagada general a Espanya i Portugal el passat 28 d’abril.

Els avenços en biomedicina són constants, tant en tècniques de diagnòstic com configuració de representacions genètiques a partir del coneixement del genoma humà, completat el 2022. La Covid-19, però ens va agafar a tots per sorpresa.

Blockchain i les criptomonedes han revolucionat el món de les finances, però no evitaren l’enorme crisi del 2008. El dòlar americà, malgrat el monstruós deute extern del EUA, continua sent la moneda de referència mundial.

Un president dels EUA afroamericà, Obama, i un de boig, Trump, encapçalen la llista de líders polítics que formaran l’onomàstica el quart de segle, junt amb el nou rei d’Anglaterra, Charles III, un papa jesuïta, Francesc i un altre agustinià i nord-americà, Lleó XVI, i la llarga llista s’estendrà a famosos pel que són o fan i els famosos perquè només són famosos.

Ens convé a tots recordar aquest passat viscut, no sia que, com ens va condenar el polític anglès Edmund Burke, ens veiem obligats a repetir-lo.

Assistència Sanitària Universal

 Assistència sanitària universal

Tot coincidint amb l’esclat de controvèrsies sobre la privatització de l’assistència sanitària a Madrid i uns intents barroers de comparar la situació amb el sistema català de salut, la revista The Lancet publica el seu darrer editorial dedicat a la Cobertura Sanitària Universal.

La Cobertura Sanitària Universal (CSU) significa que totes les persones reben els serveis sanitaris de qualitat que necessiten per ser efectives, quan i on els necessiten, sense patir dificultats econòmiques. Proposta com a "Objectiu de Desenvolupament Sostenible" el 2015 per l'ONU per al 2030, a The Lancet s'indica que pot no ser suficient.

A cinc anys del límit proposat i amb una mirada universal, la dura realitat és que la meitat dels habitants de la terra, uns 4.600 milions de persones no tenen accés a serveis de salut essencials i uns altres 2.100 milions patiran dificultats econòmiques greus per cobrir les despeses assistencials.

Amb alguns esforços de racionalitat, els responsables de salut de l'ONU, l’OMS (Organització Mundial de la salut) es planteja aconseguir com a mínim la cobertura d’alguns problemes de salut seriosos, greus i que encara afecten molta gent com 15 afeccions prioritàries: vuit afeccions infeccioses i de salut maternal, set malalties no transmissibles i lesions traumàtiques.

És obvi que el cost de la provisió d’aquests objectius pot quedar encara lluny per a molts països i comunitats. Per això és necessari implementar totes les altres mesures preventives i ambientals que milloren la salut i redueixen els riscs de les malalties: les vacunacions de la trentena de malalties infeccioses fins a la seva erradicació, l’atenció a la salut de les dones en fase reproductiva i dels nadons, l’eliminació de agressions conegudes com el consum de tabac, alcohol i altres tòxics recreatius, el control de contaminants ambientals de l’aire, aigua i aliments o la prevenció d’accidents de trànsit i laborals.

Amb aquest panorama resulta inacceptable que alguns pretenguin fer negoci, lucrar-se amb l’infortuni de la gent que emmalalteix en àmbits on, per l’acord de tots, tenim una cobertura assistencial universal i finançada amb els impostos. I d’una qualitat superior.

Igualment resulta inacceptable que es retallin serveis o es limiti el seu desenvolupament des dels poders públics perquè la gent es vegi obligada a recórrer a l’assistència privada de pagament. O, encara pitjor, que es limitin serveis a només la meitat de la jornada com s’està fent amb el programa ICTUS a Tarragona.

El 80% de la despesa assistencial sanitària l’ocupen, naturalment, els salaris del personal. Menys diners signifiquen disminució dels efectius professionals o pagar-los salaris de misèria. Menys efectius generen cues, llistes d’espera per què la demanda no es pot cobrir amb suficiència. Salaris insuficients per a un personal altament qualificat amb llargs períodes de formació, fan que marxin o, com la setmana passada, facin vagues.

L’oferta privada mai pot competir amb la pública. Pot competir en prestacions hostaleres, però s’hi repenja derivant la patologia de més complexitat o, com fan les mútues, es desprenen els seus socis de més edat per què són els que generen més despesa, una forma d’edatisme vergonyós i il·legal. I contractant professionals estrangers, sovint amb credencials de competència dubtoses.

Ho deia la meva mare de la carn al mercat: si la vols bona, és cara. Hi ha de més barata, però ja no és tan bona. Amb l’assistència sanitària passa el mateix.