Assistència Sanitària Universal

 Assistència sanitària universal

Tot coincidint amb l’esclat de controvèrsies sobre la privatització de l’assistència sanitària a Madrid i uns intents barroers de comparar la situació amb el sistema català de salut, la revista The Lancet publica el seu darrer editorial dedicat a la Cobertura Sanitària Universal.

La Cobertura Sanitària Universal (CSU) significa que totes les persones reben els serveis sanitaris de qualitat que necessiten per ser efectives, quan i on els necessiten, sense patir dificultats econòmiques. Proposta com a "Objectiu de Desenvolupament Sostenible" el 2015 per l'ONU per al 2030, a The Lancet s'indica que pot no ser suficient.

A cinc anys del límit proposat i amb una mirada universal, la dura realitat és que la meitat dels habitants de la terra, uns 4.600 milions de persones no tenen accés a serveis de salut essencials i uns altres 2.100 milions patiran dificultats econòmiques greus per cobrir les despeses assistencials.

Amb alguns esforços de racionalitat, els responsables de salut de l'ONU, l’OMS (Organització Mundial de la salut) es planteja aconseguir com a mínim la cobertura d’alguns problemes de salut seriosos, greus i que encara afecten molta gent com 15 afeccions prioritàries: vuit afeccions infeccioses i de salut maternal, set malalties no transmissibles i lesions traumàtiques.

És obvi que el cost de la provisió d’aquests objectius pot quedar encara lluny per a molts països i comunitats. Per això és necessari implementar totes les altres mesures preventives i ambientals que milloren la salut i redueixen els riscs de les malalties: les vacunacions de la trentena de malalties infeccioses fins a la seva erradicació, l’atenció a la salut de les dones en fase reproductiva i dels nadons, l’eliminació de agressions conegudes com el consum de tabac, alcohol i altres tòxics recreatius, el control de contaminants ambientals de l’aire, aigua i aliments o la prevenció d’accidents de trànsit i laborals.

Amb aquest panorama resulta inacceptable que alguns pretenguin fer negoci, lucrar-se amb l’infortuni de la gent que emmalalteix en àmbits on, per l’acord de tots, tenim una cobertura assistencial universal i finançada amb els impostos. I d’una qualitat superior.

Igualment resulta inacceptable que es retallin serveis o es limiti el seu desenvolupament des dels poders públics perquè la gent es vegi obligada a recórrer a l’assistència privada de pagament. O, encara pitjor, que es limitin serveis a només la meitat de la jornada com s’està fent amb el programa ICTUS a Tarragona.

El 80% de la despesa assistencial sanitària l’ocupen, naturalment, els salaris del personal. Menys diners signifiquen disminució dels efectius professionals o pagar-los salaris de misèria. Menys efectius generen cues, llistes d’espera per què la demanda no es pot cobrir amb suficiència. Salaris insuficients per a un personal altament qualificat amb llargs períodes de formació, fan que marxin o, com la setmana passada, facin vagues.

L’oferta privada mai pot competir amb la pública. Pot competir en prestacions hostaleres, però s’hi repenja derivant la patologia de més complexitat o, com fan les mútues, es desprenen els seus socis de més edat per què són els que generen més despesa, una forma d’edatisme vergonyós i il·legal. I contractant professionals estrangers, sovint amb credencials de competència dubtoses.

Ho deia la meva mare de la carn al mercat: si la vols bona, és cara. Hi ha de més barata, però ja no és tan bona. Amb l’assistència sanitària passa el mateix.