La desaparició dels metges de capçalera

La imatge del metge assentat al costat del llit de la malalta, prenent-li el pols, en la espera ominosa de que afebleixi, que va pintar Picasso fa més de cent anys, està en vies de desaparèixer definitivament.

Continuem fent servir el terme per a referir-nos als professionals d’atenció primària que, en un disseny de pràctica assistencial desenvolupat al segle passat, se’n fes càrrec de l’atenció immediata dels malalts i en proximitat.

La gradual desaparició de l’assistència domiciliària, sobre tot a l’àmbit de l’assistència pública, així dita “de la Seguretat Social”, no dona lloc a l’encontre dels professional i el malalt al voltant d’un llit.

Això sí, els nous equips d’assistència domiciliaria reprodueixen el model, però no el concepte. El mateix que la figura de “metge de família”, la qualitat del metge de capçalera s’ha atribuït al seu coneixement proper del malalt, quasi íntim. Aquest coneixement proper era generador de confiança. I aquesta confiança, de respecte al diagnòstic i compliment de tractaments i recomanacions per part del malalt.

Una bona part d’aquesta confiança raïa en la memòria del professional. El metge coneixia al malalt i els seus antecedents i història personal. Però això és un luxe que al segle XXI ja no es podem permetre. Ningú pot refiar-se de que un professional se’n recordi de tot el que li ha passat ni que ho faci amb fiabilitat.

L’historial clínic, en les seves versions en paper o en memòria cibernètica ha esdevingut un eina de treball massa important, i la complexitat de les dades recollides i la multiplicitat dels malalts no permeten deixar els registres només que a la memòria humana.

El treball en equip, o el treball dels equips, també acaben per substituir al professional únic en l’atenció. Els malalts han desplaçat la seva confiança del professional únic cap als professionals disponibles, i tal és l’efecte que això te en l’actual inaturable creixement de la demanda als serveis d’urgències: la gent s’estima més que l’atenguin quan els hi convé, per part d’un professional desconegut, que no pas pel seu metge que només està disponible unes hores concretes.

No seré jo qui jutgi les bondats o distorsions d’aquesta realitat. Em limito a constatar-la. Però si que recomano que els responsables de la distribució de l’assistència ho tinguin en compta i que s’adaptin a la realitat.