Catalans alts i catalans baixets

Porto tota la vida dedicat a mesurar infants. Part de la meva feina és garantir que els xiquets es facin grans, que creixin. Mai però he tingut la sensació de que estava contribuïnt a que, en general, els xiquets creixessin més que els seus pares.

Existeix el fenomen del creixement secular de la població, tot que no que no gaire ben explicat però que, ens permet utilitzar una fórmula per a fer prediccions grolleres de la estatura final dels nens.

Molt simplificat ve a dir que els nois tindran una alçada resultant de la suma de les estatures dels seus pares biològics dividida per dos i sumant-hi 10 centímetres pels nois o restant-los per a les noies.

Així, un nen que els seus pares medeixen 170 cm. el pare i 160 la mare pot arribar a medir (170 + 160)/2 + 10 = 175 cm., es a dir 5 centímetres més que el seu pare. Una noia, per exemple germana seva, podria arribar a medir (170+160)/2 - 10 = 165 cm., es a dir també 5 cm. més alta que la seva mare. Això condueix a un increment generacional de l'alçada de la població.

Òbviament que aquesta és una generalització amb notables excepcions i variabilitats. Cal només que hagin circumstàncies familiars o personals que ho puguin modificar. No menyspreable és la precisió que figura més amunt de que el càlcul es refereix a les estatures del pares BIOLÒGICS, sabent com sabem que fins a un 7% dels fills no ho son dels seus pares reconeguts.

Per citar exemples ben coneguts, sembla que la estatura de la nissaga dels reis Borbons al darrer segle, arrenca de la participació del militar català Enric de Puigmoltó, un xicot molt ben plantat, en la dotació genètica de la família.

A Catalunya hem tingut en els darrers quatre presidents de la Generalitat un bon repartiment d'estatures, essent Tarradelles un tros d'home i Maragall ben plantat i, en canvi, Pujol i Montilla més aviat petitons. No serè jo que equipare estatures amb qualitats personals o polítiques, tot i que tinc marcades preferències, però la llengua i Josep Pla ho permeten quan es pot intercanviar homes grans amb grans homes i homenots.

Quan feia el servei militar, a la meva companyia ocupava el lloc 10 o 11 per estatura, just al costat d'en Miquel Albanell, en aquella època "pivot" del equip del Barça de basquet i després metge de l'equip. I en fèiem 177-178 centímetres d'alçada. A la Catalunya dels germans Gasol representa un canvi notable.

Tot plegat resulta curiós l'enrenou generat per les referències a la estatura dels espanyols aparegudes a la revista "The Economist" en un ample reportatge sobre Espanya aquest mes de novembre 2008. Amb una llengua farcida de dites sobre la confitura que hi ha al pot petit, o quin talós rima amb alt i gros, hauríem de ser capaços d'entendre que, llevat de per a jugar al basquet, la estatura no és una qualitat més que física. I dedicar nos a conrear les altres.