L'estatut de Catalunya i "dotze homes dolents"

Els impresentables membres del Tribunal Constitucional d'Espanya finalment han fet l'ou, pel que podem entendre un ou de serp. Deslegitimats, incompetents, quan no fatxes declarats, s'han empassat el recurs del PP i el defensor del poble (de Madrit) Múgica Herzog--que segur que defensa el concert basc però no un per Catalunya--han elaborat una sentència regresiva després de quatre anys de marejar la perdiu.
Els aspectes juridics no m'interessen per que estan massa grapejats. L'esperit de la sentència és: "Catalans: fer-vos fotre i no es queixeu". Els detalls reprodueixen el decret de Nova Planta del 1714 pel jo puc entendre.

De molt jovenet vaig veure la pel·licula "Doce hombres sin piedad"pobre traducció de "Twelve Angry Men" de Sidney Lumet. Potser la primera ocasió de veure l'actuació d'un jurat, cosa desconeguda a l'Espanya franquista, on els jutges eren nominats pel dictador. Em va semblar curiós i amb alguns amic vam discutir les practicalitats d'un jurat de dotze persones sobre un tribunal de tres jutges que és el que es veia per aquí. Com que el palau de Justicia de la ciutat on vivía estava a 150 metres de l'institut, ocasionalment feiem "campana" i ens anavem a veure judicis, alguns de nosaltres cercant algun estímul cap a una vocació al món de la justicia. Va passar temps abans de donar-me'n del significat d'un jutjat popular, una realitat que no es va materialitzar fins a vint-i-cinc anys després amb la democracia.

Que el Tribunal Constitucional el formin dotze membres és fruit d'acords politics, com ho és la composició i els nomenaments. Però aquest maleït Tribunal ha perdut un membre que es va morir i no el van substituir. Un altre membre va ser rebutjat per dubtar de la seva imparcialitat--dubte extensible a qualsevol dels altres membres--i els deu que quedaven no han estat capaços de fer la feina, per acabar amb un pacte regressiu i desastrós.
Res de bo és esperable i en els propers dies començarem a veure on ens porta, però sembla que tenim les primeres pedres per a construir la independència.

Freakies of my youth XVIII: Lavrentiy Beria

Beria era más malo que un dolor. Malísimo. Como grabado en algún rincón de la memoria tengo que una vez, después de alguna trastada con ribetes de perversidad me dijeron: “Eres más malo que Beria!”

Lavrentiy Pavlovich Beria fue, desde 1919 hasta su muerte en 1953 un destacado dirigente de la Rusia soviética, más concretamente de sus servicios secretos. Originario de Georgia, como Stalin (en realidad había nacido en Abkhazia, una parte ahora secesionada de Georgia en donde anduvieron a los tiros hasta hace poco), ingresó en la Cheka de jovencito y con ello en el deporte de matar gente. Hacia 1938 Stalin le nombró segundo jefe de la NKVD (Comisariado Popular de Asuntos Internos), la rama represiva del poder soviético y se aplicó con entusiasmo a las tareas de la Gran Purga staliniana.
Al comienzo de la 2ª Guerra Mundial se le atribuye la directiva que facilitó la orden de Stalin de eliminar a la oficialidad del derrotado ejército polaco, junto con unnúmero de profesores, médicos, técnicos e intelectuales, en lo que se conoce como la masacre del bosque de Katyn ( que es donde hace unas semanas se dieron el cebollazo los ocupantes del avión presidencial polaco cuando iban a celebrar un funeral reconciliatorio conjunto con los rusos). Unos 22.000 polacos fueron ejecutados (asesinados) por los verdugos de la NKVD que dirigía Vasili Mikhailovich Blokhin, el más experto de los verdugos a quien se le atribuyen personalmente las ejecuciones más notables de la carcel Lubyanka.
Hay un montón de referencias a su afición a las mujeres cuyos favores conseguía generalmente a la fuerza, así como relatos de excursiones nocturnas al caza de jovencitas con su limusina blindada por las calles de Moscú.
Cuando murió Stalin en 1953 de una apoplejía, formó parte de la troika governante con Malenkov y Molotov y aparentemente inició una liberalización y supuesta apertura hacia occidente. Pero sus compadres se lo tomaron mal, lo trincaron y lo fusilaron junto con unos cuantos de sus colaboradores; quemaron su cuerpo y dispersaron sus cenizas por un bosque cercano (no fuera que resucitase). Con su historial de matador, le atribuyeron hasta la muerte de Stalin a quien, supuestamente había envenenado con un anticoagulante (warfarina, un matarratas) y que, como era un hipertenso, bastó con cabrearlo un poco para que se le reventara una arteria intracerebral causante de su apoplejia y muerte. Si fuera así es que, puesto a matar, lo mató todo. Hasta su jefe.

Que Beria era malísimo resulta evidente, pero con qué tipo de información contaban en mi familia, esencialmente el mujerío, para equipararme a Beria es algo que se me escapa. Something that freaks me out.

Un mes de maig en blanc-blogs and bloggers

Tan ràpid que passa el temps que, tan bon punt et relaxes, se'n va un mes sense entrades al blog.
Be que he estat més o menys entretingut i, també, que no em venien idees mereixedores d'una entrada.
Mentre, la darrera entrada referida al volcà islandés de nom impronunciable (Eyjafjallajoekull), ha rebut set (7) commentss en xinés. Un parell porten la traducció en anglés i a mi em sonen com els paperets que es troben a les galetes xineses de la sort (fortune cookies) que et donen als restaurants. Els altres els he intentat de traduir amb el traductor del Google, però no em resulten intel·ligibles. A la portada d'aquest blog s'anuncia que és triligüe. De moment el xinés no forma part dels meus coneixements operatius i amb el degut respecte als 1.600 milions de xinesos, no penso incloure-ho al blog.
Part de la meva dedicació ha estat a un altre blog (Pediatria social) que aquest mes de maig ha arribat a un record de 2734 visites!!! Encara lluny del blog que més miro: El cocinero fiel, que pot tenir 2700 visites cada 12 hores !!! A banda de la qualitat del blog, evidentment la cuina i menjar son més populars que les cogitacions erràticas d'un boig com jo...

XA