La fal·làcia del cost de les urgències hospitalàries

Contínuament els administradors de la sanitat es despentinen dient que s'ha de millorar l'assistència en els centres d'Atenció Primària per evitar que la gent vagi als serveis d'urgències dels hospitals. Des de fa anys, per no dir decennis. I, no obstant això, i malgrat la creació de nombrosos i equipats centres, la gent segueix acudint a urgències i a més d'una forma creixent i progressiva.
I, d'altra banda, ningú ha aconseguit demostrar amb nombres fiables que això no hagi de ser així.
Molt abans que es produís aquesta tan portada i portada crisi econòmica, les argumentacions eren d'aquest caràcter. Suposadament les urgències en els centres d'Atenció Primària són més barates. I això és més que discutible.
De qualsevol servei mèdic assistèncial, la cosa que més costa és el manteniment del personal: els salaris de metges i infermeres.
Per atendre a un pacient en un consultori d'un problema que requereixi atenció immediata, generalment farà falta un administratiu que atengui i admeti al pacient, un metge que’l visiti i una infermera que proporcioni les cures precises. I això costa el mateix onsevulla que es dugui a terme. La resta, la llum, l'aigua, les benes i l'esparadrap o les eventuals receptes que s'estenguin és també idèntic.
Quan es parla de que les urgències a l'hospital són més cares és perquè es compta el cost de TOTES les urgències, incloent les greus i les dels pacients que precisen hospitalització i després es divideix pel nombre de pacients atesos. I això no és, decididament, el mateix.
Si algú addueix que els metges d'urgències, pel sol fet de treballar en un hospital utilitzen més recursos diagnòstics o terapèutics, està afirmant que no fan bé el seu treball: que són facultatius malbaratadors i això, no està provat. Tant menys quan sovint es tracta dels mateixos facultatius que treballen habitualment en Centres d'Atenció Primària i, després, fan guàrdies a l'hospital.
Resulta difícil d’entendre que uns mateixos professionals tinguin actituds diferents segons el lloc on treballin.
Un altre argument sol ser la proximitat d'un centre de salut al domicili. Però aquesta proximitat és només relativa quan amb prou feines els que visquin a menys d'un parell de centenars de metres del centre de salut es desplaçaran caminant. Si un es troba malament o si té la nena amb febre i fa fred o plou, el més probable és que recorri a un vehicle a motor. La major part dels CAP estan en zones de la trama urbana on l'estacionament de vehicles és difícil. Els hospitals poden estar més lluny, però acostumen a tenir espai de pàrquing, sobretot a la tard-nit i els caps de setmana.
Ni tan sols l'argument de rapidesa assistencial resulta vàlid. Els pacients suporten hores d'espera en els serveis d'urgències estoicament.
La gent, quan tria anar a Urgències, vota amb els peus. No estaran tots equivocats. Jo, almenys, estic d'acord amb ells. Quan em posi malaltó, que em portin a URGÈNCIES.