(Publicat també al blog de Pediatría social:
Els tractats clàssics de Pediatria social, això que als països anglosaxons es coneix com a “Community Medicine”, acostumaven a començar amb uns capítols d’epidemiologia. Gaire bé tots incloïen un gràfic sobre mortalitat infantil, mostrant el considerable descens de la mortalitat infantil al llarg del segle XX i, de seguit, la relació sobretot amb el progrés social i cultural de les poblacions. El que veieu aquí al costat n’és un exemple que mostra el descens durant la primera meitat del segle passat, però encerclades en vermell, dues fites, dues puntes significatives: una al voltant dels anys 17-18 i l’altre als 36-41. La segona correspon a la terrible Guerra civil espanyola. La primera però, correspon a la grip de l’any 18.
Cada hivern l’aparició del fenomen epidèmic de les infeccions pel virus de la grip en les seves diferents soques (“Influença virus” tipus A, el més comú) genera dificultats que es generalitzen en tots els àmbits socials: malaltia, pèrdua d’hores de feina, pèrdua d’hores d’escola, mancances de recursos humans, cues als centres sanitaris, sobrecàrrega dels hospitals i, fins i tot, morts, directes o indirectes. Ja hem explicat que les epidèmies són una forma social d’emmalaltir. Perdent-se en la memòria de la gent pel pas del temps, queda el record de la grip de l’any 18. Entre la primavera de 1917 i l’estiu de 1918 al món es va produir una tremenda epidèmia que va causar més de 60 milions de víctimes mortals. Sembla molt fàcil de dir en una frase: 60 milions de morts. Moltíssims més que els que va causar la terrible I Guerra Mundial, en aquells moments arribant als seus episodis finals. Els historiadors bèlics diuen que la grip i l’afectació dels soldats combatents va ser un factor decissiu per a arribar a l’armistici. Han passat 100 anys i cap altre fenomen ha causat tanta mortaldat en tan breu període, si bé si se sumen tots els episodis bèl·lics que històricament es compten com a part de la no menys terrible II Guerra mundial serien més, però més allargats en el temps i l’espai.
A penes deuen quedar alguns supervivents, centenaris o no tan grans, que recordin d’algun familiar mort en aquella terrible epidèmia. Ara fa uns anys, el 2009 va haver-hi una gran alarma mundial per la por a que una nova epidèmia mundial tingués les mateixes conseqüències. El virus que causa la grip varia d’any en any. Els virus de la grip es classifiquen segons que portin uns enzims concrets: l’hemaglutinina i la neurominidasa, reduïts en la nomenclatura a les inicials H i N, i d’un tipus específic que rep un número: 1, 2, 3, etc. La grip del 18 la produí el virus de la grip H1N1. El que es va detectar l’any 2009 també era l’H1N1, raons biològiques com per a témer que es podia tractar del mateix. L’epidèmia es va originar a Mèxic i es va estendre aviat als Estats Units. Això i la reacció un xic histèrica de la directora general de l’OMS, Margaret Chan, van generar una alarma mundial considerable. La carència al començament d’una vacuna eficaç en quantitats suficients i la disponibilitat d’uns agents antivirals com l’oseltaminvir (Tamiflu) i el zanamivir (Relenza) van motivar que s’aixequessin sospites de què l’alarma s’havia creat artificialment per a beneficiar l’indústria químic-farmacèutica.
Aquests incidents a banda, la grip ens visita cada any i de fa 100 anys que els científics lluiten per trobar solucions enfocades a una fenomen que té considerables costos en vides humanes i també socials, econòmics i fins i tot polítics. Una bona part de la història de la investigació de la grip i la seva causa fou relatada en el “best seller” escrit per la periodista especialitzada en temes de salut del New York Times Gina Colatta, titulat “Flu”. “Flu” és el nom col·loquial de la grip en anglès. Deriva del fet que els símptomes de febre, mucositat, tos, malestar general, etc. de la grip es consideraven relacionats amb el mal temps hivernal i en deien que “estaves sota la inFLUència” del temps. Aquest nom es va assignar a un microbi, l’Hemophilus influenzae, al que es va fer responsable la grip ara fa cent anys i que ja era identificable a les hores. Després es va veure que només era un agent complicant. El virus de la grip del 1918 no es va poder identificar. El llibre de Gina Colatta explica la fascinant història de la recerca que va portar a la identificació i aïllament del virus tres quarts de segle després, quan es va trobar en els cadàvers de víctimes de la grip enterrats al gel a l’Àrtic que havien romàs congelats.
Qui vulgui endinsar-se en les complexitats dels avenços de la ciència té, en la grip, un amplíssim camp d’estudi allargat 100 anys i que manté tota la, bé que estacional, actualitat.
La resta, més preocupats pel dia a dia, hem d’activar les mesures preventives elementals, evitar el contagi que és principalment per contacte amb les mans, amb rentades freqüents, fer servir mocadors d’un sol ús, defugir de les aglomeracions en espais tancats, cobrir-se la cara quan tossim amb el colze per comptes de la mà o el puny, i, si emmalaltim, fer servir mesures generals com la hidratació, els analgèsics-antitèrmics i el repòs. Els grups que així ho tenen recomanat: persones grans, quitxalla, grups de risc com sanitaris i servidors públics, deuen vacunar-se amb la vacuna recomanada per cada any, tot i que, l’eficàcia és variable i, enguany, no ho és tant.
Amb una mica de sort no tornarem a viure una pandèmia com la de fa cent anys, el terrible any 1918.
X. Allué
Afegitó:
Així comença “El Quadern Gris” d’en Josep Pla, aviat farà cent anys:
“1918, 8 de marzo. Como hay tanta gripe, han tenido que clausurar la universidad. Desde entonces, mi hermano y yo vivimos en casa, en Palafrugell, con la familia…”______________________________________________________________________________
A l'edició en paper de DiariMés d'avui, 18 de gener del 2018, es publica una versió escorçada d'aquest text:
Posts
No comments:
Post a Comment