La història i el seu relat

 Publicat a Diari Més el 19 de juliol de 2022

La història i el seu relat (versió llarga)

La història és el recompte escrit d'esdeveniments i personatges d'ençà que tenim memòria. Però no tot el que passa es recorda. Ni tan sols tot mereix el seu registre perquè entri a formar part de la memòria i, per tant, de la història. Hi ha mancances, llacunes, pèrdues, i no sempre involuntàries. Hi ha relats històrics i hi ha relats que no pretenen ser històrics, però que conformen el coneixement popular. Llegendes que podrien ser històries i històries que realment semblen ficció.

Des de l'Anàbasis, "La retirada dels 10.000" de Xenofont, que el relat l'escriuen els supervivents. Algun pròcers, conscients de la seva importància com a protagonistes de la història van escriure la història ells mateixos, com va fer Jaume I amb la seva “Crònica general”. Altres, però, són reconstruccions que s'escriuen passat temps. A vegades molt de temps. I d’això són un exemple els Evangelis cristians.

(De jovenet vaig tenir coneixement de la polèmica entre Américo Castro i Claudio Sánchez Albornoz, concretada a la història d'Espanya que era l'únic que s'explicava a l'institut. Se'n ha parlat i escrit molt, però al meu entendre, el que defineix ambdós personatges i la seva polèmica és l'absoluta ignorància de les realitats dels Països Catalans, la seva història i, sensiblement, els seus historiadors. Per a mi, dos iaios encimbellats en conceptes patits durant la primera i dolorosa meitat del segle XX a Espanya. La visió més marxista o gramsciana ho pot explicar tot plegat amb el conflicte entre classes dominants i subalternes continuadament des dels segles dels segles)

La distància entre la història i el relat que se'n fa és una polèmica eterna entre historiadors. Molt te a veure amb els mitjans emprats per a escriure la història. La tendència natural és recórrer als escrits. Essencialment, als escrits que hom tingui a l'abast, que just introdueix la primera limitació. Després ve la tria dels que es fan servir, què és la segona limitació, amb un enorme grau de subjectivitat. Després ve la credibilitat que mereixin unes i altres fonts. O la que hom els hi doni, sovint influenciat per experiències anteriors i, sobre tots els ensenyaments rebuts, allò que genèricament se'n diu "escola". Pel mig de tot plegat està el fet que les fonts siguin en una llengua pròpia o coneguda o que requereixi traducció. Ailàs! "traduttore, traditore", s'ha dit en italià. Més endavant vindrà l'oportunitat d'editar el que s'escriu i finalment la publicació i difusió.

Tot això notablement influenciat per l'entorn cultural i polític, pels poders del moment, econòmics, religiosos o polítics. La construcció diacrònica de la realitat sempre es veurà influenciada pels vaivens de la mateixa història. I la tendència natural és acostar la teva cansalada a la graella.

Encara molt més esbiaixat pot ser el relat del que es diu "tradició oral". La quarta accepció del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho defineix com "Llegat històric, reiterat o modificat, fet de trets formals, estilístics i temàtics comú a moltes obres durant molt de temps.", prou prudent, La primera diu: "Transmissió oral de pares a fills de fets històrics, de creences, de doctrines religioses, etc." Credibilitat perduda just quan te'n adones que els "reixos" no venen de l'Orient, ni els nens de París. El que passi després depèn del que es vulgui fer per a acontentar a la generació de sobre.

Aquí prop tenim exemples podriem dir que paradigmàtics. Fa molts anys que el monument funerari a Mas Rabassa, just a la vora de la Via Augusta, en diem “la Torre dels Escipions” quan, també de fa molts anys, en sabem que fou construït més de dos-cents anys després de l’arribada dels Escipions quan fundaren la colonia Tàrraco. Hi ha llacunes com que a “De bello civili”, el recompte escrit per Juli Cesar sobre el seu conflicte amb els pompeians, descriu accions just aquí prop, a Lleida, no s’esmenta enlloc la ciutat de Tàrraco, on de ben segur li arribaven sumbministres i tropes. Tàrraco era a les hores el principal port de la Hispania en contacte amb la capital de l’imperi, Roma.

La responsabilitat, i no només dels historiadors, és construir la realitat, el relat, fent servir totes les fonts disponibles i quant més objectives, millor. Aquí un bon espai l'ocupa l'Arqueologia, quan amb l'estudi del que queda de l'antigor, aporta proves fefaents, físiques, de la realitat passada. Cert que fins i tot les troballes queden sotmeses a la interpretació científica, però això només requereix la discussió contrastada i l'amplitud de la mirada. L’altra responsabilitat escau als lectors de la Història. Cal ser molt crítics i mirar de contrastar informacions per arribar a tenir un coneixement més acurat dels esdeveniments del passat.

(Si voleu parlar de tot plegat, divendres vinent, a les set del vespre, ho podem parlar al II Col·loqui Obert, a la seu de l'Arqueològica. Tothom està convidat.)

Xavier Allué

Juliol 2022

English translation

The story and its narrative

History is the written account of events and people since we have memory. But not everything that happens is remembered. Not everything deserves its registration so that it becomes part of memory and, therefore, of history. There are shortcomings, gaps, losses, and not always involuntary ones. There are historical stories and there are stories that do not pretend to be historical, but that make up popular knowledge. Legends that could be stories and stories that really look like fiction.

From Anabasis, Xenophon's "The Retreat of the 10,000," the story is written by the survivors. Others, however, are reconstructions that are written past time. Sometimes after a long time. And that is the Gospel.

(As a young man I was aware of the controversy between Américo Castro and Claudio Sánchez Albornoz, centered in the history of Spain and was the only thing that was taught in high school. It has been talked about and written a lot, but in my understanding, what defines both characters and their controversy is the absolute ignorance of the realities of the Catalan Countries, their history and, sensibly, their historians. For me, two elderly historians perched on concepts suffered during the first and painful half 20th Century. A more Marxist or Gramscian view can be explained by the conflict between the ruling and subordinate classes continuously over the centuries)

The distance between history and the narrative that is told is an eternal controversy among historians. It has a lot to do with the means used to write the story. The natural tendency is to resort to writings. Essentially, to the writings one has at hand, which just introduces the first limitation. Then comes the choice of those used, which is the second limitation, with a huge degree of subjectivity. Then comes the credibility that both sources deserve. Or the one given to them, often influenced by previous experiences and, above all the teachings received, what is generically called "school of thought". At the heart of it all is the fact of whether the sources are in their own language or one known or that requires translation. Alas! "traduttore, traditore," as has been said in Italian. Later will come the opportunity to edit what is written and finally its publication and dissemination.

All this is remarkably influenced by the cultural and political environment, by the powers of the moment, economic, religious or political. The diachronic construction of reality will always be influenced by the ups and downs of history itself. And the natural tendency is to bring your bacon closer to the grill.

Even more biassed may be the account of what is called "oral tradition." The fourth meaning of the Dictionary of the Institut d'Estudis Catalans defines it as "Historical, repeated or modified legacy, made of formal, stylistic and thematic features common to many works for a long time.", Quite prudent, The first says: "Oral transmission from parents to children of historical facts, beliefs, religious doctrines, etc." Credibility is lost just when you realise that the "Three Wise Men" do not come from the Orient, nor babies from Paris (two common Spanish fantasies similar to believe Santa Claus lives in the North Pole and babies are brought by a stork). What happens next depends on what you want to do to please the generation above.

The responsibility, and not just of historians, is to construct reality, the narrative, using all available sources and the more objective, the better. Here a good space is occupied by Archeology, when with the study of what remains of antiquity, it provides reliable, physical evidence of past reality. It is true that even the findings are subject to scientific interpretation, but this only requires contrasted discussion and ample unrestricted vision.

If you want to talk about all this, next Friday, at seven in the evening, we can talk about it in the II Open Colloquium, at the headquarters of the Archaeological. Everyone is invited.

Xavier Allué

July 2022