Els diners i l'amnistía

Els diners i l'amnistia

Vuit escons i quatre anys de govern sembla poc preu per arreglar els trens, reconduir els diners dels impostos i el perdó dels pecats. La part més grossa són els diners. Amb administració del que es recapta dels impostos per part de l'estat, no només els trens, si no tot allò que l'estat, els estats, administren per retornar-lo ordenat a la gent: l'assistència sanitària, l'ensenyament, les comunicacions, el suport a les empreses, a la llengua, etc., dona realitat a una administració autonòmica com Euskadi o Baviera.

Però no és això, és una altra cosa. És poder continuar decidint com s'administra tot això sense condicionants ni dependència. Els condicionants són totes les lleis, ordenances, reglaments i disposicions que manté l'estat central des del Decret de Nova Planta, moltes tan preconstitucionals com el mateix Codi Penal. I els organismes colonials centralitzats com els Consells Superiors, els Tribunals específics, les Confederacions mai confederades sinó imposades i els organismes que continuen ofegant l'administració autonòmica, no autònoma ni independent. També els estaments de poder com el rei, els ministeris de funcions imprecises i les corporacions de l'estat.

L'administració dels diners públics, quan tractes amb l'estat, sembla un joc de trileros: et trec els diners, després te'ls torno com vulgui. Si fas curt, te'ls deixo amb interès. Si no me'ls tornes, et deixo una mica o dic que et perdono una part el deute, però dient als altres que ets un lladre... i torna a començar.

L'amnistia espanyola conté massa traces de perdó dels pecats: confessió, contrició i propòsit d'esmena catequista. O una submissió d'acatament. Això no s'acaba amb un perdó imprecís. I tots els que no ens veiem compromesos en el perdó, per descomptat que no reconeixerem cap penediment.

Així que es farà difícil que es pugui arribar a un acord. I si s'arriba sobre el paper o a les pantalles de la tele, serà empassant-se temporalment unes malfiances escassament ocultes que un relator o mediador no tindrà prou força per denunciar.

No es pot ser ingenu. L'estat encara pesa molt sobre Catalunya perquè els acords alleugerin el pes. Jutges, registradors, notaris, funcionaris d'escales estatals com catedràtics, secretaris d'ajuntaments, delegats ministerials, cossos de seguretat misteriosament superdotats de personal, i una miríada de burocràcies centralitzades (curiosament absents els militars, oi?) que continuaran limitant l'activitat o si voleu, la llibertat.

No es podrà condicionar als que no ens trobem vinculats per la teatralització mediàtica d'uns acords perfumats amb somriures. Perfum ve de fum.

No és tant que "ho tornarem a fer". És que no volem deixar de fer-ho: lluitar per la independència, la sobirania, la llibertat. Pacíficament, però irreductiblement. Donec perficiem.

Xavier Allué

5 novembre 2023

Publicat a DiariMés el 7 de novembre de 2023