Conclave

 <<Ahir vespre vaig anar a veure la peli "Conclave" (https://ca.wikipedia.org/wiki/Conclave_(pel·lícula_de_2024) No sé si te fusta d'Oscar. No vull fer "spoilers", però les sorpresses del guió només sorprenen per l'improbable de la seva realitat en un Vaticà del segle XXI. Un excès de primer plans de la cara dels protagonistes li resta seguiment de l'acció. Ralph Feinnes ens regala un paper com els que ens té acostumats, però em sembla que "pateix" massa. Aneu a veure-la a la vostra discreció. (Catolics reclacitrants, abstenir-se. Agnòstics, aneu a veure una "peli de tiros”)>>

Això va ser l’entrada de WhatsApp que vaig compartir amb uns col·legues i amics. Pot ser una mica incòmode escriure sobre el conclave just quan l’actual papa està ingressat a l’Hospital Gemelli amb un quadre respiratori complex del que és possible que no s’ensurti, donada la seva edat i patologia concomitant. Però l’experiència de veure una pelicula sobre el tema de la elecció del papa i, més concretament un film amb qualitat suficient per a que sigui nominat pel Premi Oscar de l’Academia de Hollywood, m’ha portat a aquest breu assaig/critica cinematogràfica.

“Conclave” compta amb un elenc d’actors força potent: Ralph Feinnes, Stanley Tucci, John Litgow, Sergio Castellito i Isabella Rossellini, com actors principals, i la competent direcció de l’alemany Edward Berger. Produida per Tessa Ross y tres productores: Film Entertaiment, Indian Paintbrush and House Productions, fan el film angloamericà.

El relat dels interiors de procés de nomenament papal ja ha estat tractat en pel·licules anteriors. Qualificada com “political thriller”, la pel·licula relata el procés del’elecció papal i les dificultats inherents a les condicions exigibles pel nomenament d’un papa, a les que es sumen les peculiaritats de les personalitats del posibles candidats, “papabile” en el argot vaticà.

El guió està bassat en la novel·la de l’escriptor anglés Rober Harris, prestigiós autor de diversos titols de ficció històrica que han donat origen a films, alguns dirigits per Roman Polanski com “Pompeii”, “The Ghost Writer” o “An Officer and a Spy”, i altres exits de la pantalla com “Munich” o “Enigma”. Es permet alguns salts al buit per evitar allargar més els 120 minuts de projecció i algunes inconsistències o plans de la Ciutat del Vaticà inexistents.

Realitzada en bona part als estudis de Cinecittà, aprofita la magnificència dels edificis vaticans per enquadrar varies escenes. També però algunes seqüencies es localitzen a patis amb una visió llunyana d'un horitzó amb la cupola de Sant Pere clarament de decorat.

De l’innegable professionalitat dels actors, tots veterans, destaca el paper de Ralph Fiennes com a degà del Col·legi cardenalici i director del conclave, que ens regala una personificació dramàtica com les que ens te acostumats. Personalment sempre m’ha semblat massa serio i, concretament en aquesta pel·licula, em sembla que pateix massa.

L'aportació d'un figura femenina està assignada a Isabella Rossellini en el paper de la monja encarregada de l'intendència vaticana. La filla de la fabulosa Ingrid Bergman i el productor italià Roberto Rossellini compleix amb suficiència el paper que la productora li ha assignat potser perquè una dòna italiana dona més realisme com a religiosa católica.

La trama inclou com a factor desestabilitzador les diferents puculiaritats dels posibles candidats que poden invalidar les seves oportunitats de ser elegits. Per sobre de la pressió dels cardenals italians per que el papa fos italià, hi ha la preferència d’un cardenal africà, que resulta que es descobreix que havia tingut un fill amb una monja a la seva joventut. Un altra candidat favorit ha de renunciar quan es revela que ha subornat altres membres del col·legi cardenalici per que el votin. Se l’acusa de simonia, erròniament quan és un pecat d’intentar comprar la santificació o altres beneficis de caire espiritual i no el papat. 

Un candidat exòtic apareix sense que ningú el conegui. Es tracta d’un personatge d’origin sudamericà, amb un historial d’haver treballat en missions africanes i nomenat “in pectore”, es a dir, sense que el papa ho faci public, cardenal a Kabul, en l’Afganistan musulmà. El papa pot nomenar cardenal a qui vulgui, fins i tot seglars. Més feqüent és el nomenament de bisbes de seus llunyanes, remotes, “in partibus infidelibus”, en terra d’infidels. I sovint llocs sense població de cristians.

Després de varies votacions nul·les, ves per on, resulta elegit el candidat exòtic, més o menys santificat per haver participat en varies guerres.

En un gir de guió, i pel que sembla ser una concessió al col·lectiu LGTBI, es revela que l'elegit és trans-genere, secret que el cardenal degà que interpreta Ralph Feines, manté. I amb un “fundido en negro”, s’acaba el film.

Aquest final m’ha recordat la pel·licula “Some like it hot” de Billy Wilder (1959), amb Jack Lemmon, Tony Curtis i una joveníssima Marilyn Monroe, absurdament titulada en espanyol “Con faldas y a loco” quan, a la darrera escena, Lemmon que ha passat una bona part de la peli disfresat de dóna, davant d’una proposta de matrimoni revela que és un home i el propossant contesta “Nobody is perfect!”, Ningú és perfecte, frase que ha passat a la història del cinema i que ben bé hauria de ser el títol del film.

L’autor/guionista Robert Harris ens estalvia la coneguda llegenda vaticana de que el recent nomenat papa ha de seura en la “sella gestatoria”, o sedia stercoraria, un sillò monumental que te un forat al mig del seient i que s’aixeca per portar-lo a esquenes. A les hores, el cardenal camarlengo, ajuda de cambra, ha de palpar per sota per comprobar que el nomenat té “duo testes et bene pendentes”, que no crec que calgui traduïr i, amb això, assegurar que l’elegit és un home.

Cert, nobody is perfect.

XA