Agustí Tarrés i Roure (1938-2026)

 Agustí Tarrés i Roure va nàixer el 15 de març de 1938, sota les bombes de la Guerra civil, prop de l’Arrabasada fugint el pis que tenia la famiia a la cantonada del carrer Sant Agustí i la Rambla, just al costat de les casernes de Sant Agustí, bombardejades que ocupaven el que ara és la plaça Verdaguer.  

Va estudiar el batxillerat a l’Institut “Martí d’Ardenya” (que va normalitzar el nom a “Martí Franqués“ quan es va traslladar darrera de l’esglesia de Sant Pau, a l’example de TGN. Personalment és de quan el vaig conèixer; era del curs del “grans”: Dani Miquel, Joan Vañó, Floresvit, Muller, i altres que formaven l'equip de balon-mano de l'institut, del que els "petits" erem fans.

En acabar el batxillerat, i seguint la trajectòria del seu pare, el doctor Joan Tarrés i Roca, cirurgià i ginecòleg (ajudant del Dr. Guasch), va començar la carrera de metge a la facultat de Medicina de Saragossa.        

 

Va ssolir la Licenciatura en Medicina per l'Universitat de Saragossa el 29 d'agost de 1962.

Va triar fer l’especialitat de Pediatría a, potser l’ùnic, programa de formació de postgrau de l’època del servei de Pediatria de la “Casa de salud Valdecilla” a Santander, amb el profesor Guillermo Arce, com a metge intern a la unitat dita “el jardín de Infancia”.

L’any1964 va fer una estada d’un curs d’ampliació d‘estudis al Hospital de Lyon, becat per la Republica Francesa.

A Santander va conèixer la seva altre meitat de la seva vida, la seva esposa i companya de sis decades i mare dels seus tres fills. També allí va compartir estudis amb el Dr. Desiderio Martín, recentment traspassat, amb quí es retrobaren al Joan XXIII un temps després, formant el nucli inicial del Servei de Pediatria.

Incorporat com a metge adjunt al aleshores "Residencia Sanitaria de la Seguridad Social Juan XXIII", Agustí Tarrés va ser el primer metge el Joan XXIII que va signar la història clínica del primer malalt documentat que va ingressar a l’hospital el 16 d’octubre de 1967  (A.M.A, Hª Cª Núm. 0.001), un nadó nascut per cesària, que va ingressar per observació. Aquesta és la fita històrica de la inauguració, de la posta en marxa, d’aquest hospital.

Durant els anys 80 i part dels 90 del segle passat, també va ser pediatra consultor de la Casa de Beneficiència (després Casa d’Acollida) de la Diputació Provincial.

 Secretari del Col·legi O. de Metges de Tarragona: del 1982 fins el 1984

Sempre amb una visió adreçada als nens, de la seva activitat extra-professional cal destacar la fundació del Col·legi “Mare Nostrum” d’ensenyament primari i secondari (17 de maig de 1975) del que va ser president del Consell d’administració uns quant anys.

Va ser professor associat mèdic de Pediatria durant els primers anys de la facultat de Medicina del que fou Divisió VII de la Universitat de Barcelona a Tarragona, després URV.

Amb la seva capacitat d’anar adaptant-se als nous temps, el Dr. Tarrés va ser l’introductor de la informàtica al servei de Pediatria, amb l’adquisició del primer PC (Microsoft), una andròmina que tenia el sistema extern, amb diskette “floppy” de 5 polçades, amb el que es van fer els primers informes clínics digitals.

Als anys 90, ja Cap de Secció del servei de Pediatría, va fer-se càrrec de la especailitat de Neumologia Pediàtrica.

Els anys 1997 i1998 va cursar la segona edició del Màster d’Antropologia de la Medicina de la URV.

Organitzador de congresos i reunions professionals de Pediatría, va ser secretari de diverses reunions anuals de la Societat Catalana de Pediatria, de la Sociedad Española de Pediatría, de la Sociedad Española de Neumologia, del 5è Congrés Internacional de Pediatres de Llengua Catalana, entre altres. 

I també organitzador de les diset “Setmanes pediàtriques” de l’Academia de Ciencies Médiques de Catalunya i Balears (1988-2006)

Es va jubilar el 31 juliol de 2004.

El 29 de febrer 2024 va ser nomenat  Fill il·lustre de la ciutat per l’Ajuntament de Tarragona.

Després de jubilat, l’any 2013, vam publicar plegats un article  (de fet dos, un article i una editorial) a la revista pediàtrica Anales de Pediatría titulat: “Las vacunas en la historia y una historia de las vacunas”, que relata el brot epidèmic de poliomielitis espinal amb una trentena d'afectats, dels quals la meitat van morir de la malaltia, que les autoritats sanitàries de l'epoca, malgrat que el virus va ser identificat pel Centro de Microbiologia y Virologia de Majadahonda, va ser desmentit per raons politiques "per que podia causar alarma entre els turistes estrangers" (!). 

Data de traspas: 5 de gener de 2026

La opció política de quedar-se a casa

Sociòlegs, partits polítics i, sobretot, governants, no saben bé que fer-ne del nombrós contingent de ciutadans que davant d’unes eleccions o altres compromisos socials de participació, decideixen quedar-se a casa. És a dir: no participar. Depenen de circumstàncies notablement variables, el contingent ocupa una considerable part de la ciutadania, amb repercussió notable sobre els resultats que, com la democràcia decideix, la governança dels pobles té una representació aritmètica en la que, els que són més, prevalen sobre els que són menys. Això s’assenta sobre la premissa de què, als efectes de les consultes electorals o qualsevol altra participació, tots som iguals. Però només iguals pel que fa al dret de participar. A part d’això gaudim d’una feliç i multitudinària diversitat. No només cada ciutadà és diferent sinó que, a més, pot canviar de manera de pensar fins al darrer minut abans d’expressar la seva elecció.El compromís de participar forma part dels que es consideren tàcits: si formes part d’una comunitat, un país, un municipi qualsevol entitat, estàs compromès a participar si vols que se’t  tingui en compte.

Els antics grecs, suposadament inventors de la democràcia, tenien una paraula pels que no participaven en la vida pública, que no pensaven més que en ells mateixos: ιδιότες  “idiotes”. El significat en català és de lliure interpretació.

Però deixant a banda consideracions filològiques i tot el que resulta “lost in translation”, l’opció política de quedar-se a casa pot tenir tantes causes quasi com persones i, com a decisió personal, respectable. Això sí, des del meu punt de vista, només fins a cert punt: no compartida i que no dona dret a queixes posteriors. Possiblement la causa més comuna deu ser no sentir-se interpel·lat per la qüestió i oportunitat del procés d’elecció per activa o per passiva. Des d’“això no va amb mi” a “ja s’ho faran” depenent de la consideració que mereixin els proposants de l’elecció n’és de passiva. La causa activa, però, pot ser com a castic, menysteniment de l’elecció proposada. La qüestió és una o altre no es pot percebre, no hi ha manera de saber, fefaentment, quina fou la causa, i encara menys la intenció.

Partits polítics, i també els sociòlegs, maldaran per fer una interpretació del que pensa la “majoria o minoria silenciosa” i com hagués modificat els resultats d’una consulta d’haver estat més o no tant aquesta opció de quedar-se a casa. Tal futilesa només serveix per alimentar il·lusions i egos mal construïts. S’hi assembla a la valoració dels participants en una manifestació pública i multitudinària. La clàssica referència al càlcul fet per les respectives Guàrdies Urbanes serveix per a emplenar titulars de premsa i mitjans de comunicació. Això adjudica a aquests cossos policials una fiabilitat atribuïda a què coneixen bé les dimensions de les vies públiques o que tenen mitjans objectius per al recompte de persones, ambdues més que dubtoses. Igualment, els possibles destinataris del propòsit de la manifestació interpretaran les magnituds a la seva lliure, i sovint  errònia, conveniència.

Opció política, respectable o no, personalment no m’agrada. Diria que, i no en grec clàssic, em sembla una idiotesa.

Per cert, dissabte 7 de febrer hi ha una manifestació a Barcelona per això dels trens. Si us plau, i altres motivacions a banda, aneu-hi. A la del matí, que, un cop més, els artistes de la divisió i la desmotivació en fan un altre al vespre. Prou, ja.

Xavier Allué

Febrer 2026