Els que sou i no hi éreu

No patiu. Ja érem a prou. Els que sou, independentistes de cos i ànima, però no hi éreu a la manifestació de l’11 de setembre: tranquils.

És natural, encara fa calor, un cap de setmana llarg, aprofitat perquè sigui el penúltim d'un estiu de platja i horxata… Ja ens ho explicaran. De fet, els que hi érem, érem més que l'any passat. I jovent, amb estelades al coll.

Qui ha dit que això s’ha acabat? Érem una bona colla, suficient per a què és haver de tenir en compte als mitjans de comunicació i a la realitat. No patiu per les dades estadístiques, de la Guàrdia Urbana, o de l’ANC convocant. O les del CNI espanyol, que mai se’n entera de res. Com a totes les manis, multiplica per dos les dades de la GU i divideix per dos les dels convocants: segur que s’aproximen prou a la realitat. Però l’importància d’un acte polític de la gent no és quantitatiu; és qualitatiu. El fet + l’entorn+ les circumstàncies.Com diu l’eslògan de la convocatòria, “Hi soc, hi som”. Jo hi soc, i tots vosaltres, junts, hi som, els agradi o no. Som i serem. Serem perquè això no s’ha acabat, ni de molt.

Cert que gaudim d'un govern dels més inútils que hem tingut mai. No és que no sigui independentista, és que farà tot el que pugui per aturar qualsevol progrés o evolució, totalment sotmès a les directrius dels poders de l’estat i, efectivament, del poder del govern de l’estat. Cal confiar que la seva inanitat, indolència o, simplement inoperabilitat, també farà que les seves accions contra l’independentisme siguin inútils i maldestres.

Ja hem vist com és la gestió dels problemes que fan. Com que hi ha malestar entre el personal docent, i vagues, no se’ls acut més que infiltrar espies en els consells escolars. O per veure si es poden controlar els problemes a les escoles, enviar Mossos a patrullar els passadissos dels centres docents.

Ara que els metges tornen a fer vaga, què faran? Enviaran policies amb mascareta i guants de goma que sobraren de quan la Covid a vigilar als quiròfans? O a les sales de parts?  Ja fan per estimular als nous graduats per que vagin a treballar als hospitals privats i no als públics, alhora limitant convocatòries de places vacants.

Si el transport ferroviari va adquirint les característiques dels de la Índia, i encara, tampoc esperis que moguin un dit. És difícil, diuen, per què s’ha de parlar amb dues empreses diferents: RENFE i Adif. Però què dius?! Si són el mateix. Les dues filles de la mateixa mare que les va parir!

Si us escolteu les interpretacions governamentals del repartiment dels acords econòmics, per comunitats autònomes, sentireu que estan molt contents que a Catalunya li toquen 4.000 milions. No estaria malament si no fos que haurien de ser 22.000 milions anuals. Els que van, i no tornen.

Els que sou, però no hi éreu, pel que fos, no patiu. Ni perdeu l’interès. En unes setmanes tenim una altra oportunitat de sortir al carrer per recordar l’èxit d’una convocatòria política determinant, i les pallisses i cops de porra que no la varen impedir. I de recordar l’ignomínia del cap d’un estat incapaç d’entendre la realitat, menyspreant un poble, una gent que es manifesta pacíficament en contra d’uns predicaments tan tronats com la seva dinastia.

Fins i tot és possible que en uns mesos tinguem l’oportunitat de fer-los fora a tots plegats, democràticament i contundentment.

Romaneu amatents, els que sou i sereu.

Xavier Allué

12 de setembre de 2026                         Publicat a DiaroMés el 22 de setembre de 2026

La opció política de quedar-se a casa

Sociòlegs, partits polítics i, sobretot, governants, no saben bé que fer-ne del nombrós contingent de ciutadans que davant d’unes eleccions o altres compromisos socials de participació, decideixen quedar-se a casa. És a dir: no participar. Depenen de circumstàncies notablement variables, el contingent ocupa una considerable part de la ciutadania, amb repercussió notable sobre els resultats que, com la democràcia decideix, la governança dels pobles té una representació aritmètica en la que, els que són més, prevalen sobre els que són menys. Això s’assenta sobre la premissa de què, als efectes de les consultes electorals o qualsevol altra participació, tots som iguals. Però només iguals pel que fa al dret de participar. A part d’això gaudim d’una feliç i multitudinària diversitat. No només cada ciutadà és diferent sinó que, a més, pot canviar de manera de pensar fins al darrer minut abans d’expressar la seva elecció.El compromís de participar forma part dels que es consideren tàcits: si formes part d’una comunitat, un país, un municipi qualsevol entitat, estàs compromès a participar si vols que se’t  tingui en compte.

Els antics grecs, suposadament inventors de la democràcia, tenien una paraula pels que no participaven en la vida pública, que no pensaven més que en ells mateixos: ιδιότες  “idiotes”. El significat en català és de lliure interpretació.

Però deixant a banda consideracions filològiques i tot el que resulta “lost in translation”, l’opció política de quedar-se a casa pot tenir tantes causes quasi com persones i, com a decisió personal, respectable. Això sí, des del meu punt de vista, només fins a cert punt: no compartida i que no dona dret a queixes posteriors. Possiblement la causa més comuna deu ser no sentir-se interpel·lat per la qüestió i oportunitat del procés d’elecció per activa o per passiva. Des d’“això no va amb mi” a “ja s’ho faran” depenent de la consideració que mereixin els proposants de l’elecció n’és de passiva. La causa activa, però, pot ser com a castic, menysteniment de l’elecció proposada. La qüestió és una o altre no es pot percebre, no hi ha manera de saber, fefaentment, quina fou la causa, i encara menys la intenció.

Partits polítics, i també els sociòlegs, maldaran per fer una interpretació del que pensa la “majoria o minoria silenciosa” i com hagués modificat els resultats d’una consulta d’haver estat més o no tant aquesta opció de quedar-se a casa. Tal futilesa només serveix per alimentar il·lusions i egos mal construïts. S’hi assembla a la valoració dels participants en una manifestació pública i multitudinària. La clàssica referència al càlcul fet per les respectives Guàrdies Urbanes serveix per a emplenar titulars de premsa i mitjans de comunicació. Això adjudica a aquests cossos policials una fiabilitat atribuïda a què coneixen bé les dimensions de les vies públiques o que tenen mitjans objectius per al recompte de persones, ambdues més que dubtoses. Igualment, els possibles destinataris del propòsit de la manifestació interpretaran les magnituds a la seva lliure, i sovint  errònia, conveniència.

Opció política, respectable o no, personalment no m’agrada. Diria que, i no en grec clàssic, em sembla una idiotesa.

Per cert, dissabte 7 de febrer hi ha una manifestació a Barcelona per això dels trens. Si us plau, i altres motivacions a banda, aneu-hi. A la del matí, que, un cop més, els artistes de la divisió i la desmotivació en fan un altre al vespre. Prou, ja.

Xavier Allué

Febrer 2026