La opció política de quedar-se a casa

Sociòlegs, partits polítics i, sobretot, governants, no saben bé que fer-ne del nombrós contingent de ciutadans que davant d’unes eleccions o altres compromisos socials de participació, decideixen quedar-se a casa. És a dir: no participar. Depenen de circumstàncies notablement variables, el contingent ocupa una considerable part de la ciutadania, amb repercussió notable sobre els resultats que, com la democràcia decideix, la governança dels pobles té una representació aritmètica en la que, els que són més, prevalen sobre els que són menys. Això s’assenta sobre la premissa de què, als efectes de les consultes electorals o qualsevol altra participació, tots som iguals. Però només iguals pel que fa al dret de participar. A part d’això gaudim d’una feliç i multitudinària diversitat. No només cada ciutadà és diferent sinó que, a més, pot canviar de manera de pensar fins al darrer minut abans d’expressar la seva elecció.El compromís de participar forma part dels que es consideren tàcits: si formes part d’una comunitat, un país, un municipi qualsevol entitat, estàs compromès a participar si vols que se’t  tingui en compte.

Els antics grecs, suposadament inventors de la democràcia, tenien una paraula pels que no participaven en la vida pública, que no pensaven més que en ells mateixos: ιδιότες  “idiotes”. El significat en català és de lliure interpretació.

Però deixant a banda consideracions filològiques i tot el que resulta “lost in translation”, l’opció política de quedar-se a casa pot tenir tantes causes quasi com persones i, com a decisió personal, respectable. Això sí, des del meu punt de vista, només fins a cert punt: no compartida i que no dona dret a queixes posteriors. Possiblement la causa més comuna deu ser no sentir-se interpel·lat per la qüestió i oportunitat del procés d’elecció per activa o per passiva. Des d’“això no va amb mi” a “ja s’ho faran” depenent de la consideració que mereixin els proposants de l’elecció n’és de passiva. La causa activa, però, pot ser com a castic, menysteniment de l’elecció proposada. La qüestió és una o altre no es pot percebre, no hi ha manera de saber, fefaentment, quina fou la causa, i encara menys la intenció.

Partits polítics, i també els sociòlegs, maldaran per fer una interpretació del que pensa la “majoria o minoria silenciosa” i com hagués modificat els resultats d’una consulta d’haver estat més o no tant aquesta opció de quedar-se a casa. Tal futilesa només serveix per alimentar il·lusions i egos mal construïts. S’hi assembla a la valoració dels participants en una manifestació pública i multitudinària. La clàssica referència al càlcul fet per les respectives Guàrdies Urbanes serveix per a emplenar titulars de premsa i mitjans de comunicació. Això adjudica a aquests cossos policials una fiabilitat atribuïda a què coneixen bé les dimensions de les vies públiques o que tenen mitjans objectius per al recompte de persones, ambdues més que dubtoses. Igualment, els possibles destinataris del propòsit de la manifestació interpretaran les magnituds a la seva lliure, i sovint  errònia, conveniència.

Opció política, respectable o no, personalment no m’agrada. Diria que, i no en grec clàssic, em sembla una idiotesa.

Per cert, dissabte 7 de febrer hi ha una manifestació a Barcelona per això dels trens. Si us plau, i altres motivacions a banda, aneu-hi. A la del matí, que, un cop més, els artistes de la divisió i la desmotivació en fan un altre al vespre. Prou, ja.

Xavier Allué

Febrer 2026