Showing posts with label Tribunal supremo. Show all posts
Showing posts with label Tribunal supremo. Show all posts

Sunday, February 17, 2019

Poc seny

TRIBUNA

Poc seny

  • Xavier Allué
Actualitzada 10/02/2019 a les 19:00
Xavier Allué.
Una de les distàncies entre l’Espanya de Castella i Catalunya és la que imposa la llengua, no sempre simple de traduir, car l’idioma és també la cultura. Un dels mots que resulta difícil de traduir sense contextualitzar és el seny. Àdhuc la pronúncia, que els castellans diuen seni. Poc seny, aquesta manca de sentit, queda en escaso juicio.

Aquests dies ens enfrontem a un judici. És un judici forassenyat a tots els catalans, no només als que seuen com a acusats. Aquest sí, escaso juicio perquè no arribarà, per més que ho intentin a ser justícia.  Ja va néixer mal format, puix que les formes li van mancar d’inici. La iniciativa la van prendre uns, els que ho van portar a judici, que ja no hi són. Membres d’un govern de l’estat foragitats sobtadament per les seves malifetes, lladrocinis i poca vergonya. El tribunal assignat, d’uns suposats fets succeïts a Catalunya, en comptes de ser-ho al seu natural, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fou directament el Tribunal suprem, o bé via la malaurada Audiència Nacional hereva del funest Tribunal de Orden Público del més negre franquisme. La instrucció, suposadament endegada arran d’uns fets a la tardor de 2017, es reconeix com endegada molt abans, el 2013 i per iniciatives obscures. És triat per a realitzar-la el jutge Pablo Llarena, d’incorporació recent, saltant-se torns i preeminències, i vinculat directament per la seva muller amb la vicepresidència del govern espanyol. L’instructor presenta un relat ficcionat, sobre aportacions probatòries que apareixen després de la redacció per coincidir amb el relat, i amb un estil literari hiperbòlic i antic, com quan no troben a una de les polítiques perseguides diu que «...no ha sido habida». Tota la instrucció camina cap a justificar una rebel·lió, alçament que ja els hi hauria agradat que fos «armat», quan no va ser armat més que d’urnes per votar.
Mentrestant s’empresona provisionalment durant mesos a dos líders civils, la presidenta del Parlament i als membres del Govern que van poder agafar, sotmesos a tota mena de vexacions carceràries com a càstig. La sala del TS serà presidida per un magistrat a qui no corresponia la tasca i que, a més, està tintat per irregularitats o manipulacions al nomenament d’un parent dins la judicatura, mentre un senador declara que el tribunal pot ser manipulat «pel darrera».
S’han perdut les formes i si únicament la formalitat és el que dóna fiabilitat a les actuacions judicials, aquest judici les té escadusseres, escaso juicio.

Si el prestigi de l’estat de dret no s’aguanta dret quan un tribunal suprem és capaç de contradir-se a un tema administratiu com la taxació de les hipoteques, poc es podrà esperar d’un judici amb la càrrega política que conté i les manipulacions vistes i previstes. La prevista duració de la vista es veurà pressionada pel calendari electoral, a poc més de cent dies de distància, i maltractada per la traducció als mitjans de comunicació dels esdeveniments amb tota la càrrega política i electoral acompanyant.

I per una sentència que, per predita, molts pensem que ja està escrita.
Poc seny, tot plegat.

Saturday, June 16, 2012

Carta al Consejo General del Poder Judicial

L'oficina d'Atenció al Ciutadà m'ha contestat que ho pasaran el plenari del CGPJ!!!
Mentre, avui dissabte a la tarda, Carlos Dívar encara no ha dimitit i pretén dilluns presidir els actes del 200 anniversari del Tribunal Suprem. Crec que si el rei se seu al seu costat s'haurà equivocat un altre cop.
O potser no. Anar de cacera d'elefants a Botswana igual és equivalent a anar de cacera de pardals a Puerto Banús. No ho sé per que no he fet mai cap de les dues coses.
Francament, si comparteixen taula i costums, per a mi que ja poden plegar tots dos.

.

Tuesday, June 12, 2012

Él, el Supremo

La genial novela de Roa Bastos adjudica ese apelativo a un asqueroso dictador, absolutamenta pagado de si mismo e incapaz de reconcer ninguno de sus errores ni ninguna de sus maldades.
En este blog no escribo mucho, distraido con ocupaciones múltiples y desfogando mi enojo ante los acontecimientos que nos rodean en redes sociales como Twitter (véase aquí al lado). Pero no he podido dejar pasar el repugnante affaire del actual presidente del Tribunal Supremo, un sujeto de nombre Carlos Dívar Blanco que desde hace unos días protagoniza las portadas de los medios.
Resulta que este individuo que además es presidente de Consejo Supremo del Poder Judicial, es decir la cúpula del tercer poder de esta incompleta democracia que padecemos es quien, aparentemente, se ha gastado los dineros de la asignación para viajes protocolarios en largos fines de semana en hoteles de lujo y cenas para dos en restaurantes de alto copete en la Costa del Sol. Después de muchos tiras y aflojas, hace unos días accedió a presentar unas declaraciones públicas diciendo que no había hecho nada malo y que se trataba de su vida privada de la que no tenía intención de dar cuenta a nadie.
La desfachatez impresentable podría entenderse si se tratase de una persona común, pero no tiene perdón en un cargo público de la trascendencia institucional del suyo.
Pero es que, además, este tío es un católico recalcitrante, miembro del Opus Dei, que en las descripciones biográficas se define como "un hombre de profundas convicciones religiosas" que, obviamente, no le han impedido usar y abusar del presupuesto. Debe ser aquello de "que tu mano derecha no sepa lo que hace la izquierda"(Mateo, 6, 3) aplicado a que la caridad empieza por uno mismo.

Luego ha venido lo de quien era quien compartía las cenas y, según parece, se trata de su jefe de seguridad, un guardia civil que desde hace años es su persona de confianza que le acompaña a todas partes. O lo que sea.
A mi la vida privada de la gente me la trae al pairo. Lo que se metan por la nariz o por el culo es asunto suyo mientras no molesten. Que se relacionen con putas o con marqueses sea según les de el aire y los demás nada hemos de objetar.
Pero este bujarrón santimonio ha dicho que él es Presidente del Supremo, "el Supremo", 24 horas al día para justificar el uso de fondos públicos. Con ello renuncia a su intimidad porque si tiene un cargo público por el que pagamos los demás en cualquier tiempo, lugar y postura, los que pagamos tenemos derecho a saber que hace con su tiempo, dónde está y en qué postura.

No he tenido la oportunidad ni las ganas de repasar los textos de las sentencias que firma, pero con la trayectoria expuesta, ninguna de ellas debería tener validez juridica. Lo mismo que si las hubiese escrito un toxicómano u otro enfermo mental: alguien que está fuera, no ya de la ley, sino de la norma; de la norma de conducta que obliga a los próceres por lo menos a parecer honestos.

Carlos Dívar debe quitarse de enmedio. Dimitir, que sería lo decente, aunque impensable en un individuo de semejante calaña. Que lo cesen sus colegas del Tribunal supremo por impresentable mediante el procedimiento que sea más rápido. Que lo declaren mentalmente inestable, que siempre hay un psiquiatra amiguete que lo puede justificar (por la cleptomanía, no por el mariconeo, que es una cosa sana). O que alguien le de un patada en su santo culo y lo aparte de nuestra ya cansada vista de tanta mangancia y marranería.
Enhanced by Zemanta

Sunday, February 12, 2012

Judges on trial: Baltasar Garzón

Trying to explain the recent sentence that condemned the Spanish star judge Baltasar Garzón to NorthAmericans ain’t easy.

It's a long and convoluted story, that of Judge Garzón. I met him briefly at a wedding in Baeza some ten years ago. A first cousin of his was member of our hospital staff (head of Neurophysiology). Everybody agrees he is peculiar, often acts as an outsider and his popularity has never been accepted by the judiciary--I should say: the Spanish judiciary, a most strange body of professionals with nothing in common with the Northamerican idea of a judge, still lacking the necessary renewal after the democratic transition some 30 years ago. The hard core of that corporation was out to get him, and they finally did. To me, on trumped charges, as the use of wiretapping is up for interpretation in the Spanish judicial system. Literally the law says:
"Las escuchas telefonicas sólo se podrán realizar cuando sean ordenadas por el juez y en casos de terrorismo", that could well be written:
"Las escuchas telefonicas sólo se podrán realizar cuando sean ordenadas por el juez, (comma) y en casos de terrorismo".
He did ordered the wiretapping at the request of the DA (the public defender, la fiscalía) and was seconded by two other judges. From there on, it's open to interpretation.
Technicalities aside, note that the plaintiffs were corrupted politicians and ultraextreme-right activists. The ones trying to save their hides from different injunctions and the others arguing that Franco's era genocidal murders should not be tried, as what was done was done (!). That served the Supreme Court well to get Garzón and kick him out of the way. A bad deal.
As a funny mayor of Jerez once put it: "la 'ustisia e' un cashondeo". (Justice is a joke, in a rather ribald wording).

One of my correspondants stated “He must have pissed off a lot of people since the verdict was unanimous. (I) imagine that the seven members of the Supreme Court are not all of the same political persuasion”.  “It is so important that the people of a country trust their Supreme Courts”.
I'm afraid he is wrong imagining the Spanish "Tribunal Supremo" members might have different "political" approaches to reality. They are all utterly conservative entrenched in the technicalities of the mostly outdated Spanish body of laws and procedures.
The Spanish judicial system has been up for renewal for some 130 years, has reluctantly accepted some of the premises of the 1979 Constitution and maintains a crawling pace of working habits to the desperation of the constituency. (The fact that the use of computer technology is at a 1988 level is nothing but a post sign. And the reliance on paper is compounded by the fact that still some courts do not have a printer (!) and none uses common wordprocessing programs such as Microsoft Word or Open Office. They use older programs that render computers to the mere use as typewriters with no spelling correction facilities(!!!).
The Tribunal Supremo members are elected the body of the judges ("Poder judicial") a quite conservative bunch. That's true too for the "Tribunal Constiticional", that peculiar overseer body elected by a bi(or tri)partisan agreement of the Spanish parliament. However, political disagreements during the past eight years have prevented the renewal of the members and to cover a couple of vacancies due to death or illness of some members. That took care of the Catalan "Estatut" to our sorry chagrin a couple of years ago.
So no. I, as many of my "paisanos" do not trust neither TS or TC. We have not taken part in their appointment so there is no way we could trust them. So, fuck'em. 
On top of that, some of the technical (judicialy technical) problems that Canon law present as compared with Common law, makes the Spanish justice rather a shambles.
It is going to take years before the Spanish judiciary gains the due respect of the citizenry.